LLEI 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme.

LLEI 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme.

El President

de la Generalitat de Catalunya

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el que estableix l’article 33.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, promulgo la següent

LLEI

Preàmbul

I

La Generalitat va començar a exercir les competències en matèria d’urbanisme l’1 d’octubre de 1978, amb el Reial decret 1385/1978, del 23 de juny, de traspàs de les competències de l’Administració de l’Estat, en el marc d’una legislació urbanística preconstitucional constituïda pel text refós de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana, aprovat pel Reial decret 1346/1976, del 9 d’abril, i pels reglaments que el desplegaven.

L’Estatut d’autonomia, concretament l’article 9.9, d’acord amb el que disposa l’article 148 de la Constitució, va atorgar a la Generalitat competència exclusiva en matèria d’urbanisme.

En desplegament d’aquest marc competencial, al llarg dels anys s’han anat aprovant un conjunt de lleis amb la finalitat de configurar un ordenament jurídic urbanístic propi de Catalunya. Inicialment, en el marc de l’esmentada legislació preconstitucional, es van aprovar la Llei 4/1980, del 16 de desembre, de creació de l’Institut Català del Sòl, i la Llei 9/1981, del 18 de novembre, sobre protecció de la legalitat urbanística, aquesta darrera amb la finalitat de poder disposar dels instruments necessaris per a vetllar per la prevalença de l’ordre jurídic urbanístic, sense menystenir la seguretat jurídica dels administrats i, en particular, per a afrontar la gravíssima problemàtica derivada del fenomen de les urbanitzacions il·legals. Posteriorment, es va aprovar la Llei 3/1984, del 9 de gener, de mesures d’adequació de l’ordenament urbanístic de Catalunya, que tenia per objecte l’adaptació de l’ordenament urbanístic a les particularitats de Catalunya, en compliment de la qual es va elaborar el codi urbanístic català.

Aquest marc normatiu es va mantenir fins a l’any 1990, en què es va aprovar el Decret legislatiu 1/1990, del 12 de juliol, de refosa dels textos legals vigents a Catalunya en matèria urbanística, que ha estat l’instrument aplicat fins ara conjuntament amb les determinacions de la legislació estatal compreses dins el seu àmbit competencial.

Aquesta aplicació ha estat confirmada per la Sentència del Tribunal Constitucional del 20 de març de 1997, la qual, davant l’actuació del legislador estatal, acota l’abast de la competència estatal en matèria de règim jurídic del sòl, valoracions i expropiacions sobre la base de la competència exclusiva de les comunitats autònomes en matèria urbanística.

Així mateix, la Generalitat ha aprovat altres lleis que, sense regular pròpiament l’àmbit urbanístic, contenen disposicions que hi incideixen directament o indirectament. Entre altres, cal fer referència a la Llei 23/1983, del 21 de novembre, de política territorial, que regula els instruments de planejament territorial amb els quals ha d’ésser coherent el planejament urbanístic, i, també, la Llei 24/1991, del 24 de desembre, de l’habitatge.

II

Cal fer ressaltar que l’urbanisme és una funció pública mitjançant l’exercici de la qual les administracions públiques competents en la matèria planifiquen o defineixen el model urbanístic de ciutat i el desenvolupen, amb la participació dels propietaris i de la resta d’operadors públics i privats.

Tenint en compte l’experiència acumulada en aquests anys, aquesta Llei pretén donar resposta a les noves necessitats econòmiques i socials i, especialment, a la nova realitat que requereix que les administracions exerceixin les polítiques d’ordenació urbanística que els pertoquen, en el marc dels principis constitucionals rectors de la política urbanística continguts en els articles 45 i 47 de la Constitució.

Aquesta Llei es pronuncia clarament a favor d’un desenvolupament urbanístic sostenible, sobre la base de la utilització racional del territori, per a compatibilitzar el creixement i el dinamisme econòmics necessaris amb la cohesió social, el respecte al medi ambient i la qualitat de vida de les generacions presents i futures. Així s’assoleix una sintonia total amb les pretensions de l’esmentada Llei de política territorial.

Des d’aquesta perspectiva, el primer objectiu de la Llei és impregnar les polítiques urbanístiques de l’exigència de conjugar les necessitats de creixement amb els imperatius del desenvolupament sostenible, de manera que es tradueixin en la utilització racional del territori; en la lluita contra la pobresa mitjançant aquest recurs, amb la política d’habitatge social; en la qualitat de vida a assolir en tots els assentaments humans, tant els existents com els nous; en l’increment de la conscienciació de la societat pel que fa al medi ambient; en la gestió correcta i proporcionada dels altres recursos naturals, des de la perspectiva urbana, i en la dels residus generats, i també en una utilització progressiva de les energies renovables i en una política eficient d’estalvi energètic en general.

L’acció coordinada dels instruments de planificació territorial, urbanística i sectorial, i la posada en pràctica d’aquests, han de constituir un dels suports essencials per al desenvolupament sostenible de Catalunya, seguint les premisses de la Conferència de Rio de 1992 i de la Carta d’Aalborg, entre altres instruments d’escala mundial al respecte.

En segon lloc, aquesta Llei pretén relligar l’exercici de les competències urbanístiques i la capacitat d’iniciativa amb l’assumpció de responsabilitats. Aquest enunciat genèric comporta que, d’una banda, efectivament, els ajuntaments exerceixin més competències en funció de llur nivell de previsions i compromisos en matèria de política de sòl i d’habitatge; d’una altra, aquest principi informa la totalitat de la Llei, des del planejament fins a la gestió i l’execució urbanística, i, per tant, introdueix mecanismes que faciliten l’actuació dels agents urbanitzadors, promotors i propietaris també en funció de llur grau de compromís.

En tercer lloc, aquesta Llei modifica, actualitza i simplifica procediments amb l’objectiu d’imprimir-los celeritat i eficàcia per a disposar en tot moment de sòl degudament urbanitzat, com a mètode per a lluitar contra les distorsions del mercat i contra l’especulació, amb la convicció que no és el sòl urbanitzable simplement, sinó el sòl urbanitzable necessari i, sobretot, l’urbanitzat a l’avançada, el que evita situacions de tensió en la demanda i les repercussions consegüents en el preu final dels productes immobiliaris.

En conseqüència, el desenvolupament sostenible de Catalunya, l’exercici pels ajuntaments de competències urbanístiques en funció de llur assumpció de responsabilitats i l’eficàcia i agilitat dels sectors implicats, públic i privat, en la consecució de sòl urbanitzat són els tres eixos vertebradors d’aquesta Llei, els quals es complementen amb un seguit de mesures de seguretat jurídica dels administrats i amb un conjunt de determinacions innovadores, conseqüència directa de l’experiència assolida.

Aquesta Llei, mitjançant tots els elements exposats, vol crear un marc de concertació i de cooperació entre les administracions competents en matèria urbanística i pretén que els assentaments urbans presentin, mantinguin i potenciïn les facetes de cohesió social, desenvolupament econòmic i conscienciació mediambiental. L’encaix d’aquests conceptes necessita un lideratge clar en l’activitat urbanística, que ha de permetre el debat i la definició del model urbà més adequat i la configuració de les estratègies o les polítiques de sòl i d’habitatge, ja que no sempre els mecanismes de mercat, per ells mateixos, són capaços d’incidir en el teixit urbà i equilibrar els tres aspectes esmentats.

III

Aquesta Llei parteix del respecte a les competències estatals en matèries que són connexes amb l’urbanisme, com ara el dret de propietat, les valoracions i les expropiacions de terrenys, el procediment administratiu comú i la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, d’acord amb el bloc de constitucionalitat i amb la doctrina del Tribunal Constitucional.

Pel que fa al seu contingut, la Llei s’estructura en un títol preliminar i set títols més, i es configura com un corpus jurídic integrat que es desenvolupa amb uns objectius i segons uns principis rectors que informen el planejament, la gestió i les mesures de protecció de la legalitat urbanística, i també els instruments de política de sòl i d’habitatge.

El títol preliminar de la Llei es refereix a l’objecte i als principis generals que inspiren aquest nou text legal, entre els quals cal destacar la necessitat de garantir un desenvolupament sostenible del territori. A més, la participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’actuació urbanística dels ens públics, la funció social de la propietat, la definició del contingut normal d’aquesta, la distribució equitativa de les càrregues i dels beneficis, la participació pública, els programes de participació ciutadana, els consells assessors urbanístics, el requisit del compliment dels deures per a l’exercici dels drets, les directrius sobre l’hermenèutica de les normes urbanístiques, la nul·litat de les reserves de dispensació, l’acció pública per a exigir el compliment de l’ordenament urbanístic i la jerarquia normativa acaben de configurar el conjunt dels esmentats principis, que constitueixen el portal d’accés a la resta dels preceptes.

La determinació de les administracions amb competències urbanístiques es fa en el títol primer, que reconeix la concurrència de competències de la Generalitat i competències locals sobre l’urbanisme, aquestes darreres exercides pels municipis i per les comarques. En l’organització administrativa de la Generalitat sobre urbanisme, les comissions amb seu a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona passen a anomenar-se comissions territorials d’urbanisme, sens perjudici que s’hagin d’adequar, si escau, a l’organització administrativa de Catalunya; es manté la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona, creada a l’empara de la Llei 22/1998, del 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona, i es redefineixen les competències de la Direcció General d’Urbanisme. Així mateix, aquesta Llei aborda el paper de les entitats urbanístiques especials, naturalesa que tenen l’Institut Català del Sòl, els consorcis urbanístics i les empreses municipals de capital totalment públic que així es configurin, i preveu especialment que aquestes entitats poden tenir la condició d’administració actuant en els casos que la Llei regula, amb els drets i deures inherents a aquesta condició. Cal subratllar també la previsió d’auditories, amb la finalitat de millorar la capacitat de gestió de les administracions amb competències urbanístiques.

Pel que fa al règim urbanístic del sòl, el títol segon de la Llei categoritza el sòl urbà en consolidat i no consolidat, i el sòl urbanitzable en delimitat i no delimitat. Així mateix, respecte al sòl no urbanitzable, d’acord amb la sentència del Tribunal Constitucional de l’11 de juliol de 2001, la Llei reconeix aquesta condició als terrenys classificats com a tals pel planejament, bé per llur incompatibilitat amb la transformació o bé per la inadequació al desenvolupament urbà, per raó de règims de protecció especial establerts o pels valors i les finalitats a assolir, entre les quals s’inclou la utilització racional del territori d’acord amb el model territorial de desenvolupament urbanístic sostenible. Els terrenys reservats per a sistemes generals no inclosos al sòl urbà ni al sòl urbanitzable també formen part del sòl no urbanitzable.

Aquesta Llei vincula el subsòl a les servituds administratives necessàries per a la prestació de serveis públics o d’interès públic i, en els sectors físicament continus de sòl urbanitzable, determina un mínim del 45% de la seva superfície com a sòl susceptible d’aprofitament privat.

Un altre aspecte important a destacar de la regulació continguda en aquest títol és la relativa a les cessions de sòl amb aprofitament. La Llei estableix la cessió de sòl amb aprofitament al sòl urbà quan una modificació del planejament general atribueix nous usos que generin plusvàlues o bé més edificabilitat. També s’assenyala que l’administració actuant, en correspondència amb el sòl amb aprofitament que rep, només s’allibera de l’obligació de costejar proporcionalment la urbanització si assoleix el compromís d’atendre necessitats d’habitatge mitjançant promoció pública de lloguer, i manté la propietat del sòl un mínim de trenta anys.

La utilització del sòl no urbanitzable ha d’ésser l’adequada a la seva naturalesa rústica, sota les limitacions del règim de protecció especial, si escau, i de les mesures establertes pels plans directors i pel planejament territorial, el qual conté el catàleg del sòl no urbanitzable. Per aquesta raó, la Llei només admet nous habitatges en el sòl no urbanitzable si aquests estan vinculats a una explotació agrícola, ramadera, forestal o rústica. El planejament ha d’establir els llindars a partir dels quals els projectes d’explotació s’han de sotmetre a un procediment específic, compartit entre l’ajuntament i la comissió territorial d’urbanisme competent.

Aquest procediment és també l’aplicable en les actuacions d’interès públic que s’hagin d’emplaçar en el medi rural, en qualsevol actuació en els casos que hi hagi restes arqueològiques d’interès declarat o aqüífers classificats, que es tracti d’obertura de noves vies o accessos, que l’explotació incorpori l’ús d’habitatge o l’allotjament de temporers i en el cas d’autorització d’estacions de subministrament de carburants o altres serveis de carretera.

També correspon al planejament d’incorporar, si escau, el catàleg de les edificacions preexistents en sòl no urbanitzable que calgui recuperar per a l’ús d’habitatge o ús turístic de caràcter rural. El procediment que s’estableix respecte a això és també l’aplicable per a l’explotació dels recursos naturals, entre els quals hi ha, òbviament, l’extracció dels recursos minerals del subsòl.

L’activitat de càmping i la de turisme rural en sòl no urbanitzable se sotmeten a ordenació mitjançant un pla especial.

La Llei especifica també els supòsits d’usos i obres provisionals, i d’aquesta manera posa fi a les controvèrsies derivades de la indeterminació anterior en aquest camp.

El títol tercer regula els instruments de planejament urbanístic. Així, la Llei estableix que el planejament urbanístic de caràcter general es compon de plans directors, plans d’ordenació urbanística municipal i normes de planejament, complementats pels programes d’actuació urbanística municipal. El planejament derivat, sotmès jeràrquicament al planejament general, és integrat pels plans especials urbanístics, els plans de millora urbana, específics per al sòl urbà, i els plans parcials urbanístics.

Com a novetat important, se suprimeixen els estudis de detall, el planejament pot regular, d’una manera alternativa, l’ordenació de volums, i es resol l’ordenació definitiva en l’execució urbanística. També es modifica el concepte dels projectes d’urbanització, que, en desenvolupament de les dades fixades pel planejament, són objecte d’un projecte complementari que els ajuntaments aproven sense que sigui preceptiva la informació pública, llevat de determinats supòsits d’expropiació. Es tracta que el planejament incorpori directament el detall suficient de les obres d’urbanització definides com a bàsiques, i estableixi criteris per a la resta d’obres, per tal que el projecte complementari les desenvolupi i les obres d’urbanització es puguin executar més ràpidament.

Els avanços de planejament es configuren com l’instrument per a plantejar les consultes prèvies a la presentació a tràmit dels plans parcials de delimitació, per al sòl urbanitzable no delimitat. Els informes emesos tenen efectes administratius interns i preparatoris del planejament ulterior.

Els plans directors coordinen el planejament urbanístic, concreten l’emplaçament de les grans infraestructures, protegeixen el sòl no urbanitzable, inclouen determinacions sobre desenvolupament urbanístic sostenible i programen polítiques supramunicipals de sòl i d’habitatge, que s’han de concertar amb els ajuntaments en la tramitació específica.

Els plans d’ordenació urbanística municipal són l’instrument flexible de planificació urbanística integral del municipi, i són més o menys complexos en funció de les necessitats i peculiaritats municipals i en funció de l’estratègia que defineixi cada ajuntament.

Els plans d’ordenació urbanística municipal han de reservar, com a mínim, per a la construcció d’habitatges de protecció pública, el sòl corresponent al 20% del sostre que, per a l’ús residencial de nova implantació, es qualifiqui tant al sòl urbà com al sòl urbanitzable.

Per al sòl urbanitzable no delimitat, els plans d’ordenació han de contenir els paràmetres, els indicadors i les disposicions pertinents per a resoldre les consultes prèvies i els plans parcials de delimitació.

Els ajuntaments han de decidir si incorporen o no incorporen a llur planejament general un programa d’actuació urbanística municipal. Si la decisió és positiva, això determina el grau màxim d’exercici de competències urbanístiques en matèria de planejament derivat i d’instruments de política de sòl i d’habitatge.

Els programes són, per damunt de tot, el marc de concertació de polítiques de sòl i d’habitatge entre la Generalitat i els ajuntaments. Els programes donen prioritat a les actuacions o, fins i tot, les concreten; poden delimitar sectors de sòl urbanitzable i alterar els sectors ja delimitats, adscriure-hi sistemes generals i definir les reserves de terrenys de possible adquisició per a constituir o ampliar el patrimoni municipal de sòl, entre altres determinacions, per a possibilitar la posada en pràctica de la política de sòl i d’habitatge decidida per l’ajuntament i concertada amb la Generalitat.

Les normes de planejament són competència del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, per a complementar o substituir els plans d’ordenació urbanística municipal en els supòsits que s’estableixen.

Pel que respecta als actes preparatoris del planejament, la suspensió de llicències inclou també les d’activitats i altres autoritzacions municipals connexes, regulades per la legislació sectorial. La Llei també regula la possibilitat de suspendre la tramitació d’instruments de planejament derivat i de gestió.

El planejament territorial o els plans directors poden prescriure la formulació de plans d’ordenació plurimunicipals. També se’n pot decidir la formulació per acord dels ajuntaments interessats.

La competència d’aprovació definitiva dels instruments de planejament es redistribueix entre els diversos òrgans urbanístics de l’Administració de la Generalitat en funció de l’entitat del pla, del seu abast territorial i del nombre d’habitants del municipi. Així mateix, es reconeix als ajuntaments que comptin amb un programa d’actuació urbanística municipal vigent la competència d’aprovació definitiva dels instruments de planejament derivat, a excepció dels plans parcials de delimitació, amb un informe preceptiu previ de la comissió territorial d’urbanisme, que és vinculant en els aspectes de legalitat i de supramunicipalitat, d’acord amb la doctrina jurisprudencial consolidada.

Les modificacions de planejament que afectin zones verdes, espais lliures o zones esportives segueixen una tramitació específica que permet més agilitat en el tràmit, sense minva de les garanties per a l’interès públic, raó per la qual s’exigeix la justificació del manteniment dels aspectes quantitatius i qualitatius concurrents.

La Llei acota la prevalença dels certificats d’aprofitament urbanístic exclusivament a la suspensió de llicències. La vigència d’aquests certificats és de sis mesos.

Quant a la publicitat de l’aprovació definitiva de les figures de planejament, la Llei estableix que, a més d’haver de publicar les normes urbanístiques, cal emprar les tècniques i els mitjans informàtics i telemàtics més adequats per a garantir la facilitat de la informació i la seguretat jurídica.

Pel que respecta als efectes d’expropiació derivats de l’aprovació del planejament, la Llei regula el procediment de taxació conjunta com a conseqüència de la declaració d’inconstitucionalitat de l’article 38 de la Llei de l’Estat 6/1998, del 14 d’abril, sobre règim del sòl i valoracions; enumera els supòsits d’expropiació, i admet l’alliberament condicionat de l’expropiació.

El sòl no urbanitzable i els terrenys classificats com a sòl urbanitzable amb utilització rústica compatible, en el moment de l’afectació, i els altres terrenys sobre els quals s’haguessin autoritzat usos de caràcter provisional, queden exclosos de la possibilitat d’iniciar els procediments d’expropiació per disposició de la Llei.

Els supòsits d’indemnització són objecte d’algunes precisions, referides als efectes de la suspensió de llicències i als terminis computables per al naixement de l’acció de responsabilitat en el cas de modificació del planejament.

La Llei es refereix a la gestió urbanística en el títol quart. En concret, defineix la gestió urbanística integrada com la que inclou tant la distribució equitativa de beneficis i càrregues com l’execució de la urbanització. La finalitat és d’introduir la concessió d’aquesta gestió, que es concep així com un servei públic, en les diferents modalitats d’actuació urbanística.

La Llei acota la distribució equitativa de beneficis i càrregues per sectors o polígons d’actuació i no permet les compensacions intersectorials. La reparcel·lació és l’únic instrument adequat per a la distribució equitativa dels beneficis i les càrregues del planejament.

La Llei configura dos sistemes d’actuació: el de reparcel·lació i el d’expropiació. El sistema de reparcel·lació és el denominador més comú dels que concorren en les diferents modalitats que ofereix l’actuació urbanística no expropiatòria.

La primera modalitat del sistema d’actuació per reparcel·lació s’anomena de compensació bàsica, i per dur-la a terme n’hi ha prou amb la iniciativa de propietaris que representin més del 50% de la propietat de la superfície del polígon o el sector. Perquè aquesta modalitat sigui viable no cal que la junta de compensació expropiï els propietaris que no s’hi hagin adherit, atès que tots queden afectats per la reparcel·lació i, conseqüentment, malgrat que no siguin membres de la junta, tenen també l’obligació de contribuir a les despeses d’urbanització.

Tant en aquesta modalitat com en les altres del sistema de reparcel·lació, els propietaris afectats poden optar pel pagament de llurs quotes en metàl·lic o bé amb terrenys. El projecte de reparcel·lació també pot regular directament aquesta forma de pagament per als propietaris que no s’hi hagin adherit.

En la modalitat de compensació per concertació, poden prendre la iniciativa propietaris que representin, com a mínim, el 25% de la propietat de la superfície del sector, que han d’atorgar un conveni urbanístic amb l’ajuntament, el contingut del qual ha d’incloure el projecte de bases per al concurs d’adjudicació de la gestió urbanística integrada. L’Administració ha de fer l’expropiació dels propietaris no adherits al conveni, la beneficiària de la qual és la persona concessionària, que, prèviament, ha d’haver redactat el projecte de taxació conjunta, el de reparcel·lació i, fins i tot, la figura de planejament corresponent. La persona concessionària és, així, alhora propietària, empresa urbanitzadora i, fins i tot, gerent de la junta de compensació si arriba a assolir la propietat de més del 50% del sector o el polígon d’actuació.

En la modalitat de cooperació, l’associació administrativa que es constitueixi pot redactar, també, el projecte de reparcel·lació i l’ajuntament pot decidir de sotmetre a concurs la gestió urbanística integrada, i la persona concessionària és igualment beneficiària de l’expropiació dels terrenys els propietaris dels quals no s’hi adhereixin.

La regulació de la modalitat de sectors d’urbanització prioritària és objecte de simplificació i de supressió de determinats requisits que en restringien l’aplicació, alhora que es possibilita que els ajuntaments que comptin amb programa d’actuació urbanística municipal puguin efectuar-ne la declaració. El principi de concertació presideix aquesta modalitat, de manera que cal l’acceptació municipal perquè el Departament de Política Territorial i Obres Públiques delimiti aquest tipus de sector.

Finalment, la Llei regula l’ocupació directa dels sistemes generals i locals, inclosos en sectors o polígons d’actuació als efectes de la gestió, mitjançant el reconeixement del dret a la distribució equitativa dels beneficis i les càrregues del planejament, sens perjudici de la indemnització corresponent i d’altres garanties.

Com a instruments de política de sòl i d’habitatge, en el títol cinquè, a més dels programes d’actuació urbanística municipal ja considerats, la Llei configura els patrimonis públics de sòl, els drets de tanteig i retracte i el règim d’alienació forçosa de propietats.

Els programes i els plans d’ordenació urbanística municipal poden contenir reserves de sòl per a constituir o ampliar els patrimonis municipals de sòl. Els terrenys expropiats en sòl no urbanitzable no subjecte a protecció especial i en sòl urbanitzable no delimitat han d’ésser destinats a atendre necessitats d’habitatge de protecció pública, mitjançant lloguer, dret de superfície o altres fórmules que comportin no perdre la titularitat pública del sòl, i mantenir-la com a mínim trenta anys.

L’alienació de terrenys del patrimoni públic de sòl s’ha de fer per concurs.

El fet que els ajuntaments disposin d’un programa d’actuació municipal vigent permet la delimitació d’àrees a l’efecte de l’exercici dels drets de tanteig i retracte, i també la creació del registre de solars per a àrees concretes en les quals el planejament hagi establert terminis per a l’edificació dels solars. L’incompliment de l’obligació d’urbanitzar pot comportar la suspensió del planejament mentre no es garanteixi el cost de la totalitat de les obres d’urbanització pendents.

En el títol sisè, en relació amb la intervenció en l’ús del sòl i de l’edificació, cal destacar una nova definició de la parcel·lació urbanística, que ja no es vincula directament al supòsit de perill de formació de nucli de població i passa a dependre, en definitiva, del fet que es tracti d’una divisió que faciliti o tingui per finalitat facilitar la construcció d’edificacions per a destinar-les a usos urbans.

Totes les divisions de terrenys s’han de sotmetre a la fiscalització municipal, que o bé ha d’atorgar o de denegar la llicència de parcel·lació o bé l’ha de declarar innecessària. La llicència o la dita declaració són requisits inexcusables tant per a l’autorització de les escriptures públiques corresponents com per a inscriure els títols en el Registre de la Propietat.

El setè i darrer títol de la Llei es refereix a la protecció de la legalitat urbanística. La Llei estableix, com a reacció davant els indicis de comissió d’infracció urbanística, que la incoació d’un expedient de protecció de la legalitat urbanística pot comportar la instrucció i la resolució d’un únic procediment o bé de diversos procediments per a resoldre les sancions a imposar, la restauració de la realitat física alterada i el rescabalament dels danys i els perjudicis causats.

La Llei reconeix la condició d’autoritat al personal de l’Administració que exerceix les facultats d’inspecció urbanística i regula específicament la caducitat dels expedients de protecció de la legalitat urbanística.

Entre les mesures cautelars o provisionals davant la comissió d’infraccions, la Llei estableix la suspensió de la tramitació de les cèdules d’habitabilitat i de les llicències de primera ocupació dels edificis. En aquests supòsits, l’actuació subsidiària de l’Administració de la Generalitat es limita a les actuacions sense llicència municipal o bé si hi ha indicis d’infracció urbanística tipificada com a molt greu.

En el capítol de disciplina urbanística, la Llei s’ajusta a les determinacions de la legislació aplicable sobre procediment sancionador, classifica les infraccions en molt greus, greus i lleus, les tipifica, estableix les multes corresponents i les persones responsables, i també els òrgans competents per a la imposició de sancions i l’àmbit d’intervenció de l’Administració de la Generalitat si no actua l’administració municipal.

La Llei incorpora estímuls importants per a afavorir els processos de legalització de les infraccions legalitzables, i també per a afavorir la restauració de la realitat alterada i de l’ordre jurídic infringit. Aquests estímuls comporten o bé que la infracció passi a ésser classificada en un grau inferior o bé que la sanció es redueixi considerablement. En la Llei no hi ha, doncs, un afany recaptador, sinó un afany de reconducció a la legalitat de les actuacions que l’han vulnerada.

La Llei regula també els terminis de prescripció de les infraccions, de les sancions i de les mesures de restauració i de les obligacions derivades de la declaració d’indemnització de danys i perjudicis.

Aquesta regulació es completa amb les disposicions contingudes en la part final de la Llei.

Les set disposicions addicionals es refereixen a les comissions territorials d’urbanisme, a les competències de l’Ajuntament de Barcelona i de la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona, als municipis sense planejament general i als que compten amb delimitacions de sòl urbà sense normes urbanístiques; a la coordinació de l’urbanisme amb la legislació sectorial; als professionals redactors del planejament; a la incorporació de béns immobles al patrimoni públic de sòl i d’habitatge, i a l’adequació dels terminis d’intervenció del Síndic de Greuges als terminis de prescripció establerts per aquesta Llei, en matèria de protecció de la legalitat urbanística.

Les nou disposicions transitòries tenen com a finalitat essencial que la substitució del Decret legislatiu 1/1990 per aquesta Llei es dugui a terme de manera gradual.

Mitjançant les dotze disposicions finals s’autoritza el Govern per a regular un conjunt de matèries connexes necessàries i s’estableix l’entrada en vigor de la Llei al cap de tres mesos de la publicació.

Aquesta Llei comporta la derogació del Decret legislatiu 1/1990, ja que no es tracta de fer-ne una simple reforma, sinó que la Llei substitueixi el Decret i, per tant, doncs, no és procedent fer una nova refosa.

La derogació del dit Decret legislatiu 1/1990, en particular, i de les disposicions legals o de rang inferior en allò que contradiguin la Llei, s’hi oposin o siguin incompatibles amb aquesta, en general, no pot ésser entesa de cap manera, per raons òbvies, com una pretensió de derogació de l’ordenament jurídic estatal en vigor per imperatiu de la clàusula constitucional de supletorietat, ni tampoc com una pretensió de derogació de la legislació sectorial esmentada expressament per la refosa.

Títol preliminar

De l’objecte i dels principis generals

Capítol I

Objecte de la Llei i atribució de competències

Article 1

Objecte de la Llei

1.  L’objecte d’aquesta Llei és la regulació de l’urbanisme en el territori de Catalunya.

2.  L’urbanisme és una funció pública que abasta l’ordenació, la transformació, la conservació i el control de l’ús del sòl, del subsòl i del vol, llur urbanització i llur edificació, i la regulació de l’ús, de la conservació i de la rehabilitació de les obres, els edificis i les instal·lacions.

3.  L’activitat urbanística comprèn:

a) L’assignació de competències.

b) La definició de polítiques de sòl i d’habitatge i els instruments per a posar-les en pràctica.

c) El règim urbanístic del sòl.

d) El planejament urbanístic.

e) La gestió i l’execució urbanístiques.

f) El foment i la intervenció de l’exercici de les facultats dominicals relatives a l’ús del sòl i de l’edificació.

g) La protecció i la restauració, si escau, de la legalitat urbanística.

h) La formació i la gestió del patrimoni públic de sòl amb finalitats urbanístiques.

Article 2

Abast de les competències urbanístiques

1.  Per tal de fer efectives les competències en matèria d’urbanisme, de protecció del territori i d’habitatge establertes per la Constitució i per l’Estatut, aquesta Llei atribueix als òrgans administratius que pertoca les facultats pertinents i necessàries per a formular, tramitar, aprovar i executar els diferents instruments urbanístics de planejament i de gestió, per a intervenir en el mercat immobiliari, per a regular i promoure l’ús del sòl, de l’edificació i de l’habitatge i per a aplicar les mesures disciplinàries i de restauració de la realitat física alterada i de l’ordenament jurídic vulnerat.

2.  Les competències urbanístiques de les administracions públiques inclouen, a més de les expressament atribuïdes per aquesta Llei, les facultats complementàries i congruents per a poder exercir-les d’acord amb la llei i per a satisfer les finalitats que en justifiquen l’atribució expressa.

Capítol II

Principis generals de l’actuació urbanística

Article 3

Concepte de desenvolupament urbanístic sostenible

1.  El desenvolupament urbanístic sostenible es defineix com la utilització racional del territori i el medi ambient i comporta conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions presents i futures.

2.  El desenvolupament urbanístic sostenible, atès que el sòl és un recurs limitat, comporta també la configuració de models d’ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació i la millora dels sistemes de vida tradicionals a les àrees rurals i consolidin un model de territori globalment eficient.

3.  L’exercici de les competències urbanístiques ha de garantir, d’acord amb l’ordenació territorial, l’objectiu del desenvolupament urbanístic sostenible.

Article 4

Participació en les plusvàlues

La participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’actuació urbanística dels ens públics i dels particulars es produeix en els termes establerts per aquesta Llei i per la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions.

Article 5

Exercici del dret de propietat

1.  En el marc de la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions, l’exercici de les facultats urbanístiques del dret de propietat s’ha de subjectar al principi de la funció social d’aquest dret, dins els límits imposats per la legislació i el planejament urbanístics i complint els deures fixats per aquests.

2.  En cap cas no es poden considerar adquirides per silenci administratiu facultats urbanístiques que contravinguin a aquesta Llei o al planejament urbanístic.

Article 6

Inexistència del dret a exigir indemnització per l’ordenació urbanística de terrenys i construccions

L’ordenació urbanística de l’ús dels terrenys i de les construccions, en tant que implica meres limitacions i deures que defineixen el contingut urbanístic de la propietat, no confereix als propietaris el dret a exigir indemnització, excepte en els supòsits expressament establerts per aquesta Llei i per la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions.

Article 7

Repartiment equitatiu de beneficis i càrregues

Es reconeix i es garanteix, en el si de cadascun dels àmbits d’actuació urbanística, el principi del repartiment equitatiu entre tots els propietaris afectats, en proporció a llurs aportacions, dels beneficis i les càrregues derivats del planejament urbanístic.

Article 8

Publicitat i participació en els processos de planejament i de gestió urbanístics

1.  Es garanteixen i s’han de fomentar els drets d’iniciativa, d’informació i de participació dels ciutadans en els processos urbanístics de planejament i de gestió.

2.  Els ajuntaments poden constituir voluntàriament consells assessors urbanístics, com a òrgans locals de caràcter informatiu i deliberatiu, als efectes establerts per l’apartat 1.

3.  Els processos urbanístics de planejament i de gestió, i el contingut de les figures del planejament i dels instruments de gestió, inclosos els convenis, estan sotmesos al principi de publicitat.

4.  Els particulars tenen dret a obtenir dels organismes de l’administració competent les dades certificades que els permetin assumir llurs obligacions i l’exercici de l’activitat urbanística.

5.  S’han de regular per reglament les formes de consulta i divulgació dels projectes urbanístics, els mitjans d’accés dels ciutadans als dits projectes i als documents corresponents i la prestació d’assistència tècnica perquè puguin comprendre’ls correctament.

6.  Els organismes públics, els concessionaris de serveis públics i els particulars han de facilitar la documentació i la informació necessàries per a la redacció dels plans d’ordenació urbanística.

7.  En matèria de planejament i de gestió urbanístics, els poders públics han de respectar la iniciativa privada, promoure-la en la mesura més àmplia possible i substituir-la en els casos d’insuficiència o d’incompliment, sens perjudici dels supòsits d’actuació pública directa.

8.  La gestió urbanística es pot encomanar tant a la iniciativa privada com a organismes de caràcter públic i a entitats, societats o empreses mixtes.

Article 9

Directrius per al planejament urbanístic

1.  Les administracions amb competències en matèria urbanística han de vetllar perquè les determinacions i l’execució del planejament urbanístic permetin assolir, en benefici de la seguretat i el benestar de les persones, uns nivells adequats de qualitat de vida, de sostenibilitat ambiental i de preservació enfront dels riscs naturals i tecnològics.

2.  És prohibit d’urbanitzar i d’edificar en zones inundables i en zones de risc per a la seguretat i el benestar de les persones, salvant les obres vinculades a la protecció i la prevenció dels riscs.

3.  El planejament urbanístic ha de preservar els valors paisatgístics d’interès especial, el sòl d’alt valor agrícola, el patrimoni cultural i la identitat dels municipis, i ha d’incorporar les prescripcions adequades perquè les construccions i les instal·lacions s’adaptin a l’ambient on estiguin situades o bé on s’hagin de construir i no comportin un demèrit per als edificis o les restes de caràcter històric, artístic, tradicional o arqueològic existents a l’entorn.

4.  Si l’avaluació d’impacte ambiental és preceptiva, el planejament urbanístic ha de contenir les determinacions adequades per a fer efectives les mesures que contingui la declaració corresponent.

5.  Les administracions urbanístiques han de vetllar perquè la distribució en el territori dels àmbits destinats a espais lliures i a equipaments s’ajusti a criteris que en garanteixin la funcionalitat en benefici de la col·lectivitat.

Article 10

Regles d’interpretació del planejament urbanístic

1.  Els dubtes en la interpretació del planejament urbanístic produïts per imprecisions o per contradiccions entre documents d’igual rang normatiu es resolen atenent els criteris de menor edificabilitat, de major dotació per a espais públics i de major protecció ambiental i aplicant el principi general d’interpretació integrada de les normes. En el supòsit que es doni un conflicte irreductible entre la documentació imperativa del planejament urbanístic i que no pugui ésser resolt atenent els criteris generals determinats per l’ordenament jurídic, preval el que estableixi la documentació escrita, llevat que el conflicte es refereixi a quantificació de superfícies de sòl, supòsit en el qual cal atenir-se a la superfície real.

2.  En el supòsit que diverses normes o mesures restrictives o protectores, tant les derivades de la legislació sectorial o de llurs instruments específics de planejament com les de caràcter urbanístic, concorrin en un mateix territori i comportin diferents graus de preservació, s’ha de ponderar l’interès públic que hagi de prevaler i cercar la utilització més racional possible del territori.

Article 11

Nul·litat de les reserves de dispensació

Són nul·les de ple dret les reserves de dispensació contingudes en els plans i les normes d’ordenació urbanística, i també les que concedeixin les administracions públiques al marge d’aquests plans i normes.

Article 12

Acció pública

1.  Qualsevol ciutadà o ciutadana, en exercici de l’acció pública en matèria d’urbanisme, pot exigir davant els òrgans administratius i davant la jurisdicció contenciosa administrativa el compliment de la legislació i del planejament urbanístics, exercici que s’ha d’ajustar al que estableixi la legislació aplicable.

2.  L’acció pública a què es refereix l’apartat 1, si és motivada per l’execució d’obres que es considerin il·legals, es pot exercir mentre se’n perllongui l’execució i, posteriorment, fins al venciment dels terminis de prescripció determinats pels articles 199 i 219, sens perjudici del que estableix l’article 202.  

Article 13

Jerarquia normativa i coherència del planejament urbanístic

1.  El principi de jerarquia normativa informa i ordena les relacions entre els diferents instruments urbanístics de planejament i de gestió regulats per aquesta Llei.

2.  Els plans d’ordenació urbanística han d’ésser coherents amb les determinacions del pla territorial general i dels plans territorials parcials i sectorials i facilitar-ne l’acompliment.

Títol primer

De les administracions amb competències urbanístiques

Capítol I

Disposicions generals

Article 14

Exercici de les competències urbanístiques

1.  L’exercici de les competències urbanístiques correspon a l’Administració de la Generalitat i als municipis i les comarques, sens perjudici de les competències que es puguin atribuir en aquesta matèria a altres ens locals.

2.  Els municipis i les comarques, sota els principis d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius, de proporcionalitat i de subsidiarietat, exerceixen llurs competències urbanístiques en els termes determinats per la legislació de règim local i per aquesta Llei. La competència urbanística dels ajuntaments comprèn totes les facultats de naturalesa local que no hagin estat expressament atribuïdes per aquesta Llei a altres organismes.

3.  Les administracions amb competències urbanístiques, en virtut dels principis de col·laboració i coordinació, i de la potestat organitzadora que els correspon, poden, en aquest àmbit, constituir gerències, consorcis i mancomunitats, delegar competències i utilitzar qualsevol altra fórmula de gestió directa o indirecta admesa legalment.

4.  Les administracions públiques d’àmbit territorial superior al municipal han de prestar assistència tècnica i jurídica suficient als municipis que, per llur dimensió o per manca de recursos, no puguin exercir plenament les competències urbanístiques que els corresponen.

5.  Les administracions implicades en el desenvolupament del planejament urbanístic poden convenir la realització d’auditories urbanístiques per a millorar llur capacitat de gestió, d’acord amb el que estableix el reglament. El resultat d’aquestes auditories ha d’ésser de coneixement general.

Article 15

Actuació de l’Administració de la Generalitat vers els ens locals

1.  L’Administració de la Generalitat fomenta l’acció urbanística dels ens locals, coopera en l’exercici de llurs competències en aquesta matèria i, en supòsits d’inactivitat o d’incompliment, se subroga en la competència corresponent, si l’ens afectat no la compleix en el termini d’un mes d’haver-li fet el requeriment pertinent. En el cas de l’exercici de la competència en matèria de protecció de la legalitat urbanística, els terminis de compliment són els establerts específicament.

2.  Si l’Administració de la Generalitat executa subsidiàriament les competències urbanístiques locals, amb els requisits i els pressupòsits establerts per la legislació municipal i de règim local, pot designar , per a un termini concret, un gerent o una gerent, o bé pot transferir les atribucions necessàries de la corporació municipal a la comissió territorial d’urbanisme corresponent, o a una altra entitat supralocal del seu àmbit territorial, que les ha d’exercir mitjançant una comissió especial, en la qual hi ha de tenir representació l’ajuntament.

3.  Amb caràcter general, les relacions interadministratives en l’exercici de les competències urbanístiques respectives s’ajusten al que disposen la normativa de règim local, la normativa de procediment administratiu i, si escau, la normativa reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa, sens perjudici del que estableix l’article 60.5 per a la concertació d’actuacions de sòl i habitatge entre els ajuntaments i l’Administració de la Generalitat.

Capítol II

Òrgans urbanístics de la Generalitat

Article 16

Òrgans i entitats urbanístics especials de la Generalitat

1.  Sens perjudici de la competència urbanística atribuïda al Govern, l’activitat urbanística es desenvolupa sota la direcció del Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

2.  Són òrgans urbanístics de la Generalitat, enquadrats en el Departament de Política Territorial i Obres Públiques:

a) El conseller o consellera titular del Departament.

b) La Comissió d’Urbanisme de Catalunya.

c) Les comissions territorials d’urbanisme.

d) La Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona.

e) La Direcció General d’Urbanisme.

3.  L’Institut Català del Sòl, entitat de dret públic sotmesa al règim que estableix el punt primer de l’article 1.b de la Llei 4/1985, del 29 de març, de l’estatut de l’empresa pública catalana, és una entitat urbanística especial de la Generalitat i actua d’acord amb el que estableixen els articles 22 i 23.  

4.  Contra els actes i els acords, expressos o presumptes, de les comissions territorials d’urbanisme i del director o directora general d’Urbanisme, inclosos els relatius a les resolucions definitives sobre plans i altres instruments urbanístics, es pot interposar recurs d’alçada davant el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques. Contra els actes i els acords del conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques i els del Govern de la Generalitat, es pot interposar recurs potestatiu de reposició previ a la via contenciosa administrativa.

Article 17

Comissió d’Urbanisme de Catalunya

1.  La Comissió d’Urbanisme de Catalunya és l’òrgan superior, de caràcter consultiu, en matèria d’urbanisme.

2.  La composició de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya s’estableix per reglament, el qual ha de garantir que hi siguin representats els departaments i els ens locals amb competències urbanístiques i que hi tinguin participació persones d’un reconegut prestigi professional o acadèmic en matèria d’urbanisme, d’habitatge i de medi ambient. Els alcaldes dels ajuntaments afectats han d’ésser convocats, amb veu però sense vot, a les sessions en les quals es considerin el primer establiment i les revisions del pla d’ordenació urbanística municipal i del programa d’actuació urbanística municipal, sens perjudici d’altres supòsits que puguin ésser regulats per reglament.

3.  La Comissió d’Urbanisme de Catalunya informa preceptivament, amb caràcter previ, en els supòsits determinats per la normativa vigent. Si el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques dissenteix de l’informe preceptiu de la Comissió, la resolució de l’assumpte correspon al Govern.

4.  El conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques pot sotmetre a consulta a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya els assumptes en matèria d’urbanisme que cregui convenients.

Article 18

Comissions territorials d’urbanisme

1.  Les comissions territorials d’urbanisme, en el marc legal de llurs competències, compleixen funcions de caràcter informatiu, consultiu, gestor i resolutiu, i, a instància dels ajuntaments, també compleixen funcions interpretatives.

2.  La composició de les comissions territorials d’urbanisme es determina per reglament, amb els mateixos criteris que estableix l’article 17.2 per a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya.

Article 19  

Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona

La Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona exerceix les competències que li atribueix la Llei 22/1998, del 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona.

Article 20

Direcció General d’Urbanisme

1.  La Direcció General d’Urbanisme és l’òrgan directiu de l’Administració de la Generalitat que tramita els assumptes que corresponen a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya, al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques i al Govern, coordina i impulsa l’activitat de les comissions territorials d’urbanisme i de la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona i gestiona i executa els acords adoptats en matèria d’urbanisme pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques i pel Govern.

2.  La Direcció General d’Urbanisme pot proposar l’adopció de resolucions a les autoritats competents, i exerceix les atribucions que aquestes li deleguen o li encomanen.

3.  La Direcció General d’Urbanisme pot sotmetre a consulta a les comissions territorials d’urbanisme els assumptes de llur competència que cregui pertinents.

Article 21

Atribucions de les comissions territorials d’urbanisme i de la Direcció General d’Urbanisme

Les comissions territorials d’urbanisme i la Direcció General d’Urbanisme orienten i fomenten el planejament i l’execució de les obres necessàries per al desenvolupament urbà, en fan la inspecció, inclosa la de l’exercici de les facultats dominicals relatives a l’ús del sòl i de l’edificació, i n’han d’informar l’ajuntament afectat.

Capítol III

Entitats urbanístiques especials i condició d’administració actuant

Article 22

Entitats urbanístiques especials

1.  L’Institut Català del Sòl és una entitat urbanística especial de la Generalitat. També són entitats urbanístiques especials els consorcis urbanístics i les societats de capital íntegrament públic de caràcter local, si es configuren com a tals en constituir-se.

2.  Les entitats urbanístiques especials poden assumir competències urbanístiques en matèria de planejament i de gestió urbanístics en els supòsits en què operen com a administració actuant.

3.  Correspon al Govern acordar la participació de l’Administració de la Generalitat en consorcis urbanístics amb altres administracions públiques, d’acord amb la legislació d’organització, procediment i règim jurídic de l’Administració de la Generalitat.

Article 23

Condició d’administració actuant

1.  La condició d’administració actuant correspon:

a) Als ajuntaments, en l’exercici de llurs competències urbanístiques en matèria de planejament i de gestió.

b) A l’Institut Català del Sòl, si ho determina el planejament urbanístic, si es determina en virtut de l’article 136.3 i en els casos en què l’Administració de la Generalitat se subrogui en les competències urbanístiques municipals, d’acord amb el que estableix l’article 152.2.  

c) Als consorcis urbanístics i a les societats de capital íntegrament públic de caràcter local, si ho determina un acord exprés de l’ajuntament, que s’ha de sotmetre a la publicitat requerida per a l’executivitat de l’instrument urbanístic de planejament o de gestió de què es tracti.

2.  Les entitats urbanístiques especials, si operen com a administració actuant, poden formular qualsevol figura de planejament urbanístic, formular, tramitar i aprovar definitivament els instruments de gestió corresponents, fer el seguiment de la gestió dels particulars o bé executar el planejament directament o indirectament, i també, en el cas dels consorcis urbanístics, si ho determinen llurs estatuts, tramitar les figures del planejament.

3.  L’Institut Català del Sòl, si opera com a administració actuant, té dret a rebre el sòl de cessió obligatòria i gratuïta corresponent al percentatge aplicable sobre l’aprofitament urbanístic de l’àmbit d’actuació corresponent, dret de què també gaudeixen, si ho decideix l’ajuntament, les entitats a què es refereix l’apartat 1.c. En aquests casos, el sòl cedit s’ha d’integrar en el patrimoni públic de sòl respectiu, d’acord amb els articles 153 i següents.

Títol segon

Del règim urbanístic del sòl

Capítol I

Classificació del sòl

Article 24

Classificació del sòl

1.  Els plans d’ordenació urbanística municipal classifiquen tot el sòl del territori corresponent en:

a) Sòl urbà.

b) Sòl no urbanitzable.

c) Sòl urbanitzable.

2.  El règim urbanístic del sòl depèn de la classificació, de la qualificació en zones o sistemes i de la inclusió en un polígon d’actuació urbanística en sòl urbà o en un sector de planejament urbanístic derivat.

Article 25

Concepte de sòl urbà

Constitueixen el sòl urbà:

a) Els terrenys que, havent estat sotmesos al procés d’integració en el teixit urbà, compten amb tots els serveis urbanístics bàsics o bé són compresos en àrees consolidades per l’edificació d’almenys dues terceres parts de llur superfície edificable.

b) Els terrenys que, en execució del planejament urbanístic, assoleixen el grau d’urbanització que aquest determina.

Article 26

Serveis urbanístics bàsics

1.  Són serveis urbanístics bàsics:

a) La xarxa viària que tingui un nivell de consolidació suficient per a permetre la connectivitat amb la trama viària bàsica municipal.

b) Les xarxes d’abastament d’aigua i de sanejament.

c) El subministrament d’energia elèctrica.

2.  Els serveis urbanístics bàsics han de tenir les característiques adequades per a l’ús del sòl previst pel planejament urbanístic que el classifica.

Article 27

Normes d’aplicació directa al sòl urbà

1.  Si un pla d’ordenació urbanística municipal, atesa l’escassa complexitat urbanística del municipi, només delimita el sòl no urbanitzable i el sòl urbà, aquest darrer comprèn els nuclis de població existents que compten amb els serveis urbanístics bàsics definits per l’article 26.1 o que s’integren en àrees consolidades per l’edificació d’almenys dues terceres parts de llur superfície edificable.

2.  En el supòsit a què es refereix l’apartat 1, les edificacions compreses en l’àmbit del sòl urbà no poden tenir més de tres plantes ni superar en alçada la mitjana de la de les edificacions veïnes, sens perjudici de les altres limitacions que siguin aplicables.

Article 28

Concepte de nucli de població

S’entén per nucli de població, als efectes d’aquesta Llei, una concentració isolada de població, amb usos urbans, dins un municipi, que requereix l’existència de serveis urbanístics i assistencials.

Article 29

Concepte de solar

Tenen la consideració de solar, als efectes d’aquesta Llei, els terrenys classificats com a sòl urbà que siguin aptes per a l’edificació, segons llur qualificació urbanística, i que compleixin els requisits següents:

a) Que estiguin urbanitzats d’acord amb les determinacions establertes pel planejament urbanístic, o en tot cas, si aquest no les especifica, que disposin dels serveis urbanístics bàsics assenyalats per l’article 26.1 i afrontin amb una via que compti amb enllumenat públic i estigui íntegrament pavimentada, inclosa la zona de pas de vianants. Aquest precepte no s’aplica al sòl classificat pel planejament urbanístic general com a urbanitzable o com a no urbanitzable que confronti amb carreteres i vies de connexió interlocal i amb vials que delimitin el sòl urbà.

b) Que tinguin assenyalades alineacions i rasants, si el planejament urbanístic les defineix.

c) Que siguin susceptibles de llicència immediata perquè no han estat inclosos en un pla de millora urbana ni en un polígon d’actuació urbanística pendents de desenvolupament.

d) Que, per a edificar-los, no s’hagin de cedir altres terrenys per a destinar-los a carrers o a vies amb vista a regularitzar alineacions o a completar la xarxa viària.

Article 30

Concepte de sòl urbà consolidat

Constitueixen el sòl urbà consolidat:

a) Els terrenys que tenen la condició de solar, d’acord amb l’article 29.  

b) Els terrenys als quals només manca, per a assolir la condició de solar, completar o acabar la urbanització en els termes assenyalats per l’article 29.a, tant si han estat inclosos amb aquesta finalitat en un polígon d’actuació urbanística o en un pla de millora urbana com si no ho han estat.

Article 31

Concepte de sòl urbà no consolidat

Té la condició de sòl urbà no consolidat el sòl urbà altre que el consolidat.

Article 32

Concepte de sòl no urbanitzable

1.  Constitueixen el sòl no urbanitzable:

a) Els terrenys que el pla d’ordenació urbanística municipal classifica com a tals per raó de:

Primer. La incompatibilitat amb llur transformació.

Segon. La inadequació al desenvolupament urbà.

b) Els terrenys reservats per a sistemes urbanístics generals no inclosos en sòl urbà ni en sòl urbanitzable.

2.  La incompatibilitat d’un terreny amb la seva transformació, als efectes del que estableix el punt primer de l’apartat 1.a, pot derivar, entre altres, dels factors següents:

a) Un règim especial de protecció aplicat per la legislació sectorial i pel planejament territorial.

b) Les determinacions dels plans directors, d’acord amb el que estableix l’article 56.

c) La seva subjecció a limitacions o servituds per a la protecció del domini públic.

3.  La inadequació d’un terreny al desenvolupament urbà, i la classificació consegüent com a sòl no urbanitzable, pot derivar de:

a) El fet que hi concorrin els valors considerats per la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions.

b) L’objectiu de garantir la utilització racional del territori i la qualitat de vida, d’acord amb el model de desenvolupament urbanístic sostenible definit per l’article 3.

4.  El valor agrícola dels terrenys que siguin afectats per indicacions geogràfiques protegides o per denominacions d’origen pot fonamentar també la classificació com a sòl no urbanitzable a què es refereix l’apartat 3.

Article 33

Concepte de sòl urbanitzable

1.  Constitueixen el sòl urbanitzable els terrenys que el pla d’ordenació urbanística municipal corresponent consideri necessaris i adequats per a garantir el creixement de la població i de l’activitat econòmica, d’acord amb el que estableix l’article 3.

2.  El sòl urbanitzable ha d’ésser quantitativament proporcionat a les previsions de creixement de cada municipi i ha de permetre, com a part del sistema urbà o metropolità en què s’integra, el desplegament de programes de sòl i d’habitatge.

3.  Els plans d’ordenació urbanística municipal poden distingir entre sòl urbanitzable delimitat i sòl urbanitzable no delimitat.

4.  Per a la transformació urbanística d’un sector de sòl urbanitzable delimitat, cal la formulació, la tramitació i l’aprovació definitiva d’un pla parcial . Si es tracta de sòl urbanitzable no delimitat, el pla parcial ha d’ésser de delimitació, s’ha d’haver aprovat definitivament i ha d’acreditar que l’actuació sigui coherent amb els paràmetres determinats, d’acord amb els apartats 1.d, 1.e i 7 de l’article 58, pel pla d’ordenació urbanística municipal corresponent.

Capítol II

Reserves per a sistemes urbanístics generals i locals

Article 34

Sistemes urbanístics generals i locals

1.  Integren els sistemes urbanístics generals els terrenys que el planejament urbanístic reserva per a les comunicacions, per als equipaments comunitaris i per als espais lliures públics, si llur nivell de servei és d’abast municipal o superior. Els sistemes urbanístics generals configuren l’estructura general del territori i determinen el desenvolupament urbà.

2.  Integren els sistemes urbanístics locals els terrenys que el planejament urbanístic reserva per a les comunicacions, per als equipaments comunitaris i per als espais lliures públics, si llur nivell de servei és un sector de sòl urbanitzable delimitat o el conjunt de sòl urbà d’un municipi, d’acord amb el que estableixin, en aquest darrer cas, el pla d’ordenació urbanística municipal o el programa d’actuació urbanística municipal.

3.  El sistema urbanístic de comunicacions comprèn totes les infraestructures necessàries per a la mobilitat de les persones i de les mercaderies, per transport terrestre, marítim o aeri, i comprèn també les àrees de protecció i les àrees d’aparcament de vehicles respectives.

4.  El sistema urbanístic d’equipaments comunitaris comprèn els centres públics, els equipaments de caràcter religiós, cultural, docent, esportiu, sanitari, assistencial, de serveis tècnics i de transport i els altres equipaments que siguin d’interès públic o d’interès social.

5.  El sistema urbanístic d’espais lliures públics comprèn els parcs, els jardins, les zones verdes i els espais per a l’esbarjo, el lleure i l’esport. La concreció dels elements que integren aquest sistema ha de tenir en compte l’existència de restes arqueològiques d’interès declarat, d’acord amb el que estableix l’article 9.3.

6.  Els terrenys reservats per a sistemes urbanístics, si són compresos en un àmbit d’actuació urbanística sotmès al sistema de reparcel·lació, passen a titularitat pública mitjançant cessió obligatòria i gratuïta, sens perjudici del que estableix l’article 150. Si cal avançar l’obtenció de la titularitat pública, i l’ocupació directa regulada per l’esmentat article no és suficient, es pot també efectuar una actuació aïllada expropiatòria, en el qual cas l’Administració adquirent se subroga en els drets i els deures de la persona que n’era propietària.

7.  L’adquisició dels terrenys reservats per a sistemes urbanístics que no siguin compresos en un àmbit d’actuació urbanística sotmès al sistema de reparcel·lació s’ha d’efectuar mitjançant l’actuació expropiatòria que correspongui.

Article 35

Inclusió de sistemes urbanístics en sectors o polígons d’actuació

1.  El sòl reservat per a sistemes urbanístics generals que el pla d’ordenació urbanística municipal o el programa d’actuació urbanística municipal inclogui, als efectes de llur gestió, en polígons d’actuació urbanística en sòl urbà o en sectors de planejament urbanístic derivat, queda classificat com a sòl urbà o com a sòl urbanitzable, segons que escaigui, i se subjecta a les determinacions següents:

a) Computa als efectes de determinar els sistemes urbanístics locals, al servei de l’àmbit d’actuació corresponent.

b) S’incorpora, si escau, en la part corresponent a la delimitació poligonal del sector.

2.  Els sectors o els polígons d’actuació urbanística que inclouen sòl reservat per a sistemes urbanístics generals poden ésser, en el supòsit a què es refereix l’apartat 1, físicament discontinus, tant en sòl urbà com en sòl urbanitzable.

3.  L’aplicació del sistema de reparcel·lació admet la discontinuïtat dels polígons d’actuació als efectes de les cessions obligatòries de sòl, tant per a sistemes locals com per al patrimoni públic de sòl i d’habitatge, i amb vista al repartiment equitatiu de la cessió i de les càrregues i els beneficis derivats de l’ordenació. Si es tracta de sòl urbà, en aquest supòsit, i també en els casos de transferència de sostre edificable entre diverses parcel·les, cal l’aprovació d’un pla de millora urbana que ho justifiqui.

4.  Els índexs d’edificabilitat bruta, els usos i les densitats als quals es refereixen els apartats 4 i 6 de l’article 58 s’apliquen a la superfície total de cada sector.

5.  El sòl susceptible d’aprofitament privat en cada sector de sòl urbanitzable es fixa en funció de l’edificabilitat neta i de la intensitat dels usos previstos i en atenció a la viabilitat econòmica de l’operació, i no pot ésser inferior, en els supòsits de sectors físicament continus, al 45% de la superfície total del sector, inclosa la corresponent al 10% de cessió obligatòria i gratuïta d’aprofitament a l’administració actuant.

Capítol III

Aprofitament urbanístic

Article 36

Aprofitament urbanístic

1.  S’entén per aprofitament urbanístic la resultant de ponderar l’edificabilitat, els usos i la intensitat dels usos que assigni al sòl el planejament urbanístic; també integra l’aprofitament urbanístic la densitat de l’ús residencial, expressada en nombre d’habitatges per hectàrea.

2.  El planejament general assigna l’aprofitament urbanístic i, a més, el distribueix entre les diferents zones en el sòl urbà consolidat.

3.  El planejament urbanístic derivat distribueix l’aprofitament urbanístic entre les diverses zones del sector.

4.  Als efectes del que estableix l’apartat 1 pel que fa a la determinació de l’aprofitament urbanístic, no s’han de ponderar l’edificabilitat i els usos dels equipaments públics.

Article 37

Regles de ponderació de l’aprofitament urbanístic

A l’efecte de la gestió urbanística, la ponderació de l’aprofitament urbanístic en un àmbit d’actuació urbanística o de desplegament urbanístic, tant si són sectors de planejament urbanístic com polígons d’actuació urbanística, s’ha d’ajustar a la regla següent:

a) Si l’àmbit d’actuació comprèn diverses zones, s’ha d’establir el valor relatiu homogeneïtzat de cadascuna.

b) Els valors homogeneïtzats a què es refereix la lletra a han d’expressar la intensitat dels usos, la rigidesa a la demanda de cadascun dels usos, llur localització i la repercussió admissible del valor de la urbanització o, si s’escau, la reurbanització.

Capítol IV

Drets i deures dels propietaris

Article 38

Consideracions generals sobre els drets i els deures dels propietaris

1.  Els drets i els deures dels propietaris de sòl són els que estableix aquesta Llei, en el marc de la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions, i s’han d’exercir i complir, respectivament, d’acord amb les determinacions d’aquesta Llei pel que fa al planejament, la gestió i l’execució en matèria urbanística. A aquests efectes, els propietaris de sòl estan obligats a destinar-lo a l’ús previst per l’ordenació urbanística, havent complert les càrregues que aquesta imposa.

2.  Els requisits per a l’alienació de finques i per a la subrogació dels nous titulars en els drets i els deures urbanístics dels propietaris anteriors s’han d’ajustar al que estableix la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions.

Article 39

Usos del subsòl

1.  El subsòl és regulat pel planejament urbanístic i resta sotmès a les servituds administratives necessàries per a la prestació de serveis públics o d’interès públic, sempre que aquestes servituds siguin compatibles amb l’ús de l’immoble privat servent d’acord amb l’aprofitament urbanístic atribuït. Altrament, s’ha de procedir a l’expropiació corresponent.

2.  L’ús de l’aprofitament urbanístic i la implantació d’infraestructures en el subsòl estan condicionats en qualsevol cas a la preservació de riscs, i també a la protecció de les restes arqueològiques d’interès declarat i dels aqüífers classificats, d’acord amb la legislació sectorial respectiva.

Article 40

Limitacions del dret d’aprofitament urbanístic

1.  Els propietaris de sòl urbà no consolidat, en els supòsits regulats per l’article 43, tenen dret al 90%, com a mínim, de l’aprofitament urbanístic del sector o el polígon d’actuació urbanística, referit a llurs finques.

2.  Els propietaris de sòl urbanitzable delimitat tenen dret al 90% de l’aprofitament urbanístic del sector, referit a llurs finques.

Article 41

Dret d’edificació en sòl urbà

1.  El sòl urbà pot ésser edificat, d’acord amb les determinacions del planejament urbanístic, i mitjançant l’atorgament de la llicència d’edificació corresponent, si assoleix la condició de solar. Nogensmenys, s’admet que les obres d’edificació siguin simultànies a les d’urbanització o de reurbanització, si prèviament es presta la garantia i s’executen els elements d’urbanització que siguin determinats per reglament.

2.  Si per a l’edificació de sòl urbà és necessària la reparcel·lació del sòl, aquesta ha d’haver estat aprovada per acord que hagi guanyat fermesa en via administrativa.

3.  Les condicions d’edificació que estableixin les llicències municipals es poden fer constar, d’acord amb la legislació hipotecària, en el Registre de la Propietat. Si es transmeten finques en curs d’edificació, els compradors han d’assumir el compliment d’aquestes condicions; igualment, en les escriptures d’obra nova en construcció, els propietaris han d’explicitar l’assumpció de les dites condicions o bé acreditar que les han complertes en declarar l’obra conclosa. En tots dos casos, s’ha d’incorporar a les escriptures corresponents el testimoniatge de les llicències d’obres i, si s’escau, de la parcel·lació urbanística, o bé el pronunciament municipal que la declari innecessària.

Article 42

Drets i deures dels propietaris de sòl urbà i deures dels propietaris de sòl urbà consolidat

1.  Els propietaris de sòl urbà tenen dret a executar o acabar les obres d’urbanització perquè els terrenys assoleixin la condició de solar, i a edificar, sota les condicions establertes per aquesta Llei i pel planejament urbanístic, els solars resultants. Els propietaris resten subjectes al compliment de les normes sobre rehabilitació urbana establertes pel pla d’ordenació urbanística municipal o bé pel programa d’actuació urbanística municipal per a àmbits determinats.

2.  Els propietaris de sòl urbà consolidat han d’acabar o completar a llur càrrec la urbanització necessària perquè els terrenys assoleixin la condició de solar, sota el principi del repartiment equitatiu de les càrregues i els beneficis urbanístics, i han d’edificar els solars resultants en els terminis i d’acord amb les determinacions que hagin fixat el planejament urbanístic o el programa d’actuació urbanística municipal.

Article 43

Cessió de sòl amb aprofitament en sòl urbà no consolidat

1.  Els propietaris de sòl urbà no consolidat han de cedir a l’ajuntament, gratuïtament, el sòl corresponent als percentatges següents sobre l’aprofitament urbanístic dels àmbits de desenvolupament inclosos en plans de millora urbana o en polígons d’actuació urbanística:

a) El 10% de l’aprofitament corresponent als nous usos que el pla d’ordenació urbanística municipal possibiliti, si l’ordenació genera plusvàlues immobiliàries.

b) El 10% de l’aprofitament corresponent a l’edificabilitat addicional permesa pel pla d’ordenació urbanística municipal, tant la referida als mateixos usos com a nous usos.

2.  Els percentatges que determina l’apartat 1 són acumulatius i tenen com a límit el 10% de l’aprofitament total de l’àmbit d’actuació urbanística. Tant la novetat dels usos com l’edificabilitat addicional s’han d’entendre amb relació al planejament urbanístic immediatament anterior.

Article 44

Deures dels propietaris de sòl urbà no consolidat i de sòl urbanitzable delimitat

1.  Els propietaris de sòl urbà no consolidat i els propietaris de sòl urbanitzable delimitat tenen els deures comuns següents:

a) Repartir equitativament els beneficis i les càrregues derivats del planejament urbanístic.

b) Cedir a l’ajuntament, de manera obligatòria i gratuïta, tot el sòl reservat pel planejament urbanístic per als sistemes urbanístics locals al servei de l’àmbit de desenvolupament en què siguin compresos els terrenys, amb les especificitats següents:

Primer. En sòl urbà, l’àmbit d’actuació és el del polígon d’actuació urbanística o el sector del pla de millora urbana, que, d’acord amb el que estableixen els articles 34.2 i 35.3, poden ésser físicament discontinus.

Segon. En sòl urbanitzable delimitat, l’àmbit d’actuació és el sector del pla parcial corresponent.

c) Cedir a l’ajuntament, de manera obligatòria i gratuïta, el sòl necessari per a l’execució dels sistemes urbanístics generals que el planejament urbanístic general inclogui dins l’àmbit d’actuació en què siguin compresos els terrenys.

d) Costejar i, si s’escau, executar la urbanització, sens perjudici del dret a rescabalar-se de les despeses d’instal·lació de les xarxes d’abastament d’aigua i de subministrament d’energia elèctrica, amb càrrec a les empreses subministradores, en la part que, segons la reglamentació específica d’aquests serveis, no hagi d’anar a càrrec dels usuaris.

e) Edificar els solars en els terminis establerts pel planejament urbanístic.

f) Conservar les obres d’urbanització, agrupats legalment com a junta de conservació, en els supòsits en què s’hagi assumit voluntàriament aquesta obligació o bé ho imposin justificadament el pla d’ordenació urbanística o el programa d’actuació urbanística, vinculant-la objectivament a la manca de consolidació del sòl o a la insuficiència de la urbanització.

2.  Els propietaris de sòl urbà no consolidat no inclòs en àmbits d’actuació urbanística estan obligats a cedir gratuïtament a l’ajuntament, de manera prèvia a l’edificació, únicament els terrenys destinats a carrers o qualsevol tipus de via de sistema de comunicació que siguin necessaris perquè aquest sòl adquireixi la condició de solar.

3.  Els propietaris de sòl urbà no consolidat no inclòs en àmbits d’actuació urbanística estan també obligats a cedir gratuïtament a l’ajuntament, de manera prèvia a l’edificació, els terrenys destinats a ampliar vials, si la cessió és compensada per les condicions d’edificació diferencials establertes pels plans.

Article 45

Deures addicionals dels propietaris de sòl urbanitzable delimitat

1.  Els propietaris de sòl urbanitzable delimitat tenen, a més dels que imposa l’article 44, els deures següents:

a) Cedir a l’administració actuant, gratuïtament, dins el sector de sòl urbanitzable en què siguin compresos els terrenys, el sòl necessari per a edificar el sostre corresponent al 10% de l’aprofitament urbanístic del sector.

b) Costejar i, si escau, executar les infraestructures de connexió amb els sistemes urbanístics generals exteriors a l’actuació urbanística, i també les obres per a l’ampliació o el reforçament d’aquests sistemes que siguin necessàries com a conseqüència de la magnitud de la dita actuació, d’acord amb les determinacions del planejament general.

2.  L’emplaçament del sòl que s’hagi de cedir en virtut del que estableix l’apartat 1.a s’ha de concretar en el procés de reparcel·lació, o bé, si aquesta és innecessària, per acord entre l’administració actuant i els propietaris afectats.

3.  La cessió de sòl a què es refereix l’apartat 1.a pot ésser substituïda pel seu equivalent en altres terrenys fora del sector en el supòsit que la promoció urbanística hagi de donar lloc a un únic establiment industrial, comercial o hoteler, o també en el supòsit que es tracti de millorar la política d’habitatge, en els quals casos aquest equivalent s’ha de destinar a conservar o ampliar el patrimoni públic de sòl. En tots dos casos, el planejament urbanístic derivat ha d’expressar, amb caràcter indicatiu, la posició i el valor dels terrenys substitutoris, que caldrà precisar en el procés de reparcel·lació.

Article 46

Participació de l’administració actuant en el cost de la urbanització

1.  L’administració actuant participa en les càrregues d’urbanització dels terrenys amb aprofitament urbanístic que rep en compliment dels deures de cessió dels propietaris, llevat que el sòl estigui reservat expressament, i consti degudament en el Registre de la Propietat, per a atendre necessitats d’habitatge, mitjançant promoció pública d’habitatges en règim de lloguer o de cessió temporal d’ús, i que, en aquest cas, l’administració mantingui la titularitat dominical del sòl al llarg d’un termini mínim de trenta anys. A aquests efectes, s’admeten també les fórmules jurídiques que comporten la dissociació del domini.

2.  En el supòsit que la reserva a què es refereix l’apartat 1 sigui parcial, la participació de l’administració actuant en les càrregues d’urbanització ha d’ésser proporcional al percentatge de sòl no reservat.

Article 47

Règim d’ús del sòl no urbanitzable

1.  Els propietaris de sòl no urbanitzable tenen el dret d’ús, de gaudi i de disposició de llurs propietats, d’acord amb la naturalesa rústica dels terrenys, sempre sota els imperatius derivats del principi d’utilització racional dels recursos naturals i dins els límits establerts per aquesta Llei, per la legislació sectorial, pel planejament urbanístic i per la legislació que sigui aplicable a l’exercici de les facultats de disposició d’aquesta classe de sòl.

2.  Es prohibeixen les parcel·lacions urbanístiques en sòl no urbanitzable.

3.  És permès, en sòl no urbanitzable, amb els requisits fixats per aquesta Llei, de reconstruir i rehabilitar les masies i cases rurals que calgui preservar i recuperar per raons arquitectòniques, històriques o paisatgístiques i hagin estat incloses pel planejament urbanístic en el catàleg a què es refereix l’article 50.2, amb vista a destinar-les a habitatge familiar, a un ús residencial turístic o d’hostaleria rural o a activitats d’educació en el lleure.

4.  El sòl no urbanitzable pot ésser objecte d’actuacions específiques per a destinar-lo a les activitats o els equipaments d’interès públic que s’hagin d’emplaçar en el medi rural. A aquest efecte, són d’interès públic:

a) Les activitats col·lectives de caràcter esportiu, cultural, d’educació en el lleure i d’esbarjo que es desenvolupin a l’aire lliure, amb les obres i instal·lacions mínimes i imprescindibles per a l’ús de què es tracti.

b) Els equipaments i serveis comunitaris no compatibles amb els usos urbans.

c) Les infraestructures d’accessibilitat.

d) Les instal·lacions i les obres necessàries per a serveis tècnics com les telecomunicacions, la infraestructura hidràulica general, les xarxes de subministrament d’energia elèctrica, d’abastament i subministrament d’aigua i de sanejament, el tractament de residus, la producció d’energia a partir de fonts renovables i les altres instal·lacions ambientals d’interès públic.

5.  L’autorització de les actuacions específiques d’interès públic a què es refereix l’apartat 4 ha de justificar degudament que l’àmbit d’actuació no està sotmès a un règim especial de protecció amb el qual siguin incompatibles, per raó dels seus valors paisatgístics, històrics, arqueològics, científics, ambientals o culturals, per l’existència de riscs naturals o pel fet d’estar subjecte a limitacions o a servituds per a la protecció del domini públic.

6.  En sòl no urbanitzable, ultra les actuacions d’interès públic a què es refereix l’apartat 4, només es poden admetre com a noves construccions, respectant en qualsevol cas les incompatibilitats i les determinacions de la normativa urbanística i sectorial aplicable:

a) Les construccions pròpies d’una activitat agrícola, ramadera, d’explotació de recursos naturals o, en general, rústica.

b) Les construccions destinades a habitatge familiar que estiguin directament i justificadament associades a una de les activitats d’explotació enumerades per la lletra a.

c) Les estacions de subministrament de carburants i de prestació d’altres serveis de la xarxa viària.

d) Les construccions i les instal·lacions vinculades a l’execució, el manteniment i el funcionament de les obres públiques.

e) Les construccions destinades a les activitats de turisme rural o de càmping autoritzades pel pla d’ordenació urbanística municipal, que exigeixen en tot cas la tramitació prèvia d’un pla especial urbanístic.

7.  L’autorització d’obres i usos en sòl no urbanitzable ha de garantir en qualsevol cas la preservació d’aquest sòl respecte al procés de desenvolupament urbà i la màxima integració ambiental de les construccions i les activitats autoritzades.

8.  L’autorització de les obres i els usos en els casos regulats pels articles 48, 49 i 50 està subjecta, prèviament a la tramitació de la llicència urbanística municipal, al procediment que estableixen els dits preceptes. L’autorització d’altres actuacions urbanístiques permeses en sòl no urbanitzable està únicament subjecta, des d’un punt de vista urbanístic, a la llicència municipal.

9.  El sòl no urbanitzable no pot ésser dedicat a usos que, atenent els valors que el pla d’ordenació urbanística municipal protegeix o preserva i les finalitats que persegueix, en transformin la destinació o la naturalesa o bé lesionin o impedeixin la realització dels dits valors i l’assoliment de les dites finalitats.

Article 48

Procediment per a l’aprovació de projectes d’actuacions específiques d’interès públic en sòl no urbanitzable

1.  Els projectes de les actuacions específiques d’interès públic a què es refereix l’article 47.4, si no estan incloses en un pla especial urbanístic, han d’ésser sotmesos a informació pública per l’ajuntament, per un termini d’un mes, i han d’incloure la documentació següent:

a) Una justificació específica de la finalitat del projecte i de la compatibilitat de l’actuació amb el planejament urbanístic i sectorial.

b) Un estudi d’impacte paisatgístic.

c) Un estudi arqueològic i un informe del Departament de Cultura, si l’actuació afecta restes arqueològiques d’interès declarat.

d) Un informe del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, si l’àmbit d’actuació no és comprès en un pla sectorial agrari.

e) Un informe de l’administració hidràulica, si l’actuació afecta aqüífers classificats.

f) Els altres informes que exigeixi la legislació sectorial.

2.  L’aprovació prèvia dels projectes a què es refereix l’apartat 1 correspon a l’ajuntament i l’aprovació definitiva correspon a la comissió territorial d’urbanisme que pertoqui, que l’ha d’adoptar en el termini de tres mesos des que se li va presentar l’expedient complet. El projecte pot ésser denegat, si escau, pels motius establerts pels apartats 3 i 4 de l’article 85.  En tot cas, la resolució ha de fixar les mesures correctores aplicables a fi d’evitar la degradació i la fragmentació d’espais agraris i tots els condicionants urbanístics que calgui, el compliment dels quals s’haurà de garantir adequadament. L’avaluació d’impacte ambiental es tramita d’acord amb la legislació sectorial específica, quan és preceptiva.

3.  L’aprovació definitiva dels projectes a què es refereix l’apartat 1 és requisit per a poder tramitar les llicències o autoritzacions municipals relatives a l’actuació, que tanmateix poden ésser tramitades simultàniament, condicionades en qualsevol cas a l’aprovació del projecte.

Article 49

Procediment per a l’aprovació de determinats projectes de noves construccions en sòl no urbanitzable

1.  Els projectes de construccions a què es refereix l’article 47.6.a, pròpies d’una activitat agrícola, ramadera, d’explotació de recursos naturals o, en general, rústica, s’han de sotmetre al procediment regulat per l’article 48 si se superen els llindars que siguin establerts pel planejament urbanístic general, referits a les característiques dels projectes, a llur ubicació i a llur impacte potencial.

2.  Els projectes de noves construccions a què es refereix l’article 47.6.b, destinades a habitatge familiar o a l’allotjament de treballadors temporers, s’han de sotmetre en tots els casos al procediment regulat per l’article 48, inclosos els projectes a què es refereix l’apartat 1 que incorporin aquests usos. En qualsevol cas, els esmentats usos han d’estar directament i justificadament associats a l’explotació rústica de què es tracti, i les construccions han de constituir un conjunt integrat, adequat al medi rural.

3.  El procediment d’aprovació de projectes regulat per l’article 48 s’aplica també a les actuacions següents en sòl no urbanitzable:

a) L’obertura o la recuperació de vies d’accés, camins i dreceres, en el cas que la recuperació no estigui integrada en un projecte d’actuació admesa en aquesta classe de sòl, tramitat d’acord amb la legislació sectorial.

b) Les estacions de subministrament de carburants i de prestació d’altres serveis de carretera.

c) Qualsevol altra actuació que afecti restes arqueològiques d’interès declarat o aqüífers classificats.

Article 50

Procediment per a l’aprovació en sòl no urbanitzable de projectes de reconstrucció i rehabilitació de masies i cases rurals i de projectes d’activitats d’explotació de recursos naturals

1.  En sòl no urbanitzable, els projectes de reconstrucció o rehabilitació de masies i cases rurals i els projectes d’activitats d’explotació de recursos naturals han d’ésser sotmesos a informació pública per l’ajuntament, per un termini de vint dies, i a l’informe de la comissió territorial d’urbanisme competent, que s’ha d’emetre en el termini de dos mesos. La llicència corresponent només es pot atorgar si el dit informe és favorable.

2.  El planejament urbanístic general o especial ha d’identificar en un catàleg específic les masies i cases rurals susceptibles de reconstrucció o de rehabilitació i justificar les raons arquitectòniques, històriques o paisatgístiques que en determinen la preservació i la recuperació, d’acord amb el que estableix l’article 47.3.

3.  La reconstrucció i la rehabilitació del patrimoni arquitectònic rural han de respectar el volum edificat preexistent i la composició volumètrica original prèviament determinats. Si no s’alteren les característiques originals de l’edificació, se’n pot admetre la divisió horitzontal, amb les limitacions que siguin establertes pel planejament urbanístic i d’acord amb la normativa reguladora de les condicions objectives d’habitabilitat.

Article 51

Directrius per a les llicències d’edificació en sòl no urbanitzable

1.  Els materials, els sistemes constructius i la tipologia aparents de les edificacions en sòl no urbanitzable han d’ésser els propis de l’àmbit territorial on siguin emplaçats.

2.  Les llicències municipals per a l’edificació en sòl no urbanitzable han de fixar les condicions especials que s’han d’adoptar, a càrrec dels interessats, per a l’obtenció dels subministraments necessaris i l’assoliment dels nivells de sanejament adequats, amb les degudes garanties de seguretat, salubritat i no-contaminació. En tot cas, s’aplica a aquestes condicions d’edificació el que estableix per a les edificacions en sòl urbà l’article 41.3.  

Article 52

Règim d’ús del sòl urbanitzable

1.  El règim d’ús del sòl urbanitzable no delimitat s’ajusta al règim d’utilització, gaudi i disposició establert per aquest capítol per al sòl no urbanitzable. Els propietaris de sòl urbanitzable no delimitat poden promoure’n la transformació, d’acord amb el que estableix l’article 33.4.  

2.  En sòl urbanitzable delimitat no és possible d’autoritzar els usos i les obres regulats per l’article 47 per al sòl no urbanitzable.

Article 53

Règim d’ús provisional del sòl

1.  Es pot autoritzar de donar al sòl els usos provisionals i de fer-hi les obres de caràcter provisional que no siguin expressament prohibits per la legislació urbanística o sectorial ni pel planejament territorial, urbanístic o sectorial i que no hagin de dificultar l’execució d’aquests planejaments, tant en sòl urbanitzable delimitat com en terrenys emplaçats en qualsevol altra classe de sòl que estiguin afectats per sistemes urbanístics generals o locals, mentre no s’hi hagi iniciat un procediment de reparcel·lació, d’ocupació directa o d’expropiació.

2.  L’autorització a què es refereix l’apartat 1 no dóna dret en cap cas a percebre indemnització.

3.  Només poden ésser admesos com a usos provisionals, als efectes del que estableix l’apartat 1, l’emmagatzematge o el dipòsit simples i purs de mercaderies o de béns mobles, la prestació de serveis particulars als ciutadans, les activitats del sector primari, les activitats comercials relacionades amb el sector esmentat i les activitats de lleure, esportives, recreatives i culturals. No s’admeten com a usos provisionals els usos residencials ni els usos industrials.

4.  Les obres executades amb vista als usos provisionals esmentats per l’apartat 3 han d’ésser les mínimes que siguin imprescindibles per a permetre unes instal·lacions fàcilment desmuntables, però no han d’ometre cap de les garanties de seguretat establertes per la legislació sectorial, que s’han d’acreditar en la memòria justificativa que cal presentar a aquests efectes.

5.  Es pot autoritzar la utilització provisional dels edificis i les instal·lacions que estan fora d’ordenació per a instal·lar-hi oficines i per a desenvolupar-hi activitats comercials, ultra els usos admesos per l’apartat 3. Aquesta autorització se subjecta en tot cas a les determinacions d’aquest article, amb les limitacions que assenyala l’article 102.6. Els terrenys destinats a sistemes urbanístics generals o locals ja adquirits per l’Administració pública poden ésser utilitzats de manera temporal i esporàdica, per a instal·lar-hi mercats ambulants o per a desenvolupar-hi activitats de lleure, esportives, recreatives, culturals i similars. L’autorització d’aquests usos no comporta l’incompliment de l’obligació de destinar els terrenys a les finalitats determinades pel planejament urbanístic.

Article 54

Procediment per a l’autorització d’usos provisionals del sòl i d’obres de caràcter provisional

1.  L’autorització municipal de donar al sòl un ús provisional o de fer-hi obres de caràcter provisional requereix prèviament la informació pública per l’ajuntament, per un termini de vint dies, i requereix l’informe favorable previ de la comissió territorial d’urbanisme que pertoqui, que l’ha d’emetre en el termini de dos mesos. L’autorització requereix també l’acceptació pels propietaris de fer cessar els usos i de desmuntar o enderrocar les instal·lacions i les obres quan ho acordi l’ajuntament, sense dret a percebre cap mena d’indemnització, i pot imposar la constitució de les garanties necessàries per a assegurar la reposició del sòl i de l’espai a l’estat anterior a l’execució dels usos i les obres esmentats.

2.  L’autorització a què es refereix l’apartat 1 adquireix eficàcia si se’n fan constar les condicions en el Registre de la Propietat, en els supòsits regulats per reglament.

3.  L’eficàcia de l’autorització a què es refereix l’apartat 1 queda sotmesa a la condició resolutòria que, en tot moment, els compromisos acceptats pels propietaris siguin també acceptats expressament pels gestors o explotadors dels usos, les obres, els edificis o les instal·lacions, en virtut d’arrendament o de qualsevol altre negoci jurídic amb els propietaris, sens perjudici de les altres determinacions que estableixi per a aquest cas la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions.

Títol tercer

Del planejament urbanístic

Capítol I

Figures del planejament urbanístic

Article 55

Tipus de plans d’ordenació urbanística

1.  La planificació urbanística del territori es porta a terme mitjançant el planejament urbanístic general, que és integrat pels plans directors urbanístics, pels plans d’ordenació urbanística municipal i per les normes de planejament urbanístic. Els programes d’actuació urbanística municipal són també part del planejament urbanístic general i el complementen.

2.  El planejament urbanístic general es desenvolupa per mitjà del planejament urbanístic derivat, que és integrat pels plans especials urbanístics, pels plans de millora urbana, pels plans parcials urbanístics i pels plans parcials urbanístics de delimitació.

3.  Els plans especials urbanístics que no desenvolupen determinacions del planejament urbanístic general han de justificar la necessitat de l’aprovació i llur compatibilitat amb el dit planejament. En el cas dels plans de millora urbana, s’aplica el que estableix l’article 68.4.

4. El planejament urbanístic derivat està supeditat a les determinacions del planejament urbanístic general, d’acord amb l’article 13.1, sens perjudici de les determinacions que li són pròpies.

5.  La coherència del planejament urbanístic amb el planejament territorial es regeix per l’article 13.2 i per la legislació de política territorial.

Article 56

Plans directors urbanístics

1.  Correspon als plans directors urbanístics, de conformitat amb el planejament territorial i atenent les exigències del desenvolupament regional, d’establir:

a) Les directrius per a coordinar l’ordenació urbanística d’un territori d’abast supramunicipal.

b) Determinacions sobre el desenvolupament urbanístic sostenible, la mobilitat de persones i mercaderies i el transport públic.

c) Mesures de protecció del sòl no urbanitzable, i els criteris per a l’estructuració orgànica d’aquest sòl.

d) La concreció de les grans infraestructures.

e) La programació de polítiques supramunicipals de sòl i d’habitatge, concertades amb els ajuntaments afectats en el si de la tramitació regulada per l’article 81.

2. Els plans directors urbanístics han d’especificar els criteris per a fer-ne el seguiment i per a la modificació o la revisió, han d’incloure les determinacions adequades per a les finalitats que persegueixen i han de contenir la documentació següent:

a) Els estudis justificatius.

b) La memòria.

c) La programació de les actuacions per a aplicar-los.

d) Les bases tècniques i econòmiques per a desenvolupar-los.

e) Els plànols d’informació i d’ordenació.

f) Les normes que s’han de complir obligadament.

3.  Els plans directors urbanístics poden establir determinacions per a ésser directament executades o bé per a ésser desenvolupades mitjançant plans especials urbanístics que facin possible l’exercici de competències pròpies dels ens supramunicipals.

4.  El planejament que resulti afectat per les determinacions d’un pla director urbanístic s’hi ha d’adaptar en els terminis que aquest estableixi, sens perjudici de l’entrada en vigor immediata del pla director i salvant les disposicions transitòries que inclogui.

Article 57

Plans d’ordenació urbanística municipal

1.  Els plans d’ordenació urbanística municipal són l’instrument d’ordenació urbanística integral del territori i poden abastar un o més d’un terme municipal.

2.  Correspon als plans d’ordenació urbanística municipal, com a mínim:

a) Classificar el sòl, amb vista a l’establiment del règim jurídic corresponent.

b) Definir el model d’implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic, d’acord amb el que estableix l’article 3.

c) Definir l’estructura general que cal adoptar per a l’ordenació urbanística del territori i establir les pautes per a fer-ne el desenvolupament.

d) Determinar les circumstàncies que poden produir-ne la modificació o la revisió.

3.  Els plans d’ordenació urbanística municipal han de reservar per a la construcció d’habitatges de protecció pública, amb caràcter general, com a mínim, el sòl corresponent al 20% del sostre que es qualifiqui per a l’ús residencial de nova implantació, tant en sòl urbà com en sòl urbanitzable. Tanmateix, les comissions territorials d’urbanisme, a proposta municipal, poden disminuir aquesta reserva en els sectors amb densitats inferiors a vint-i-cinc habitatges per hectàrea que, per llur tipologia, no siguin aptes per a la construcció d’habitatges protegits.

Article 58

Determinacions dels plans d’ordenació urbanística municipal

1.  Els plans d’ordenació urbanística municipal, en aplicació del que estableix l’article 57:

a) Classifiquen el territori en les classes de sòl definides per aquesta Llei i en els àmbits o les superfícies que resultin necessaris en funció dels objectius de desenvolupament i de la complexitat urbanística del municipi.

b) Estableixen les determinacions que corresponen a cada classe de sòl per a aconseguir la plena efectivitat del règim respectiu.

c) Desenvolupen per a cada classe de sòl l’estructura general i el model del territori, que s’ha d’adequar a les determinacions dels articles 3 i 9. 

d) Determinen els indicadors de creixement, població, recursos i desenvolupament econòmic i social del sistema urbà que hagin d’ésser considerats per a decidir l’oportunitat i la conveniència de cada actuació, d’acord amb els interessos públics derivats de l’imperatiu d’utilització racional del territori.

e) Incorporen previsions sobre la disponibilitat dels recursos hídrics i energètics.

f) Defineixen el sistema general d’espais lliures públics, que ha de respondre, com a mínim, a la proporció de 5 m2 per cada 25 m2 de sostre admès pel planejament urbanístic per a ús residencial.

2.  En sòl urbà, els plans d’ordenació urbanística municipal:

a) Apliquen les tècniques de qualificació o zonificació del sòl i de reserva o afectació d’aquest per a sistemes urbanístics generals i locals, respectant en tot cas la proporció adequada a les necessitats de la població.

b) Assignen usos detallats per a cada zona.

c) Regulen els paràmetres i els criteris d’harmonització formal i compositiva de les edificacions.

d) Determinen quins valors arquitectònics, paisatgístics i mediambientals hi han d’ésser protegits.

e) Regulen l’ús del subsòl, d’acord amb l’article 39, per fer factibles la prestació dels serveis i la implantació de les infraestructures necessàries per a la col·lectivitat, respectant en tot cas els aprofitaments privats que hi siguin compatibles.

3.  En sòl urbà consolidat, i en els àmbits del sòl urbà no consolidat per als quals delimitin polígons d’actuació, els plans d’ordenació urbanística municipal:

a) Detallen l’ordenació urbanística del sòl, fixen els paràmetres urbanístics necessaris per a l’atorgament de llicències d’edificació i assenyalen les alineacions i les rasants. Pel que fa a l’ordenació de volums, es pot preveure de manera alternativa i concretar, o bé per mitjà de la reparcel·lació o bé en el moment de l’atorgament de llicències d’edificació.

b) Precisen les característiques i el traçat de les obres d’urbanització bàsiques, n’avaluen el cost i en divideixen l’execució en etapes, amb el grau suficient de detall per a permetre’n l’execució immediata, més uns criteris i un pressupost orientatiu de les altres obres i despeses d’urbanització, sens perjudici de la concreció que en facin els projectes d’urbanització complementaris. Les obres d’urbanització bàsiques comprenen les relatives al sanejament, la compactació i l’anivellament de terrenys destinats a vials, inclòs el pas de vianants, i les xarxes de subministrament i distribució d’aigua, d’energia elèctrica i de connexió a les xarxes de telecomunicacions.

4.  En els àmbits del sòl urbà no consolidat per als quals delimitin sectors subjectes a un pla de millora urbana, els plans d’ordenació urbanística municipal fixen els índexs d’edificabilitat bruta, les densitats i els usos principals i compatibles.

5.  En sòl urbà consolidat, els plans d’ordenació urbanística municipal estableixen quins són els elements d’urbanització que cal completar o acabar perquè els terrenys adquireixin la condició de solar.

6.  En sòl urbanitzable delimitat, els plans d’ordenació urbanística municipal concreten la delimitació dels sectors i, per a cadascun d’aquests, els índexs d’edificabilitat bruta, la densitat màxima, que no pot superar en cap cas els cent habitatges per hectàrea, i els usos principals i compatibles.

7.  En sòl urbanitzable no delimitat, els plans d’ordenació urbanística municipal estableixen:

a) Les magnituds màximes o mínimes de les actuacions urbanístiques que hi són permeses, en funció dels diferents usos.

b) Les intensitats màximes dels usos urbanístics.

c) Les connexions amb les infraestructures exteriors.

d) Els nivells o percentatges de sòl de cessió obligatòria i gratuïta.

8.  En sòl no urbanitzable, els plans d’ordenació urbanística municipal:

a) Regulen cadascuna de les qualificacions possibles, en coherència amb el grau de conservació i protecció pretesos.

b) Regulen els paràmetres bàsics de les edificacions admissibles.

c) Estableixen els llindars a què es refereix l’article 49.1. d) Contenen, si escau, el catàleg a què es refereix l’article 50.2.

Article 59

Documentació dels plans d’ordenació urbanística municipal

1.  Els plans d’ordenació urbanística municipal es formalitzen, salvant el que estableix l’apartat 2, mitjançant els documents següents:

a) La memòria descriptiva i justificativa del pla, amb els estudis complementaris que escaiguin.

b) Els plànols d’informació i d’ordenació urbanística del territori i de traçat de les xarxes bàsiques d’abastament d’aigua, de subministrament de gas i d’energia elèctrica, de comunicacions, de telecomunicacions i de sanejament i les corresponents als altres serveis establerts pel pla.

c) Les normes urbanístiques.

d) El catàleg de béns a protegir, d’acord amb l’article 69.

e) L’agenda i l’avaluació econòmica i financera de les actuacions a desenvolupar.

f) La documentació mediambiental adequada i, com a mínim, l’informe mediambiental.

g) El programa d’actuació urbanística municipal, si escau.

2.  En el cas que l’escassa complexitat urbanística d’un municipi només exigeixi distingir entre sòl urbà i sòl no urbanitzable, la documentació mínima dels plans d’ordenació urbanística municipal ha de consistir en la memòria, els plànols d’informació i de delimitació del sòl urbà i no urbanitzable, les normes urbanístiques bàsiques, alineacions i rasants i l’informe mediambiental.

3.  La memòria a què es refereix l’apartat 1.a ha d’integrar:

a) El programa de participació ciutadana que l’ajuntament hagi aplicat al llarg del procés de formulació i tramitació del pla per a garantir l’efectivitat dels drets reconeguts per l’article 8. b) La justificació de l’observança de l’objectiu del desenvolupament urbanístic sostenible i de les directrius per al planejament urbanístic que són objecte, respectivament, dels articles 3 i 9.c) Les mesures adoptades per a facilitar l’assoliment d’una mobilitat sostenible en el municipi, en compliment de l’obligació de prestació del servei de transport col·lectiu urbà de viatgers.

Article 60

Programes d’actuació urbanística municipal

1.  Els programes d’actuació urbanística municipal són l’expressió de les polítiques municipals de sòl i d’habitatge i contenen les previsions i els compromisos assumits per al desenvolupament dels plans d’ordenació urbanística municipal corresponents pel que fa a la reforma i la millora urbanes, als equipaments i a la generació d’activitat econòmica, dins el marc del desenvolupament urbanístic sostenible.

2.  Els programes d’actuació urbanística municipal han d’avaluar i atendre les necessitats de sòl i d’habitatge dels municipis, dins llur termini de vigència, i han d’acreditar que són coherents amb els plans territorials o directors que els afecten. Així mateix, han de determinar quina iniciativa, la pública o la privada, és preferent per a la promoció del planejament urbanístic derivat, i poden establir, si escau, una reserva per a la iniciativa pública al llarg d’un termini concret, que no pot superar el de vigència del programa.

3.  Els programes d’actuació urbanística municipal poden preveure totes o alguna de les figures del planejament urbanístic derivat a què fa referència el pla d’ordenació urbanística municipal corresponent.

4.  L’adopció dels programes d’actuació urbanística municipal és de caràcter potestatiu. En tot cas, durant llur vigència, l’observança de les determinacions que inclouen comporta el nivell superior d’exercici de les competències municipals en matèria de planejament urbanístic.

5.  Els programes d’actuació urbanística municipal són el marc de referència adequat per a la concertació d’actuacions en matèria de sòl i d’habitatge entre els ajuntaments i l’Administració de la Generalitat.

6.  Els programes d’actuació urbanística municipal tenen una vigència màxima de sis anys, i s’han de referir tant a les actuacions del sector públic com a les dels particulars.

7.  Els programes d’actuació urbanística municipal poden delimitar el sòl urbanitzable i modificar els sectors prèviament delimitats. En aquests dos supòsits, han de contenir les determinacions pròpies dels plans d’ordenació urbanística municipal, i la documentació que sigui pertinent.

8.  Els programes d’actuació urbanística municipal completen, si escau, la determinació dels criteris objectius que han de permetre decidir la conveniència o la necessitat de la delimitació i la transformació urbanística del sòl urbanitzable no delimitat, d’acord amb el que estableixen els apartats 1.d, 1.e i 7 de l’article 58.  9.  Els programes d’actuació urbanística municipal poden incloure sistemes urbanístics generals en els sectors de sòl urbanitzable i en l’àmbit dels plans de millora urbana, i també en els polígons d’actuació urbanística en sòl urbà. Així mateix, poden acordar operacions de millora urbana i actuacions sotmeses a un pla especial urbanístic, i també delimitar polígons d’actuació urbanística no definits pel pla d’ordenació urbanística municipal corresponent.

10.  Els programes d’actuació urbanística municipal han de concretar i distribuir la reserva de sòl que el pla d’ordenació urbanística municipal corresponent determini en compliment del que disposa l’article 57.3, si el pla d’ordenació no ho fa.

11.  Els programes d’actuació urbanística municipal han d’establir terminis per a l’execució de les obres d’urbanització, poden fixar terminis per a l’edificació dels solars, delimitar àrees tant per a l’exercici dels drets de tanteig i de retracte com per a l’aplicació de programes de rehabilitació d’edificis, definir sectors d’urbanització prioritària, incloure les reserves de terrenys regulades per l’article 151 i establir les mesures oportunes per a l’adequada culminació urbanística de les urbanitzacions existents.

12.  L’adopció, l’actualització, la modificació o la revisió dels programes d’actuació urbanística municipal, si es tramiten amb independència del pla d’ordenació urbanística municipal corresponent, segueixen el mateix procediment que aquest.

Article 61

Documentació dels programes d’actuació urbanística municipal

1.  Els programes d’actuació urbanística municipal es componen dels documents següents:

a) La memòria raonada dels objectius que persegueixen i de les mesures i els mitjans programats per a assolir-los, en coherència amb el planejament de rang superior.

b) La relació de les actuacions programades.

c) El calendari d’execució.

d) L’avaluació econòmica i financera, i les disposicions pressupostàries que escaiguin.

e) Els estudis complementaris que escaiguin.

f) Els plànols d’informació, de delimitació i d’esquemes d’integració urbana de les actuacions i, si s’escau, els plànols d’ordenació i les normes per a aplicar-los.

g) Els documents que siguin necessaris, si s’escau, per als supòsits a què es refereixen els apartats 7 a 11 de l’article 60.

2.  La memòria a què es refereix l’apartat 1.a ha de justificar la coherència del programa amb el planejament territorial i amb el planejament urbanístic.

Article 62

Normes de planejament urbanístic

1.  Les normes de planejament urbanístic són instruments del planejament urbanístic general que supleixen els plans d’ordenació urbanística municipal en els supòsits de suspensió determinats per l’article 63 i en els supòsits de pèrdua de vigència.

2.  Les normes de planejament urbanístic, a més del que disposa l’apartat 1, poden complementar les determinacions dels plans d’ordenació urbanística municipal. En aquest cas, les normes es poden referir a una pluralitat de municipis, i també poden establir determinacions d’interès supramunicipal, amb vista a satisfer objectius establerts en el planejament territorial o en les directrius d’un pla director urbanístic.

3.  Amb la finalitat de complementar els plans d’ordenació urbanística municipal, el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques, si aprecia la necessitat o la conveniència de regular aspectes no determinats totalment o parcialment per un pla d’ordenació urbanística municipal, havent concedit audiència a l’ajuntament afectat i un cop vist l’informe de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya, ha de requerir l’ajuntament perquè procedeixi, en els terminis que es fixin, a formular i tramitar la modificació o la revisió corresponent del pla. En cas d’incompliment de qualsevol dels terminis establerts, el conseller o consellera ha de sotmetre al Govern l’adopció dels acords que escaiguin, d’entre els regulats per l’article 63.

4.  Correspon al Departament de Política Territorial i Obres Públiques la competència sobre les normes de planejament urbanístic, que contenen les determinacions corresponents als plans d’ordenació urbanística municipal i es componen dels documents necessaris per a justificar les determinacions que incorporen i la funció per a la qual es dicten. Les normes s’han de redactar amb el grau de precisió adequat al pla que complementen o supleixen, de conformitat amb els preceptes corresponents d’aquesta Llei.

Article 63

Supòsits de suspensió d’un pla d’ordenació urbanística municipal

1.  El Govern, per raons justificades d’interès públic, a proposta del conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques, d’ofici o a iniciativa d’un altre conseller o consellera del Govern, un cop vist l’informe de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya, i havent concedit audiència als ens locals interessats, pot suspendre la vigència d’un pla d’ordenació urbanística municipal, en la forma, en els terminis i amb els efectes assenyalats pels articles 70, 71 i 72, en tot el seu àmbit o en part d’aquest, i acordar-ne la modificació o la revisió.

2.  En el cas de suspensió de la vigència d’un pla d’ordenació urbanística municipal a què es refereix l’apartat 1, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques pot dictar en el termini de sis mesos, a comptar de l’acord de suspensió, les normes de planejament que supleixin el pla fins que no se n’aprovi la modificació o la revisió.

3.  Les normes dictades en virtut de l’apartat 2 poden abastar sòl urbanitzable mancat de pla parcial aprovat, o que el tingui en tramitació, per a permetre-hi la instal·lació d’equipaments o serveis comunitaris, si l’acord del Govern aprecia raons d’interès públic supramunicipal; en aquest supòsit, les normes s’han de desenvolupar mitjançant el pla especial regulat per l’article 67.1.e.

4.  Les facultats atribuïdes al Govern per aquest article s’apliquen també en els supòsits a què es refereix l’article 182.2 i a instància de les corporacions locals interessades, també per raons justificades d’interès públic.

Article 64

Manteniment global de les superfícies destinades a cadascun dels sistemes urbanístics locals

Els plans d’ordenació urbanística municipal, els programes d’actuació urbanística municipal i les normes de planejament urbanístic poden establir, per raons d’interès públic, que la totalitat del sòl de cessió obligatòria i gratuïta per a sistemes urbanístics locals en cada sector de planejament parcial sigui aplicada a una o més d’una de les destinacions possibles, sense disminució final de la superfície de cadascuna.

Article 65

Plans parcials urbanístics

1.  Els plans parcials urbanístics tenen per objecte, en sòl urbanitzable, de desenvolupar el planejament urbanístic general i contenen totes les determinacions pertinents per a l’ordenació urbanística detallada dels sectors que abasten, de conformitat amb el règim del sòl urbanitzable.

2.  A l’efecte del que estableix l’apartat 1, els plans parcials urbanístics:

a) Qualifiquen el sòl.

b) Regulen els usos i els paràmetres de l’edificació que han de permetre l’atorgament de llicències.

c) Assenyalen les alineacions i les rasants.

d) Defineixen els paràmetres bàsics de l’ordenació de volums, que pot adoptar una forma alternativa. En aquest cas, l’opció escollida s’ha de concretar en la reparcel·lació o en el moment d’atorgar les llicències d’edificació.

e) Estableixen les condicions de gestió i els terminis per a promoure els instruments corresponents i per a executar les obres d’urbanització i d’edificació, sens perjudici que aquests puguin ésser modificats pel programa d’actuació urbanística municipal.

f) Precisen les característiques i el traçat de les obres d’urbanització bàsiques a què es refereix l’article 58.3.b, i n’avaluen el cost i en divideixen l’execució en etapes, amb el grau suficient de detall per a permetre’n l’execució immediata, i estableixen uns criteris i un pressupost orientatiu de les altres obres i despeses d’urbanització, sens perjudici de la concreció superior dels projectes d’urbanització complementaris.

3.  En els sectors d’ús residencial, tant si aquest ús és el principal com si és mixt amb altres usos, els plans parcials urbanístics han de reservar per a zones verdes i espais lliures públics un mínim de 5 m2 de sòl per cada 25 m2 de sostre edificable, amb un mínim del 10% de la superfície de l’àmbit d’actuació, i han de reservar també per a equipaments de titularitat pública un mínim de 5 m2 de sòl per cada 25 m2 de sostre, amb un mínim del 5% de la superfície de l’àmbit, a més del sòl destinat a serveis tècnics, si s’escau.

4.  En els sectors d’ús industrial o comercial, els plans parcials urbanístics han de reservar per a zona verda un mínim del 10% de la superfície de l’àmbit i han de reservar per a equipaments un mínim del 5% de la dita superfície i per a àrees de protecció de sistemes amb finalitats de separació d’usos, a més del sòl destinat a serveis tècnics, si s’escau.

5.  Els ajuntaments, en ocasió de la tramitació d’un pla parcial urbanístic, han de concretar les característiques del mobiliari urbà, l’arbrat, l’enjardinament, el paviment de les voreres, el tipus de vorades i d’enllumenat i la senyalització, d’acord amb les prescripcions municipals pertinents, a fi de possibilitar-ne la valoració i el costejament ulterior a càrrec dels propietaris afectats.

Article 66

Documentació dels plans parcials urbanístics

1.  Els plans parcials urbanístics es componen, formalment, dels documents següents:

a) La memòria, i els estudis justificatius i complementaris.

b) Els plànols d’informació, d’ordenació, de projecte i de detall de la urbanització.

c) Les normes reguladores dels paràmetres d’ús i d’edificació del sòl.

d) L’avaluació econòmica de la promoció, i l’estudi i la justificació de la seva viabilitat.

e) El pressupost de les obres i els serveis, i el pla d’etapes de les unes i dels altres.

f) La divisió poligonal, si escau.

g) La justificació que es compleixen les determinacions del planejament urbanístic general sobre mobilitat sostenible.

h) La documentació mediambiental pertinent i, com a mínim, l’informe mediambiental.

i) La justificació que s’adequa al programa d’actuació urbanística municipal, si s’escau.

2.  Els plans parcials urbanístics que es refereixin a àmbits no delimitats prèviament com a sectors pel planejament urbanístic general han de contenir una justificació específica de l’adequació de la promoció al que estableixen els apartats 1.d, 1.e i 7 de l’article 58, i s’han de promoure i tramitar amb la denominació de plans parcials de delimitació.

Article 67

Plans especials urbanístics

1.  Sens perjudici dels que es puguin aprovar en virtut de la legislació sectorial, es poden redactar plans especials urbanístics en els supòsits següents:

a) Si són necessaris, en desenvolupament de les determinacions contingudes en els plans territorials parcials i sectorials i en el planejament urbanístic general, per a l’ordenació de recintes i conjunts artístics, per a la recuperació i la millora del paisatge urbà, per a la protecció dels espais fluvials, per a la protecció addicional del paisatge i de les vies de comunicació, per a la millora d’àmbits rurals, per a la identificació i la regulació de les masies i cases rurals a què es refereix l’article 50.2 o per a qualsevol altra finalitat anàloga.

b) Amb vista a l’ordenació del subsòl, si no és objecte d’una altra figura del planejament urbanístic derivat.

c) Amb vista a la implantació de càmpings i d’establiments de turisme rural, d’acord amb el que estableix l’article 47.6.e.

d) Per concretar la titularitat i l’ús dels equipaments comunitaris, si no ho fa el planejament urbanístic general.

e) Per a l’execució directa d’obres corresponents a la infraestructura del territori o als elements determinants del desenvolupament urbà, pel que fa a l’assenyalament i la localització de les infraestructures bàsiques relatives a les comunicacions terrestres, marítimes i aèries, a la infraestructura hidràulica general, a l’abastament d’aigua, al sanejament, al subministrament d’energia elèctrica i a la resta de sistemes urbanístics generals. Si la infraestructura afecta més d’un municipi o diverses classes de sòl, la formulació i la tramitació del pla especial són preceptives, sens perjudici del que estableix la legislació sectorial.

2.  Els plans especials urbanístics dictats en virtut de l’apartat 1.a que tinguin per finalitat la protecció de zones d’un gran valor agrícola, forestal o ramader, de zones deltaiques o d’espais rurals o periurbans poden imposar restriccions d’ús dels terrenys, per a impedir-ne la desaparició o l’alteració.

3.  L’aprovació dels plans especials urbanístics habilita l’administració competent per a executar les obres i les instal·lacions corresponents, sens perjudici de l’exigibilitat de les llicències i autoritzacions administratives que siguin preceptives i sens perjudici del que estableix la legislació sectorial.

4.  Els plans especials urbanístics contenen les determinacions que exigeixin el planejament territorial o urbanístic corresponent o, a manca d’aquest, les pròpies de llur naturalesa i llur finalitat, degudament justificades i desenvolupades en els estudis, els plànols, les normes i els catàlegs que escaiguin.

Article 68

Plans de millora urbana

1.  Els plans de millora urbana tenen per objecte:

a) En sòl urbà no consolidat, de completar el teixit urbà o bé d’acomplir operacions de rehabilitació, de reforma interior, de remodelació urbana, de transformació d’usos, de reurbanització, d’ordenació del subsòl o de sanejament de poblacions i altres de similars.

b) En el sòl urbà consolidat, de completar o acabar la urbanització, en els termes assenyalats per la lletra b de l’article 30, i regular la composició volumètrica i de façanes.

2.  Els plans de millora urbana que tinguin per objectiu la remodelació urbana, la transformació d’usos o la reurbanització poden determinar operacions urbanístiques que comportin la reconversió del model urbanístic de l’àmbit de què es tracti, quant a l’estructura, l’edificació existent i els usos, o bé establir la substitució integral o parcial de les infraestructures d’urbanització i la implantació de noves infraestructures, per raons d’obsolescència o d’insuficiència manifesta de les existents o per les exigències del desenvolupament econòmic i social.

3.  Els plans de millora urbana que tinguin per objectiu l’ordenació específica del subsòl per a àmbits determinats han de regular:

a) La possibilitat d’aprofitament privat i, específicament, de mantenir o no, en tot o en part, l’aprofitament privat preexistent.

b) L’ús del subsòl, vinculat a l’ús públic i a la prestació de serveis públics, d’acord amb el que estableix l’article 39.

4. Els plans de millora urbana que tinguin per objectiu l’acompliment d’operacions de millora urbana no contingudes en el pla d’ordenació urbanística municipal requereixen la modificació d’aquest, prèviament o simultàniament, excepció feta dels supòsits en què no s’alterin ni els usos principals, ni els aprofitaments i les càrregues urbanístiques ni l’estructura fonamental del planejament urbanístic general.

5.  Els plans de millora urbana que tinguin per objectiu l’acompliment d’operacions de revitalització del teixit urbà, per a garantir el manteniment o el restabliment de la qualitat de vida, han de regular les condicions de compatibilitat dels diversos usos del sòl.

6.  Els plans de millora urbana contenen les determinacions pròpies de llur naturalesa i llur finalitat, degudament justificades i desenvolupades en els estudis, els plànols i les normes corresponents.

7.  S’aplica als plans de millora urbana el que estableixen els articles 65 i 66 per als plans parcials urbanístics, a excepció del que disposen els apartats 3 i 4 de l’article 65 pel que fa a la reserva de sòl.

8.  Els plans de millora urbana han de concretar les reserves necessàries per als sistemes urbanístics locals, si no ho ha fet el planejament urbanístic general.

Article 69

Catàlegs de béns protegits i ordenances municipals

1.  Per a aconseguir l’efectivitat de les mesures urbanístiques de protecció de monuments, edificis, jardins, paisatges o béns culturals, les administracions competents han d’incloure en un catàleg els béns que calgui protegir. Els catàlegs, juntament amb les normes específiques, i d’acord amb les categories establertes per la legislació sectorial aplicable, són part integrant de la documentació imperativa del pla corresponent.

2.  Els ajuntaments, d’acord amb la legislació de règim local, poden aprovar ordenances d’urbanització i d’edificació per a regular aspectes que no són objecte de les normes dels plans d’ordenació urbanística municipal, sense contradir-ne ni alterar-ne les determinacions.

Capítol II

Formulació i tramitació de les figures del planejament urbanístic

Secció primera

Actes preparatoris per a la formulació i la tramitació de les figures del planejament urbanístic

Article 70

Suspensió potestativa de tramitacions i de llicències

1.  Els òrgans competents per a l’aprovació inicial de les figures del planejament urbanístic poden acordar, amb la finalitat d’estudiar-ne la formació o la reforma, de suspendre la tramitació de plans urbanístics derivats concrets i de projectes de gestió urbanística i d’urbanització complementaris, com també de suspendre l’atorgament de llicències de parcel·lació de terrenys, d’edificació, reforma, rehabilitació o enderrocament de construccions, d’instal·lació o ampliació d’activitats o usos concrets i d’altres autoritzacions municipals connexes establertes per la legislació sectorial.

2.  L’acord de suspensió de tramitacions i de llicències a què es refereix l’apartat 1 s’ha de publicar en el butlletí oficial corresponent, i s’ha de referir, en qualsevol cas, a àmbits identificats gràficament.

Article 71

Suspensió preceptiva de tramitacions i de llicències

1.  L’aprovació inicial dels instruments de planejament urbanístic obliga l’administració competent a acordar les mesures enunciades per l’article 70.1, en els àmbits en què les noves determinacions comportin una modificació del règim urbanístic.

2.  L’administració competent, a més del que disposa l’apartat 1, pot acordar les mesures enunciades per l’article 70.1 en el cas que es pretenguin assolir objectius urbanístics concrets, que han d’ésser explicitats i justificats.

Article 72

Termini de suspensió de tramitacions i de llicències

Els efectes de la suspensió de tramitacions i de llicències per a àmbits determinats no poden durar més d’un any en el cas regulat per l’article 70, o de dos anys en cas d’acumulació dels supòsits regulats pels articles 70 i 71.  

Un cop exhaurits els efectes de l’acord de suspensió, no se’n pot adoptar cap de nou, per al mateix àmbit i per a idèntica finalitat, fins que no hauran transcorregut tres anys des de la data d’exhauriment dels efectes.

Article 73

Consulta prèvia a la delimitació de sòl urbanitzable

1.  Els interessats poden formular avanços d’un pla parcial urbanístic de delimitació, per a consultar la viabilitat de la futura formulació i perquè serveixin d’orientació a l’hora de fer-ne la redacció.

2.  Els avanços a què es refereix l’apartat 1 es presenten davant l’òrgan competent per a l’aprovació inicial i l’aprovació provisional del pla parcial urbanístic que es projecti, el qual ha d’emetre l’informe corresponent en el termini de dos mesos des de la presentació. En el termini de deu dies d’haver-se emès l’informe, l’avanç s’ha de posar a consulta de l’òrgan competent per a l’aprovació definitiva, que ha d’emetre l’informe corresponent en el termini de dos mesos des de la sol·licitud.

3.  Els informes a què es refereix l’apartat 2 tenen efectes administratius interns, preparatoris de la redacció dels plans, i han d’expressar les observacions que els òrgans que els emeten considerin adequades, en el marc de les competències respectives, o bé, si s’escau, les raons que fonamentin la inviabilitat de la proposta. La manca de notificació dels dits informes un cop transcorregut un mes del finiment dels terminis establerts per a l’emissió comporta la conformitat de l’òrgan de què es tracti vers el contingut de la consulta formulada, sens perjudici de la tramitació ulterior del pla parcial de delimitació.

Secció segona

Atribució de competències sobre el planejament urbanístic

Subsecció primera

Formulació de les figures del planejament urbanístic

Article 74

Formulació de figures del planejament urbanístic general

1.  Correspon de formular els plans directors urbanístics a les entitats i els organismes que determini el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques, amb la participació dels ajuntaments afectats, un cop vist l’informe de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya.

2.  Correspon de formular els plans d’ordenació urbanística municipal i els programes d’actuació urbanística municipal als ajuntaments.

3.  Correspon de formular les normes de planejament urbanístic a la direcció general competent en matèria d’urbanisme, d’ofici, en els supòsits especificats pels articles 62 i 63, o a proposta dels ajuntaments.

Article 75

Formulació de figures del planejament urbanístic plurimunicipal

1.  La formulació de plans d’ordenació urbanística plurimunicipals pot ésser establerta pel planejament territorial i pels plans directors urbanístics o bé per l’acord unànime dels ajuntaments interessats.

2.  Si manca l’acord dels ajuntaments afectats pel que fa a la formulació dels plans d’ordenació urbanística plurimunicipals a què fa referència l’apartat 1, el Govern ho ha de resoldre, amb l’informe previ de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya i el posterior pronunciament favorable adoptat per dues terceres parts dels municipis afectats, si representen la majoria de la població, o per la majoria de municipis, si representen dues terceres parts de la població. Si el pronunciament municipal no s’acredita davant el Govern en el termini de dos mesos a partir de la data del requeriment, s’entén que és emès en sentit favorable a la formulació.

3.  L’acord de formulació d’un pla d’ordenació urbanística a l’empara del que disposa l’apartat 2 ha de determinar l’organisme que l’ha de redactar i la proporció en què els municipis inclosos han de contribuir a les despeses. Els ajuntaments afectats han de participar en la dita redacció.

4.  Els ajuntaments compresos en l’àmbit d’un pla d’ordenació formulat a l’empara de l’apartat 2 han d’assumir les obligacions que aquest comporti.

5.  La formulació d’un pla d’ordenació urbanística plurimunicipal no obsta perquè cadascun dels ajuntaments que hi siguin compresos pugui formular i tramitar, si escau, el propi programa d’actuació urbanística municipal, l’aprovació definitiva del qual correspon a l’òrgan que estableixen, segons escaigui, els articles 77 i 78.

6. Diversos ajuntaments d’una comarca poden acordar, si manquen de programes d’actuació urbanística municipal propis, o en substitució dels que hi hagi, de formular programes d’actuació urbanística que abastin la totalitat o una part de la comarca, amb el contingut i la documentació que regulen els articles 60 i 61 per als programes d’actuació urbanística municipal. L’acord de formulació dels programes ha de concretar els punts a què es refereix l’apartat 3.

7. L’aprovació inicial i l’aprovació provisional dels programes d’actuació urbanística a què es refereix l’apartat 6 corresponen al consell comarcal pertinent, que simultàniament ha de concedir audiència, en el termini d’un mes, a cadascun dels municipis afectats.

8.  En el supòsit que es formuli un programa d’actuació urbanística d’àmbit comarcal, l’aprovació inicial i l’aprovació definitiva del planejament urbanístic derivat recollit pel programa pertoquen al consell comarcal.

9.  Els ajuntaments poden acordar la formulació de figures del planejament urbanístic derivat de caràcter plurimunicipal.

Article 76

Formulació del planejament urbanístic derivat

Correspon de formular els plans especials urbanístics, els plans de millora urbana i els plans parcials urbanístics als ens locals, a les entitats urbanístiques especials o als altres òrgans competents en matèria d’urbanisme, segons correspongui, sens perjudici de la iniciativa privada, d’acord amb el que disposa l’article 96.  

En el cas dels plans especials urbanístics a què es refereix l’article 67.1.e, correspon de formular-los a l’administració que tingui al seu càrrec l’execució directa de les obres corresponents a la infraestructura del territori o als elements determinants del desenvolupament urbà.

Subsecció segona

Aprovació definitiva de les figures del planejament urbanístic

Article 77

Competències del conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques

1.  Correspon al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques l’aprovació definitiva de:

a) Els plans directors urbanístics i les normes de planejament urbanístic, amb l’informe previ de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya.

b) Els plans d’ordenació urbanística municipal i els programes d’actuació urbanística municipal, si es refereixen a municipis de més de 100.000 habitants, amb l’informe previ de la comissió territorial d’urbanisme competent.

c) Els plans i els programes urbanístics plurimunicipals, en els supòsits següents:

Primer. Si han estat tramitats per les comissions territorials d’urbanisme.

Segon. Si algun dels municipis que hi siguin compresos té més de 100.000 habitants.

Tercer. Si l’àmbit territorial del pla o el programa afecta més d’una comissió territorial d’urbanisme.

d) Els plans parcials de delimitació , si és competent, d’acord amb el que estableix la lletra b, per a aprovar el pla d’ordenació urbanística municipal corresponent.

e) Els plans especials urbanístics a què es refereix l’article 67.1.e.

2.  Si en la tramitació d’una de les figures de planejament a què es refereix l’apartat 1 no hi ha intervingut la comissió territorial d’urbanisme corresponent, l’aprovació definitiva de la figura requereix un informe previ a càrrec de la dita comissió, que l’ha d’emetre en el termini de dos mesos, o, si l’àmbit territorial del pla n’afecta més d’una, a càrrec de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya, que l’ha d’emetre en el termini de tres mesos.

Article 78

Competències de les comissions territorials d’urbanisme

Correspon a les comissions territorials d’urbanisme l’aprovació definitiva de:

a) Els plans d’ordenació urbanística municipal i els programes d’actuació urbanística municipal l’aprovació definitiva dels quals no correspongui al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques.

b) Les figures del planejament urbanístic derivat, en el supòsit que no siguin previstes pel programa d’actuació urbanística municipal o comarcal vigent corresponent o que el municipi no tingui cap programa d’actuació urbanística.

c) Els plans i els programes urbanístics plurimunicipals l’aprovació definitiva dels quals no correspongui al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques.

d) Els plans parcials de delimitació que no correspongui d’aprovar al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques.

Article 79

Competències dels ajuntaments

1.  Correspon als ajuntaments, sens perjudici del que estableix l’article 75.8, un cop vist l’informe de la comissió territorial d’urbanisme competent, l’aprovació definitiva dels plans especials urbanístics, dels plans de millora urbana i dels plans parcials que siguin promoguts d’acord amb les determinacions d’un programa d’actuació urbanística municipal vigent, i també, en qualsevol cas, els plans parcials urbanístics de sectors d’urbanització prioritària.

2.  D’acord amb el que estableixen els articles 77.1.d i 78.d, correspon al Departament de Política Territorial i Obres Públiques l’aprovació definitiva dels plans parcials de delimitació urbanística.

Secció tercera

Terminis de formulació i procediment de tramitació de les figures del planejament urbanístic

Article 80

Terminis per a la formulació dels plans d’ordenació urbanística municipal i dels plans urbanístics derivats

1.  Els plans d’ordenació urbanística municipal s’han de formular en el termini que fixi el planejament territorial, el pla director o bé, si de cas hi manca, el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques.

2.  Els plans parcials urbanístics referits a sectors delimitats prèviament, els plans especials urbanístics i els plans de millora urbana s’han de formular en els terminis que fixin el pla d’ordenació urbanística municipal, el programa d’actuació urbanística municipal o les normes de planejament urbanístic.

3.  En el cas que els plans a què es refereixen els apartats 1 i 2 no es redactin en els terminis establerts, el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques pot disposar que siguin redactats per la Direcció General d’Urbanisme, si els òrgans competents incompleixen el requeriment pertinent. En qualsevol cas, els ajuntaments i els altres òrgans competents poden encomanar la formulació dels dits plans a la Direcció General d’Urbanisme i poden encomanar-ne la tramitació a la comissió territorial d’urbanisme competent.

Article 81

Tramitació dels plans directors urbanístics

1.  L’aprovació inicial i l’aprovació provisional dels plans directors urbanístics corresponen a la comissió territorial d’urbanisme competent, llevat que l’àmbit territorial del pla afecti més d’una comissió, en el qual cas correspon al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques d’acordar-ne l’aprovació inicial i la definitiva. En tots dos casos, els ajuntaments afectats han d’ésser consultats abans de l’aprovació inicial, per un termini d’un mes, respecte als objectius i els propòsits generals de la iniciativa.

2.  Els plans directors urbanístics s’han de posar a informació pública per un termini d’un mes. Un cop acabat el termini d’informació pública, els plans s’han de sotmetre, també per un mes, al tràmit d’informació als ens locals compresos en l’àmbit territorial respectiu.

3.  Simultàniament al tràmit d’informació pública d’un pla director urbanístic, s’ha de sol·licitar un informe als departaments interessats i als organismes afectats per raó de llurs competències sectorials, els quals l’han d’emetre en el termini d’un mes, llevat que una disposició n’autoritzi un de més llarg.

4.  En el cas que, d’acord amb la normativa aplicable, sigui preceptiu d’efectuar una avaluació de l’impacte ambiental d’un pla director urbanístic, l’estudi o informe ambiental pertinent ha d’ésser incorporat al pla i ha d’ésser sotmès a informació pública conjuntament amb aquest. La declaració d’impacte ambiental, si és preceptiva, s’ha d’efectuar abans de l’aprovació provisional de l’expedient.

Article 82

Tramitació de les normes de planejament urbanístic

1.  L’aprovació inicial i l’aprovació provisional de les normes de planejament urbanístic corresponen a la comissió territorial d’urbanisme competent, d’ofici o a proposta dels ens locals, llevat que l’àmbit territorial de les normes afecti més d’una comissió, en el qual cas correspon al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques d’acordar-ne l’aprovació inicial i la definitiva.

2.  Els tràmits d’informació pública i d’audiència als ens locals afectats i als altres organismes que hagin d’emetre informe preceptiu amb relació a les normes de planejament urbanístic s’ajusten al que estableix l’article 83 per a la tramitació dels plans d’ordenació urbanística municipal, llevat que, per raons d’urgència apreciades pel Govern, un cop vist l’informe de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya, i havent escoltat els ens locals afectats, el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques acordi l’entrada en vigor de les normes prescindint d’aquests tràmits, en el qual cas ha de fixar un termini concret de vigència, dins el qual s’han de complir adequadament els tràmits esmentats.

Article 83

Tramitació dels plans d’ordenació urbanística municipal i dels plans urbanístics derivats

1.  L’aprovació inicial i l’aprovació provisional dels plans d’ordenació urbanística municipal que afecten el territori d’un únic municipi pertoquen a l’ajuntament corresponent. En el cas dels plans urbanístics derivats en què la competència d’aprovació definitiva correspongui a l’ajuntament, es pot adoptar directament l’acord d’aprovació definitiva, un cop complert el tràmit d’informació pública, prescindint de l’aprovació provisional.

2.  L’aprovació inicial i l’aprovació provisional del planejament urbanístic plurimunicipal, sens perjudici del que estableix l’article 75.8, corresponen a:

a) El consell comarcal corresponent, si tots els municipis afectats pel pla queden inclosos en l’àmbit territorial d’una mateixa comarca.

b) La comissió territorial d’urbanisme corresponent, si l’àmbit territorial del pla abasta més d’una comarca.

c) El director o directora general d’Urbanisme, un cop vist l’informe de les comissions territorials d’urbanisme competents afectades, si l’àmbit territorial del pla n’afecta més d’una i més d’una comarca.

d) Els ajuntaments, en els supòsits a què es refereix l’article 75.9, llevat que, havent estat formulat el pla a instància de part interessada, no hi hagi acord entre els ajuntaments afectats, en el qual cas l’òrgan competent és el que correspongui dels esmentats a les lletres a, b i c.

3.  L’aprovació inicial i l’aprovació provisional dels plans especials urbanístics a què es refereix l’article 67.1.e corresponen a l’administració que els ha redactats, si té atribuïdes competències urbanístiques de tramitació o d’aprovació de plans. Altrament, l’òrgan competent és la comissió territorial d’urbanisme corresponent; si l’àmbit territorial del pla afecta més d’una comissió, l’aprovació inicial i la definitiva pertoquen al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques.

4.  Els plans d’ordenació urbanística municipal i els plans urbanístics derivats, un cop se n’ha acordat l’aprovació inicial, s’han de posar a informació pública, per un termini d’un mes. Els edictes de convocatòria de la informació pública s’han de trametre en el termini de deu dies des de l’adopció de l’acord d’aprovació inicial.

5.  Simultàniament al tràmit d’informació pública d’un pla d’ordenació urbanística municipal o d’un pla urbanístic derivat, s’ha de sol·licitar un informe als organismes afectats per raó de llurs competències sectorials, els quals l’han d’emetre en el termini d’un mes, llevat que una disposició n’autoritzi un de més llarg.

6.  En el cas que, d’acord amb la normativa aplicable, sigui preceptiu d’efectuar una avaluació de l’impacte ambiental d’un pla d’ordenació urbanística municipal o d’un pla urbanístic derivat, l’informe mediambiental que calgui ha d’ésser incorporat al pla i ha d’ésser sotmès a informació pública conjuntament amb aquest. La declaració d’impacte ambiental, si és preceptiva, s’ha d’efectuar, segons correspongui, abans de l’aprovació provisional o abans de l’aprovació definitiva de l’expedient.

7.  Simultàniament al tràmit d’informació pública d’un pla d’ordenació urbanística municipal, s’ha de concedir audiència als ajuntaments l’àmbit territorial dels quals confini amb el del municipi que és objecte del pla.

8.  Si un pla d’ordenació urbanística municipal o un pla urbanístic derivat no és tramitat per l’ajuntament afectat, se li ha de concedir audiència per un termini d’un mes, a continuació de la informació pública.

9.  En el supòsit de tramitació simultània de diverses figures del planejament urbanístic, o bé d’aquestes i d’instruments de gestió, cadascuna d’aquestes tramitacions s’ha de configurar en expedients separats. L’executivitat de cadascuna d’elles queda supeditada a la de l’instrument o la figura superior.

Article 84

Tramitació dels plans parcials de delimitació

Els plans parcials de delimitació se subjecten a la mateixa tramitació que se segueix per als plans d’ordenació urbanística municipal, llevat del que estableix l’article 83.7.  

Article 85

Informe de les comissions territorials d’urbanisme en la tramitació del planejament urbanístic derivat d’aprovació municipal i comarcal

1.  Un cop els plans especials urbanístics, els plans de millora urbana i els plans parcials urbanístics han estat objecte d’aprovació inicial, en els supòsits a què es refereix l’article 79.1, els ajuntaments han de sol·licitar un informe a la comissió territorial d’urbanisme que escaigui, la qual l’ha d’emetre i comunicar en el termini de dos mesos; altrament, s’entén que l’informe és favorable.

2.  Els informes a què es refereix l’apartat 1 han d’incloure les consideracions que calguin, fonamentades en raons de racionalitat i funcionalitat urbanístiques i orientades a la superació de contradiccions, a l’esmena d’errors i a la millora de la claredat i la precisió jurídiques i tècniques. En tot cas, són vinculants, únicament, les prescripcions que continguin fonamentades en els motius d’interès supramunicipal i de legalitat especificats pels apartats 3 i 4.3. Són motius d’interès supramunicipal, als efectes del que estableix l’apartat 2:

a) La coherència amb la planificació territorial, pel que fa a l’equilibri territorial i a l’organització correcta del desenvolupament urbà.

b) La compatibilitat, l’articulació i la connexió entre els elements vertebradors del territori d’abast supramunicipal i les infraestructures de caràcter local.

c) La compatibilitat amb el risc preexistent, d’acord amb el Mapa de protecció civil de Catalunya.

d) L’adequació a la planificació mediambiental i a la política de desenvolupament sostenible.

e) L’adequació a les polítiques supramunicipals de sòl, d’habitatge i de protecció del patrimoni arquitectònic i cultural.

4.  Són motius de legalitat, als efectes del que estableix l’apartat 2, els relatius a:

a) La tramitació del planejament urbanístic.

b) El sotmetiment a les determinacions pròpies del planejament urbanístic de rang superior.

c) L’adequació a la legislació sectorial.

d) La interdicció de l’arbitrarietat.

5.  Els informes a què es refereix l’apartat 1 han d’expressar la inviabilitat del planejament en tramitació, si s’escau que les deficiències constatades no són susceptibles d’esmena.

Article 86

Lliurament de la documentació dels plans urbanístics derivats aprovats pels ajuntaments

Les administracions locals competents, un cop els plans urbanístics derivats hagin estat aprovats definitivament, han de lliurar en el termini d’un mes a les comissions territorials d’urbanisme que escaigui, als efectes d’informació, coordinació i arxivament, la documentació tècnica i administrativa completa, sens perjudici del règim de comunicació d’acords regulat per la legislació municipal i de règim local de Catalunya.

Article 87

Terminis per a la tramitació dels plans urbanístics derivats i dels projectes d’urbanització complementaris

1.  El termini per a adoptar l’aprovació inicial d’un pla urbanístic derivat és de dos mesos des de la recepció de la documentació completa.

2.  Els plans urbanístics derivats i els projectes de delimitació de sòl urbanitzable promoguts a instància de part interessada no es poden inadmetre a tràmit ni rebutjar per manca de documentació, sinó que se n’ha d’acordar l’aprovació inicial o bé, si escau, la suspensió o la denegació, que han d’ésser motivades.

3.  La suspensió de les propostes a què es refereix l’apartat 2 s’aplica per raó de defectes esmenables. Si no són esmenables, les propostes s’han de denegar. La denegació es pot fonamentar també en la manca de la justificació formal o substantiva dels requeriments exigits pels articles 58.1.d i e i 58.7, si es tracta de plans parcials de sòl urbanitzable no delimitat. En tot cas, la paralització de l’expedient per causa imputable als promotors en produeix la caducitat, d’acord amb la legislació de procediment administratiu comú.

4.  Les propostes de promoció d’un pla urbanístic derivat l’àmbit territorial del qual abasti més d’un municipi formulades a instància de part interessada han d’ésser presentades a cadascun dels ajuntaments afectats. Si aquests, en el termini d’un mes, no manifesten llur acord per a la tramitació conjunta, els promotors poden presentar el pla a l’òrgan que sigui competent segons el que estableix l’article 83.2, el qual ha d’adoptar la resolució inicial en el termini de dos mesos des de la recepció de la documentació completa; en el cas que hi hagi acord entre els ajuntaments, aquest termini comença a comptar des de la notificació de l’acord.

5.  L’acord d’aprovació provisional d’un pla urbanístic derivat s’ha d’adoptar en el termini de dos mesos des del finiment del període d’informació pública establert per l’article 83.4, sempre que es disposi de la declaració d’impacte ambiental pertinent, en els supòsits que sigui preceptiva. L’administració competent, un cop s’hagi adoptat l’acord d’aprovació provisional del pla, disposa d’un termini de deu dies per a lliurar l’expedient complet a l’òrgan a qui correspon resoldre l’aprovació definitiva.

6.  Les obres d’urbanització que no tenen la consideració de bàsiques han d’ésser objecte d’un projecte d’urbanització complementari, que ha d’aprovar l’ajuntament, sense que sigui preceptiu el tràmit d’informació pública, llevat dels supòsits d’ocupació temporal i d’altres de previstos per la legislació d’expropiació forçosa.

7.  Els projectes d’urbanització no poden modificar les determinacions del planejament que executen.

8.  La documentació dels projectes d’urbanització ha de comprendre una memòria descriptiva de les característiques de les obres, el plànol de situació degudament referenciat i els plànols de projecte i de detall, el plec de prescripcions tècniques, els mesuraments, els quadres de preus i el pressupost.

Article 88

Subrogació de les comissions territorials d’urbanisme

1.  Les comissions territorials d’urbanisme se subroguen d’ofici, per raons d’interès públic, en la competència municipal o supramunicipal per a la formulació o la tramitació de les figures del planejament urbanístic, si es produeix un incompliment dels terminis establerts. En cas d’incompliment dels terminis de tramitació establerts per l’article 87, la subrogació es pot produir a instància dels interessats.

2.  La comissió territorial d’urbanisme que incoï un expedient de subrogació en virtut de l’apartat 1 ha de concedir audiència a l’òrgan originàriament competent i requerir-lo perquè procedeixi a exercir les seves competències; si en el termini d’un mes no les ha exercides, li ha de reclamar, un cop acordada la subrogació, que li trameti una còpia certificada de la documentació que integri l’expedient, la qual se li ha de trametre en el termini dels deu dies següents a la reclamació.

Article 89

Silenci administratiu positiu

1.  En la tramitació dels plans d’ordenació urbanística municipal i dels programes d’actuació urbanística municipal i comarcal, s’entén que es produeix silenci administratiu positiu si la resolució definitiva no es notifica en el termini de quatre mesos des de la recepció de l’expedient complet per l’òrgan competent per a l’aprovació definitiva. En el cas que es tracti de plans urbanístics plurimunicipals l’aprovació inicial dels quals hagi estat acordada per una comissió territorial d’urbanisme o pel director o directora general d’Urbanisme, el termini és de tres mesos i compta des de l’acord d’aprovació provisional.

2.  En la tramitació dels plans urbanístics derivats l’aprovació definitiva dels quals correspongui als òrgans urbanístics de la Generalitat, s’entén que es produeix silenci administratiu positiu si la resolució definitiva no es notifica en el termini de tres mesos des de la recepció de l’expedient complet per l’òrgan competent per a l’aprovació definitiva.

3.  En la tramitació dels plans urbanístics derivats l’aprovació definitiva dels quals correspongui als ajuntaments o als consells comarcals, s’entén que es produeix silenci administratiu positiu si la resolució definitiva no es notifica en el termini de dos mesos des del finiment del període d’informació pública, sempre que es disposi de la declaració d’impacte ambiental pertinent, en els supòsits que sigui preceptiva, i que hagi transcorregut el termini establert per l’article 85.1 o que la comissió territorial d’urbanisme competent hagi emès l’informe corresponent.

4.  En la tramitació dels plans urbanístics derivats l’aprovació definitiva dels quals correspongui, per subrogació, a una comissió territorial d’urbanisme, s’entén que es produeix silenci administratiu positiu si la resolució definitiva no es notifica en el termini de dos mesos des del finiment del període d’informació pública, llevat que l’òrgan originàriament competent ja hagi complert aquest tràmit, en el qual cas el termini és de tres mesos des de la recepció de l’expedient complet per la comissió.

5.  En el supòsit que en la tramitació d’una figura del planejament urbanístic es produeixi un acord que requereixi la presentació d’un text refós o de nova documentació, la resolució subsegüent de l’òrgan competent s’ha de dictar dins el mateix termini que la Llei fixa per a l’aprovació definitiva de l’instrument de planejament de què es tracti. Si, un cop transcorregut aquest termini, no s’ha notificat cap acte exprés, s’entén que hi ha hagut silenci administratiu positiu i que s’ha produït l’aprovació definitiva del text refós o la compleció definitiva de l’expedient, amb la documentació aportada.

6.  En l’aprovació definitiva d’una figura del planejament urbanístic, els actes presumptes es poden acreditar i fer valer d’acord amb el que estableix la legislació de procediment administratiu comú, sens perjudici del que disposa l’article 100 quant a l’executivitat dels plans.

7.  La notificació de l’aprovació dels projectes d’urbanització complementaris s’ha d’efectuar en el termini d’un mes des de la presentació de la documentació completa; altrament, s’entén que és aprovat per silenci administratiu. En el cas que s’hi observin deficiències, s’atorga un termini de quinze dies per a esmenar-les i, mentrestant, queda interromput el termini per a adoptar i notificar l’aprovació, que s’ha de fer en el termini d’un mes d’haver estat esmenades.

Article 90

Tipus de resolucions definitives sobre el planejament urbanístic

1.  L’òrgan competent per a l’aprovació definitiva d’una figura del planejament urbanístic pot adoptar la resolució que escaigui d’entre les següents:

a) L’aprovació pura i simple del planejament, o bé amb prescripcions de caràcter puntual que no exigeixin un nou tràmit d’informació pública.

b) La suspensió total o parcial del tràmit d’aprovació del planejament, per raó de deficiències esmenables.

c) La denegació motivada de l’aprovació del planejament, per raó de vicis o defectes no esmenables.

d) El retorn de l’expedient, si no és complet o hi manca algun tràmit.

2.  Els acords de suspensió i de denegació a què es refereixen les lletres b i c de l’apartat 1 adoptats per l’Administració de la Generalitat només es poden fonamentar en els motius d’interès supramunicipal, de legalitat i de racionalitat i funcionalitat urbanístiques que especifiquen els apartats 2, 3 i 4 de l’article 85, a banda de la ponderació, respecte a la classificació del sòl, de la transcendència dels règims especials de protecció derivats del planejament territorial o de la legislació sectorial. En el cas dels plans parcials urbanístics que es refereixin a àmbits no delimitats prèviament com a sectors pel planejament urbanístic general, l’acord de denegació es pot fonamentar també en la manca de justificació formal o substantiva dels requeriments exigits pels apartats 1.d, 1.e i 7 de l’article 58.3. Les esmenes a què es refereix l’apartat 1.b han d’ésser introduïdes en el planejament urbanístic per l’organisme que n’hagi aprovat el tràmit anterior, el qual ha de presentar novament el document esmenat a l’aprovació definitiva de l’òrgan competent, després d’haver convocat, si ho determina l’acord de suspensió, i d’acord amb el que sigui establert per reglament, un nou tràmit d’informació pública. Si, un cop fet l’advertiment pertinent, el dit organisme no presenta el document esmenat en el termini de tres mesos, es produeix la caducitat de l’expedient, llevat que els promotors sol·licitin de subrogar-s’hi o que, per raons d’interès general, resulti convenient de culminar l’expedient i, amb vista a això, s’hi subrogui l’òrgan competent per a l’aprovació definitiva.

Article 91

Desenvolupament dels sectors urbanístics en subsectors

Els àmbits objecte d’un pla de millora urbana i els sectors de planejament parcial poden ésser objecte de desenvolupament per subsectors, sempre que es compleixin les condicions següents:

a) Es justifiquin la conveniència i l’oportunitat de la promoció.

b) S’acrediti l’equilibri de l’aprofitament urbanístic i de les cessions i càrregues entre el subsector i la resta de l’àmbit o, altrament, es garanteixi el reequilibrament corresponent mitjançant la cessió de terrenys a l’administració actuant, a compte de la reparcel·lació ulterior.

Secció quarta

Vigència i revisió del planejament urbanístic

Article 92

Vigència indefinida del planejament urbanístic

El planejament urbanístic, atès que és una disposició administrativa de caràcter general, té vigència indefinida i és susceptible de suspensió, modificació i revisió.

Article 93

Revisió dels plans d’ordenació urbanística municipal

1.  Els plans d’ordenació urbanística municipal són objecte de revisió en complir-se el termini que s’hi fixa o en produir-se les circumstàncies que a aquest fi s’hi especifiquen.

2.  El conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques, si les circumstàncies ho exigeixen, pot ordenar, amb l’informe previ de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya, i havent concedit audiència als ens locals afectats, la revisió anticipada d’un pla d’ordenació urbanística municipal d’ofici, autoritzar-la a instància dels ens locals afectats o bé acordar-la a instància de les entitats urbanístiques especials o dels departaments interessats.

3.  L’autorització demanada per les entitats locals afectades a què es refereix l’apartat 2 s’entén atorgada si transcorren tres mesos des que es va presentar a tràmit sense que se n’hagi notificat la resolució.

4.  Són circumstàncies que justifiquen l’adopció de l’acord de revisió d’un pla d’ordenació urbanística municipal, sens perjudici de la tramitació d’una modificació puntual quan s’escaigui, les disfuncions entre les disposicions del pla d’ordenació urbanística municipal i les necessitats reals de sòl per a crear habitatges o per a establir activitats econòmiques.

Article 94

Modificació de les figures del planejament urbanístic

1.  La modificació de qualsevol dels elements d’una figura del planejament urbanístic se subjecta a les mateixes disposicions que en regeixen la formació. No obstant això, en el cas de les modificacions dels plans urbanístics plurimunicipals la incidència territorial de les quals quedi limitada a un únic terme municipal, correspon a l’ajuntament afectat per la modificació d’acordar-ne l’aprovació inicial i l’aprovació provisional.

2.  Si la modificació d’una figura del planejament urbanístic comporta un increment de sostre edificable, s’han d’incrementar proporcionalment els espais lliures i les reserves per a equipaments determinats per l’article 65.3 i 4.

3. Les propostes de modificació d’una figura del planejament urbanístic han de raonar i justificar la necessitat de la iniciativa, i l’oportunitat i la conveniència en relació amb els interessos públics i privats concurrents. L’òrgan competent per a tramitar la modificació ha de valorar adequadament la justificació de la proposta i, en cas de fer-ne una valoració negativa, denegar-la.

Article 95

Modificació dels sistemes urbanístics d’espais lliures o d’equipaments esportius

1.  La modificació de figures del planejament urbanístic que tingui per objecte alterar la zonificació o l’ús urbanístic dels espais lliures, les zones verdes o els equipaments esportius considerats pel planejament urbanístic com a sistemes urbanístics generals o locals ha d’ésser aprovada pel Govern, si la competència d’aprovació definitiva de la figura de què es tracti correspon a l’Administració de la Generalitat, o pel conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques, en els altres supòsits. En tot cas, cal l’informe previ favorable del conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques o del director o directora general d’Urbanisme, respectivament, i l’informe subsegüent de la Comissió Jurídica Assessora.

2.  La tramitació regulada per l’apartat 1 ha d’ésser objecte de resolució definitiva en el termini de dos mesos des de la recepció de l’informe de la Comissió Jurídica Assessora. Si, un cop transcorregut aquest termini, no s’ha adoptat cap resolució expressa, s’entén que la modificació ha estat denegada.

3.  La tramitació regulada per l’apartat 1 no s’aplica a les modificacions esmentades que siguin incloses en el procediment de revisió d’un pla d’ordenació urbanística municipal, ni tampoc als ajustos en la delimitació dels espais esmentats que no n’alterin la funcionalitat, ni la superfície, ni la localització en el territori.

4.  Les propostes de modificació regulades pels apartats 1 i 3 han de justificar en la memòria pertinent, i mitjançant la documentació gràfica que sigui necessària, que no es perjudiquen els aspectes qualitatius ni quantitatius dels espais afectats.

Secció cinquena

Iniciativa i col·laboració dels particulars en el planejament urbanístic i exercici del dret de transformació del sòl urbanitzable

Article 96

Iniciativa privada en la formulació de plans urbanístics

1.  La iniciativa privada pot formular plans especials urbanístics, plans de millora urbana i plans parcials urbanístics. En el cas que la formulació es refereixi al planejament municipal general, només se’n pot iniciar la tramitació si l’ajuntament accepta la proposta; si en el termini de dos mesos l’ajuntament no n’ha notificat l’acceptació, s’entén que la proposta ha estat desestimada.

2.  Els promotors dels plans urbanístics a què es refereix l’apartat 1 tenen dret, si els ho autoritza l’ajuntament amb la finalitat de facilitar la redacció del planejament, a obtenir les dades informatives necessàries dels organismes públics i a ésser beneficiaris de les ocupacions temporals que calguin per a l’execució del pla, d’acord amb la legislació reguladora de l’expropiació forçosa.

Article 97

Especificitats dels plans urbanístics derivats d’iniciativa privada

1.  Els plans urbanístics derivats d’iniciativa privada, a més d’incloure les determinacions establertes amb caràcter general per aquesta Llei, han de contenir documentació específica referida a:

a) L’estructura de la propietat del sòl afectat.

b) La viabilitat econòmica de la promoció.

c) Els compromisos que s’adquireixen.

d) Les garanties de compliment de les obligacions contretes.

2.  Les garanties a què es refereix l’apartat 1.d han de respondre també de les sancions que es puguin imposar per raó d’infraccions urbanístiques en matèria d’execució d’obres d’urbanització i de les indemnitzacions que correspongui eventualment de satisfer, que en tot cas s’han d’actualitzar en funció del pressupost dels projectes complementaris d’urbanització. En el supòsit que siguin executades, aquestes garanties han d’ésser reposades.

3.  Els plans urbanístics a què es refereix l’apartat 1 es tramiten d’acord amb el que estableix amb caràcter general aquesta Llei per als plans urbanístics derivats, amb les especificitats següents:

a) S’ha de citar personalment al tràmit d’informació pública els propietaris dels terrenys que hi siguin compresos, llevat que el pla sigui formulat per la totalitat dels propietaris de la superfície afectada i aquest fet s’acrediti mitjançant un document públic en què es faci constar l’estructura de la propietat del sòl.

b) S’ha de notificar individualment als propietaris dels terrenys l’aprovació definitiva del pla, si s’escau.

4.  L’acte d’aprovació dels plans urbanístics a què es refereix l’apartat 1 pot imposar les condicions, les modalitats i els terminis que siguin procedents o convenients, sempre sota el principi de proporcionalitat.

Capítol III

Efectes de l’aprovació de les figures del planejament urbanístic

Secció primera

Publicitat, executorietat i obligatorietat del planejament urbanístic

Article 98

Publicitat del planejament urbanístic

1.  Els acords d’aprovació definitiva dels plans urbanístics i dels instruments de gestió urbanística s’han de publicar.

2.  Els administrats tenen dret a ésser informats per escrit per l’ajuntament corresponent, en el termini d’un mes a comptar de la sol·licitud, del règim urbanístic aplicable a una finca o a un sector de sòl.

3.  La publicitat relativa a una urbanització d’iniciativa privada ha d’explicitar la data d’aprovació definitiva del pla corresponent i l’òrgan administratiu que l’ha acordat, i no pot contenir cap indicació contradictòria amb el contingut del dit pla.

4.  Els convenis urbanístics han d’integrar la documentació del planejament o de l’instrument de gestió al qual es refereixin, es sotmeten a la informació pública corresponent i poden ésser objecte de consulta un cop aprovats.

Article 99

Certificats d’aprofitament urbanístic

1.  Els particulars poden demanar informes referits a l’aprofitament urbanístic d’una finca concreta a l’ajuntament competent, que ha de notificar els certificats pertinents en el termini d’un mes des de la presentació de la sol·licitud en el registre general de l’ajuntament.

2.  El certificat d’aprofitament urbanístic a què es refereix l’apartat 1, si la finca objecte de consulta és edificable, té una vigència de sis mesos, a comptar des de la notificació als interessats. Sens perjudici de les prescripcions de la legislació sectorial, és preceptiu d’atorgar les llicències d’edificació que siguin sol·licitades en la forma establerta per la legislació de règim local dins aquest termini de vigència i que manquin de defectes inesmenables, sempre que el projecte s’ajusti a les normes vigents en el moment de la sol·licitud del certificat, d’acord amb el contingut d’aquest. En aquest supòsit, la sol·licitud de la llicència no es veu afectada per la suspensió potestativa de llicències regulada per l’article 70.

Article 100

Executivitat del planejament urbanístic

1.  Les diverses figures del planejament urbanístic l’aprovació definitiva de les quals correspon a l’Administració de la Generalitat són executives a partir de la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de l’acord d’aprovació definitiva i de les normes urbanístiques corresponents. Pel que fa al planejament urbanístic l’aprovació definitiva del qual correspongui als municipis, és aplicable el que estableixi la legislació de règim local.

2.  Els particulars i l’Administració pública queden obligats al compliment de les disposicions sobre ordenació urbanística contingudes en aquesta Llei i en els instruments de planejament i de gestió que en derivin.

3.  La constitució de la garantia a què es refereix l’article 101.3 és condició d’eficàcia de l’executivitat dels plans urbanístics derivats d’iniciativa privada i dels projectes d’urbanització complementaris. El termini per a la constitució de la garantia és tres mesos des de la notificació de l’acord d’aprovació, i es prorroga per la meitat del termini si el promotor ho sol·licita abans que no fineixi. Si, un cop exhaurits els terminis, no s’ha constituït la garantia, la tramitació del pla resta sense cap efecte, llevat que hi concorrin raons d’interès general, en el qual supòsit l’òrgan competent pot procedir a tramitar la substitució del sistema d’actuació o bé de la modalitat d’aquest.

4.  Els diferents departaments exerceixen, d’acord amb les disposicions dels plans urbanístics, les facultats que els corresponguin segons la legislació aplicable per raó de la matèria.

Article 101

Publicació de l’aprovació definitiva de les figures del planejament urbanístic

1.  Els acords d’aprovació definitiva de tots els instruments del planejament urbanístic s’han de publicar en el diari o butlletí oficial corresponent i han d’indicar expressament el lloc i els mitjans adequats perquè es puguin exercir correctament els drets de consulta i d’informació.

2.  Si un instrument del planejament urbanístic és aprovat per silenci administratiu positiu, l’òrgan competent per a acordar-ne l’aprovació definitiva ha d’ordenar, d’ofici o a instància de part interessada, la publicació de l’aprovació en el diari o butlletí oficial corresponent i, si s’escau, ha de fer les notificacions que corresponguin.

3.  Per a la publicació de l’acord d’aprovació definitiva d’un pla urbanístic derivat d’iniciativa privada, és requisit previ que s’asseguri l’obligació d’urbanitzar mitjançant la constitució de la garantia corresponent, per l’import del 12% del valor de les obres d’urbanització.

Secció segona

Efectes del planejament urbanístic sobre les construccions i els usos preexistents

Article 102

Edificis i usos fora d’ordenació o amb volum disconforme

1.  Queden fora d’ordenació, amb les limitacions assenyalades pels apartats 2 i 3:

a) Les construccions, les instal·lacions i els usos que, per raó de l’aprovació del planejament urbanístic, quedin subjectes a expropiació, cessió obligatòria i gratuïta, enderrocament o cessament.

b) Les construccions, les instal·lacions i els usos disconformes amb el planejament urbanístic respecte als quals no sigui possible l’aplicació de les mesures de restauració regulades pel capítol II del títol setè.

2.  En les construccions i les instal·lacions que estan fora d’ordenació no es poden autoritzar obres de consolidació, d’augment de volum o de modernització, però sí les reparacions que exigeixin la salubritat pública, la seguretat de les persones o la bona conservació de les dites construccions i instal·lacions. Les obres que s’hi autoritzin no comporten augment del valor d’expropiació.

3.  Els canvis d’ús de les construccions i les instal·lacions que estan fora d’ordenació es poden autoritzar en els supòsits i les condicions regulats per l’article 53.5.

4.  En les construccions i les instal·lacions que tinguin un volum d’edificació disconforme amb els paràmetres imperatius d’un nou planejament urbanístic, però que no quedin fora d’ordenació, s’hi han d’autoritzar totes les obres de consolidació i rehabilitació i tots els canvis d’ús, sempre d’acord amb les condicions bàsiques del nou planejament.

5.  Els usos preexistents a un nou planejament urbanístic es poden mantenir mentre no esdevinguin incompatibles amb aquest i sempre que s’adaptin als límits de molèstia, de nocivitat, d’insalubritat i de perill que estableixi per a cada zona la nova reglamentació.

6.  Les figures del planejament urbanístic han de contenir les disposicions pertinents per a resoldre totes les qüestions que les noves determinacions urbanístiques plantegin amb relació a les preexistents.

Secció tercera

Legitimació d’expropiacions per raons urbanístiques

Article 103

Legitimació de les expropiacions

1.  L’aprovació d’un pla urbanístic, d’un polígon, d’un projecte d’urbanització complementari o d’un projecte de delimitació de sòl per al patrimoni públic, d’acord amb l’article 154, implica la declaració d’utilitat pública de les obres i la necessitat d’ocupació dels terrenys i els edificis afectats, als fins d’expropiació o d’imposició de servituds, o bé d’ocupació temporal dels terrenys. L’expropiació ha d’abastar totes les superfícies i les instal·lacions necessàries per a garantir el ple valor, el rendiment i la funcionalitat dels béns que en són objecte.

2.  Les persones físiques o jurídiques subrogades en les facultats dels organismes competents per a l’execució de plans urbanístics determinats o de les obres corresponents poden ésser beneficiàries de les expropiacions que en derivin.

3.  Els terrenys de qualsevol classe que s’expropiïn per raons urbanístiques han d’ésser destinats a les finalitats determinades pel planejament urbanístic, i hauran d’ésser revertits en els supòsits que estableixi la legislació aplicable.

4.  El cost de les expropiacions dutes a terme per raons urbanístiques es pot repercutir sobre els propietaris que resultin especialment beneficiats per l’actuació urbanística, mitjançant la imposició de contribucions especials.

5.  El preu just d’una expropiació duta a terme per raons urbanístiques pot ésser constituït, si hi ha acord entre les parts, per una finca futura, que l’administració expropiadora o bé la persona beneficiària de l’expropiació haurà de transmetre a la persona expropiada.

6.  Les expropiacions dutes a terme per raons urbanístiques s’han d’inscriure en el Registre de la Propietat, en els termes que estableix la legislació hipotecària.

7.  Els ocupants legals d’immobles afectats per raons urbanístiques que hi tinguin llur residència habitual tenen el dret de reallotjament o de retorn, en els termes establerts per la legislació aplicable, tant si s’actua per expropiació com si es tracta d’una actuació aïllada no expropiatòria.

Article 104

Supòsits legitimadors de les expropiacions per raons urbanístiques

1.  L’expropiació forçosa per raons urbanístiques es pot aplicar en els supòsits següents:

a) Com a sistema d’actuació per a l’execució del planejament urbanístic en el marc d’un polígon d’actuació urbanística o d’un sector de planejament urbanístic derivat, d’acord amb el que estableixen els articles 146 a 149.

b) Per a l’execució dels sistemes urbanístics de caràcter públic, d’acord amb el que estableixen els articles 34.7 i 107.

c) Per a la constitució o l’ampliació de patrimonis públics de sòl i d’habitatge, d’acord amb el que estableixen els articles 154 i 155.

d) Per raó de la manca de participació dels propietaris en el sistema de reparcel·lació, segons el que estableix el capítol III del títol quart, que en regula les modalitats.

e) Per raó de l’incompliment de la funció social de la propietat, en els supòsits següents:

Primer. Que es cometin infraccions urbanístiques molt greus en matèria de parcel·lació, d’ús del sòl i d’edificació.

Segon. Que s’incompleixin els terminis establerts per a executar les obres d’urbanització o per a edificar els solars resultants.

Tercer. Que els propietaris d’immobles no facin les obres d’adaptació que siguin requerides per a la seguretat de les persones o les obres que siguin determinades pels plans, les normes o els projectes de caràcter històric, arqueològic o artístic.

Quart. Que s’incompleixin els deures que comporten les diverses modalitats del sistema de reparcel·lació.

Cinquè. Que s’incompleixin els deures o les condicions imposats als propietaris en el supòsit d’alliberament de béns de l’expropiació regulat per l’article 105.

2. Pel que fa al supòsit primer de l’apartat 1.e, s’ha de deduir del preu just el cost de reposició, si s’escau, i s’ha d’incorporar el bé expropiat al patrimoni públic de sòl i d’habitatge.

3.  Per a l’exercici de la potestat expropiatòria a què es refereixen els supòsits segon, tercer, quart i cinquè de l’apartat 1.e, cal haver-ne fet el requeriment als propietaris, amb advertiment exprés dels efectes expropiatoris.

Article 105

Alliberament de determinats béns de les expropiacions per raons urbanístiques

1.  L’administració actuant en una expropiació duta a terme per raons urbanístiques pot acordar l’alliberament justificat de determinats béns, sempre que no estiguin reservats per a dotacions urbanístiques públiques i que quedi garantida l’efectiva execució del planejament urbanístic.

2.  L’acord d’alliberament a què es refereix l’apartat 1 ha d’ésser publicat, i ha d’imposar les condicions que siguin necessàries per a vincular els propietaris alliberats a l’execució urbanística, de manera que es garanteixi el compliment dels deures urbanístics exigibles.

Article 106

Tramitació de l’expropiació forçosa en actuacions urbanístiques aïllades

Si no s’utilitza l’expropiació com a sistema d’actuació per polígons d’actuació urbanística o sectors de planejament urbanístic complets, es pot aplicar com a actuació aïllada l’expropiació forçosa, per a l’execució de sistemes urbanístics o d’algun dels elements que els integren, tramitada d’acord amb la legislació reguladora de l’expropiació forçosa, sens perjudici de l’aplicabilitat del procediment establert per l’article 107.  

L’organisme expropiador ha d’aprovar, en tot cas, la relació de propietaris i de béns i drets afectats.

Article 107

Procediment de taxació conjunta

En totes les expropiacions derivades de l’aplicació d’aquesta Llei, l’administració expropiadora pot optar entre tramitar l’expropiació individualment per a cada finca o tramitar-ne la taxació conjunta, d’acord amb el procediment següent:

a) El projecte d’expropiació, un cop feta l’aprovació inicial per l’administració amb competència expropiatòria, ha d’ésser posat a informació pública, per un termini d’un mes, perquè els interessats, als quals han d’ésser notificats els fulls d’apreuament corresponents, puguin formular-hi observacions i reclamacions concernents a la titularitat o la valoració de llurs drets respectius.

b) L’aprovació definitiva del projecte d’expropiació correspon a la mateixa administració que sigui competent per a l’aprovació inicial. Si l’exercici de la potestat expropiatòria correspon a l’Administració de la Generalitat, un cop aprovat inicialment el projecte pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques, l’aprovació definitiva correspon a la comissió territorial d’urbanisme competent.

c) La resolució del projecte d’expropiació ha d’ésser notificada individualment per l’administració actuant als titulars de béns i drets afectats. La notificació ha d’advertir els interessats que la manca de pronunciament en el termini dels vint dies següents es considera com una acceptació de la valoració fixada, en el qual cas s’entén que l’apreuament ha estat definitivament determinat. Si els interessats, en el termini esmentat, manifesten per escrit llur disconformitat amb la valoració aprovada, l’administració ha de transferir l’expedient al Jurat d’Expropiació de Catalunya, perquè en fixi l’apreuament.

d) Si el projecte de taxació conjunta es formula simultàniament amb un instrument de planejament urbanístic derivat o amb el projecte de delimitació d’un polígon d’actuació urbanística, s’ha d’aplicar a cada projecte la tramitació que li correspongui.

e) L’aprovació definitiva del projecte de taxació conjunta implica la declaració d’urgència de l’ocupació dels béns o drets afectats. En conseqüència, el pagament o el dipòsit de l’import de la valoració establerta pel projecte de taxació conjunta habilita per a procedir a ocupar la finca, sens perjudici de la valoració pel Jurat d’Expropiació de Catalunya, si s’escau, i de la tramitació dels recursos que escaiguin respecte al preu just. L’aprovació del document que incorpora l’acord a què es refereix l’article 103.5 també habilita per a procedir a ocupar les finques.

Article 108

Iniciació d’un expedient expropiatori per ministeri de la llei

1.  Un cop transcorreguts cinc anys des de l’entrada en vigor del pla d’ordenació urbanística municipal, en cas que no disposi de programa d’actuació urbanística municipal, o un cop exhaurit el termini establert pel programa, si no s’ha iniciat el procediment d’expropiació dels terrenys reservats per a sistemes urbanístics de titularitat pública no inclosos, a l’efecte de llur gestió, en un polígon d’actuació urbanística o en un sector de planejament urbanístic, els titulars dels béns poden advertir l’administració competent de llur propòsit d’iniciar l’expedient d’apreuament. Si transcorre un any des de la formulació de l’advertiment i l’administració no hi ha donat resposta, l’inici de l’expedient d’apreuament es produeix per ministeri de la llei; a aquest efecte, els propietaris poden presentar el full d’apreuament corresponent i, si transcorren tres mesos i l’administració no l’accepta, es poden dirigir al Jurat d’Expropiació de Catalunya, la resolució del qual per a fixar l’apreuament exhaureix la via administrativa.

2.  A l’efecte del que estableix l’apartat 1, s’entén que la valoració es refereix al moment de la iniciació de l’expedient d’apreuament per ministeri de la llei i que els interessos de demora s’acrediten des de la presentació del full d’apreuament pels propietaris.

3.  Les determinacions d’aquest article s’apliquen també als béns i els drets inclosos en polígons d’actuació urbanística o en sectors de planejament urbanístic en què el sistema d’actuació sigui el d’expropiació.

4.  El que estableixen els apartats 1, 2 i 3 no s’aplica a:

a) Els propietaris de terrenys classificats com a sòl no urbanitzable.

b) Els propietaris de terrenys classificats com a sòl urbanitzable, si en el moment de l’afectació els terrenys es dediquen a l’explotació agrícola, ramadera, forestal o cinegètica o, en general, a activitats pròpies de llur naturalesa rústica i compatibles amb la classificació i l’afectació esmentades fins a l’execució de les determinacions del planejament urbanístic.

c) Els propietaris que, d’acord amb l’article 53, hagin obtingut l’autorització per a l’ús o l’obra provisionals.

5.  Si, abans de transcórrer els terminis establerts per l’apartat 1, s’ha aprovat inicialment una modificació o una revisió del planejament urbanístic que comporta la inclusió dels sistemes en polígons d’actuació o en sectors de planejament, als efectes de llur gestió, els dits terminis resten interromputs i subjectes a l’aprovació definitiva. El còmput dels terminis es reprèn si transcorre un any sense haver-se produït la publicació de l’aprovació definitiva.

Capítol IV

Valoracions i supòsits indemnitzatoris

Article 109

Valoració del sòl i supòsits indemnitzatoris

1.  La valoració del sòl, i la dels altres béns i drets que l’administració hagi d’expropiar, s’han d’ajustar al que estableixi la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions.

2.  Els supòsits d’indemnització per raons urbanístiques es regulen per la legislació que els sigui aplicable i per aquesta Llei.

3.  Les modificacions o les revisions del planejament urbanístic que redueixin l’aprofitament sobre àmbits de sòl urbanitzable delimitat que no comptin amb un planejament derivat definitivament aprovat no donen lloc a indemnització, sens perjudici de la viabilitat de l’acció de responsabilitat patrimonial per les despeses de redacció del projecte corresponent.

4.  Els terminis d’execució, als efectes de la indemnització per reducció d’aprofitament urbanístic en sòl urbà, són establerts directament pel pla d’ordenació urbanística municipal o pel programa d’actuació urbanística per als polígons d’actuació i els determinats pels plans de millora urbana; en sòl urbanitzable, són els establerts pel pla parcial.

5.  Els terminis d’execució a què es refereix l’apartat 4 comprenen els terminis d’urbanització i també els d’edificació, si el planejament estableix expressament que n’hi hagi. En tot cas, l’incompliment del termini d’urbanització no interromp el còmput del termini d’edificació.

6.  El reconeixement per un instrument d’ordenació urbanística d’usos i edificabilitats preexistents no té en cap cas la consideració de limitació o vinculació singular.

7.  En els supòsits regulats pels articles 70 i 71, es pot plantejar la indemnització del cost dels projectes i, si s’escau, el reintegrament de les taxes municipals, si els projectes esdevenen ineficaços, en tot o en part, com a conseqüència de les noves determinacions que pugui contenir el planejament urbanístic que s’aprovi definitivament.

Títol quart

De la gestió urbanística

Capítol I

Disposicions generals

Article 110

Concepte d’execució urbanística. Participació en el procés d’execució dels plans d’ordenació urbanística

1.  L’execució urbanística és el conjunt de procediments establerts per aquesta Llei per a la transformació de l’ús del sòl, i especialment per a la urbanització d’aquest, d’acord amb el planejament urbanístic i respectant el règim urbanístic aplicable a cada classe de sòl. L’edificació dels solars resultants de les actuacions d’execució, tant integrades com aïllades, també és part integrant de la gestió urbanística, i constitueix la fase de culminació del procés, sens perjudici dels deures de conservació dels edificis i, d’acord amb el que estableix l’article 42.1, dels deures de rehabilitació.

2.  L’execució del planejament urbanístic requereix l’aprovació de l’instrument més detallat que sigui exigible segons la classe de sòl de què es tracti.

3.  L’execució dels sistemes urbanístics es pot dur a terme directament, sempre que les previsions contingudes en el pla d’ordenació urbanística municipal siguin suficientment detallades; si no és així, cal haver aprovat un pla especial urbanístic.

4.  En sòl urbà, és suficient, per a l’execució urbanística, l’aprovació del planejament urbanístic general, si aquest en conté l’ordenació detallada; si no és així, cal haver aprovat un pla de millora urbana.

5.  L’Administració de la Generalitat, els ens locals i les entitats urbanístiques especials, en llurs esferes d’actuació respectives i en l’exercici de llurs competències, participen en el procés d’execució dels plans d’ordenació urbanística; els particulars hi participen sota les diverses modalitats regulades per aquesta Llei.

Article 111

Gestió urbanística integrada i gestió urbanística aïllada

1.  S’entén per gestió urbanística integrada el conjunt d’actuacions per a repartir equitativament els beneficis i les càrregues derivats de l’ordenació urbanística i per a executar o completar les obres i els serveis urbanístics necessaris. La gestió urbanística integrada es duu a terme per sectors de planejament urbanístic o polígons d’actuació urbanística complets.

2.  En tots els supòsits en què no calgui o no sigui possible la delimitació d’un polígon per al repartiment equitatiu dels beneficis i les càrregues derivats de l’ordenació urbanística, se’n pot fer l’execució de manera puntual o aïllada, especialment en sòl urbà.

Article 112.

Polígons d’actuació urbanística

1.  Els polígons d’actuació urbanística són els àmbits territorials mínims per a dur a terme la gestió urbanística integrada. Els sectors de planejament urbanístic derivat poden constituir un únic polígon d’actuació urbanística o bé subdividir-se en dos o més polígons.

2.  Si un sector de planejament urbanístic es desenvolupa mitjançant més d’un polígon d’actuació, el sistema d’actuació, o bé la modalitat del sistema de reparcel·lació, pot ésser diferent per a cadascun dels polígons.

3.  En sòl urbà, els plans d’ordenació urbanística municipal i els programes d’actuació urbanística municipal poden delimitar polígons d’actuació no inclosos en sectors subjectes a un pla de millora urbana.

4.  Els polígons d’actuació urbanística es delimiten tenint en compte els requisits següents:

a) Que per llurs dimensions i per les característiques de l’ordenació urbanística siguin susceptibles d’assumir les cessions de sòl regulades pel planejament.

b) Que, dins el mateix sector, estiguin equilibrats uns respecte als altres, pel que fa als beneficis i les càrregues, i permetin fer-ne un repartiment equitatiu; a aquest efecte, s’ha d’aplicar, si escau, el que estableix l’article 91.b.

c) Que tinguin entitat suficient per a justificar tècnicament i econòmicament l’autonomia de l’actuació.

5.  La delimitació de polígons d’actuació urbanística es pot efectuar per mitjà de les figures del planejament urbanístic general o derivat, o bé subjectant-se als tràmits fixats per l’article 113.En sòl urbà no consolidat, la delimitació de sectors de millora urbana o de polígons d’actuació urbanística s’ha d’efectuar per mitjà del pla d’ordenació urbanística municipal o del programa d’actuació urbanística municipal.

6.  La delimitació de polígons d’actuació urbanística que sigui necessària per a la cessió de terrenys per a carrers i vies es pot efectuar d’acord amb el que disposa l’article 113.La cessió es pot fer mitjançant escriptura pública atorgada pels propietaris, que l’han de sotmetre a l’acceptació de l’ajuntament corresponent.

Article 113

Tramitació dels instruments de gestió urbanística

1.  La tramitació regulada per aquest article regeix els instruments de gestió urbanística següents:

a) La divisió poligonal que no continguin els plans d’ordenació i la modificació d’aquesta divisió, i també la modificació de la divisió poligonal continguda en el planejament urbanístic.

b) Els estatuts i les bases d’actuació, en les modalitats de compensació bàsica i de compensació per concertació, del sistema de reparcel·lació.

c) Els projectes de reparcel·lació.

d) La determinació del sistema d’actuació i de la modalitat d’aquest que no siguin establerts pels plans d’ordenació, i la modificació del sistema o de la modalitat.

2.  La tramitació dels instruments de gestió urbanística a què es refereix l’apartat 1 s’ha d’ajustar a les regles següents:

a) L’aprovació inicial i l’aprovació definitiva corresponen a l’administració actuant.

b) L’aprovació inicial s’ha d’adoptar en el termini de dos mesos des de la presentació de la documentació completa.

c) El projecte ha d’ésser posat a informació pública per un termini d’un mes, dins el qual s’ha de concedir audiència als interessats, amb citació personal.

d) La notificació de l’acord d’aprovació definitiva s’ha de produir en el termini de dos mesos des del finiment del termini d’informació pública. En cas contrari, s’entén que el projecte ha quedat aprovat definitivament per silenci administratiu positiu, a excepció del projecte de reparcel·lació, en què el sentit del silenci és negatiu.

e) Un cop acreditat l’acte presumpte, segons el que estableix la legislació de procediment administratiu comú, l’administració n’ha d’ordenar la publicació i la notificació reglamentàries i, si escau, la formalització corresponent.

f) En cas d’incompliment dels terminis de tramitació dels estatuts i les bases d’actuació, pot subrogar-s’hi la comissió territorial d’urbanisme competent, a instància dels particulars, un cop requerida l’adopció de l’acord corresponent en el termini d’un mes.

g) Un cop aprovats definitivament els projectes de divisió poligonal, se n’ha de lliurar una còpia diligenciada a la comissió territorial d’urbanisme competent.

3.  Si, en la tramitació dels instruments de gestió a què es refereixen les lletres b i c de l’apartat 1, es produeix l’acord unànime dels propietaris afectats, que ha de constar en document públic, en correspon l’aprovació definitiva a l’administració actuant, que hi ha d’incorporar les esmenes o les prescripcions que siguin procedents. En aquests supòsits, es prescindeix de l’aprovació inicial i no cal cap altre tràmit que el d’informació pública, amb audiència simultània a la resta dels interessats.

4.  El silenci administratiu positiu es produeix, si s’escau, d’acord amb la regla d de l’apartat 2, i en aquest cas el termini es computa des de la presentació de l’expedient complet a l’administració actuant.

5.  Un cop aprovats definitivament els estatuts i les bases d’actuació a què es refereix l’apartat 1.b, l’administració actuant ha d’adoptar l’acord d’aprovació de la constitució de les juntes de compensació en el termini d’un mes des de la recepció de la documentació completa. En cas contrari, s’entén que l’aprovació ha estat atorgada per silenci administratiu positiu.

Article 114

Despeses d’urbanització a càrrec dels propietaris i dret de reallotjament

1.  Les despeses d’urbanització a càrrec dels propietaris comprenen els conceptes següents:

a) La totalitat de les obres d’urbanització determinades pel planejament urbanístic i pels projectes d’urbanització complementaris amb càrrec al sector de planejament urbanístic o al polígon d’actuació urbanística, sens perjudici, si s’escau, dels supòsits regulats per l’article 46.

b) Les indemnitzacions procedents per l’enderrocament de construccions i la destrucció de plantacions, d’obres i d’instal·lacions que siguin exigits per a l’execució dels plans, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions.

c) Les indemnitzacions procedents pel trasllat forçós d’activitats.

d) El cost dels avantprojectes, dels plans parcials i els plans de millora urbana, dels projectes d’urbanització complementaris i dels instruments de gestió urbanística.

e) Les despeses de formalització i d’inscripció en els registres públics corresponents dels acords i les operacions jurídiques derivats dels instruments de gestió urbanística.

f) Les despeses de gestió, degudament justificades, sota els principis de proporcionalitat i de no-enriquiment injust.

g) Les indemnitzacions procedents per l’extinció de drets reals o personals, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions.

h) Les despeses generades per a l’efectivitat del dret de reallotjament, d’acord amb el que disposa l’apartat 2.2.En el desplegament de les modalitats del sistema d’actuació urbanística per reparcel·lació, es reconeix el dret de reallotjament a favor dels ocupants legals d’habitatges que constitueixin llur residència habitual, sempre que compleixin les condicions exigides per la legislació protectora i no resultin adjudicataris d’aprofitament urbanístic d’ús residencial superior a les superfícies màximes establertes per la dita legislació.

3.  Correspon a l’administració actuant l’obligació de fer efectiu el dret de reallotjament a què es refereix l’apartat 2, d’acord amb la normativa vigent, o bé, si s’escau, a la persona concessionària de la gestió urbanística integrada. Les despeses del trasllat dels ocupants esmentats i dels elements accessoris que els afectin es computen com a despeses d’urbanització i són a càrrec de la comunitat de reparcel·lació.

4.  Les despeses d’urbanització es reparteixen entre els adjudicataris de les finques resultants de la reparcel·lació en proporció al valor d’aquestes. Sens perjudici d’això, s’han de regular per reglament els supòsits en què els propietaris tenen la consideració d’adjudicataris, a tots els efectes econòmics i jurídics reals derivats de la reparcel·lació.

Capítol II

Sistemes d’actuació urbanística

Article 115

Sistemes d’actuació urbanística

1.  L’execució o la gestió del planejament urbanístic s’efectua mitjançant qualsevol dels sistemes d’actuació urbanística següents:

a) De reparcel·lació.

b) D’expropiació.

2.  El sistema de reparcel·lació a què es refereix l’apartat 1.a inclou les modalitats següents:

a) De compensació bàsica.

b) De compensació per concertació.

c) De cooperació.

d) Per sectors d’urbanització prioritària.

3.  L’administració competent, en ocasió de l’aprovació del planejament urbanístic o, si s’escau, de la delimitació del polígon d’actuació urbanística, i també en el supòsit regulat per l’article 113.1.d, ha de decidir el sistema d’actuació urbanística i la modalitat que cal aplicar, en funció de les necessitats, els mitjans economicofinancers amb què compti, la col·laboració de la iniciativa privada i les altres circumstàncies que hi concorrin.

4.  Els polígons d’actuació urbanística d’iniciativa particular han de determinar el sistema de reparcel·lació, en les modalitats de compensació bàsica o de compensació per concertació.

Article 116

Obligació de pagament de les despeses d’urbanització i mesures en cas d’incompliment

1.  En les modalitats del sistema d’actuació per reparcel·lació, els propietaris tenen l’obligació de pagar les despeses d’urbanització, obligació que es pot complir mitjançant la cessió de terrenys edificables, situats dins o fora del polígon d’actuació, excepte en el supòsit a què es refereix l’article 141.2.  

2.  En el sistema de reparcel·lació, el projecte de reparcel·lació pot determinar, com a alternativa a l’expropiació de les finques dels propietaris no adherits a la junta de compensació, el pagament de les despeses d’urbanització mitjançant solars situats dins el polígon d’actuació, respectant el principi de no-discriminació. En les modalitats de compensació bàsica i de compensació per concertació, el projecte ha de contenir la proposta d’adjudicació de les finques que en resultin a la junta de compensació o bé, si n’és part integrant, a l’empresa urbanitzadora; en la modalitat de cooperació, la proposta d’adjudicació es fa a favor de l’administració actuant o bé, si s’escau, dels concessionaris de la gestió urbanística integrada.

3.  En les modalitats del sistema d’actuació per reparcel·lació, l’administració urbanística competent pot exigir el pagament de les quotes d’urbanització per via de constrenyiment, a proposta de l’administració actuant o de la junta de compensació corresponent.

4.  En les modalitats del sistema d’actuació per reparcel·lació, si s’incompleix l’obligació d’urbanitzar, o bé la d’edificar, en el cas que el planejament urbanístic la determini, l’administració, un cop declarat l’incompliment, pot expropiar els terrenys de què es tracti, i poden ésser beneficiaris de l’expropiació l’administració actuant, si no té competència expropiatòria, la persona concessionària de la gestió urbanística integrada o la junta de compensació corresponent.

5.  En les modalitats del sistema d’actuació per reparcel·lació, si la conservació de les obres d’urbanització és obligatòria, es pot aplicar, si se n’escau l’incompliment, la via de constrenyiment.

Article 117

Entitats urbanístiques col·laboradores

1.  Són entitats urbanístiques col·laboradores les juntes de compensació, les associacions administratives de cooperació i les juntes de conservació. Totes aquestes entitats es constitueixen mitjançant document públic i adquireixen personalitat jurídica en fer-ne la inscripció en el Registre d’Entitats Urbanístiques Col·laboradores de la Direcció General d’Urbanisme.

2.  Els acords dels òrgans de les entitats urbanístiques col·laboradores relatius a matèries de caràcter administratiu són susceptibles de recurs administratiu davant l’ajuntament respectiu.

3.  Les entitats urbanístiques col·laboradores es poden constituir de manera provisional, amb una vigència que no pot excedir d’un any, amb la finalitat de formular la documentació i instar les tramitacions necessàries per a facilitar-ne i agilitar-ne la constitució definitiva.

4.  Un cop constituïda una junta de compensació, aquesta pot sotmetre a l’ajuntament corresponent el repartiment entre els propietaris, en proporció a la superfície de cada propietat, de les despeses previstes per a la formulació dels projectes de reparcel·lació i d’urbanització. La tramitació de la proposta s’ha d’ajustar als tràmits establerts per l’article 113. Tots els propietaris tenen l’obligació de pagar les quotes liquidades en el termini que sigui establert, d’acord amb el principi de proporcionalitat, i es pot aplicar, si se n’escau l’incompliment, la via de constrenyiment.

Capítol III

Sistema d’actuació urbanística per reparcel·lació

Secció primera

Reparcel·lació

Article 118

Objecte de la reparcel·lació

1.  El sistema d’actuació urbanística per reparcel·lació pot tenir per objecte repartir equitativament els beneficis i les càrregues derivats de l’ordenació urbanística, o regularitzar la configuració de les finques i situar-ne l’aprofitament en zones aptes per a l’edificació, d’acord amb el pla d’ordenació urbanística.

2.  En virtut de la reparcel·lació, i un cop feta, si escau, l’agrupació de les finques afectades, s’adjudiquen als propietaris les parcel·les resultants, en proporció a llurs drets respectius, i s’adjudiquen a l’ajuntament i a l’administració actuant, si s’escau, els terrenys i les parcel·les que els corresponen, d’acord amb aquesta Llei i amb el planejament urbanístic.

3.  La reparcel·lació comprèn la determinació de les indemnitzacions i les compensacions econòmiques adequades per a fer plenament operatiu el principi del repartiment equitatiu dels beneficis i les càrregues derivats de l’ordenació urbanística.

4.  S’han de regular per reglament els requisits i la tramitació dels projectes de reparcel·lació econòmica, els de reparcel·lació voluntària, els de regularització de finques i els de reparcel·lació que afectin una única persona propietària o diversos propietaris en proindivís, i també els supòsits en què la reparcel·lació és innecessària.

Article 119

Inici de l’expedient de reparcel·lació

1.  L’expedient de reparcel·lació s’inicia quan s’aprova la delimitació del polígon d’actuació urbanística, i s’ha d’executar mitjançant alguna de les modalitats del sistema de reparcel·lació.

2.  La iniciació de l’expedient de reparcel·lació comporta, sense necessitat de declaració expressa, la suspensió de l’atorgament de les llicències a què es refereix l’article 70, en l’àmbit del polígon d’actuació urbanística, fins que sigui ferm en via administrativa l’acord d’aprovació de la reparcel·lació.

Article 120

Criteris dels projectes de reparcel·lació

1.  Els projectes de reparcel·lació han de tenir en compte els criteris següents:

a) El dret dels propietaris, si no hi ha acord unànime, és proporcional a la superfície de les finques originàries respectives en el moment de l’aprovació definitiva de la delimitació del polígon d’actuació urbanística. Tanmateix, si es tracta de polígons discontinus, per raó de la inclusió de sistemes generals, cal tenir en consideració llur localització relativa, amb vista a la corresponent ponderació de valor.

b) Les finques resultants es valoren de la manera que decideixen per unanimitat els propietaris afectats, sota criteris objectius i generals per a tot l’àmbit d’actuació i en funció de l’aprofitament urbanístic atribuït pel planejament urbanístic al polígon d’actuació urbanística de què es tracti, o bé, si no hi ha acord, es valoren subjectant-se als criteris de la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions. En qualsevol cas, la valoració de les parcel·les resultants ha de tenir en compte les regles de ponderació establertes per l’article 37.

c) S’ha de procurar que les parcel·les resultants que s’adjudiquin estiguin situades en un lloc proper al de les antigues propietats dels mateixos titulars, sens perjudici que, si això no és possible, s’apliqui la ponderació de valors pertinent.

d) Si l’escassa quantia dels drets d’alguns propietaris no permet d’adjudicar-los parcel·les independents a tots ells, el projecte de reparcel·lació pot determinar una indemnització en metàl·lic o, alternativament, l’adjudicació de les parcel·les resultants en proindivís, llevat que la quantia dels drets no arribi al 15% de la parcel·la mínima edificable, en el qual cas l’adjudicació s’ha de substituir necessàriament per una indemnització en metàl·lic.

e) Les diferències d’adjudicació han d’ésser objecte de compensació econòmica entre els interessats, el valor de la qual s’ha de fixar atenint-se al preu de les parcel·les resultants que els haurien correspost si l’adjudicació hagués estat possible.

f) Les plantacions, les obres, les edificacions, les instal·lacions i les millores que no es puguin conservar es valoren amb independència del sòl, i se n’ha de satisfer l’import als propietaris interessats amb càrrec al projecte de reparcel·lació, en concepte de despeses d’urbanització. El projecte ha de justificar els casos en què les despeses necessàries per a deixar els terrenys lliures i preparats per a fer-ne la urbanització són únicament a càrrec dels propietaris, d’acord amb el que sigui establert per reglament.

g) S’han d’adjudicar com a finques independents les superfícies que compleixin els requisits de parcel·la mínima edificable i que tinguin la configuració i les característiques adequades per a edificar-hi conformement al planejament urbanístic, sens perjudici del que estableix l’apartat 3.  El sòl que no s’ajusti als requisits esmentats també es pot adjudicar com a finca independent, a instància dels interessats, si s’aconsegueix de formar una parcel·la mínima edificable en agrupar-la amb una altra finca que hi confini, externa a l’àmbit de reparcel·lació i d’una qualificació igual o compatible.

h) S’ha de tenir en compte el valor diferencial que les parcel·les destinades a habitatge de protecció pública poden tenir en relació amb les de renda lliure.

2.  S’han de regular per reglament els supòsits en què és innecessària, en un projecte de reparcel·lació, la nova adjudicació de finques, per raó de les circumstàncies concurrents, tant en terrenys edificats com en terrenys no edificats, sens perjudici de la regularització de llindes que escaigui i dels efectes econòmics i jurídics reals de la reparcel·lació.

3.  En sòl urbà, per a facilitar els processos de reforma interior i de rehabilitació, els projectes de reparcel·lació poden adjudicar en règim de propietat horitzontal edificacions existents que siguin adequades al planejament urbanístic.

4.  Els béns de domini públic participen en el repartiment de beneficis i càrregues en els supòsits següents:

a) En el cas que hagin estat obtinguts per expropiació, per raó d’haver-se’n avançat l’obtenció d’acord amb el que disposa l’article 34.6.  b) En el cas que hagin estat adquirits per qualsevol títol onerós, o per cessió gratuïta en una actuació no urbanística.

5.  Els béns de domini públic obtinguts gratuïtament en desenvolupament d’una actuació urbanística no donen lloc a atribució d’aprofitament a l’administració titular. No obstant això, si la superfície d’aquests terrenys de domini públic inclosos en un àmbit d’actuació urbanística és superior a la que determina el pla d’ordenació per a la cessió gratuïta i obligatòria amb destinació a domini públic, l’administració titular s’integra amb aquest excés en la comunitat de reparcel·lació.

Article 121

Efectes de l’aprovació dels projectes de reparcel·lació

L’acord d’aprovació d’un projecte de reparcel·lació produeix essencialment els efectes econòmics i jurídics reals següents:

a) La cessió de dret al municipi en què s’actua, en ple domini i lliures de càrregues, de tots els terrenys de cessió obligatòria, perquè siguin incorporats al patrimoni de sòl o perquè se’n faci l’afectació als usos que determini el pla d’ordenació urbanística.

b) L’afectació real de les parcel·les adjudicades al compliment de les càrregues i al pagament de les despeses inherents al sistema de reparcel·lació, i també, si s’escau, al compliment de la reserva feta a l’empara de l’article 46. 

c) La subrogació, amb plena eficàcia real, de les antigues parcel·les per les noves parcel·les.

d) El gaudi de les exempcions tributàries establertes per la legislació aplicable.

e) L’extinció o la transformació de drets i de càrregues, d’acord amb la legislació aplicable.

Article 122

Certificació dels projectes de reparcel·lació

1.  L’organisme competent per a l’aprovació definitiva d’un projecte de reparcel·lació ha d’expedir-ne una certificació, d’acord amb el que estableix la legislació hipotecària, amb vista a la inscripció del projecte en el Registre de la Propietat.

2.  En el supòsit de reparcel·lació voluntària, la presentació de l’escriptura pública i la certificació de l’acord de reparcel·lació són suficients per a la inscripció en el Registre de la Propietat.

Article 123

Comunitat de reparcel·lació i interessats

1.  Integren la comunitat de reparcel·lació tots els propietaris de finques compreses en un polígon d’actuació urbanística sotmès a reparcel·lació.

2.  A més dels propietaris de les finques afectades, es consideren interessats en un expedient de reparcel·lació els titulars dels drets que puguin resultar afectats per la resolució, i també els titulars d’interessos legítims susceptibles d’afectació que es personin en el procediment i acreditin aquesta condició.

Secció segona

Modalitat de compensació bàsica

Article 124

Iniciativa i obligacions

1.  En la modalitat de compensació bàsica, els propietaris aporten els terrenys de cessió obligatòria, executen a llur càrrec la urbanització, en els termes i amb les condicions que siguin determinats pel pla d’ordenació urbanística o per l’acord d’aprovació del sistema de reparcel·lació, i es constitueixen, mitjançant document públic, en junta de compensació.

2.  La constitució de la junta de compensació a què es refereix l’apartat 1 no és obligada en els supòsits següents:

a) Si hi ha una única persona propietària o bé una única comunitat en proindivís, sempre que aquesta situació es mantingui mentre s’executin les obres d’urbanització.

b) Si ho acorda l’ajuntament corresponent, sempre que el projecte de reparcel·lació voluntària compleixi els requisits i els criteris de representació i d’actuació establerts per reglament. No obstant això, poden constituir en qualsevol moment una junta de compensació.

3.  La iniciativa de la modalitat de compensació bàsica correspon als propietaris de finques la superfície de les quals representi més del 50% de la superfície total del sector de planejament urbanístic o del polígon d’actuació urbanística.

4.  Els propietaris de finques compreses en un polígon d’actuació urbanística sotmès a reparcel·lació que no hagin promogut el sistema es poden adherir amb igualtat de drets i deures a la junta de compensació que es constitueixi. Si no s’hi incorporen, la junta de compensació pot sol·licitar a l’administració l’expropiació de llurs finques, en el qual cas gaudirà de la condició de beneficiària de l’expropiació, o bé l’ocupació de les esmentades finques a favor seu, d’acord amb el que estableix l’article 150, per possibilitar l’execució de les obres d’urbanització.

5.  En la modalitat de compensació bàsica, es poden incorporar també a la junta de compensació, ultra els propietaris, els promotors i les empreses urbanitzadores que hagin de participar amb els propietaris en la gestió del polígon d’actuació urbanística, d’acord amb els requisits i les condicions que siguin establerts pels estatuts i per les bases d’actuació.

6.  La junta de compensació, en la modalitat de compensació bàsica, té naturalesa administrativa, personalitat jurídica pròpia i plena capacitat per al compliment dels seus fins. En tot cas, a l’òrgan rector de la junta hi ha d’haver un representant de l’administració actuant.

Article 125

Alliberament d’obligacions

1.  Si un sector de planejament urbanístic o un polígon d’actuació urbanística sotmès a reparcel·lació, en la modalitat de compensació bàsica, té per propietària una única persona, aquesta queda alliberada de les seves obligacions un cop ha lliurat tant els terrenys de cessió obligatòria i gratuïta com les obres d’urbanització executades de conformitat amb els projectes aprovats.

2.  En la modalitat de compensació bàsica, l’alliberament total o parcial de la persona propietària única inicial, i la cancel·lació consegüent de les garanties prestades, per raó de la subrogació en el seu lloc d’una junta de compensació o de conservació o d’una tercera persona que la succeeixi en la propietat, només té lloc si aquestes assumeixen expressament les obligacions contretes per la persona causant i formalitzen les garanties adequades, un cop aquesta ha complert les obligacions no susceptibles de subrogació.

3.  La dissolució d’una junta de compensació, en la modalitat de compensació bàsica, es pot acordar si:

a) Ha complert les seves obligacions i ha lliurat les obres d’urbanització, de conformitat amb el projecte aprovat.

b) L’administració competent ha rebut els terrenys de cessió obligatòria i gratuïta.

c) S’ha pagat el preu just, un cop sigui ferm a tots els efectes, si la junta és la beneficiària de l’expropiació.

4.  El que estableixen els apartats 1, 2 i 3, pel que fa al lliurament de les obres d’urbanització, s’entén sens perjudici del silenci administratiu positiu que s’hagi produït en la tramitació de la recepció.

5.  En el supòsit regulat per aquest article, si la conservació de les obres i de les instal·lacions de la urbanització és obligatòria, l’ajuntament pot acordar d’ofici, a partir del moment que li són lliurats, la constitució d’una entitat urbanística de conservació, que substitueix la persona propietària única inicial o la junta de compensació pel que fa a l’obligació de conservació. En finir el termini obligatori de conservació, s’ha de repetir el procediment de lliurament i recepció de les obres i les instal·lacions de la urbanització per l’administració competent.

6.  En cas que els promotors o els propietaris inicials dels terrenys incompleixin les cessions obligatòries definides pels instruments de planejament i delimitades per regularitzar o legalitzar parcel·lacions ja existents, les cessions es poden inscriure en el Registre de la Propietat a favor de l’administració competent sense consentiment de la persona que en sigui titular registral, mitjançant la documentació determinada per la legislació hipotecària.

Article 126

Potestats de les juntes de compensació sobre les finques

1.  En la modalitat de compensació bàsica, la incorporació dels propietaris a la junta de compensació no pressuposa, llevat que els estatuts ho disposin altrament, la transmissió a la junta dels immobles que siguin afectats dels resultats de la gestió comuna. En tot cas, els terrenys queden directament afectats al compliment de les obligacions inherents a aquesta modalitat. L’afectació ha de constar adequadament en el Registre de la Propietat.

2.  En la modalitat de compensació bàsica, les juntes de compensació actuen com a fiduciàries, amb ple poder dispositiu sobre les finques que pertanyen als propietaris adherits a la junta, sense cap més limitació que les que siguin establertes pels estatuts.

Article 127

Responsabilitats de les juntes de compensació. Via de constrenyiment i expropiació

1.  En la modalitat de compensació bàsica, la junta de compensació és directament responsable, davant l’ajuntament corresponent, de la urbanització completa del sector de planejament urbanístic o el polígon d’actuació urbanística i, si s’estableix expressament, de l’edificació dels solars resultants.

2.  En la modalitat de compensació bàsica, la junta de compensació pot sol·licitar a l’ajuntament competent la utilització de la via de constrenyiment per al cobrament de les quantitats endeutades a la junta pels seus membres.

3.  En la modalitat de compensació bàsica, la junta de compensació és la beneficiaria de les expropiacions que sol·liciti a l’ajuntament per raó de l’incompliment, tant pels membres de la junta com pels propietaris que no s’hi hagin adherit, de les obligacions i les càrregues imposades per aquesta Llei i pel planejament urbanístic.

Article 128

Afectació de finques i formulació del projecte de reparcel·lació

1.  Totes les finques incloses dins un polígon d’actuació urbanística sotmès a reparcel·lació, en la modalitat de compensació bàsica, queden afectades al compliment dels deures imposats per aquesta Llei inherents a la dita modalitat, encara que llurs propietaris no s’hagin adherit a la junta de compensació. L’afectació ha de constar adequadament en el Registre de la Propietat.

2.  En la modalitat de compensació bàsica, la junta de compensació ha de formular un projecte de reparcel·lació que reparteixi els beneficis i les càrregues derivats de l’ordenació entre tots els propietaris del polígon d’actuació urbanística.

3.  Tots els propietaris a què es refereix l’apartat 2 integren la comunitat de reparcel·lació, inclosos els que no s’hagin adherit a la junta de compensació, sens perjudici de la facultat de la junta de sol·licitar l’expropiació de les finques d’aquests darrers.

4.  Les quotes d’urbanització, en un projecte de reparcel·lació sotmès a la modalitat de compensació bàsica, es fixen en funció dels coeficients assignats a les finques resultants del projecte, d’acord amb el que estableix l’article 114.4.Les quotes d’urbanització que corresponguin als propietaris no adherits, un cop aprovades per l’ajuntament, a proposta de la junta de compensació, són gestionades com les derivades de la modalitat de cooperació, sens perjudici del que disposa l’article 116.2.

5. Amb relació a les quotes d’urbanització a què es refereix l’apartat 4, es pot acordar el pagament de bestretes, tant a càrrec dels membres de la junta de compensació com a càrrec dels propietaris que no s’hi hagin adherit.

6.  L’execució d’una actuació urbanística per reparcel·lació sotmesa a la modalitat de compensació bàsica no exclou la possibilitat, fins que la junta de compensació no hagi formulat el projecte de reparcel·lació, de concertar amb l’ajuntament corresponent la concessió de la gestió urbanística integrada, d’acord amb el que disposa la secció tercera.

Secció tercera

Modalitat de compensació per concertació

Article 129

Iniciativa

La iniciativa del projecte de reparcel·lació, en la modalitat de compensació per concertació, correspon als propietaris de finques la superfície de les quals representi més del 25% de la superfície total del sector de planejament urbanístic o del polígon d’actuació urbanística de què es tracti, els quals poden promoure la constitució d’una junta de compensació, un cop concertada la modalitat amb l’ajuntament corresponent.

Article 130

Formalització i requisits de la concertació

1.  La concertació d’un projecte de reparcel·lació entre l’ajuntament i els propietaris es configura com un conveni urbanístic i s’ha de formalitzar en document públic, un cop aprovat. El conveni ha de disposar la concessió per concurs, tramitat per l’ajuntament, de la gestió urbanística integrada del sector de planejament urbanístic o el polígon d’actuació urbanística, i ha d’incorporar el projecte de bases corresponent.

2.  El projecte de bases del concurs a què es refereix l’apartat 1 ha d’especificar els documents que la persona concessionària ha de redactar, els criteris de reparcel·lació, les obres que s’han d’executar, el termini d’execució de les obres, les facultats de vigilància que corresponen a l’administració, els factors que han de determinar la fixació dels preus de venda dels solars resultants, els deures de conservació i manteniment, els altres compromisos de la persona concessionària, les penalitzacions per incompliment, els supòsits de resolució i de caducitat, les garanties, el cànon de la concessió, si s’escau, i les altres circumstàncies derivades de la legislació de contractes aplicable o exigides per reglament.

3.  Les condicions del projecte de bases a què es refereix l’apartat 1 han d’afavorir els aspectes que contribueixin a l’abaratiment del sòl urbanitzat resultant.

4.  El projecte de bases del concurs a què es refereix l’apartat 1 ha d’exigir la presentació dels avanços que calguin dels documents especificats per l’apartat 5, i també la presentació d’un avanç del pressupost d’execució de les obres d’urbanització i de la repercussió del seu cost en el valor dels terrenys edificables.

5.  Els documents que la persona concessionària ha de redactar, sens perjudici del que estableix l’article 116.2, són el projecte de taxació conjunta i el projecte de reparcel·lació. La concessió pot incloure també l’obligació de redactar la corresponent figura de planejament urbanístic i el projecte d’urbanització complementari.

6.  La persona concessionària de la gestió urbanística integrada d’un projecte de reparcel·lació sotmès a la modalitat de compensació per concertació té la condició de beneficiària de l’expropiació dels terrenys dels propietaris que no s’adhereixin a la junta de compensació i dels membres de la junta que incompleixin llurs obligacions.

7.  Correspon a la persona concessionària a què es refereix l’apartat 6 l’execució de les obres d’urbanització. La seva retribució pot consistir en terrenys edificables o en solars, d’acord amb el que estableix l’article 116.1 i 2.8.Les bases i els estatuts de la junta de compensació, en la modalitat de compensació per concertació, han de regular la participació de la persona concessionària en la comunitat de compensació, en la seva doble condició de propietària i urbanitzadora. En tot cas, si assoleix la propietat de més del 50% de la superfície total dels terrenys, li correspon la gerència de la junta de compensació.

Article 131

Publicitat del conveni

La proposta del conveni urbanístic a què es refereix l’article 130.1 ha d’ésser sotmesa a informació pública, juntament amb el projecte de bases, per un termini de vint dies, i simultàniament s’ha de concedir audiència als propietaris mitjançant notificació personal, amb l’advertiment de les especificitats de la modalitat de compensació per concertació i dels efectes expropiatoris que pot comportar. Dins aquest termini, els propietaris es poden comprometre, amb les garanties que siguin exigides per reglament, a incorporar-se a la junta de compensació, i poden també, si s’escau, expressar llur preferència pel pagament de les quotes d’urbanització mitjançant terrenys.

Article 132

Convocatòria del concurs

1.  Un cop finit el termini d’informació pública regulat per l’article 131, l’ajuntament ha d’aprovar o denegar el conveni i, en cas d’aprovar-lo, ha de convocar el concurs corresponent, les bases del qual s’han d’ajustar al projecte contingut en el conveni.

2.  És causa de denegació de la proposta de conveni a què es refereix l’article 131 el fet que, dins el termini d’audiència, els propietaris de finques la superfície de les quals representi més del 50% de la superfície de l’àmbit d’actuació promoguin la modalitat de compensació bàsica, amb les garanties que siguin exigides per reglament.

3.  A sol·licitud dels propietaris atorgants del conveni a què es refereix l’apartat 1, es pot constituir una junta de compensació provisional, la qual, si escau, pot formular la corresponent figura de planejament derivat i el projecte d’urbanització complementari.

Secció quarta

Modalitat de cooperació

Article 133

Concepte

1.  En la modalitat de cooperació, els propietaris aporten el sòl de cessió obligatòria i gratuïta. L’administració actuant executa les obres d’urbanització amb càrrec als dits propietaris, d’acord amb el que estableix l’article 114. Així mateix, sens perjudici del que disposa l’article 116.2, els pot exigir el pagament de bestretes i, en cas d’impagament d’aquestes i de les quotes d’urbanització acordades, els pot aplicar la via de constrenyiment.

2.  En la modalitat de cooperació, els propietaris poden, a iniciativa pròpia o per acord de l’ajuntament, constituir associacions administratives, amb la finalitat de col·laborar en l’execució de les obres d’urbanització i de redactar el projecte de reparcel·lació.

Article 134

Iniciativa del projecte de reparcel·lació

1.  Pertoca de formular el projecte de reparcel·lació a:

a) Els propietaris de finques la superfície de les quals representi més del 50% de la superfície total reparcel·lable, dins els tres mesos següents a l’aprovació de la delimitació del sector de planejament urbanístic o del polígon d’actuació urbanística.

b) L’associació administrativa de cooperació, si ha estat constituïda, dins el termini que estableix la lletra a.

c) L’administració actuant, d’ofici o a instància o a proposta d’algun dels propietaris afectats, si ni aquests ni l’associació administrativa de cooperació no han exercit llur prioritat o bé, havent formulat un projecte, i havent-s’hi apreciat defectes, no els esmenen dins el termini que se’ls concedeixi.

2.  En el supòsit a què es refereix l’article 135, la formulació del projecte de reparcel·lació correspon a la persona concessionària de la gestió urbanística integrada.

Article 135

Possibilitat de concessió de la gestió urbanística integrada

1.  La modalitat de cooperació es pot desenvolupar mitjançant la concessió de l’execució urbanística integrada. A aquest efecte, l’administració actuant ha de sotmetre a informació pública els trets bàsics d’aquesta modalitat, per un termini d’un mes, amb notificació individual als propietaris afectats, i hi ha d’incorporar el projecte de les bases que han de regir la contractació, que s’han d’ajustar al que estableix l’article 130.2.Dins aquest termini, els propietaris poden expressar llur preferència pel pagament de les quotes d’urbanització mitjançant terrenys.

2.  Si no s’aplica el que estableix l’article 116.2, la persona concessionària de l’execució urbanística integrada a què es refereix l’apartat 1 té la condició de beneficiària de l’expropiació de les finques dels propietaris que dins el termini d’informació pública no expressin i garanteixin, d’acord amb el que sigui establert per reglament, llur compromís de participar en l’execució i les dels que incompleixin ulteriorment llurs obligacions de pagament de les quotes d’urbanització.

3.  La persona concessionària de l’execució urbanística integrada a què es refereix l’apartat 1 ha de formular el projecte de taxació conjunta, si s’escau, i el projecte de reparcel·lació. La concessió pot incloure també l’obligació de formular la figura de planejament derivat que calgui i el projecte d’urbanització complementari.

4.  Correspon a la persona concessionària de l’execució urbanística integrada a què es refereix l’apartat 1 l’execució de les obres d’urbanització.

Secció cinquena

Sectors d’urbanització prioritària

Article 136

Concepte i iniciativa

1.  S’entén per sectors d’urbanització prioritària els àmbits de sòl urbà no consolidat i de sòl urbanitzable delimitat per a qualsevol ús que siguin objecte de la declaració corresponent per l’administració competent. L’actuació urbanitzadora immediata en aquests sectors es justifica per la concurrència de circumstàncies especials de caràcter urbanístic, demogràfic, de necessitat de desenvolupament dels sistemes urbans o, d’acord amb el planejament territorial, de necessitat d’obtenció immediata de sòl urbanitzat, si s’escau.

2.  La declaració de sector d’urbanització prioritària ha d’ésser acordada per les comissions territorials d’urbanisme, a proposta de les corporacions municipals interessades o, amb l’informe favorable de l’ajuntament corresponent, de la Direcció General d’Urbanisme. Els ajuntaments que comptin amb un programa d’actuació urbanística en vigor poden també acordar la declaració de sector d’urbanització prioritària, d’acord amb el que disposi el programa, amb l’informe previ de la Direcció General d’Urbanisme.

3.  La declaració de sector d’urbanització prioritària ha de determinar l’administració actuant que ha de formular els projectes pertinents, tramitar i aprovar els instruments de gestió, percebre les cessions de terrenys amb aprofitament, tramitar i aprovar els expedients d’expropiació i d’alienació forçosa, en cas d’incompliment d’obligacions, i aplicar, si escau, la via de constrenyiment.

4.  Les propostes de declaració de sector d’urbanització prioritària han d’ésser posades a informació pública, per un termini d’un mes.

Article 137

Documentació i publicitat de la declaració de sector d’urbanització prioritària

1.  La documentació de l’expedient de declaració de sector d’urbanització prioritària es compon d’una memòria justificativa, de les dades de l’estructura de la propietat del sòl i dels plànols pertinents.

2.  L’acord de declaració de sector d’urbanització prioritària s’ha de notificar als propietaris de les finques que hi siguin incloses, amb l’advertiment dels efectes expropiatoris i d’alienació forçosa en cas d’incompliment d’obligacions, i també de l’aplicabilitat de la via de constrenyiment.

3.  L’acord a què es refereix l’apartat 2 s’ha de fer constar en el Registre de la Propietat, de conformitat amb la legislació hipotecària, amb indicació de l’afectació de cadascuna de les finques incloses en el règim específic de sector d’urbanització prioritària.

Article 138

Efectes de la declaració de sector d’urbanització prioritària

1.  La declaració de sector d’urbanització prioritària té per efecte específic l’aplicació del règim de gestió urbanística regulat per aquesta Llei, comporta l’obligació i l’interès immediat de l’execució de les obres d’urbanització bàsiques, a partir de l’aprovació definitiva del planejament, i també comporta l’obligació de l’edificació dels solars resultants, d’acord amb el que estableix l’article 143.

2. En cas de declaració d’un sector d’urbanització prioritària, la redacció del planejament derivat que calgui i del projecte d’urbanització complementari i l’aprovació inicial del planejament s’han de produir en el termini dels sis mesos següents a la data de publicació de l’acord de declaració del sector en el butlletí oficial corresponent. Les obres d’urbanització complementàries s’han d’executar en el termini que estableixi el planejament derivat o el mateix projecte d’urbanització complementari.

Article 139

Sistema d’actuació urbanística i àmbit de referència

1.  En un sector d’urbanització prioritària, el sistema d’actuació urbanística ha d’ésser el de reparcel·lació per cooperació. L’administració actuant ha de formular d’ofici el projecte de reparcel·lació, que s’ha d’aprovar definitivament dins l’any següent a l’aprovació definitiva del planejament derivat, o bé, si el planejament havia estat aprovat abans, dins l’any següent a la publicació de l’acord de declaració del sector, i que pot contenir les determinacions que estableix l’article 116.2.

2. Cada sector d’urbanització prioritària constitueix un únic polígon d’actuació urbanística.

Article 140

Mesures en cas d’incompliment

1.  L’administració actuant pot redactar, en un termini de tres mesos des de la declaració d’un sector d’urbanització prioritària, un projecte de taxació conjunta referit als terrenys que hi siguin inclosos i als béns i els drets diferents del sòl que gravin o es refereixin a cada finca, amb indicació dels que siguin presumiblement incompatibles amb llur destinació urbanística. El projecte de taxació conjunta s’ha de tramitar d’acord amb el que estableix l’article 107.

2. Les valoracions contingudes en el projecte de taxació conjunta a què es refereix l’apartat 1, amb les modificacions que hi siguin introduïdes, si s’escau, en virtut de resolució del Jurat d’Expropiació de Catalunya o de sentència ferma, constitueixen la definició dels béns i els drets, a l’efecte de l’expropiació o l’alienació forçosa. El projecte de reparcel·lació s’ha de fonamentar en les esmentades valoracions.

3.  La certificació de les dades del projecte de taxació conjunta a què es refereix l’apartat 1 correspon a l’administració actuant.

4.  Els efectes expropiatoris del projecte de taxació conjunta a què es refereix l’apartat 1 operen a partir de la declaració d’incompliment de les obligacions d’urbanització o d’edificació.

Article 141

Pagament del cost de les obres a la bestreta i mitjançant solars

1.  Els propietaris, les empreses o els organismes obligats a costejar les obres d’urbanització d’un sector d’urbanització prioritària les han de pagar a la bestreta en el termini d’un mes des del requeriment pertinent.

2.  En cas que el pagament a la bestreta a què es refereix l’apartat 1 sigui fet voluntàriament mitjançant solars , aquests han d’estar situats dins el mateix sector d’urbanització, i, si no hi ha acord, cal atenir-se a les normes de la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions. El valor de la urbanització ha d’ésser el que sigui determinat en l’expedient, segons el cost de les obres d’urbanització bàsiques i de les restants, d’acord amb el planejament derivat i amb els projectes d’urbanització complementaris.

Article 142

Terminis d’execució de l’obra d’urbanització bàsica

La declaració de sector d’urbanització prioritària pot modificar, si cal, les etapes d’execució establertes pel planejament preexistent, i ha d’establir en tot cas el termini per a executar l’obra d’urbanització bàsica, d’acord amb l’article 58.3.b. L’administració competent per a aprovar la declaració pot acordar de prorrogar aquest termini.

Article 143

Terminis d’edificació

1.  Les obres d’edificació d’un sector d’urbanització prioritària s’han d’iniciar en un termini màxim de tres anys des de l’acabament de les obres d’urbanització bàsica, un cop sigui ferm en via administrativa l’acord d’aprovació definitiva de la reparcel·lació.

2.  La llicència d’edificació d’un sector d’urbanització prioritària s’atorga, si cal, condicionada a la prestació de les garanties sobre les quotes d’urbanització que pertoquin i a les altres condicions que siguin establertes per reglament, i ha de fixar el termini d’acabament de les obres d’edificació.

Article 144

Declaració d’incompliment de l’obligació d’urbanitzar o d’edificar

1.  Escau de declarar l’incompliment de les obligacions d’urbanitzar i d’edificar que corresponen als propietaris si aquests no dipositen les quantitats requerides per a costejar les obres o incompleixen els terminis establerts per a l’edificació, respectivament. En el primer supòsit, correspon de fer la declaració a l’administració actuant, un cop certificat el descobert; en el segon supòsit, correspon de fer-la a l’ajuntament competent o bé, per subrogació, un cop requerit l’ajuntament, a la Direcció General d’Urbanisme.

2.  També escau de declarar l’incompliment de l’obligació d’urbanitzar a què es refereix l’apartat 1 si l’administració actuant no executa les obres d’urbanització bàsica en els terminis establerts. Si la dita administració és l’ajuntament, correspon d’acordar la declaració d’incompliment a la comissió territorial d’urbanisme competent, un cop fet el requeriment pertinent. En aquest cas, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques se subroga en l’execució de la urbanització i la duu a terme mitjançant l’Institut Català del Sòl.

Article 145

Efectes de la declaració d’incompliment

1.  La declaració d’incompliment dels deures dels propietaris regulada per l’article 144 comporta l’aplicabilitat de la via de constrenyiment i legitima l’administració per a expropiar els terrenys segons el valor que sigui determinat en virtut de l’article 140.2.2. Si en el termini de dos mesos des de la declaració d’incompliment a què es refereix l’apartat 1 l’administració no ha optat per l’expropiació, ha d’iniciar els tràmits per a l’adjudicació dels terrenys mitjançant alienació forçosa, de conformitat amb la valoració esmentada en el dit apartat 1.  L’alienació s’ha de fer per subhasta o concurs públic i es pot convocar amb caràcter restringit entre els propietaris afectats i les empreses urbanitzadores que operin en el mateix sector d’urbanització que estiguin al corrent de llurs obligacions urbanístiques.

3.  La persona adjudicatària de la licitació pública a què es refereix l’apartat 2 ha d’abonar les despeses d’urbanització i ha d’iniciar les obres d’edificació dins els sis mesos següents a l’adjudicació definitiva dels terrenys. En cas d’incompliment d’aquestes obligacions, l’administració competent ha d’acordar l’expropiació de la finca de què es tracti.

4.  L’administració actuant en un sector d’urbanització prioritària té la condició de beneficiària de les expropiacions acordades en virtut d’aquest article.

Capítol IV

Sistema d’actuació urbanística per expropiació

Article 146

Àmbit d’expropiació

1.  El sistema d’actuació urbanística per expropiació s’aplica per sectors de planejament urbanístic o polígons d’actuació urbanística complets i comprèn tots els béns i els drets que hi siguin inclosos. La delimitació de l’àmbit d’expropiació ha d’anar acompanyada d’una relació de propietaris i d’una descripció dels béns i els drets afectats, d’acord amb la legislació d’expropiació forçosa.

2.  El sistema d’actuació urbanística per expropiació té per objecte l’execució del planejament urbanístic i també, si escau, l’edificació.

Article 147

Efectes del sistema d’expropiació sobre els béns de domini públic

1.  Si un àmbit d’expropiació inclou béns de domini públic als quals correspongui, segons el planejament, una destinació diferent a la que va motivar-ne l’afectació o l’adscripció a l’ús general o als serveis públics, la tramitació de la mutació demanial o de la desafectació ha de seguir el procediment determinat per la legislació que regula el patrimoni de l’Estat, el de la Generalitat o el dels ens locals, segons a qui correspongui la titularitat del bé.

2.  Els camins rurals que es trobin compresos en un àmbit d’expropiació, s’entén que són de propietat municipal, llevat de prova en contra.

3.  Si un àmbit d’expropiació comporta la desaparició de vies urbanes, s’entén que aquestes són transmeses de ple dret a l’organisme expropiant i que queden subrogades per les noves vies que resultin del planejament.

Article 148

Prohibició de construir en àmbits d’expropiació

En un àmbit d’expropiació no es pot fer cap nova construcció ni es poden modificar les construccions existents, llevat de casos concrets i excepcionals, que requereixen, ultra la llicència municipal, l’autorització prèvia de l’ens expropiant.

Article 149

Formes de gestió per expropiació

En el sistema d’actuació urbanística per expropiació, l’ajuntament competent pot acomplir l’activitat d’execució del planejament per mitjà de:

a) La gestió indiferenciada.

b) La gestió per mitjà d’una entitat de dret públic o una societat privada de capital íntegre de l’ajuntament.

c) L’encàrrec de la gestió, mitjançant un conveni de col·laboració administrativa, a una altra administració pública territorial o a una entitat de dret públic o una societat privada de capital íntegre d’una altra administració pública territorial.

d) L’atribució a concessionaris, mitjançant un concurs les bases del qual en fixin els drets i les obligacions.

Capítol V

Ocupació directa

Article 150

Definició, tramitació i efectes

1.  S’entén per ocupació directa l’obtenció de terrenys que, essent afectats pel planejament urbanístic a qualsevol tipus de sistema urbanístic, general o local, s’hagin d’incorporar per cessió obligatòria al domini públic. L’ocupació directa comporta el reconeixement de l’administració actuant del dret dels propietaris a participar en el repartiment just dels beneficis i les càrregues en el si d’un sector de planejament o un polígon d’actuació concrets.

2.  Per a tramitar l’ocupació directa cal:

a) Justificar-ne la necessitat.

b) Observar el principi de publicitat.

c) Notificar-ho individualment als afectats.

d) Atorgar-ne l’acta d’ocupació i certificar-ne el contingut, amb l’aplicació de les determinacions de la legislació hipotecària sobre aquesta matèria.

3.  Els propietaris dels terrenys ocupats tenen dret a ésser indemnitzats dels perjudicis causats per l’ocupació anticipada i, a més, al cap de quatre anys de l’atorgament de l’acta d’ocupació directa, si no s’ha aprovat definitivament l’instrument reparcel·latori corresponent, poden advertir l’administració competent de llur propòsit d’iniciar l’expedient per a determinar el preu just, d’acord amb l’article 108.1 i 2.  En aquest supòsit, l’administració actuant queda subrogada en la posició dels titulars originaris en el procediment reparcel·latori posterior.

4.  L’ocupació directa es tramita a partir de la publicació de l’aprovació definitiva del planejament o bé del polígon d’actuació, de manera que es pugui concretar l’àmbit en la reparcel·lació del qual els propietaris han de fer efectius llurs drets i obligacions.

5.  En el supòsit d’ocupació de terrenys regulat per aquest article, els titulars d’altres béns i drets que siguin incompatibles amb l’ocupació tenen dret a la indemnització que correspongui per raó de l’ocupació temporal, sens perjudici de llur participació ulterior en l’expedient reparcel·latori, mitjançant el reconeixement administratiu pertinent.

Títol cinquè

Dels instruments de la política de sòl i d’habitatge

Capítol I

Programació

Article 151

Programes d’actuació urbanística municipal i comarcal

1.  Els programes d’actuació urbanística municipal i comarcal, a més de contenir el que estableix l’article 60, poden preveure reserves de terrenys de possible adquisició, referides a qualsevol classe de sòl, per a constituir o ampliar el patrimoni municipal i comarcal de sòl i d’habitatge.

2.  A les reserves de terrenys de possible adquisició, previstes pel programa d’actuació urbanística municipal i comarcal, és aplicable, si és procedent, el que estableix l’article 108.

Article 152

Definició de programes específics si manca el programa d’actuació urbanística municipal

1.  El conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques pot definir operacions concretes, en matèria de sòl i d’habitatge, que afectin interessos supramunicipals, si no hi ha cap programa d’actuació urbanística municipal. Aquestes operacions s’han de promoure en un temps determinat, mitjançant programes específics, que s’han de formalitzar en convenis amb els ajuntaments corresponents.

2.  La inobservança dels programes específics a què es refereix l’apartat 1, amb el requeriment i la declaració d’incompliment previs, possibilita que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, mitjançant l’Institut Català del Sòl, s’hi pugui subrogar.

Capítol II

Patrimonis públics de sòl i d’habitatge

Secció primera

Disposicions generals

Article 153

Patrimonis públics de sòl i d’habitatge

1.  L’Administració de la Generalitat i els ajuntaments constitueixen els patrimonis de sòl i d’habitatge respectius.

2.  El patrimoni públic de sòl i d’habitatge és constituït pels edificis i el sòl susceptibles de complir les finalitats especificades per l’apartat 4, tant si n’és titular una administració territorial com si en són les entitats urbanístiques especials.

3.  El patrimoni públic de sòl i d’habitatge de la Generalitat es constitueix per mitjà de l’Institut Català del Sòl. Les administracions territorials que també tinguin competències urbanístiques poden constituir llur patrimoni mitjançant una entitat urbanística especial, si ho acorden així.

4.  Sens perjudici del que estableix l’article 156.2, el patrimoni de sòl i d’habitatge dels ens públics es destina a les finalitats següents:

a) Preveure, posar en marxa i desplegar, tècnicament i econòmicament, l’expansió de les poblacions i la millora de la qualitat de vida.

b) Fer efectiu el dret dels ciutadans a accedir a un habitatge digne i adequat.

c) Intervenir en el mercat immobiliari per a abaratir el preu del sòl urbanitzat i facilitar l’adquisició de sistemes urbanístics.

d) Formar reserves per a protegir i tutelar el sòl no urbanitzable.

5.  L’administració i la disposició del patrimoni públic de sòl i d’habitatge s’han de vincular a l’assoliment de les finalitats determinades per l’apartat 4.  

Article 154

Projecte de delimitació per a l’adquisició per expropiació de reserves de sòl per al patrimoni públic de sòl

1.  L’adquisició per expropiació de les reserves de sòl a què es refereix l’article 151 s’ha de dur a terme amb la tramitació prèvia d’un projecte de delimitació per al patrimoni públic de sòl, ajustat al procediment establert per a aprovar els plans d’ordenació urbanística municipal i d’acord amb el que estableix l’article 146.

2. El projecte de delimitació es pot tramitar simultàniament amb el de taxació conjunta, sens perjudici de les especificitats procedimentals de cadascun dels projectes, i es pot tramitar també simultàniament amb el programa d’actuació urbanística municipal.

3.  Amb independència dels habitatges de protecció pública destinats a reposició, s’ha de fer la reserva d’un mínim del 25% del total d’habitatges previstos en les delimitacions per a noves ofertes d’habitatges de protecció pública, sens perjudici del que estableix l’article 155.2.  

Article 155

Finalitats específiques per als terrenys expropiats

1.  Els terrenys efectivament expropiats en execució dels projectes de delimitació han d’ésser integrats pel planejament general en els sectors corresponents, en el moment oportú, d’acord amb l’article 3.

2. En el supòsit que es tracti de terrenys expropiats en sòl urbanitzable no delimitat i en sòl no urbanitzable no sotmès a protecció especial, cal que es constati el compromís de l’administració expropiant de posar a disposició del mercat immobiliari, en règim de protecció pública, tots els habitatges resultants, mitjançant lloguer, dret de superfície o altres fórmules admeses en dret que comportin la titularitat pública del sòl com a mínim al llarg de trenta anys des de la primera utilització dels habitatges.

Secció segona

Patrimoni municipal de sòl i d’habitatge

Article 156

Constitució del patrimoni municipal de sòl i d’habitatge

1.  Els ajuntaments que comptin amb un programa d’actuació urbanística municipal han de constituir llur patrimoni municipal de sòl i d’habitatge. També el poden constituir els ajuntaments que ho acordin voluntàriament.

2.  El sòl corresponent al percentatge d’aprofitament urbanístic de cessió obligatòria i gratuïta, tant en sòl urbà com en sòl urbanitzable, s’incorpora al patrimoni municipal de sòl i d’habitatge. Si els terrenys són d’ús residencial, s’han de destinar a la finalitat especificada per l’article 153.4.b, mitjançant un règim de protecció pública.

3.  En el cas que, per raons tipològiques, el producte immobiliari d’ús residencial resultant no s’adeqüi a les determinacions establertes per als habitatges de protecció pública, s’ha d’aplicar el que estableix l’article 45.3.  Si aquesta alternativa no és possible, l’administració actuant ha de destinar el producte que obtingui de l’alienació a la finalitat a què es refereix l’apartat 2, o bé pot permutar per sòl adequat el sòl rebut per cessió.

4.  El volum del patrimoni municipal de sòl i d’habitatge s’ha d’ajustar tant a les necessitats previstes pel pla d’ordenació municipal i pel programa d’actuació urbanística municipal com als mitjans econòmics de cada ajuntament.

5.  El sòl amb aprofitament urbanístic que, per cessió obligatòria i gratuïta, rebin els ajuntaments altres que els especificats per l’apartat 1 queda vinculat i subjecte a les mateixes finalitats i limitacions establertes per als béns integrants del patrimoni municipal de sòl i d’habitatge.

Article 157

Patrimoni separat

1.  Els béns que integren el patrimoni municipal de sòl i d’habitatge constitueixen un patrimoni separat de la resta de béns municipals.

2.  Els ingressos obtinguts mitjançant l’alienació i la gestió dels béns del patrimoni municipal de sòl i d’habitatge s’han de destinar a conservar-lo i ampliar-lo.

3.  L’adscripció o l’aportació dels béns del patrimoni municipal de sòl i d’habitatge a entitats urbanístiques especials no comporta cap alteració del règim establert per aquesta Llei.

Secció tercera

Cessió i alienació de terrenys i constitució del dret de superfície

Article 158

Cessió i alienació de terrenys

1.  Els plans d’ordenació i els programes d’actuació urbanística municipals poden donar prioritat a unes finalitats sobre les altres, entre les que especifica l’article 153.4, salvant el que disposa l’article 156.2.  Dins el marc establert per aquests preceptes, les administracions poden cedir i alienar els terrenys del patrimoni públic de sòl i d’habitatge.

2.  Les cessions i les alienacions de terrenys a què es refereix l’apartat 1 s’han d’ajustar als requisits establerts per la legislació aplicable en cada cas, amb observança de les peculiaritats derivades de llur finalitat urbanística.

Article 159

Cessió

1.  Totes les cessions de terrenys a títol gratuït queden condicionades al fet que siguin efectivament destinats a atendre necessitats d’habitatge de caràcter social o finalitats d’equipament comunitari, a generar activitat econòmica en àrees deprimides o a gestionar les reserves determinades per l’article 153.4.d.

2.  L’òrgan competent per a acordar la cessió a què es refereix l’apartat 1 n’ha de concretar i justificar la destinació. El compromís dels adquirents de respectar aquesta destinació s’ha de fer constar en el document públic de cessió.

Article 160

Alienació

1.  L’alienació de terrenys del patrimoni públic de sòl i d’habitatge requereix un concurs públic, excepte en els casos d’alienació directa regulats per l’article 161.

2. L’alienació de terrenys del patrimoni públic de sòl i d’habitatge per preu inferior al resultant de la valoració dels terrenys s’ha d’ajustar al que estableix l’article 159.1.  

Article 161

Alienació directa

1.  L’alienació de terrenys del patrimoni públic de sòl i d’habitatge es pot fer directament a favor de l’entitat urbanística especial de l’administració territorial titular, i també en els casos següents:

a) Si es destinen a entitats de caràcter benèfic i social i a promotors públics per a construir habitatges protegits.

b) Si es destinen a persones amb nivells d’ingressos baixos, en operacions de conjunt aprovades per l’administració que hi sigui competent.

c) Si la licitació pública queda deserta o bé fallida per l’incompliment de les obligacions dels adjudicataris, en el termini d’un any, sempre que els adquirents assumeixin les mateixes obligacions.

2.  En tots els casos especificats per l’apartat 1, l’alienació s’ha de dur a terme pel preu resultant de la valoració corresponent.

3.  El document públic en què consti l’alienació directa a què es refereix aquest article ha d’establir la destinació final dels terrenys transmesos, el termini màxim de construcció i les altres limitacions i condicions que l’administració consideri convenients.

Article 162

Dret de superfície

1.  L’Administració de la Generalitat, els ens locals, les entitats urbanístiques especials i les altres persones jurídiques de dret públic, dins l’àmbit de les competències respectives, i també els particulars, poden constituir el dret de superfície en terrenys de què siguin propietaris per destinar-los a construir-hi habitatges, establir-hi serveis complementaris o fer-hi instal·lacions industrials, logístiques i comercials o altres edificacions determinades en els plans d’ordenació.

2.  La titularitat dels terrenys a què es refereix l’apartat 1 correspon als superficiaris pel termini que estableixi l’acte de constitució del dret de superfície. El termini no pot excedir en cap cas, pel que fa als particulars, el que estableix com a màxim la legislació civil de Catalunya.

3.  En el cas que els terrenys a què es refereix l’apartat 1 integrin el patrimoni públic de sòl i d’habitatge, la constitució onerosa o gratuïta del dret de superfície s’ha d’ajustar al que estableixen els articles 158, 159, 160 i 161.  Si l’ús d’aquests terrenys és el residencial, les edificacions han d’ésser destinades necessàriament a habitatges de protecció pública; en els altres casos, s’han d’observar les finalitats especificades per les lletres a i c de l’article 153.4.4. Els aspectes substantius del dret de superfície no regulats per aquest article, inclosa l’extinció, i també els aspectes procedimentals d’aquest dret, són regulats per la legislació que els sigui aplicable.

Capítol III

Alienació de béns immobles per les entitats urbanístiques especials

Article 163

Alienació de béns immobles per les entitats urbanístiques especials

1.  Els terrenys alienats per les entitats urbanístiques especials han d’ésser edificats en els terminis fixats en l’acte d’alienació i no són susceptibles d’ésser alienats a tercers per actes inter vivos si no s’han complert les obligacions d’edificació fixades. L’entitat alienant ha de garantir el compliment d’aquestes obligacions, configurant-les com a condicions resolutòries expresses en l’escriptura d’alienació.

2.  L’alienació de les parcel·les que siguin propietat de l’Institut Català del Sòl es pot fer directament, amb l’anunci previ de l’alienació en dos dels diaris de més difusió de la comarca i en el tauler d’anuncis de l’ajuntament en què s’ubiquin, per a promoure la concurrència d’ofertes.

Capítol IV

Drets de tanteig i retracte

Article 164

Delimitació d’àrees

1.  Als efectes de constituir o incrementar el patrimoni municipal de sòl i d’habitatge i de facilitar el compliment dels seus objectius, els ajuntaments que comptin amb un programa d’actuació urbanística municipal en vigor poden delimitar àrees en les quals les transmissions oneroses de terrenys queden subjectes a l’exercici dels drets de tanteig i retracte, que correspon al mateix ajuntament, a les entitats urbanístiques especials o a l’administració actuant.

2.  En la delimitació de les àrees a què es refereix l’apartat 1 s’han de concretar els tipus de finques la transmissió de les quals resta subjecta a l’exercici dels drets de tanteig i retracte, que poden ésser els terrenys sense edificar, tant els que són solars com els que no ho són, i els terrenys amb edificacions ruïnoses o totalment desocupades. La delimitació d’àrees es pot referir també a sòl classificat com a no urbanitzable, als efectes del que estableix l’article 153.4.d.

3.  L’acord de delimitació de les àrees a què es refereix l’apartat 1 pot declarar-ne la subjecció a l’exercici dels drets de les transmissions d’habitatges en construcció o construïts, sempre que els transmissors els hagin adquirit dels promotors. En el segon cas, cal també que la transmissió es projecti o es perfeccioni abans que no hagi transcorregut un any des de l’acabament de l’edifici.

4.  Si l’àmbit delimitat d’una àrea ha estat prèviament integrat, en tot o en part, dins les previsions d’un programa de rehabilitació, el corresponent acord de delimitació pot establir que l’exercici dels drets de tanteig i retracte comprèn fins i tot les finques edificades d’acord amb l’ordenació aplicable, tant si la transmissió es projecta i es verifica en conjunt com si es fa de manera fraccionada, i tant si és en règim de propietat horitzontal com si no ho és.

5.  El termini màxim de subjecció de les transmissions a l’exercici dels drets de tanteig i retracte és de sis anys a comptar de la data d’aprovació del projecte de delimitació de l’àrea.

6.  Els propietaris de béns afectats per les delimitacions d’àrees a què es refereix aquest article han de notificar la decisió d’alienar-los de conformitat amb el procediment que sigui establert per reglament.

7.  La manca d’acreditació d’haver-se notificat segons el reglament l’alienació de béns afectats per delimitacions d’àrees impedeix la inscripció en el Registre de la Propietat de la transmissió efectuada.

Article 165

Garanties de compliment de les limitacions dels règims de protecció pública d’habitatges

Amb vista a garantir el compliment efectiu de les limitacions sobre preus màxims de venda dels habitatges subjectes a qualsevol règim de protecció pública, mentre sigui vigent la qualificació corresponent, el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques i els ajuntaments poden delimitar àrees en les quals tant les primeres com les ulteriors transmissions oneroses d’habitatges quedin subjectes a l’exercici dels drets de tanteig i de retracte, d’acord amb el que estableix l’article 164, a l’exercici del dret de venda a carta de gràcia o a qualsevol altra garantia regulada per la legislació aplicable.

Article 166

Procediment de delimitació d’àrees

1.  La delimitació de les àrees a què fan referència els articles 164 i 165 es pot fer directament en el planejament urbanístic o en el programa d’actuació urbanística municipal, i també mitjançant el procediment de delimitació de polígons en desplegament del que determinin el planejament urbanístic o el programa d’actuació urbanística. Els propietaris afectats han d’ésser notificats individualment i s’han de complir els requisits establerts per la legislació hipotecària.

2.  L’acord de delimitació de l’àrea s’ha d’inscriure en el Registre de la Propietat mitjançant la corresponent certificació emesa pel secretari o secretària de l’ajuntament o de la comissió territorial d’urbanisme competent. A aquests efectes, l’acord ha d’incloure una descripció de les finques afectades que sigui suficient per a fer-ne la identificació registral.

Capítol V

Obligació d’edificar i d’urbanitzar i conseqüències de l’incompliment d’aquesta obligació

Article 167

Obligació d’edificar

1.  El planejament urbanístic o el programa d’actuació urbanística municipal poden fixar els terminis per a iniciar obligatòriament l’edificació dels solars en els sectors, els polígons i les àrees concrets que determinin.

2.  Tenen la consideració de solars, a l’efecte del que estableix l’apartat 1, les finques susceptibles d’ésser edificades immediatament, d’acord amb el planejament urbanístic, en què hi hagi construccions paralitzades, ruïnoses, derruïdes o inadequades a l’indret, sempre que el planejament o el programa d’actuació urbanística municipal ho determini per als àmbits esmentats en l’apartat 1.  3.  Els propietaris han d’iniciar l’edificació a què estiguin obligats en els terminis establerts i acabar-la en els terminis fixats per la llicència municipal.

Article 168

Modificació i pròrroga dels terminis per a edificar

Els terminis establerts per a edificar no s’alteren encara que en el transcurs d’aquests es facin transmissions de domini i són prorrogables si l’ajuntament ho acorda motivadament, per raons de política de sòl o d’habitatge.

Article 169

Registre Municipal de Solars sense Edificar

1.  Els ajuntaments que comptin amb programa d’actuació urbanística municipal vigent poden crear el Registre Municipal de Solars sense Edificar, de conformitat amb les disposicions d’aquesta Llei i del reglament que la desplegui.

2.  El Registre Municipal de Solars sense Edificar té per objecte la inscripció de les declaracions d’incompliment de l’obligació d’edificar referides a solars concrets. El Registre és públic, i tothom pot obtenir certificats de les inscripcions que hi constin.

3.  Els assentaments en el Registre de la Propietat dels acords relacionats amb el Registre Municipal de Solars sense Edificar s’han d’ajustar al que estableix la legislació hipotecària.

Article 170

Inscripció de l’incompliment de l’obligació d’edificar

1.  La declaració de l’incompliment de l’obligació d’edificar correspon als ajuntaments, d’acord amb el que sigui establert per reglament.

2.  L’obligació d’edificar s’incompleix si no s’inicia l’edificació i si no s’acaba en els terminis fixats per la llicència atorgada o en els fixats per les pròrrogues d’aquestes.

Article 171

Conseqüències de la inscripció en el Registre Municipal de Solars sense Edificar

1.  La inscripció en el Registre Municipal de Solars sense Edificar comporta la iniciació de l’expedient d’alienació forçosa o d’expropiació, en què s’ha de determinar el preu just del solar mitjançant un procediment individualitzat o per taxació conjunta.

2.  La inscripció en el Registre Municipal de Solars sense Edificar produeix, al llarg de dos anys, els efectes següents:

a) L’ajuntament pot expropiar el solar d’ofici, per a edificar-lo.

b) L’ajuntament pot expropiar el solar a instància d’entitats urbanístiques especials, si són beneficiàries de l’expropiació.

c) L’ajuntament pot sotmetre la finca o el solar a alienació forçosa mitjançant la subhasta corresponent, amb el procediment que s’estableixi per reglament. Si la subhasta és declarada deserta, s’ha de convocar novament, en el termini de sis mesos, amb una rebaixa del tipus de licitació d’un 25%. Si la segona subhasta queda també deserta, l’ajuntament, en el termini dels sis mesos següents, pot adquirir el solar pel preu esmentat.

3.  Si, en el termini de dos anys, no s’ha dut a terme l’expropiació de la finca o si, després de quedar deserta, per segona vegada, la licitació pública, el solar no és adquirit per l’ajuntament en els sis mesos següents, queda en suspens el règim d’alienació forçosa durant un any. Un cop transcorregut aquest termini d’un any, si la persona propietària no ha iniciat o no ha continuat l’edificació o no ha garantit el compliment de l’obligació d’edificar, qualsevol persona pot demanar a l’ajuntament l’expropiació de la finca, de la qual serà beneficiària. El dret a l’adquisició s’ha de determinar per la prioritat de la sol·licitud.

4.  L’administració actuant pot aplicar el règim de polígon amb sistema d’expropiació a tots o a part dels solars inclosos en el Registre Municipal de Solars sense Edificar.

5.  La inclusió en el Registre Municipal de Solars sense Edificar d’una finca en què hi hagi alguna de les construccions a què es refereix l’article 167.2 no comporta la situació de venda forçosa fins que han transcorregut dos anys de la inscripció, sempre que en aquest termini els propietaris no hagin iniciat o continuat les obres de rehabilitació o edificació i també si no han acabat les dites obres en el termini fixat per la llicència.

Article 172

Efectes de l’alienació forçosa

1.  L’alienació d’una finca inclosa en el Registre Municipal de Solars sense Edificar, per expropiació o per subhasta, es produeix amb totes les càrregues vigents quan no impedeixin l’exercici de l’obligació d’edificar d’acord amb el planejament urbanístic, sempre que les esmentades càrregues hagin estat constituïdes per un títol anterior a la notificació, i a l’anotació en el Registre de la Propietat, de la declaració d’incompliment de l’obligació d’edificar. En aquests casos, del preu a pagar per l’adquirent cal descomptar el valor de les càrregues que gravin la finca i hi subsisteixin. L’adquirent ha d’assumir expressament, en l’escriptura d’adquisició, el compliment de les obligacions garantides amb les càrregues expressades.

2.  Les càrregues posteriors a la data de la notificació a què fa referència l’apartat 1 o les que siguin incompatibles amb l’obligació d’edificar queden extingides de ple dret pel fet de la transmissió, i els registradors de la propietat les han de cancel·lar a sol·licitud dels interessats, d’acord amb la legislació hipotecària. Els drets personals que afectin la finca i impliquin l’ocupació d’aquesta s’extingeixen amb la corresponent indemnització prèvia, i sens perjudici del dret de reallotjament, si pertoca.

3.  Si són els propietaris els que es proposen iniciar o acabar l’edificació, l’atorgament de la llicència comporta també l’extinció definitiva dels arrendaments i altres drets personals, en els mateixos termes a què es refereix l’apartat 2, sens perjudici del dret de retorn regulat per la legislació d’arrendaments urbans, i amb la tramitació prèvia que hi pertoqui, que s’ha d’establir per reglament.

4.  El pagament o dipòsit de la indemnització a què es refereix l’apartat 2 ha d’ésser sempre previ a la cancel·lació i a l’ulterior desallotjament del dret de què es tracti.

Article 173

Obligacions dels adquirents

Els adquirents de solars estan obligats a iniciar o reprendre l’edificació en el termini d’un any a partir de la data de presa de possessió de la finca o de l’obtenció o l’actualització, si s’escau, de la llicència municipal pertinent.

Article 174

Conseqüències de l’incompliment pels adquirents de l’obligació d’edificar

1.  Si els adquirents incompleixen l’obligació d’edificar, amb la declaració prèvia corresponent, el propietari o propietària anterior pot exercir el dret de recuperació en el termini de tres mesos des de la notificació de la dita declaració. La recuperació de la finca implica, a elecció de la persona titular de les càrregues, la rehabilitació de les càrregues que havien estat cancel·lades, amb la devolució prèvia de les indemnitzacions percebudes, o bé el manteniment de la situació amb les càrregues cancel·lades.

2.  En el cas que no s’exerceixi el dret de recuperació a què fa referència l’apartat 1, l’immoble passa novament a la situació de venda forçosa.

Article 175

Requisits per a alienar immobles en situació de venda forçosa

Els propietaris d’immobles en situació de venda forçosa, mentre aquesta subsisteixi i no s’hagin iniciat els tràmits d’expropiació o de licitació pública, poden alienar-los directament, si prèviament els compradors assumeixen davant l’ajuntament el compromís d’edificar d’acord amb el pla d’ordenació urbanística municipal. En aquest supòsit, cal suspendre la situació de venda forçosa, però no es cancel·la la inscripció fins que no s’acrediti el compliment de l’obligació que tenen els adquirents d’edificar.

Article 176

Obligació de garantir el compliment de les obligacions

Estan obligats a garantir el compliment de l’obligació d’edificar tant els adjudicataris de la subhasta i els beneficiaris de l’expropiació com els propietaris de la finca inclosa en el Registre Municipal de Solars sense Edificar que pretenguin complir aquesta obligació directament o per mitjà d’un tercer adquirent.

Article 177

Destinació de l’escreix del preu dels solars

Quan en una licitació pública s’assoleixi un preu superior a la valoració del solar consignada en el Registre Municipal de Solars sense Edificar, la diferència correspon a l’ajuntament, el qual n’ha de destinar l’import a les necessitats del patrimoni municipal de sòl i d’habitatge.

Article 178

Incompliment de l’obligació d’urbanitzar

La declaració, a càrrec de l’ajuntament, que els promotors o la junta de compensació han incomplert l’obligació d’urbanitzar, en els terminis establerts pel planejament urbanístic, comporta la suspensió dels efectes del planejament en execució, fins que la persona o l’entitat responsable garanteixin la totalitat de l’import pressupostat de les obres pendents d’executar, sens perjudici que l’administració pugui acordar el canvi del sistema d’actuació o el canvi de modalitat d’aquest sistema, o bé pugui modificar el planejament urbanístic, amb els tràmits previs corresponents.

Títol sisè

De la intervenció en l’edificació i l’ús del sòl i del subsòl

Capítol I

Llicències i parcel·lacions urbanístiques

Secció primera

Llicències urbanístiques

Article 179

Actes subjectes a llicència

1.  Estan subjectes a la llicència urbanística prèvia, en els termes establerts per aquesta Llei, pel planejament urbanístic i per les ordenances municipals, tots els actes de transformació o utilització del sòl o del subsòl, d’edificació, de construcció o d’enderrocament d’obres.

2.  Resten subjectes a la llicència urbanística les actuacions següents:

a) Les parcel·lacions urbanístiques.

b) Les obres de construcció i d’edificació de nova planta, i les d’ampliació, reforma, modificació o rehabilitació d’edificis, construccions i instal·lacions ja existents.

c) La demolició total o parcial de les construccions i les edificacions.

d) Les obres puntuals d’urbanització no incloses en un projecte d’urbanització.

e) La primera utilització i ocupació, i el canvi d’ús, dels edificis i de les instal·lacions.

f) Els moviments de terra i les obres de desmuntatge o esplanació en qualsevol classe de sòl.

g) L’autorització d’obres i usos de manera provisional, d’acord amb el que estableix aquesta Llei.

h) L’extracció d’àrids i l’explotació de pedreres.

i) L’acumulació de residus i el dipòsit de materials que alterin les característiques del paisatge.

j) La construcció o la instal·lació de murs i tanques.

k) L’obertura, la pavimentació i la modificació de camins rurals.

l) La instal·lació de cases prefabricades i instal·lacions similars, siguin provisionals o permanents.

m) La instal·lació d’hivernacles o instal·lacions similars.

n) La tala de masses arbòries, de vegetació arbustiva o d’arbres aïllats, en els supòsits en què ho exigeixi el planejament urbanístic.

o) La col·locació de cartells i tanques de propaganda visibles des de la via pública.

p) Les instal·lacions i les actuacions que afectin el subsòl.

q) La instal·lació de línies elèctriques, telefòniques o altres de similars i la col·locació d’antenes o dispositius de telecomunicacions de qualsevol tipus.

r) Totes les altres actuacions en què ho exigeixin el planejament o les ordenances municipals.

3.  No estan subjectes a la llicència urbanística les obres d’urbanització previstes en els plans i els projectes degudament aprovats, ni les parcel·lacions o la divisió de finques incloses en un projecte de reparcel·lació.

4.  Les ordenances municipals, en els termes establerts per la normativa de règim local i en funció de l’entitat de les obres o les actuacions a fer, poden substituir la necessitat d’obtenir la llicència urbanística per una comunicació prèvia de la persona interessada a l’administració municipal. Les llicències s’atorguen sens perjudici de la resta d’autoritzacions que siguin preceptives d’acord amb la legislació de règim local o sectorial.

Article 180

Règim jurídic de les llicències urbanístiques

1.  Les llicències urbanístiques s’han d’atorgar d’acord amb el que estableixen aquesta Llei, el planejament urbanístic i les ordenances municipals.

2.  La competència i el procediment per a atorgar i denegar les llicències urbanístiques s’ajusten al que estableix la legislació de règim local. El sentit positiu del silenci administratiu en aquesta matèria s’entén sens perjudici del que disposa l’article 5.2 i en el marc del que estableix la legislació aplicable sobre procediment administratiu comú.

3.  L’expedient per a atorgar la llicència urbanística ha d’incorporar els informes de caràcter tècnic i jurídic. L’informe previ del secretari o secretària de l’ajuntament és preceptiu sempre que els informes anteriors siguin contradictoris en la interpretació de la normativa urbanística aplicable. També ho és en els supòsits de manca d’altra assistència lletrada. Totes les denegacions de llicències urbanístiques han d’estar motivades.

4.  En el cas que la llicència urbanística estableixi un reajustament d’alienacions i rasants, no es poden alterar les característiques físiques de les parcel·les ni els aprofitaments urbanístics d’aquestes. Aquest reajustament s’ha de fer mitjançant un acte de replantejament, al qual han d’ésser citats tots els propietaris afectats.

5.  L’ordenació de volums, d’acord amb els paràmetres fixats pel planejament, pot concretar-se amb la llicència urbanística, si no ha estat determinada pel planejament urbanístic o per la reparcel·lació. En aquests casos, cal la documentació específica que determini el reglament.

Article 181

Caducitat de les llicències urbanístiques

1.  Totes les llicències urbanístiques per a executar obres han de fixar un termini per a començar-les i un altre per a acabar-les, en funció del principi de proporcionalitat. Si les llicències no els fixen, el termini per a començar les obres és d’un any i el termini per a acabar-les és de tres anys.

2.  La llicència urbanística caduca si, en finir qualsevol dels terminis a què fa referència l’apartat 1, o les pròrrogues corresponents, no s’han començat o no s’han acabat les obres. A aquests efectes, el document de la llicència ha d’incorporar l’advertiment corresponent.

3.  Si la llicència urbanística ha caducat, les obres no es poden iniciar ni prosseguir si no se’n demana i se n’obté una de nova, ajustada a l’ordenació urbanística en vigor, llevat dels casos en què s’hagi acordat la suspensió de l’atorgament.

4.  Els titulars d’una llicència urbanística tenen dret a obtenir una pròrroga tant del termini de començament com del termini d’acabament de les obres, i l’obtenen, en virtut de la llei, per la meitat del termini de què es tracti, si la sol·liciten d’una manera justificada abans d’exhaurir-se els terminis establerts. La llicència prorrogada per aquest procediment no queda afectada pels acords regulats pels articles 70 i 71.5.Un cop caducada la llicència urbanística, l’òrgan municipal competent ho ha de declarar i ha d’acordar l’arxivament de les actuacions, d’ofici o a instància de tercers i amb l’audiència prèvia del titular.

Article 182

Actes promoguts per administracions públiques

1.  Els actes especificats per l’article 179.1 i promoguts per òrgans de l’Estat o de la Generalitat o per entitats de dret públic que administrin béns estatals o autonòmics han d’estar igualment subjectes a llicència municipal, amb les excepcions previstes per la legislació sectorial. La mateixa subjecció comprèn els actes de les entitats locals que no tinguin la competència per a atorgar la llicència.

2.  El conseller o consellera competent per raó de la matèria pot acordar, per raons d’urgència o d’interès públic excepcional que ho exigeixin, remetre a l’ajuntament corresponent el projecte de què es tracti, perquè, en el termini d’un mes, notifiqui la conformitat o la disconformitat d’aquest amb el planejament urbanístic en vigor. En cas de disconformitat, el departament interessat ha de trametre l’expedient al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques, que l’ha d’elevar al Govern, amb l’informe previ de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya. El Govern ha de decidir si és procedent executar el projecte de manera immediata i amb exempció de la llicència i, en aquest cas, ha d’ordenar la iniciació del procediment de modificació o revisió del planejament urbanístic, d’acord amb la tramitació establerta per aquesta Llei.

3.  L’ajuntament només pot acordar la suspensió d’obres quan es pretengui portar-les a terme en absència o en contradicció amb la notificació de conformitat amb el planejament urbanístic i sense la decisió del Govern sobre la procedència d’executar el projecte. La suspensió s’ha de comunicar a l’òrgan redactor del projecte i al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques.

4.  En els supòsits d’obres de l’Estat, el procediment és el regulat per la legislació aplicable. Amb caràcter previ a l’acord del Consell de Ministres, el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques ha d’emetre l’informe corresponent.

Secció segona

Parcel·lacions urbanístiques

Article 183

Parcel·lació urbanística

1.  S’entén per parcel·lació urbanística:

a) Tota divisió simultània o segregació successiva de terrenys en dos o més lots, en qualsevol classe de sòl, que, per raó de les característiques físiques dels terrenys, de la delimitació d’aquests per vials existents o de nova creació, de la implantació de serveis o de l’edificabilitat descrita per l’operació de divisió, faciliti o tingui per finalitat facilitar la construcció d’edificacions o d’instal·lacions per a destinar-les a usos urbans.

b) Tota operació que tingui les mateixes finalitats que les especificades per la lletra a en què, sense divisió o segregació de finques, s’alienin o s’arrendin parts indivisibles d’una finca determinada, amb la incorporació del dret d’utilització exclusiva de parts concretes de terrenys.

c) La constitució d’associacions o societats en les quals la qualitat d’ésser-ne membre o de tenir-hi participacions o accions incorpori el dret d’utilització exclusiva a què es refereix la lletra b.

2.  Respecte a les parts concretes a què fa referència l’apartat 1.b i c, han de concórrer les condicions de mida i descripció que exigeixin racionalment la modificació de l’ús rústic de la matriu d’on procedeixin.

3.  Es considera il·legal tota parcel·lació que faciliti o tingui per finalitat facilitar la construcció d’edificacions o usos que no estiguin permesos en sòl no urbanitzable.

Article 184

Llicència de parcel·lació

1.  Tota parcel·lació urbanística ha d’ésser objecte de llicència, llevat de la continguda en el projecte de reparcel·lació i d’altres excepcions regulades per reglament.

2.  Per a fer efectiu el que estableix l’apartat 1, s’han de sotmetre a la fiscalització prèvia municipal tota divisió o segregació successiva de terrenys. Si l’operació prevista és una parcel·lació urbanística, s’ha d’autoritzar o denegar en funció del compliment o no de la normativa urbanística. En cas contrari, l’ajuntament declara innecessària la llicència de parcel·lació, sens perjudici que la divisió o la segregació de terrenys s’hagi d’ajustar a les condicions específiques de la legislació sectorial.

Article 185

Requisit necessari per a atorgar escriptures i per a inscriure-les en el Registre de la Propietat

L’atorgament d’escriptures i d’altres documents públics amb relació a les operacions que són objecte dels articles 183 i 184 i la inscripció dels dits documents en el Registre de la Propietat s’han d’ajustar al que estableixen la legislació aplicable en matèria de règim del sòl i la legislació hipotecària, i s’ha d’acreditar que es disposa de la llicència de parcel·lació o bé de la declaració que aquesta no és necessària.

Article 186

Presumpció de parcel·lació urbanística

Es presumeix que hi ha parcel·lació urbanística en tota divisió o segregació successiva de terrenys, i també en les operacions per les quals s’adjudiquen en propietat o arrendament quotes indivises d’un terreny amb dret d’ús privatiu exclusiu, quan no s’acrediti l’obtenció de la llicència prèvia.

Article 187

Requisits previs a la parcel·lació urbanística i efectes de l’incompliment

1.  Només es poden fer parcel·lacions urbanístiques i, consegüentment, atorgar llicències de parcel·lació si prèviament s’ha aprovat un pla d’ordenació urbanística municipal o, si s’escau, un pla de millora urbana que el desplegui, quan afecti sòl urbà, o si prèviament s’ha aprovat el pla parcial del sector corresponent per al sòl urbanitzable. En sòl no urbanitzable no es poden fer parcel·lacions urbanístiques en cap cas.

2.  Els lots resultants d’una parcel·lació efectuada amb infracció de les disposicions d’aquest article o del règim d’indivisibilitat urbanística dels terrenys, que regula l’article 188, mai no es poden considerar solars, ni és permès d’edificar-hi, sens perjudici de l’aplicació de les mesures de protecció de la legalitat urbanística que hi corresponguin.

Article 188

Indivisibilitat de parcel·les i finques

1.  Són indivisibles:

a) Les parcel·les que el planejament urbanístic corresponent determini com a mínimes amb vista a la constitució de finques independents.

b) Les parcel·les la dimensió de les quals sigui igual o menor a la determinada com a mínima en el planejament urbanístic, excepte si els lots resultants són adquirits pels propietaris de terrenys contigus, amb la finalitat d’agrupar-los i formar una nova finca.

c) Les parcel·les la dimensió de les quals sigui menor que el doble de la superfície determinada com a mínima en el planejament urbanístic, llevat que l’excés sobre el mínim esmentat es pugui segregar amb la finalitat especificada per la lletra b.

d) Les parcel·les edificables en una proporció determinada de volum en relació amb la seva àrea quan es construeixi el volum corresponent a tota la superfície, o bé, en el supòsit que s’edifiqui en una proporció menor, la part restant, si fos inferior a la parcel·la mínima, amb les excepcions indicades per la lletra c.

e) Les finques en sòl no urbanitzable la dimensió de les quals sigui inferior al doble de les mínimes de conreu o de producció forestal definides per a cada àmbit territorial, llevat de l’aplicabilitat de les excepcions indicades per les lletres b i c, si s’escau.

2.  La indivisibilitat de les finques s’ha de fer constar en les escriptures i els altres documents públics de segregació, agrupació o transmissió de finques, i també en el Registre de la Propietat, d’acord amb la legislació aplicable.

3.  En els supòsits especificats per les lletres b, c i e de l’apartat 1, l’eficàcia de les operacions de segregació es condiciona a la formalització simultània o successiva en escriptura pública de les operacions d’agrupació.

Capítol II

Ordres d’execució i supòsits de ruïna

Article 189

Deures legals d’ús, conservació i rehabilitació i ordres d’execució

1.  Els propietaris de tota classe de terrenys, construccions i instal·lacions han de complir els deures d’ús, conservació i rehabilitació establerts per aquesta Llei, per la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i per la legislació sectorial. Estan incloses en aquests deures la conservació i la rehabilitació de les condicions objectives d’habitabilitat dels habitatges.

2.  Els propietaris o l’administració han de sufragar el cost derivat dels deures a què es refereix l’apartat 1, d’acord amb la legislació aplicable en cada cas i tenint en compte l’escreix sobre el límit dels deures dels propietaris quan es tracti d’obtenir millores d’interès general.

3.  Els ajuntaments han d’ordenar d’ofici o a instància de qualsevol persona interessada, l’execució de les obres necessàries per a conservar les condicions a què es refereix l’apartat 1.  Les ordres d’execució s’han d’ajustar a la normativa de règim local, amb observança sempre del principi de proporcionalitat administrativa i amb l’audiència prèvia de les persones interessades.

4.  L’incompliment injustificat de les ordres d’execució a què fa referència l’apartat 3 habilita l’administració per a adoptar qualsevol de les mesures d’execució forçosa següents:

a) L’execució subsidiària a càrrec de la persona obligada.

b) La imposició de multes coercitives, d’acord amb el que estableix l’article 217.2, que es pot reiterar fins que es compleixi l’obligació de conservació.

5.  L’incompliment de l’ordre d’execució a què fa referència l’apartat 3 habilita l’administració, així mateix, a incloure la finca en el Registre Municipal de Solars sense Edificar, als efectes del que estableixen l’article 171 i els articles concordants.

Article 190

Declaració d’estat ruïnós

1.  Si una construcció o part d’una construcció està en estat ruïnós, l’ajuntament, d’ofici o a instància de qualsevol persona interessada, ho ha de declarar, amb l’audiència prèvia dels propietaris i dels residents, llevat que una situació de perill imminent ho impedís.

2.  Es declara l’estat ruïnós d’una construcció o de part d’una construcció en els supòsits següents:

a) Si els danys comporten la necessitat d’una veritable reconstrucció de l’edifici perquè no són reparables tècnicament pels mitjans normals.

b) Si el cost de les obres de reparació necessàries per a complir les condicions mínimes d’habitabilitat, en el cas d’habitatges o altres de similars per a altres usos, és superior al 50% del cost d’una construcció de nova planta de característiques similars a l’existent, pel que fa a la dimensió i l’ús.

c) Si cal executar obres imprescindibles per a l’estabilitat de l’edificació i la seguretat de les persones, no autoritzables en virtut de l’ordenament urbanístic en vigor.

3.  La declaració de ruïna legal que afecta un edifici que no està catalogat, no és objecte d’un procediment de catalogació i no està declarat com a bé cultural, comporta per als propietaris l’obligació de rehabilitar-lo o enderrocar-lo, a la seva elecció, en el termini fixat per l’ajuntament, i sens perjudici de l’aplicació de l’execució subsidiària a càrrec dels propietaris, si s’escau.

4.  En el cas d’una declaració de ruïna legal que afecti un edifici catalogat, objecte d’un procediment de catalogació o declarat bé cultural, correspon a l’administració competent la determinació dels efectes de la declaració de ruïna, sens perjudici de l’obligació dels propietaris d’adoptar les mesures urgents i imprescindibles per a mantenir-lo en condicions de seguretat.

5.  Si hi ha urgència i perill en la demora d’una declaració de ruïna legal d’un edifici, l’ajuntament o l’alcalde o alcaldessa, sota la seva responsabilitat, per motius de seguretat, ha de disposar el que calgui respecte a l’habitabilitat de l’immoble i el desallotjament dels seus ocupants, i també respecte a l’apuntalament o l’enderrocament total o parcial de l’immoble.

Títol setè

De la protecció de la legalitat urbanística

Capítol I

Disposicions generals

Article 191

Procediments de protecció de la legalitat urbanística

1.  Totes les accions o les omissions que presumptament comportin vulneració de les determinacions contingudes en aquesta Llei o en el planejament urbanístic, subjectes a sanció de conformitat amb el que estableixen aquesta Llei i el reglament que la desplegui, han de donar lloc a les actuacions administratives necessàries per a aclarir els fets i, subsegüentment, o bé directament, si no es requereix informació prèvia, a la incoació d’un expedient de protecció de la legalitat urbanística.

2.  La incoació d’un expedient de protecció de la legalitat urbanística pot comportar la instrucció i la resolució d’un procediment, o de més d’un procediment, que tinguin per objecte, conjuntament o separadament, la imposició de sancions, l’adopció de mesures de restauració de la realitat física alterada i de l’ordre jurídic vulnerat i la determinació dels danys i els perjudicis causats. El procediment de reposició s’ha de tramitar separadament en els supòsits regulats pels articles 197 i 198.  Article 192

Òrgans competents i legislació aplicable als procediments de protecció de la legalitat urbanística

1.  La tramitació dels expedients de protecció de la legalitat urbanística s’ha d’ajustar al que estableix la legislació reguladora de l’exercici de la potestat sancionadora, amb les especificitats assenyalades per aquesta Llei.

2.  En el cas que les mesures de restauració i de determinació de danys i perjudicis s’adoptin mitjançant procediments específics, aquests s’han d’ajustar al que estableix la legislació de procediment administratiu comú, amb les especificitats assenyalades per aquesta Llei.

3.  El Departament de Política Territorial i Obres Públiques exerceix la potestat de protecció de la legalitat urbanística respecte a presumptes infraccions greus i molt greus, en cas que l’òrgan municipal competent no incoï l’expedient corresponent dins els deu dies següents a la comunicació prèvia, o bé, en supòsits d’urgència constatada expressament en la notificació, dins els tres dies següents. En aquests supòsits, l’adopció de mesures provisionals correspon al director o directora general d’Urbanisme.

Article 193

Inspecció urbanística

1.  La inspecció urbanística ha d’ésser exercida pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques i pels òrgans de l’Administració local, en el marc de les competències respectives i d’acord amb la legislació vigent.

2.  Els informes resultants de les inspeccions urbanístiques que facin els òrgans de la Generalitat o altres ens locals han d’ésser comunicats en tots els casos als ajuntaments dels municipis on s’hagin produït els fets.

3.  Es reconeix la condició d’autoritat al personal al servei de les entitats públiques a què es refereix l’apartat 1 al qual s’encomani expressament l’exercici de la inspecció urbanística. En l’exercici d’aquesta activitat, el personal de les administracions competents pot inspeccionar tota mena d’obres i d’instal·lacions; els fets que constati aquest personal tenen valor probatori, d’acord amb el que estableix la legislació de procediment administratiu comú.

Article 194

Caducitat dels procediments

1.  Els procediments de protecció de la legalitat urbanística caduquen si, un cop transcorregut el termini màxim de sis mesos per a dictar resolució, aquesta no ha estat dictada i notificada. Aquest termini resta interromput en els supòsits a què es refereix la legislació de procediment administratiu comú, i per tot el temps que calgui per a fer les notificacions mitjançant edictes, si escau.

2.  Si la resolució de l’expedient de protecció de la legalitat urbanística no correspon a l’ens que l’ha incoat, el termini de caducitat és de vuit mesos i l’òrgan competent ha de rebre la documentació completa dos mesos abans, com a mínim, de l’exhauriment d’aquest termini.

Article 195

Mesures provisionals

Un cop incoat un expedient de protecció de la legalitat urbanística, l’òrgan competent pot adoptar les mesures provisionals que cregui necessàries per a garantir l’eficàcia de la resolució final. L’acord d’adopció ha d’ésser motivat. Aquestes mesures inclouen, amb caràcter enunciatiu i no exhaustiu, tant la suspensió de les obres que regula el capítol II com la retirada dels materials i de la maquinària a càrrec del titular de les obres.

Article 196

Col·laboració del Registre de la Propietat en l’eficàcia dels actes administratius en matèria urbanística

1.  Els acords administratius en matèria de protecció de la legalitat urbanística regulats per la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions es constaten en el Registre de la Propietat, d’acord amb la legislació hipotecària.

2.  Els òrgans competents en matèria urbanística, segons el que disposa aquesta Llei, poden, a banda del que estableix l’apartat 1, instar el Registre de la Propietat a practicar l’assentament que correspongui respecte als actes administratius següents:

a) La suspensió d’actes d’edificació o d’ús del sòl o del subsòl efectuats sense llicència o sense ordre d’execució, o bé sense ajustar-se a les condicions que s’hi estableixin.

b) La suspensió dels efectes d’una llicència o d’una ordre d’execució i la paralització de les obres iniciades a l’empara d’aquesta.

c) La declaració de lesivitat d’una llicència o d’una ordre d’execució.

d) L’anul·lació administrativa d’una llicència o d’una ordre d’execució o la resolució administrativa dictada en execució d’una sentència que hagi declarat l’anul·lació.

e) L’acord d’enderrocament i de reposició del sòl a l’estat anterior a l’execució de les obres constitutives de la infracció.

f) La resolució que, per a finques hipotecàries determinades, constati que queden fora d’ordenació els edificis o les instal·lacions.

g) La resolució administrativa que acordi l’execució forçosa dels actes adoptats en virtut d’aquesta Llei.

h) Les resolucions que posin fi a un procediment de protecció de la legalitat urbanística.

Capítol II

Ordres de suspensió d’obres i de llicències. Restauració de la realitat física alterada

Article 197

Ordres de suspensió d’obres i requeriments de legalització

1.  Si els actes d’edificació o d’ús del sòl i el subsòl que especifica l’article 179 s’efectuen sense llicència o sense ordre d’execució o no s’ajusten a les condicions que s’hi assenyalen, l’alcalde o alcaldessa, un cop incoat l’expedient de protecció de la legalitat urbanística, ha de dictar una primera resolució de suspensió provisional i immediata d’aquests actes, i ha de ratificar o modificar la resolució de suspensió provisional dins els cinc dies posteriors al venciment del termini d’audiència de deu dies que s’atorga als afectats en notificar-los la primera resolució.

2.  En el cas de ratificació de la resolució de suspensió, es requereix la persona interessada perquè, en el termini de dos mesos comptats d’ençà de la notificació corresponent, sol·liciti la llicència pertinent o, si escau, ajusti les obres a la llicència o a l’ordre d’execució, tret que aquestes siguin manifestament il·legalitzables. Aquest requeriment també escau quan les obres no autoritzades o no ajustades a les condicions assenyalades ja s’han executat.

3.  Si, un cop requerida la suspensió provisional a l’ajuntament, l’alcalde o alcaldessa no la decideix dins els deu dies següents, o bé, en casos d’urgència constatada expressament en la notificació, dins els tres dies següents, la pot acordar el director o directora general d’Urbanisme, sempre que es tracti d’actuacions sense llicència o sense ordre d’execució, o bé quan es constati la concurrència d’indicis d’infracció urbanística molt greu en les actuacions que no s’ajustin a la llicència o a l’ordre d’execució atorgades. En aquests supòsits, correspon al director o directora general d’Urbanisme la ratificació o la modificació de la suspensió provisional que hagués acordat.

Article 198

Restauració de la realitat física alterada

1.  Un cop transcorregut el termini de dos mesos establert per l’article 197 sense que s’hagi sol·licitat la llicència corresponent, o sense que s’hagin ajustat les obres o les actuacions a les condicions assenyalades, l’ajuntament, mitjançant la resolució del procediment de reposició, ha d’acordar l’enderrocament de les obres, a càrrec de la persona interessada, i ha d’impedir definitivament els usos a què podien donar lloc. Ha de procedir de la mateixa manera si les obres són manifestament il·legals o si la llicència es denega perquè l’atorgament d’aquesta seria contrari a les prescripcions de l’ordenament urbanístic.

2.  Si, en el supòsit a què es refereix l’apartat 1, l’ajuntament no acorda l’enderrocament de les obres en el termini d’un mes, o bé si, un cop acordat, la persona interessada no executa l’acord en el termini d’un mes des de la data d’adopció, l’alcalde o alcaldessa pot acordar o executar, respectivament, la mesura de reposició.

3.  Si, en el supòsit regulat pels apartats 1 i 2, no es produeix l’actuació municipal corresponent, el director o directora general d’Urbanisme, en el cas de presumptes infraccions urbanístiques greus, o el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques, en el cas de presumptes infraccions urbanístiques molt greus, un cop fet el requeriment pertinent, ha d’acordar o executar, segons escaigui, la mesura de reposició.

Article 199

Prescripció de l’acció de reposició

Els requeriments per a legalitzar les obres o les actuacions dutes a terme sense llicència o per a ajustar-les a la llicència atorgada, i també els acords d’enderrocament de les obres no legalitzables, es poden adoptar mentre no hagin transcorregut sis anys, a comptar d’acord amb el que disposa l’article 219.2, sens perjudici del que estableix l’article 202.  

Article 200

Revisió de llicències i d’ordres d’execució

1.  Les llicències i les ordres d’execució el contingut de les quals sigui contrari a les determinacions d’aquesta Llei i dels plans i les normes d’ordenació urbana han d’ésser revisades seguint el procediment pertinent entre els que estan establerts per a la revisió dels actes en via administrativa.

2.  El director o directora general d’Urbanisme pot instar la incoació dels expedients de revisió, mitjançant petició raonada efectuada a l’ajuntament, si hi concorren els requisits establerts per la legislació de procediment administratiu comú.

3.  Si les obres autoritzades es troben en curs d’execució, l’òrgan competent per a acordar la incoació de l’expedient de revisió ha de suspendre l’executivitat de l’acte administratiu i ordenar la paralització immediata de les obres iniciades a l’empara d’aquest acte, si hi concorren causes de nul·litat de ple dret. En el cas d’actes anul·lables, cal aplicar el procediment que estableix per als casos de suspensió administrativa prèvia d’acords la Llei de l’Estat reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa.

4.  L’ajuntament ha d’acordar, si és procedent, mitjançant el pertinent procediment de reposició de la realitat física alterada, l’enderrocament de les obres dutes a terme, sempre sens perjudici de les responsabilitats que siguin exigibles conformement al que disposa aquesta Llei.

Article 201

Efectes de la incoació d’expedients de revisió de llicències en les cèdules d’habitabilitat i les llicències de primera ocupació

1.  La suspensió d’efectes de llicències atorgades i la incoació d’expedients de revisió administrativa d’aquestes comporta la suspensió de la tramitació de les cèdules d’habitabilitat i de les llicències de primera ocupació.

2.  L’atorgament de cèdules d’habitabilitat per raó de la primera ocupació dels habitatges i el subministrament de serveis per a l’equipament dels edificis s’han d’ajustar al que estableix la legislació en matèria d’habitatge.

Article 202

Actes nuls

1.  Són nuls de ple dret:

a) Els actes de parcel·lació, d’urbanització, d’edificació i d’ús del sòl i del subsòl que es duguin a terme sense llicència o sense ordre d’execució en terrenys qualificats en el planejament com a zones verdes públiques o espais lliures d’edificació de caràcter públic, i també els que es duguin a terme en terrenys classificats com a sòl no urbanitzable en virtut del que disposa l’article 32.1.a, primer.

b) Les llicències o les ordres d’execució que s’atorguin amb infracció de les determinacions d’aquesta Llei o dels plans i les normes d’ordenació urbana, respecte als terrenys a què fa referència la lletra a.

2.  Les mesures regulades pels articles 197 a 201 referents a l’adopció d’acords d’enderrocament i de revisió són aplicables en els supòsits especificats per l’apartat 1, sense limitació de termini.

Capítol III

Disciplina urbanística. Infraccions urbanístiques i sancions

Secció primera

Infraccions urbanístiques

Article 203

Classificació de les infraccions urbanístiques

1.  Són infraccions urbanístiques totes les accions o les omissions tipificades com a tals per aquesta Llei.

2.  Les infraccions urbanístiques es classifiquen en molt greus, greus i lleus, d’acord amb aquesta Llei i amb les especificacions reglamentàries pertinents per a identificar-les correctament.

Article 204

Actuacions que vulneren l’ordenament jurídic

La vulneració de l’ordenament jurídic urbanístic es produeix tant mitjançant actuacions sense llicència o sense ordre d’execució com mitjançant actuacions que no s’ajusten a les condicions d’aquests actes administratius.

Article 205

Infraccions urbanístiques molt greus

Són infraccions urbanístiques molt greus:

a) Els actes de parcel·lació urbanística, d’urbanització, d’ús del sòl i el subsòl i d’edificació contraris a l’ordenament jurídic urbanístic que es duguin a terme en sòl no urbanitzable objecte d’algun règim de protecció especial, d’acord amb el que estableix l’article 32.2, i també en terrenys reservats, en qualsevol classe de sòl, a sistemes generals o bé a zones verdes, espais lliures i zones esportives públics.

b) La tala o l’abatiment d’arbres que comporti la desaparició d’espais boscosos o d’arbredes protegits pel planejament urbanístic.

c) La vulneració, en més d’un 30%, en qualsevol classe de sòl, dels paràmetres imperatius establerts pel planejament urbanístic relatius a densitat d’habitatges, nombre d’establiments, sostre, alçària, volum, situació de les edificacions i ocupació permesa de la superfície de les finques o les parcel·les.

d) La divisió o la segregació de terrenys en sòl no urbanitzable objecte d’algun règim de protecció especial, en contra de les determinacions d’aquesta Llei.

Article 206

Infraccions urbanístiques greus

Són infraccions urbanístiques greus:

a) Els actes tipificats per l’article 205.a que es duguin a terme en sòl no urbanitzable no sotmès a cap règim de protecció especial, en sòl urbanitzable no delimitat i en terrenys reservats pel planejament a sistemes locals de comunicació i d’equipaments comunitaris.

b) L’incompliment, en sòl urbà i en sòl urbanitzable delimitat, de les determinacions urbanístiques sobre urbanització, usos del sòl i del subsòl i parcel·lació urbanística.

c) La vulneració, en més d’un 10% i fins a un 30%, en qualsevol classe de sòl, dels paràmetres imperatius a què fa referència l’article 205.c.

d) L’incompliment del deure de conservació de terrenys, urbanitzacions, edificacions, rètols i instal·lacions en general, en condicions de seguretat.

e) La tala o l’abatiment d’arbres integrants d’espais boscosos o d’arbredes protegits pel planejament urbanístic que no comporti la desaparició d’aquests espais o arbredes.

f) La divisió o la segregació de terrenys en sòl no urbanitzable que no sigui objecte de cap règim de protecció especial, o bé en sòl urbanitzable no delimitat, en contra de les determinacions d’aquesta Llei.

g) Els supòsits tipificats per l’article 209.1.  

Article 207

Infraccions urbanístiques lleus

Són infraccions urbanístiques lleus:

a) L’incompliment, en sòl urbà i en sòl urbanitzable delimitat, de les determinacions urbanístiques sobre règim d’indivisibilitat de finques i sobre edificació.

b) La vulneració de l’ordenament jurídic urbanístic en sòl no urbanitzable no subjecte a protecció especial i en sòl urbanitzable sense planejament parcial definitivament aprovat, en els supòsits següents:

Primer. En matèria d’ús del sòl i del subsòl, si l’actuació no comporta fer edificacions ni instal·lacions fixes.

Segon. En matèria d’edificació, si l’actuació consisteix en la construcció d’elements auxiliars o complementaris d’un ús o una edificació preexistents legalment implantats.

c) La vulneració, fins a un 10%, en qualsevol classe de sòl, dels paràmetres imperatius a què fa referència l’article 205.c.

d) L’incompliment del deure de conservació dels terrenys, les urbanitzacions, les edificacions, els rètols i les instal·lacions en general, en condicions de salubritat i decòrum públic.

e) Els actes a què fan referència els articles 205 i 206 que siguin legalitzables i s’ajustin al que estableix l’article 208. f) Els actes de propaganda d’urbanitzacions, per mitjà d’anuncis, cartells, tanques publicitàries, fullets o cartes, per mitjans informàtics o per qualsevol altre sistema de divulgació o difusió que no expressin les dades referents a l’aprovació de l’instrument de planejament corresponent o que incloguin indicacions susceptibles d’induir a error els consumidors.

g) La tala o l’abatiment d’arbres sense la llicència urbanística corresponent, si l’exigeixen el planejament urbanístic o les ordenances municipals.

Article 208

Infraccions urbanístiques lleus per legalització efectiva

1.  Els actes tipificats com a infraccions greus o molt greus pels articles 205 i 206 que siguin legalitzables constitueixen infracció urbanística lleu si, abans que recaigui la resolució sancionadora en el procediment corresponent, els presumptes infractors n’han instat en la forma deguda, davant l’administració competent, la legalització, i aquesta s’ha aprovat o autoritzat.

2. Als efectes del que determina l’apartat 1, la tramitació de l’expedient de protecció de la legalitat urbanística se suspèn un cop s’acredita davant l’instructor o instructora que s’ha presentat la sol·licitud de legalització, fins que aquesta sol·licitud es resolgui, amb interrupció dels terminis de caducitat i de prescripció.

3.  Les divisions o les segregacions de terrenys que, en qualsevol classe de sòl, estiguin mancades de la declaració prèvia que la llicència de parcel·lació és innecessària, s’entén que queden legalitzades si es demana i s’obté la dita declaració.

4.  Als efectes del que estableix l’apartat 1, les sancions procedents per infracció lleu s’apliquen en la quantia màxima si es tracta de supòsits regulats per l’article 205 i en la quantia mitjana si es tracta de supòsits regulats per l’article 206.

5. En els supòsits regulats per l’article 207, si els actes són legalitzables i es compleixen les determinacions que estableix l’apartat 1, s’aplica la sanció en la quantia mínima.

Article 209

Restauració voluntària de la realitat física o jurídica alterada

1.  Els actes tipificats com a infraccions molt greus per l’article 205 que no siguin legalitzables constitueixen infracció urbanística greu si els presumptes infractors procedeixen a la reposició de la realitat física o jurídica a l’estat anterior a l’alteració, mitjançant les operacions materials o jurídiques pertinents.

2.  En el supòsit regulat per l’apartat 1, s’aplica la sanció de quantia mitjana entre el grau mínim i el mitjà.

3.  Als efectes del que determina l’apartat 1, la decisió de procedir a la restauració de la realitat física o jurídica alterada s’ha d’acreditar abans de la resolució del procediment corresponent i s’ha de garantir, d’acord amb el que sigui determinat per reglament, en una quantia no inferior al 50% del pressupost de restauració.

4.  Un cop acreditada la decisió de procedir a la restauració de la realitat física o jurídica alterada, se suspèn la tramitació de l’expedient, tal com estableix l’article 208.2.5. Les actuacions materials que calgui executar per a la restauració de la situació física o jurídica alterada han d’ésser autoritzades amb aquesta finalitat exclusiva.

6.  El que estableix aquest article s’aplica també a les infraccions tipificades com a greus i lleus pels articles 206 i 207. En el supòsit d’infracció greu és aplicable la sanció en el grau mínim, i en el supòsit d’infracció lleu és aplicable la sanció en el grau mitjà.

Article 210

Divisió en propietat horitzontal constitutiva d’infracció

La divisió en propietat horitzontal que tingui per objecte l’increment d’habitatges o el nombre d’establiments en contra de les determinacions del planejament també constitueix infracció urbanística de parcel·lació i se sanciona segons la classificació que hi correspongui.

Secció segona

Sancions

Article 211

Quantia de les sancions

1.  Les infraccions urbanístiques lleus se sancionen amb una multa de 300 a 3.000 euros.

2.  Les infraccions urbanístiques greus se sancionen amb una multa de 3.001 a 30.000 euros.

3.  Les infraccions urbanístiques molt greus se sancionen amb una multa de 30.001 a 1.500.000 euros.

4.  L’import de les sancions s’ha d’incrementar fins a la quantia del benefici obtingut pels infractors, si aquest és superior.

Article 212

Graduació de les sancions

Per tal de graduar les sancions que s’han d’aplicar, a més dels criteris inclosos en els principis reguladors de la potestat sancionadora, cal atendre la gravetat amb què la infracció afecta els béns i els interessos protegits per l’ordenament urbanístic, la gravetat del risc creat, el grau de culpabilitat de cadascun dels infractors, l’entitat econòmica dels fets constitutius de la infracció i la viabilitat de la legalització de la infracció comesa.

Secció tercera

Persones responsables als efectes del règim sancionador

Article 213

Persones responsables als efectes del règim sancionador

1.  Són responsables, als efectes del règim sancionador regulat per aquesta Llei, totes les persones físiques o jurídiques que incorrin en infracció urbanística amb les conductes, les obres i les actuacions respectives o bé mitjançant l’incompliment de llurs obligacions o de les ordres de les quals siguin destinatàries.

2.  A l’efecte de la responsabilitat per infracció urbanística, es consideren promotors els agents, els gestors o els impulsors de l’actuació, si no són els propietaris.

3.  En les obres que s’executin sense llicència o amb inobservança de les clàusules d’aquesta, han d’ésser sancionats, amb les multes que determina aquesta Llei, els propietaris, els promotors, els constructors o els empresaris de les obres i els tècnics directors de l’execució d’aquestes.

4.  Els agents responsables es determinen d’acord amb les definicions emprades per la legislació sobre ordenació de l’edificació.

5.  Les multes que s’imposin a subjectes diferents com a conseqüència d’una mateixa infracció tenen entre elles caràcter independent, llevat del supòsit en què l’obligació prevista legalment correspongui a diverses persones conjuntament, les quals han de respondre solidàriament de les infraccions que cometin i de les sancions que se’ls imposin.

Secció quarta

Competències

Article 214

Òrgans competents

1.  Els òrgans locals competents per a resoldre els procediments sancionadors, sens perjudici del que estableixen els apartats 2 i 3, són els següents:

a) L’alcalde o alcaldessa, en el cas d’infraccions lleus i greus.

b) El ple de l’ajuntament, en el cas d’infraccions molt greus.

2.  Si l’import de la multa que conté la proposta de resolució d’un procediment sancionador és superior a 300.000 euros i inferior a 600.000 euros, l’autoritat competent per a resoldre el procediment és el director o directora general d’Urbanisme, amb l’informe previ de la comissió territorial d’urbanisme competent. En el cas que la multa sigui d’un import superior, l’autoritat competent és el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques, amb l’informe previ de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya.

3.  En el supòsit que la potestat de protecció de la legalitat urbanística, d’acord amb el que estableix l’article 192.3, sigui exercida pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques, la competència per a la resolució del procediment sancionador s’atribueix segons el que disposa l’apartat 2.

Article 215

Percepció de les multes imposades

1.  L’import de les multes imposades tant per les autoritats locals com pels òrgans de l’Administració de la Generalitat a proposta d’aquelles és percebut pels ens locals corresponents.

2.  L’Administració de la Generalitat percep l’import de les multes quan exerceix la potestat sancionadora.

3.  L’import dels ingressos de l’administració en virtut de les sancions establertes per aquesta Llei es destina al patrimoni públic de sòl i d’habitatge.

Article 216

Infraccions connexes

En el cas que sobre un mateix subjecte s’instrueixi un expedient sancionador per més d’una infracció entre les quals hi hagi connexió de causa i efecte, se li ha d’imposar una única sanció, que ha de tenir en compte el resultat final perseguit i ha d’ésser fixada en la quantia màxima.

Article 217

Multes coercitives per incompliment de les resolucions de restauració i d’altres acords

1.  Un cop finit el termini determinat perquè la persona interessada porti a terme les actuacions de reposició del subsòl, del sòl o del vol a l’estat anterior a la comissió de la infracció, si aquestes actuacions no s’han portat a terme, l’administració competent ha d’optar, en el termini màxim d’un mes, entre l’execució subsidiària o l’atorgament d’un nou termini perquè la persona inculpada faci les actuacions que calguin, i així successivament, i pot imposar multes coercitives per l’incompliment dels terminis fixats per una quantia de 300 a 3.000 euros.

2.  Es poden imposar multes coercitives, en els termes fixats per l’apartat 1, en els supòsits següents:

a) Incompliment d’ordres d’execució urbanística.

b) Incompliment d’ordres de suspensió d’actes de parcel·lació, d’urbanització, d’ús del sòl i d’edificació.

c) Incompliment de qualsevol mesura cautelar acordada en matèria de protecció de la legalitat urbanística.

Article 218

Actuacions constitutives d’infracció a l’empara de llicència o d’ordre d’execució

1.  Si les activitats constitutives d’infracció urbanística es fan a l’empara d’una llicència o d’una ordre d’execució i d’acord amb les seves determinacions, no es pot imposar cap sanció mentre no s’anul·li l’acte administratiu que les autoritza. El procediment d’anul·lació interromp el termini de prescripció de la infracció comesa.

2.  Si l’anul·lació d’una llicència és conseqüència de l’anul·lació de l’instrument de planejament corresponent, no s’ha d’imposar cap sanció a les persones que actuïn a l’empara de la dita llicència.

Article 219

Prescripció d’infraccions i de sancions urbanístiques

1.  Les infraccions urbanístiques molt greus prescriuen al cap de sis anys, les greus prescriuen al cap de quatre anys i les lleus prescriuen al cap de dos anys.

2.  El termini de prescripció fixat per l’apartat 1 comença a comptar el dia en què s’ha comès la infracció, llevat dels casos en què es persisteixi d’una manera continuada en la conducta constitutiva d’infracció o en els casos en què el fet únic constitutiu d’infracció es prolongui en el temps. En aquests casos el termini de prescripció es computa a partir de l’acabament o el cessament de l’activitat il·lícita.

3.  Les sancions imposades per les infraccions urbanístiques prescriuen al cap de tres anys si són molt greus, al cap de dos anys si són greus i al cap d’un any si són lleus.

4.  Les ordres de restauració de la realitat física alterada i les obligacions derivades de la declaració d’indemnització per danys i perjudicis prescriuen al cap de sis anys.

5.  Els terminis de prescripció fixats pels apartats 3 i 4 comencen a comptar l’endemà del dia en què assoleix fermesa en via administrativa la resolució per la qual s’imposa la sanció o l’obligació.

6.  Els terminis de prescripció establerts pels apartats 1 i 4 no són aplicables en els supòsits regulats per l’article 202.1, que en tots els casos són susceptibles de sanció i de l’acció de reposició sense limitació de termini.

7.  En els supòsits regulats pels articles 208.1 i 209.1, els terminis de prescripció de la infracció i les regles de competència aplicables són els corresponents a la gravetat de la infracció originària.

Disposicions addicionals

Primera

1.  Les comissions d’urbanisme de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona s’anomenen, des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, comissions territorials d’urbanisme.

2.  El Govern pot modificar, per decret, el nombre i l’abast territorial de les comissions territorials d’urbanisme, i també la composició d’aquestes i de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya.

Segona

L’Ajuntament de Barcelona i la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona tenen les competències urbanístiques que els atribueix la Llei 22/1998, del 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona, les quals prevalen sobre les que determina aquesta Llei.

Tercera

Els municipis que no compten amb cap figura de planejament general en el moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei i els que compten amb delimitacions de sòl urbà sense normes urbanístiques han de formular un pla d’ordenació urbanística municipal i tramitar-lo en el termini d’un any. Si no ho fan, el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques, amb el requeriment previ corresponent, pot ordenar que la Direcció General d’Urbanisme se subrogui en la formulació del pla d’ordenació urbanística municipal. En aquest cas, la tramitació correspon a la comissió territorial d’urbanisme competent.

Quarta

1.  El planejament urbanístic ha de tenir en compte les determinacions que conté la legislació sectorial en relació amb el territori i que, en conseqüència, limiten, condicionen o impedeixen la urbanització, l’edificació, la utilització i la divisió o la segregació de finques.

2.  Correspon als òrgans o als departaments que tenen la respectiva competència sectorial de vetllar per l’adequació del planejament urbanístic a les determinacions de la legislació sectorial mitjançant l’emissió dels informes preceptius, llur representació en els òrgans col·legiats amb competència urbanística i la resta d’accions i mitjans que estableix la legislació aplicable.

Cinquena

1.  Els professionals que intervenen en la preparació i la redacció de les figures del planejament urbanístic, en qualitat de funcionaris, de personal laboral o de professionals liberals contractats a aquest efecte, han de tenir la titulació i les facultats adequades, d’acord amb la legislació aplicable, per a acomplir les tasques encomanades. La identitat i la titulació dels professionals que hi intervenen han de constar en tot cas en l’expedient de tramitació de la figura de què es tracti.

2.  Tots els professionals que intervenen en la redacció de figures d’ordenació urbanística al servei d’una entitat pública, sigui quina sigui llur vinculació jurídica amb l’administració, tenen l’obligació de guardar-ne secret professional. Mentre durin aquestes tasques, no poden intervenir en treballs d’iniciativa particular relacionats amb el sector afectat per la figura d’ordenació urbanística de què es tracti.

3.  La contractació de professionals liberals per a acomplir les tasques a què es refereix l’apartat 1, si correspon a l’administració o a una entitat pública, o si més del 50% de l’actuació és finançat amb fons públics, se sotmet a la legislació sobre contractes de les administracions públiques.

Sisena

1.  Les administracions públiques han d’adoptar, en el termini màxim de dos anys, els acords necessaris per a incorporar a llur patrimoni públic de sòl i d’habitatge el sòl i els edificis susceptibles d’ésser destinats a les finalitats especificades per aquesta Llei.

2.  Les administracions competents en matèria d’urbanisme tenen la capacitat d’instar la incorporació a llur patrimoni del sòl o els edificis situats dins llur àmbit competencial urbanístic dels quals sigui titular una altra administració que no hi hagin estat incorporats.

Setena

Els terminis que l’article 15 de la Llei 14/1984, del 20 de març, del Síndic de Greuges, estableix per a la intervenció del Síndic de Greuges en qüestions urbanístiques s’han d’entendre adaptats als terminis que estableix la Llei present per a la prescripció de les infraccions i de l’acció de reposició.

Disposicions transitòries

Primera

El règim urbanístic del sòl establert per aquesta Llei és aplicable des del moment de l’entrada en vigor, tenint en compte les regles següents:

a) Mentre no es produeixi l’adaptació a aquesta Llei del planejament general vigent, el sòl urbà inclòs en virtut d’aquest planejament en polígons o unitats d’actuació i en sectors de desenvolupament mitjançant un pla especial de reforma interior o altres tipus de planejament derivat passa a tenir la condició de sòl urbà no consolidat, i també passa a tenir-la el sòl urbà que, amb la finalitat de poder ésser edificat, ha de cedir terrenys per a carrers o vies. És sòl urbà consolidat tot el sòl en el qual concorren les condicions establertes per l’article 30.

b) S’entén per planejament urbanístic immediatament anterior, als efectes del que estableix l’article 43.2, relatiu a les cessions de sòl d’aprofitament en sòl urbà no consolidat, el planejament general vigent en el moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, una vegada s’aprovi i sigui executiva la modificació o la revisió que possibiliti nous usos del sòl o bé que atorgui al sòl un aprofitament addicional. Les determinacions sobre cessions de sòl urbà no consolidat amb aprofitament establertes per modificacions del planejament general aprovades definitivament abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei continuen subjectes a la regulació que disposi el dit planejament.

c) El sòl urbanitzable programat i el sòl apte per a ésser urbanitzat passen a ésser sòl urbanitzable delimitat des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei.

d) El sòl urbanitzable no programat passa a tenir la condició de sòl urbanitzable no delimitat des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei. A aquest efecte, fins que el planejament general no s’hagi adaptat a les determinacions d’aquesta Llei, és obligatòria la consulta regulada per l’article 73 abans de la tramitació del pla parcial de delimitació, amb vista a constatar l’adequació de la proposta a les determinacions del planejament de rang superior i a les determinacions que estableix l’article 3.  

Segona

1.  El planejament urbanístic general vigent en el moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei s’hi ha d’adaptar quan, en virtut de les previsions pròpies, o bé anticipadament, en els supòsits regulats per l’article 93, es faci la revisió del dit planejament o del programa d’actuació urbanística corresponent.

2.  Des del moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, no obstant el que disposa l’apartat 1, els ajuntaments poden formular i tramitar programes d’actuació urbanística municipal, que han de contenir la reserva a què es refereix l’apartat 10 de l’article 60.

Tercera

1.  Els projectes de planejament general i de delimitació de sòl urbà o de llurs revisions que estiguin en tramitació en el moment de l’entrada en vigor de la Llei present s’han d’adaptar a les determinacions d’aquesta, si encara no n’ha estat lliurat l’expedient complet a l’òrgan competent per a acordar-ne l’aprovació definitiva.

2.  El planejament general i les delimitacions de sòl urbà en curs de modificació en el moment de l’entrada en vigor de la Llei present es tramiten i s’aproven d’acord amb la normativa anterior a aquesta Llei, si l’aprovació inicial s’ha produït abans de la dita entrada en vigor; altrament, es tramiten i s’aproven com el pla d’ordenació urbanística municipal.

3.  Les modificacions del planejament general plurimunicipal que no s’hagin aprovat inicialment en el moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, sempre que afectin més d’un terme municipal, es tramiten segons el que acordin els ajuntaments afectats; si no hi ha acord, es tramiten segons el que estableix l’article 83.2.

Quarta

1.  Els projectes d’urbanització, fins que el planejament urbanístic no incorpori les noves determinacions sobre les obres d’urbanització bàsiques, s’han d’ajustar a la tramitació regulada per la normativa anterior a aquesta Llei, prescindint, però, de l’informe previ de la comissió territorial d’urbanisme.

2.  Els estudis de detall exigits expressament pel planejament vigent en el moment de l’entrada en vigor de la Llei present, i també els que resultin necessaris, es poden tramitar d’acord amb la normativa anterior a aquesta Llei, fins que el planejament no incorpori les noves determinacions sobre ordenació volumètrica.

Cinquena

1.  Les determinacions de la Llei present sobre sistemes d’actuació urbanística són aplicables des del moment de l’entrada en vigor d’aquesta als àmbits d’actuació i als sectors de desenvolupament que no tinguin encara concretat el sistema d’actuació corresponent.

2.  Si, en el moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, un àmbit d’actuació o un sector de desenvolupament té concretat un sistema d’actuació, aquest pot ésser substituït per una de les modalitats regulades per aquesta Llei, pel procediment establert per l’article 113, i d’acord amb el que estableix l’article 115.3, amb notificació individual, en tot cas, a tots els propietaris afectats, sempre que els projectes de compensació o de reparcel·lació no s’hagin presentat encara a tràmit davant l’ajuntament competent.

3.  Els sectors d’urbanització prioritària que es delimitin a partir del moment de l’entrada en vigor de la Llei present queden subjectes a la regulació d’aquesta.

4.  En els àmbits d’actuació urbanística en què, en el moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, concorrin les circumstàncies d’haver d’executar obres d’urbanització o bé d’haver-les d’adequar a la normativa sectorial vigent i de comptar amb la junta de conservació inscrita en el Registre d’Entitats Urbanístiques Col·laboradores de la Direcció General d’Urbanisme, la dita junta, en el termini màxim de divuit mesos, pot formular un projecte de reparcel·lació econòmica simultàniament amb la modificació dels estatuts, de tal manera que la junta passi a ésser de compensació i de conservació i el seu objecte i les seves facultats comprenguin també l’execució o l’adequació de les obres d’urbanització, fins al lliurament reglamentari d’aquestes obres.

Sisena

Els expedients de sol·licitud d’autorització d’usos i d’obres en sòl no urbanitzable i en sòl urbanitzable no delimitat i d’usos i obres provisionals que hagin tingut entrada en els ajuntaments abans de l’entrada en vigor de la Llei present es continuen tramitant d’acord amb la normativa anterior a aquesta. Les noves sol·licituds, a partir de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, s’han d’ajustar als aspectes substantius i formals regulats pels articles 47 al 54.  Nogensmenys, es continuen tramitant d’acord amb la normativa anterior a la Llei present, al llarg d’un termini de tres anys des de l’entrada en vigor d’aquesta, les sol·licituds de llicència en àmbits provinents de processos de parcel·lació rústica que hagin estat específicament reconeguts pel planejament general en vigor, en el règim de sòl no urbanitzable.

Setena

1.  Els expedients de suspensió d’obres, els sancionadors i els de mesures de reposició ja incoats en el moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei s’han de continuar tramitant d’acord amb la normativa anterior.

2.  El règim sancionador regulat per la Llei present s’aplica a les infraccions comeses a partir de l’entrada en vigor d’aquesta.

Vuitena

1.  Les figures de planejament derivat i els instruments de gestió que ja s’hagin aprovat inicialment en el moment de l’entrada en vigor de la Llei present es regeixen, tant pel que fa als aspectes formals com als substantius, per la normativa anterior a aquesta Llei, i les figures de planejament derivat i els instruments de gestió que s’aprovin inicialment després de la dita entrada en vigor d’aquesta Llei es regeixen per les noves determinacions formals i substantives.

2.  Amb caràcter general, els procediments iniciats abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei no es regeixen per les disposicions que aquesta estableix, sinó per la normativa anterior.

Novena

Mentre no s’aprovi el desplegament reglamentari d’aquesta Llei, continuen en vigor les disposicions reglamentàries aprovades en tot allò que no s’hi oposin, no la contradiguin ni hi resultin incompatibles.

Disposicions finals

Primera

El Govern, si les circumstàncies ho aconsellen, pot modificar per decret, amb el dictamen previ de la Comissió Jurídica Assessora, les quanties de les reserves i les previsions a què fan referència els articles 43, 58.1.f i 65.3 i 4.  Aquestes quanties solament es poden disminuir, amb el dictamen favorable previ de la Comissió Jurídica Assessora, si ho exigeixen circumstàncies excepcionals. Igualment, el Govern pot establir altres reserves i previsions de naturalesa anàloga a proposta del conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques o, si escau, del conseller o consellera d’aquest Departament i del conseller o consellera competent per raó de la matèria.

Segona

S’autoritza el Govern per a establir per decret els criteris d’acord amb els quals els plans generals han de fixar la quantia mínima de les reserves i les previsions aplicables al sòl urbà, o bé per a determinar la dita quantia directament, segons les circumstàncies urbanístiques de les poblacions afectades. Mentre no s’aprovi aquest decret, les quanties mínimes de les reserves i les previsions aplicables al sòl urbà es fixen directament en el planejament d’ordenació urbanística municipal i en els programes d’actuació urbanística municipal.

Tercera

S’autoritza el Govern per a modificar el percentatge de la reserva fixada per l’article 57.3 amb caràcter diferencial per a diferents àmbits homogenis, i també per a modificar la densitat determinada pel mateix precepte.

Quarta

1.  S’autoritza el Govern per a regular per decret les condicions, els requisits i els terminis sota el compliment dels quals el planejament urbanístic pot imposar als propietaris l’obligació de conservar les obres i les instal·lacions d’urbanització executades, més enllà de la recepció definitiva d’aquestes per l’administració o, si s’escau, per a determinar-la directament, per a tot el territori de Catalunya o per a una part d’aquest. Mentre no s’aprovi la dita regulació, el planejament pot establir aquesta obligació, per raons justificades de desproporció entre els costos i els tributs, fins que l’àmbit arribi a tenir consolidada l’edificació en dues terceres parts i, en qualsevol cas, com a màxim durant cinc anys a partir de la recepció, total o parcial, de les obres d’urbanització.

2.  S’autoritza el Govern per a regular per decret, en el termini de divuit mesos, el règim organitzatiu específic de les entitats urbanístiques col·laboradores, llurs funcions i atribucions i els drets i deures de llurs membres, i també l’estatut urbanístic de les urbanitzacions privades i dels complexos immobiliaris privats.

Cinquena

S’autoritza el Govern per a regular per decret les matèries següents:

a) L’homologació de la documentació integrant de les figures de planejament urbanístic, dels projectes d’urbanització complementaris, dels instruments de gestió i de les llicències de parcel·lació i d’edificació, i també la dels documents complementaris d’aquestes.

b) La incorporació de les noves tecnologies electròniques, telemàtiques, informàtiques i altres en la tramitació i la publicitat del planejament i de la gestió urbanístics.

c) La incorporació obligatòria de les noves tecnologies de la comunicació i del transport, i de totes les altres tecnologies vinculades a la qualitat de vida i a la sostenibilitat ambiental urbanes, al conjunt de les obres d’urbanització que s’estableixin i s’executin al servei dels assentaments humans.

Sisena

S’autoritza el Govern per a adaptar per decret, a proposta del conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques, la quantia de les multes establertes pels articles 211 i 217 a l’evolució de les circumstàncies socioeconòmiques, en funció de l’índex general de preus de consum publicat per l’Institut Català d’Estadística.

Setena

S’autoritza el Govern, d’acord amb el que estableix la disposició final segona de la Llei 8/1987, del 15 d’abril, municipal i de règim local de Catalunya, per a regular, amb caràcter supletori, si manquen les disposicions reglamentàries de les corporacions locals, el desplegament dels aspectes relatius a la participació ciutadana en l’elaboració dels plans d’ordenació urbanística municipal i dels programes d’actuació urbanística municipal.

Vuitena

1.  El Govern ha de presentar al Parlament, dins l’any 2002, un projecte de llei de modificació de la Llei 24/1991, del 24 de desembre, de l’habitatge, que inclogui: la regulació de l’habitatge de protecció pública, amb una atenció especial als règims de lloguer o de cessió d’ús; la conservació i la rehabilitació del parc d’habitatges; els principis sobre habitabilitat, seguretat i funcionalitat dels habitatges; el règim d’infraccions i sancions, i la resta de matèries necessàries per a actualitzar la dita Llei i per a harmonitzar-la amb les disposicions de la Llei present i de les altres lleis que hi siguin connexes.

2.  El Govern ha d’impulsar, dins l’any 2002, els estudis pertinents per a la identificació de les característiques dels barris i les àrees urbanes necessitats d’una atenció especial, en relació amb la degradació de les edificacions i llur rehabilitació, les problemàtiques de marginalitat, l’obsolescència generalitzada d’infraestructures i de serveis i altres condicions similars, i ha de definir, dins la programació corresponent, les mesures que calgui aplicar o desenvolupar, en col·laboració amb totes les administracions implicades.

Novena

S’autoritza el Govern per a dictar les disposicions necessàries per al desplegament i l’aplicació d’aquesta Llei, tant si fan referència als aspectes de procediment i de tramitació com als aspectes substantius del contingut de la Llei, amb la finalitat de facilitar-ne el compliment i de garantir:

a) L’operativitat dels principis generals de l’actuació urbanística.

b) El funcionament coordinat, àgil i eficaç de les administracions amb competències urbanístiques.

c) La implantació de les determinacions sobre règim del sòl, planejament i gestió urbanístics, instruments de política de sòl i d’habitatge, intervenció en l’edificació i l’ús del sòl i protecció de la legalitat urbanística.

Desena

S’autoritza el Govern per a aprovar per decret la taula de vigències de la legislació urbanística aplicable a Catalunya.

Onzena

1.  Queda derogat el Decret legislatiu 1/1990, del 12 de juliol, pel qual s’aprova la refosa dels textos legals vigents a Catalunya en matèria urbanística.

2.  Queden derogades totes les lleis i les disposicions de rang inferior en allò que siguin incompatibles amb aquesta Llei, s’hi oposin o la contradiguin.

Dotzena

Aquesta Llei entra en vigor al cap de tres mesos d’haver estat publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals sigui d’aplicació aquesta Llei cooperin al seu compliment i que els tribunals i les autoritats als quals pertoqui la facin complir.

Palau de la Generalitat, 14 de març de 2002

Jordi Pujol

President de la Generalitat de Catalunya

Felip Puig i Godes

Conseller de Política Territorial i Obres Públiques

---

LEY 2/2002, de 14 de marzo, de urbanismo.

El Presidente

de la Generalidad de Cataluña

Sea notorio a todos los ciudadanos que el Parlamento de Cataluña ha aprobado y yo, en nombre del Rey y de acuerdo con lo que establece el artículo 33.2 del Estatuto de autonomía de Cataluña, promulgo la siguiente

LEY

Preámbulo

I

La Generalidad empezó a ejercer las competencias en materia de urbanismo en fecha 1 de octubre de 1978, con el Real decreto 1385/1978, de 23 de junio, de traspaso de las competencias de la Administración del Estado, en el marco de una legislación urbanística preconstitucional constituida por el texto refundido de la Ley sobre régimen del suelo y ordenación urbana, aprobado por el Real decreto 1346/1976, de 9 de abril, y por los reglamentos que lo desarrollaban.

El Estatuto de autonomía, concretamente el artículo 9.9, de conformidad con lo dispuesto por el artículo 148 de la Constitución, otorgó a la Generalidad competencia exclusiva en materia de urbanismo.

En desarrollo de este marco competencial, a lo largo de los años se han ido aprobando un conjunto de leyes con la finalidad de configurar un ordenamiento jurídico urbanístico propio de Cataluña. Inicialmente, en el marco de la citada legislación preconstitucional, se aprobaron la Ley 4/1980, de 16 de diciembre, de creación del Instituto Catalán del Suelo, y la Ley 9/1981, de 18 de noviembre, sobre protección de la legalidad urbanística, esta última con la finalidad de poder disponer de los instrumentos necesarios para velar por la prevalencia del orden jurídico urbanístico, sin menospreciar la seguridad jurídica de los administrados y, en particular, para afrontar la gravísima problemática derivada del fenómeno de las urbanizaciones ilegales. Posteriormente, se aprobó la Ley 3/1984, de 9 de enero, de medidas de adecuación del ordenamiento urbanístico de Cataluña, que tenía por objeto la adaptación del ordenamiento urbanístico a las particularidades de Cataluña, en cumplimiento de la cual se elaboró el código urbanístico catalán.

Este marco normativo se mantuvo hasta el año 1990, en el que se aprobó el Decreto legislativo 1/1990, de 12 de julio, de refundición de los textos legales vigentes en Cataluña en materia urbanística, que ha sido el instrumento aplicado hasta el momento conjuntamente con las determinaciones de la legislación estatal comprendidas dentro de su ámbito competencial.

Esta aplicación ha sido confirmada por la Sentencia del Tribunal Constitucional de 20 de marzo de 1997, que, ante la actuación del legislador estatal, acota el alcance de la competencia estatal en materia de régimen jurídico del suelo, valoraciones y expropiaciones en base a la competencia exclusiva de las comunidades autónomas en materia urbanística.

Asimismo, la Generalidad ha aprobado otras leyes que, sin regular propiamente el ámbito urbanístico, contienen disposiciones que inciden directa o indirectamente en éste. Entre otras, hay que hacer referencia a la Ley 23/1983, de 21 de noviembre, de política territorial, que regula los instrumentos de planeamiento territorial con los cuales ha de ser coherente el planeamiento urbanístico, y, también, la Ley 24/1991, de 24 de diciembre, de la vivienda.

II

Es preciso resaltar que el urbanismo es una función pública mediante cuyo ejercicio las administraciones públicas competentes en la materia planifican o definen el modelo urbanístico de ciudad y lo desarrollan, con la participación de los propietarios y demás operadores públicos y privados.

Teniendo en cuenta la experiencia acumulada en estos años, la presente Ley pretende dar respuesta a las nuevas necesidades económicas y sociales y, en especial, a la nueva realidad que requiere que las administraciones ejerzan las políticas de ordenación urbanística que les corresponden, en el marco de los principios constitucionales rectores de la política urbanística contenidos en los artículos 45 y 47 de la Constitución.

La presente Ley se pronuncia claramente a favor de un desarrollo urbanístico sostenible, basado en la utilización racional del territorio, para compatibilizar los necesarios crecimiento y dinamismo económicos con la cohesión social, el respeto al medio ambiente y la calidad de vida de las generaciones presentes y futuras. Así se consigue una sintonía total con las pretensiones de la citada Ley de política territorial.

Desde esta perspectiva, el primer objetivo de la Ley es impregnar las políticas urbanísticas de la exigencia de conjugar las necesidades de crecimiento con los imperativos del desarrollo sostenible, de forma que se traduzcan en la utilización racional del territorio; en la lucha contra la pobreza mediante este recurso, con la política de vivienda social; en la calidad de vida a alcanzar en todos los asentamientos humanos, tanto los existentes como los nuevos; en el incremento de la concienciación de la sociedad en relación al medio ambiente; en la gestión correcta y proporcionada de los demás recursos naturales, desde la perspectiva urbana, y en la de los residuos generados, así como en una utilización progresiva de las energías renovables y en una política eficiente de ahorro energético en general.

La acción coordinada de los instrumentos de planificación territorial, urbanística y sectorial, y su puesta en práctica, deben constituir uno de los soportes esenciales para el desarrollo sostenible de Cataluña, siguiendo las premisas de la Conferencia de Río de 1992 y de la Carta de Aalborg, entre otros instrumentos de escala mundial al respecto.

En segundo lugar, la presente Ley pretende aunar el ejercicio de las competencias urbanísticas y la capacidad de iniciativa con la asunción de responsabilidades. Este enunciado genérico supone que, por una parte, efectivamente, los ayuntamientos ejerzan mayores competencias en función de su nivel de previsiones y compromisos en materia de política de suelo y vivienda; por otra, este principio informa la totalidad de la Ley, desde el planeamiento hasta la gestión y la ejecución urbanística, y, por lo tanto, introduce mecanismos que facilitan la actuación de los agentes urbanizadores, promotores y propietarios también en función de su nivel de compromiso.

En tercer lugar, la presente Ley modifica, actualiza y simplifica procedimientos con el objetivo de imprimirles celeridad y eficacia para disponer en todo momento de suelo debidamente urbanizado, como método para luchar contra las distorsiones del mercado y contra la especulación, con la convicción de que no es el suelo urbanizable simplemente, sino el suelo urbanizable necesario y, en especial, el suelo urbanizado con antelación, el que evita situaciones de tensión en la demanda y las consiguientes repercusiones en el precio final de los productos inmobiliarios.

En consecuencia, el desarrollo sostenible de Cataluña, el ejercicio por parte de los ayuntamientos de competencias urbanísticas en función de su asunción de responsabilidades y la eficacia y agilidad de los sectores implicados, público y privado, en la consecución de suelo urbanizado son los tres ejes vertebradores de la presente Ley, que se complementan con una serie de medidas de seguridad jurídica de los administrados y con un conjunto de determinaciones innovadoras, consecuencia directa de la experiencia adquirida.

La presente Ley, mediante todos los elementos expuestos, pretende crear un marco de concertación y cooperación entre las administraciones competentes en materia urbanística y pretende que los asentamientos urbanos presenten, mantengan y potencien las facetas de cohesión social, desarrollo económico y concienciación medioambiental.

El encaje de estos conceptos precisa de un liderato claro en la actividad urbanística, que ha de permitir el debate y la definición del modelo urbano más adecuado y la configuración de las estrategias o políticas de suelo y vivienda, ya que no siempre los mecanismos de mercado, por si mismos, son capaces de incidir en el tejido urbano y equilibrar los tres aspectos citados.

III

La presente Ley parte del respeto a las competencias estatales en materias conexas con el urbanismo, como el derecho de propiedad, las valoraciones y las expropiaciones de terrenos, el procedimiento administrativo común y la responsabilidad patrimonial de las administraciones públicas, de acuerdo con el bloque de constitucionalidad y con la doctrina del Tribunal Constitucional.

Por lo que se refiere a su contenido, la Ley se estructura en un título preliminar y siete títulos más, y se configura como un corpus jurídico integrado que se desarrolla con unos objetivos y según unos principios rectores que informan el planeamiento, la gestión y las medidas de protección de la legalidad urbanística, así como los instrumentos de política de suelo y vivienda.

El título preliminar de la Ley se refiere al objeto y los principios generales que inspiran este nuevo texto legal, entre los cuales cabe destacar la necesidad de garantizar un desarrollo sostenible del territorio. Además, la participación de la comunidad en las plusvalías generadas por la actuación urbanística de los entes públicos, la función social de la propiedad, la definición de su contenido normal, la distribución equitativa de las cargas y los beneficios, la participación pública, los programas de participación ciudadana, los consejos asesores urbanísticos, el requisito del cumplimiento de los deberes para el ejercicio de los derechos, las directrices sobre la hermenéutica de las normas urbanísticas, la nulidad de las reservas de dispensación, la acción pública para exigir el cumplimiento del ordenamiento urbanístico y la jerarquía normativa acaban de configurar el conjunto de dichos principios, que constituyen el portal de acceso a los demás preceptos.

La determinación de las administraciones con competencias urbanísticas se realiza en el título primero, que reconoce la concurrencia de competencias de la Generalidad y competencias locales sobre el urbanismo, estas últimas ejercidas por los municipios y las comarcas. En la organización administrativa de la Generalidad sobre urbanismo, las comisiones con sede en Barcelona, Girona, Lleida y Tarragona pasan a denominarse comisiones territoriales de urbanismo, sin perjuicio de su adecuación, si procede, a la organización administrativa de Cataluña; se mantiene la Subcomisión de Urbanismo del municipio de Barcelona, creada al amparo de la Ley 22/1998, de 30 de diciembre, de la Carta municipal de Barcelona, y se redefinen las competencias de la Dirección General de Urbanismo. Asimismo, la presente Ley aborda el papel de las entidades urbanísticas especiales, naturaleza que tienen el Instituto Catalán del Suelo, los consorcios urbanísticos y las empresas municipales de capital totalmente público que así se configuren, y prevé especialmente que dichas entidades pueden tener la condición de administración actuante en los casos regulados por la Ley, con los derechos y deberes inherentes a dicha condición. Es preciso subrayar también la previsión de auditorías, con la finalidad de mejorar la capacidad de gestión de las administraciones con competencias urbanísticas.

En cuanto al régimen urbanístico del suelo, el título segundo de la Ley categoriza el suelo urbano en consolidado y no consolidado, y el suelo urbanizable en delimitado y no delimitado. Asimismo, respecto al suelo no urbanizable, de acuerdo con la sentencia del Tribunal Constitucional de 11 de julio de 2001, la Ley reconoce esta condición a los terrenos clasificados como tales por el planeamiento, bien por su incompatibilidad con la transformación o bien por la inadecuación al desarrollo urbano, por razón de regímenes de protección especial establecidos o por los valores y finalidades a alcanzar, entre las cuales se incluye la utilización racional del territorio de acuerdo con el modelo territorial de desarrollo urbanístico sostenible. Los terrenos reservados para los sistemas generales no incluidos en el suelo urbano ni en el suelo urbanizable forman también parte del suelo no urbanizable.

La presente Ley vincula el subsuelo a las servidumbres administrativas necesarias para la prestación de servicios públicos o de interés público y, en los sectores físicamente continuos de suelo urbanizable, determina un mínimo del 45% de su superficie como suelo susceptible de aprovechamiento privado.

Otro aspecto importante a destacar de la regulación contenida en este título es la relativa a las cesiones de suelo con aprovechamiento. La Ley establece la cesión de suelo con aprovechamiento al suelo urbano cuando una modificación del planeamiento general atribuye nuevos usos que generen plusvalías o bien mayor edificabilidad. También se señala que la administración actuante, en correspondencia con el suelo con aprovechamiento que recibe, sólo queda libre de la obligación de costear proporcionalmente la urbanización si alcanza el compromiso de atender necesidades de vivienda mediante promoción pública de alquiler, y mantiene la propiedad del suelo un mínimo de treinta años.

La utilización del suelo no urbanizable ha de ser la adecuada a su naturaleza rústica, bajo las limitaciones del régimen de protección especial, si procede, y de las medidas establecidas por los planes directores y el planeamiento territorial, el cual contiene el catálogo del suelo no urbanizable. Por esta razón, la Ley sólo admite nuevas viviendas en el suelo no urbanizable si éstas están vinculadas a una explotación agrícola, ganadera, forestal o rústica. El planeamiento debe establecer los umbrales a partir de los cuales los proyectos de explotación han de someterse a un procedimiento específico, compartido entre el ayuntamiento y la comisión territorial de urbanismo competente.

Este procedimiento es también aplicable en las actuaciones de interés público que deban ubicarse en el medio rural, en cualquier actuación en los casos en que existan restos arqueológicos de interés declarado o acuíferos clasificados, en que se trate de apertura de nuevas vías o accesos, en que la explotación incorpore el uso de vivienda o el alojamiento de temporeros y en el caso de autorización de estaciones de suministro de carburantes u otros servicios de carretera.

También corresponde al planeamiento incorporar, si procede, el catálogo de las edificaciones preexistentes en suelo no urbanizable que sea preciso recuperar para el uso de vivienda o uso turístico de carácter rural. El procedimiento que se establece al respecto también es aplicable para la explotación de los recursos naturales, entre los cuales está, obviamente, la extracción de los recursos minerales del subsuelo.

La actividad de cámping y la de turismo rural en suelo no urbanizable se someten a ordenación mediante un plan especial.

La Ley especifica también los supuestos de usos y obras provisionales, y de esta forma pone fin a las controversias derivadas de la indeterminación anterior en este campo.

El título tercero regula los instrumentos de planeamiento urbanístico. Así, la Ley establece que el planeamiento urbanístico de carácter general se compone de planes directores, planes de ordenación urbanística municipal y normas de planeamiento, complementados por los programas de actuación urbanística municipal. El planeamiento derivado, sometido jerárquicamente al planeamiento general, está integrado por los planes especiales urbanísticos, los planes de mejora urbana, específicos para el suelo urbano, y los planes parciales urbanísticos.

Como novedad importante, se suprimen los estudios de detalle, el planeamiento puede regular, de forma alternativa, la ordenación de volúmenes, y se resuelve la ordenación definitiva en la ejecución urbanística. También se modifica el concepto de los proyectos de urbanización, que, en desarrollo de los datos fijados por el planeamiento, son objeto de un proyecto complementario aprobado por los ayuntamientos sin la preceptiva información pública, excepto en determinados supuestos de expropiación. Se trata de que el planeamiento incorpore directamente el suficiente detalle de las obras de urbanización definidas como básicas, y establezca criterios para las demás obras, para que el proyecto complementario las desarrolle y las obras de urbanización puedan ejecutarse más rápidamente.

Los avances de planeamiento se configuran como el instrumento para plantear las consultas previas a la presentación a trámite de los planes parciales de delimitación, para el suelo urbanizable no delimitado. Los informes emitidos tienen efectos administrativos internos y preparatorios del ulterior planeamiento.

Los planes directores coordinan el planeamiento urbanístico, concretan el emplazamiento de las grandes infraestructuras, protegen el suelo no urbanizable, incluyen determinaciones sobre desarrollo urbanístico sostenible y programan políticas supramunicipales de suelo y de vivienda, que han de concertarse con los ayuntamientos en la tramitación específica.

Los planes de ordenación urbanística municipal son el instrumento flexible de planificación urbanística integral del municipio, y son más o menos complejos en función de las necesidades y peculiaridades municipales y en función de la estrategia definida por cada ayuntamiento.

Los planes de ordenación urbanística municipal han de reservar, como mínimo, para la construcción de viviendas de protección pública, el suelo correspondiente al 20% del techo que, para uso residencial de nueva implantación, se califique tanto en suelo urbano como en suelo urbanizable.

Para el suelo urbanizable no delimitado, los planes de ordenación han de contener los oportunos parámetros, indicadores y disposiciones para resolver las consultas previas y los planes parciales de delimitación.

Los ayuntamientos han de decidir si incorporan o no a su planeamiento general un programa de actuación urbanística municipal. Si la decisión es positiva, ello determina el máximo nivel de ejercicio de competencias urbanísticas en materia de planeamiento derivado y de instrumentos de política de suelo y vivienda.

Los programas son, por encima de todo, el marco de concertación de políticas de suelo y vivienda entre la Generalidad y los ayuntamientos. Los programas priorizan las actuaciones o, incluso, las concretan; pueden delimitar sectores de suelo urbanizable y alterar los sectores ya delimitados, adscribir en ellos sistemas generales y definir las reservas de terrenos de posible adquisición para constituir o ampliar el patrimonio municipal de suelo, entre otras determinaciones, para posibilitar la puesta en práctica de la política de suelo y vivienda decidida por el ayuntamiento y concertada con la Generalidad.

Las normas de planeamiento son competencia del Departamento de Política Territorial y Obras Públicas, para complementar o sustituir los planes de ordenación urbanística municipal en los supuestos que se establecen.

En cuanto a los actos preparatorios del planeamiento, la suspensión de licencias incluye también las de actividades y otras autorizaciones municipales conexas, reguladas por la legislación sectorial. La Ley también regula la posibilidad de suspender la tramitación de instrumentos de planeamiento derivado y de gestión.

El planeamiento territorial o los planes directores pueden prescribir la formulación de planes de ordenación plurimunicipales. También puede decidirse su formulación por acuerdo de los ayuntamientos interesados.

La competencia de aprobación definitiva de los instrumentos de planeamiento se redistribuye entre los distinto órganos urbanísticos de la Administración de la Generalidad en función de la entidad del plan, de su alcance territorial y del número de habitantes del municipio. Asimismo, se reconoce a los ayuntamientos que cuenten con un programa de actuación urbanístico municipal vigente la competencia de aprobación definitiva de los instrumentos de planeamiento derivado, a excepción de los planes parciales de delimitación, previo informe preceptivo de la comisión territorial de urbanismo, que es vinculante en los aspectos de legalidad y de supramunicipalidad, de acuerdo con la doctrina jurisprudencial consolidada.

Las modificaciones de planeamiento que afecten a zonas verdes, espacios libres o zonas deportivas siguen una tramitación específica que permite mayor agilidad en el trámite, sin disminución de las garantías para el interés público, razón por la cual se exige la justificación del mantenimiento de los aspectos cuantitativos y cualitativos concurrentes.

La Ley acota la prevalencia de los certificados de aprovechamiento urbanístico exclusivamente a la suspensión de licencias. La vigencia de estos certificados es de seis meses.

En cuanto a la publicidad de la aprobación definitiva de las figuras de planeamiento, la Ley establece que, además de tener que publicar las normas urbanísticas, deben utilizarse las técnicas y medios informáticos y telemáticos más adecuados para garantizar la facilidad de la información y la seguridad jurídica.

Por lo que se refiere a los efectos de expropiación derivados de la aprobación del planeamiento, la Ley regula el procedimiento de tasación conjunta como consecuencia de la declaración de inconstitucionalidad del artículo 38 de la Ley del Estado 6/1998, de 14 de abril, sobre régimen del suelo y valoraciones; enumera los supuestos de expropiación, y admite la liberación condicionada de la expropiación.

El suelo no urbanizable y los terrenos clasificados como suelo urbanizable con utilización rústica compatible, en el momento de la afectación, y demás terrenos sobre los cuales se hubieran autorizado usos de carácter provisional, quedan excluidos de la posibilidad de iniciar los procedimientos de expropiación por disposición de la Ley.

Los supuestos de indemnización son objeto de algunas precisiones, referidas a los efectos de la suspensión de licencias y a los plazos computables para el nacimiento de la acción de responsabilidad en caso de modificación del planeamiento.

La Ley se refiere a la gestión urbanística en el título cuarto. En concreto, define la gestión urbanística integrada como la que incluye tanto la distribución equitativa de beneficios y cargas como la ejecución de la urbanización. La finalidad es introducir la concesión de esta gestión, que se concibe así como un servicio público, en las diferentes modalidades de actuación urbanística.

La Ley acota la distribución equitativa de beneficios y cargas por sectores o polígonos de actuación y no permite las compensaciones intersectoriales. La reparcelación es el único instrumento adecuado para la distribución equitativa de los beneficios y cargas del planeamiento.

La Ley configura dos sistemas de actuación: el de reparcelación y el de expropiación. El sistema de reparcelación es el denominador más común de los que concurren en las diferentes modalidades que ofrece la actuación urbanística no expropiatoria.

La primera modalidad del sistema de actuación por reparcelación se denomina de compensación básica, y para llevarla a cabo es suficiente la iniciativa de propietarios que representen más del 50% de la propiedad de la superficie del polígono o sector. Para que dicha modalidad sea viable no es preciso que la junta de compensación expropie a los propietarios no adheridos, dado que todos quedan afectados por la reparcelación y, consecuentemente, aun no siendo miembros de la junta, tienen también la obligación de contribuir a los gastos de urbanización.

Tanto en dicha modalidad como en las demás de los sistema de reparcelación, los propietarios afectados pueden optar por el pago de sus cuotas en metálico o bien con terrenos. El proyecto de reparcelación también puede regular directamente esta forma de pago para los propietarios no adheridos.

En la modalidad de compensación por concertación, pueden tomar la iniciativa propietarios que representen, como mínimo, el 25% de la propiedad de la superficie del sector, que han de otorgar un convenio urbanístico con el ayuntamiento, cuyo contenido debe incluir el proyecto de bases para el concurso de adjudicación de la gestión urbanística integrada. La Administración ha de realizar la expropiación de los propietarios no adheridos al convenio, siendo beneficiaria de la misma la persona concesionaria, que, previamente, debe haber redactado el proyecto de tasación conjunta, el de reparcelación e, incluso, la figura de planeamiento correspondiente. Así, la persona concesionaria es a la vez propietaria, empresa urbanizadora e, incluso, gerente de la junta de compensación si llega a alcanzar la propiedad de más del 50% del sector o el polígono de actuación.

En la modalidad de cooperación, la asociación administrativa que se constituya puede redactar, también, el proyecto de reparcelación y el ayuntamiento puede decidir someter a concurso la gestión urbanística integrada, siendo la persona concesionaria igualmente beneficiaria de la expropiación de los terrenos cuyos propietarios no adheridos.

La regulación de la modalidad de sectores de urbanización prioritaria es objeto de simplificación y supresión de determinados requisitos que restringían su aplicación, a la vez que se posibilita que los ayuntamientos que cuenten con programa de actuación urbanística municipal puedan efectuar su declaración. El principio de concertación preside esta modalidad, de forma que se precisa la aceptación municipal para que el Departamento de Política Territorial y Obras Públicas delimite este tipo de sector.

Finalmente, la Ley regula la ocupación directa de los sistemas generales y locales, incluidos en sectores o polígonos de actuación a efectos de su gestión, mediante el reconocimiento del derecho a la distribución equitativa de los beneficios y cargas del planeamiento, sin perjuicio de la correspondiente indemnización y otras garantías.

Como instrumentos de política de suelo y vivienda, en el título quinto, además de los programas de actuación urbanística municipal ya considerados, la Ley configura los patrimonios públicos de suelo, los derechos de tanteo y retracto y el régimen de enajenación forzosa de propiedades.

Los programas y planes de ordenación urbanística municipal pueden contener reservas de suelo para constituir o ampliar los patrimonios municipales de suelo. Los terrenos expropiados en suelo no urbanizable no sujeto a protección especial y en suelo urbanizable no delimitado han de destinarse a atender necesidades de vivienda de protección pública, mediante alquiler, derecho de superficie u otras fórmulas que supongan no perder la titularidad pública del suelo, manteniéndola como mínimo treinta años.

La enajenación de terrenos del patrimonio público de suelo ha de realizarse por concurso.

El disponer los ayuntamientos de un programa de actuación municipal vigente permite la delimitación de áreas a efecto del ejercicio de los derechos de tanteo y retracto, así como la creación del registro de solares para áreas concretas en las cuales el planeamiento haya establecido plazos para la edificación de los solares. El incumplimiento de la obligación de urbanizar puede suponer la suspensión del planeamiento hasta que se garantice el coste de la totalidad de las obras de urbanización pendientes.

En el título sexto, en relación a la intervención en el uso del suelo y de la edificación, cabe destacar una nueva definición de la parcelación urbanística, que ya no se vincula directamente al supuesto de peligro de formación de núcleo de población y pasa a depender, en definitiva, de que se trate de una división que facilite o tenga por finalidad facilitar la construcción de edificaciones para ser destinadas a usos urbanos.

Todas las divisiones de terrenos han de someterse a la fiscalización municipal, que ha de otorgar o denegar la licencia de parcelación o bien declararla innecesaria. La licencia o la declaración son requisito inexcusable tanto para la autorización de las correspondientes escrituras públicas como para la inscripción de los títulos en el Registro de la Propiedad.

El séptimo y último título de la Ley se refiere a la protección de la legalidad urbanística. La Ley establece, como reacción ante los indicios de comisión de infracción urbanística, que la incoación de un expediente de protección de la legalidad urbanística puede suponer la instrucción y la resolución de un único procedimiento o bien de varios procedimientos para resolver las sanciones a imponer, la restauración de la realidad física alterada y el resarcimiento de los daños y perjuicios causados.

La Ley reconoce la condición de autoridad al personal de la administración que ejerce las facultades de inspección urbanística y regula específicamente la caducidad de los expedientes de protección de la legalidad urbanística.

Entre las medidas cautelares o provisionales ante la comisión de infracciones, la Ley establece la suspensión de la tramitación de las cédulas de habitabilidad y de las licencias de primera ocupación de los edificios. En estos supuestos, la actuación subsidiaria de la Administración de la Generalidad se limita a las actuaciones sin licencia municipal o bien si hay indicios de infracción urbanística tipificada como muy grave.

En el capítulo de disciplina urbanística, la Ley se ajusta a las determinaciones de la legislación aplicable sobre procedimiento sancionador, clasifica las infracciones en muy graves, graves y leves, las tipifica, establece las correspondientes multas y las personas responsables, así como los órganos competentes para la imposición de sanciones y el ámbito de intervención de la Administración de la Generalidad en defecto de la actuación de la administración municipal.

La Ley incorpora estímulos importantes para favorecer los procesos de legalización de las infracciones legalizables, así como para favorecer la restauración de la realidad alterada y del orden jurídico infringido. Estos estímulos suponen que la infracción pase a ser clasificada en un nivel inferior o bien que la sanción se reduzca considerablemente. En la Ley, pues, no hay un afán recaudador, sino un afán de reconducción a la legalidad de las actuaciones que la han vulnerado.

La Ley regula asimismo los plazos de prescripción de las infracciones, sanciones y medidas de restauración y de las obligaciones derivadas de la declaración de indemnización de daños y perjuicios.

Esta regulación se completa con las disposiciones contenidas en la parte final de la Ley.

Las siete disposiciones adicionales se refieren a las comisiones territoriales de urbanismo, a las competencias del Ayuntamiento de Barcelona y de la Subcomisión de Urbanismo del municipio de Barcelona, a los municipios sin planeamiento general y a los que cuentan con delimitaciones de suelo urbano sin normas urbanísticas; a la coordinación del urbanismo con la legislación sectorial; a los profesionales redactores del planeamiento; a la incorporación de bienes inmuebles al patrimonio público de suelo y de vivienda, y a la adecuación de los plazos de intervención del Síndico de Agravios (Síndic de Greuges) a los plazos de prescripción establecidos por la presente Ley, en materia de protección de la legalidad urbanística.

Las nueve disposiciones transitorias tienen como finalidad esencial que la sustitución del Decreto legislativo 1/1990 por la presente Ley se realice de forma gradual.

A través de las doce disposiciones finales se autoriza al Gobierno a regular un conjunto de materias conexas necesarias y se establece la entrada en vigor de la Ley a los tres meses de su publicación.

La presente Ley supone la derogación del Decreto legislativo 1/1990, ya que no se trata de realizar una simple reforma sino de que la Ley sustituya al Decreto y, por lo tanto, no procede realizar una nueva refundición.

La derogación de dicho Decreto legislativo 1/1990, en particular, y de las disposiciones legales o de rango inferior en aquello que contradigan, se opongan o sean incompatibles con la Ley, en general, no puede entenderse de forma alguna, por razones obvias, como una pretensión de derogación del ordenamiento jurídico estatal en vigor por imperativo de la cláusula constitucional de supletoriedad, y tampoco como una pretensión de derogación de la legislación sectorial citada expresamente por la refundición.

Título preliminar

Del objeto y de los principios generales

Capítulo I

Objeto de la Ley y atribución de competencias

Artículo 1

Objeto de la Ley

1.  El objeto de la presente Ley es la regulación del urbanismo en el territorio de Cataluña.

2.  El urbanismo es una función pública que abarca la ordenación, transformación, conservación y control del uso del suelo, el subsuelo y el vuelo, su urbanización y edificación, y la regulación del uso, la conservación y la rehabilitación de las obras, edificios e instalaciones.

3.  La actividad urbanística comprende:

a) La asignación de competencias.

b) La definición de políticas de suelo y de vivienda y los instrumentos para su puesta en práctica.

c) El régimen urbanístico del suelo.

d) El planeamiento urbanístico.

e) La gestión y la ejecución urbanísticas.

f) El fomento y la intervención del ejercicio de las facultades dominicales relativas al uso del suelo y de la edificación.

g) La protección y la restauración, si procede, de la legalidad urbanística.

h) La formación y la gestión del patrimonio público de suelo con finalidades urbanísticas.

Artículo 2

Alcance de las competencias urbanísticas

1.  Para hacer efectivas las competencias en materia de urbanismo, de protección del territorio y de vivienda establecidas en la Constitución y en el Estatuto, la presente Ley atribuye a los correspondientes órganos administrativos las facultades pertinentes y necesarias para formular, tramitar, aprobar y ejecutar los diferentes instrumentos urbanísticos de planeamiento y de gestión, para intervenir en el mercado inmobiliario, para regular y promover el uso del suelo, de la edificación y de la vivienda y para aplicar las medidas disciplinarias y de restauración de la realidad física alterada y del ordenamiento jurídico vulnerado.

2.  Las competencias urbanísticas de las administraciones públicas incluyen, además de las expresamente atribuidas por la presente Ley, las facultades complementarias y congruentes para poder ejercerlas de acuerdo con la Ley y para satisfacer las finalidades que justifican su expresa atribución.

Capítulo II

Principios generales de la actuación urbanística

Artículo 3

Concepto de desarrollo urbanístico sostenible

1.  El desarrollo urbanístico sostenible se define como la utilización racional del territorio y el medio ambiente y conlleva conjugar las necesidades de crecimiento con la preservación de los recursos naturales y de los valores paisajísticos, arqueológicos, históricos y culturales, con el fin de garantizar la calidad de vida de las generaciones presentes y futuras.

2.  El desarrollo urbanístico sostenible, dado que el suelo es un recurso limitado, conlleva también la configuración de modelos de ocupación del suelo que eviten la dispersión en el territorio, favorezcan la cohesión social, consideren la rehabilitación y la renovación en suelo urbano, tengan en cuenta la preservación y mejora de los sistemas de vida tradicionales en las áreas rurales y consoliden un modelo de territorio globalmente eficiente.

3.  El ejercicio de las competencias urbanísticas debe garantizar, de acuerdo con la ordenación territorial, el objetivo del desarrollo urbanístico sostenible.

Artículo 4

Participación en las plusvalías

La participación de la comunidad en las plusvalías generadas por la actuación urbanística de los entes públicos y de los particulares se produce en los términos establecidos en la presente Ley y en la legislación de aplicación en materia de régimen de suelo y de valoraciones.

Artículo 5

Ejercicio del derecho de propiedad

1.  En el marco de la legislación de aplicación en materia de régimen de suelo y de valoraciones, el ejercicio de las facultades urbanísticas del derecho de propiedad ha de sujetarse al principio de la función social de este derecho, dentro de los límites impuestos en la legislación y el planeamiento urbanísticos y cumpliendo los deberes fijados en éstos.

2.  En ningún caso pueden considerarse adquiridas por silencio administrativo facultades urbanísticas que contravengan esta Ley o el planeamiento urbanístico.

Artículo 6

Inexistencia del derecho a exigir indemnización por la ordenación urbanística de terrenos y construcciones

La ordenación urbanística del uso de los terrenos y de las construcciones, en la medida que implica meras limitaciones y deberes que definen el contenido urbanístico de la propiedad, no confiere a los propietarios el derecho a exigir indemnización, excepto en los supuestos expresamente establecidos en la presente Ley y en la legislación de aplicación en materia de régimen de suelo y de valoraciones.

Artículo 7

Reparto equitativo de beneficios y cargas

Se reconoce y se garantiza, en el seno de cada uno de los ámbitos de actuación urbanística, el principio del reparto equitativo entre todos los propietarios afectados, en proporción a sus aportaciones, de los beneficios y cargas derivados del planeamiento urbanístico.

Artículo 8

Publicidad y participación en los procesos de planeamiento y de gestión urbanísticos

1.  Se garantizan y han de fomentarse los derechos de iniciativa, información y participación de los ciudadanos en los procesos urbanísticos de planeamiento y gestión.

2.  Los ayuntamientos pueden constituir voluntariamente consejos asesores urbanísticos, como órganos locales de carácter informativo y deliberativo, a los efectos establecidos en el apartado 1.  3.  Los procesos urbanísticos de planeamiento y gestión, y el contenido de las figuras del planeamiento y de los instrumentos de gestión, incluidos los convenios, están sometidos al principio de publicidad.

4.  Los particulares tienen derecho a obtener de los organismos de la administración competente los datos certificados que les permitan asumir sus obligaciones y el ejercicio de la actividad urbanística.

5.  Se han de regular por reglamento las formas de consulta y divulgación de los proyectos urbanísticos, los medios de acceso de los ciudadanos a dichos proyectos y a los correspondientes documentos y la prestación de asistencia técnica para que puedan comprenderlos correctamente.

6.  Los organismos públicos, los concesionarios de servicios públicos y los particulares han de facilitar la documentación y la información necesarias para la redacción de los planes de ordenación urbanística.

7.  En materia de planeamiento y de gestión urbanísticos, los poderes públicos han de respetar la iniciativa privada, promoverla en la medida más amplia posible y sustituirla en los casos de insuficiencia o de incumplimiento, sin perjuicio de los supuestos de actuación pública directa.

8.  La gestión urbanística puede encargarse tanto a la iniciativa privada como a organismos de carácter público y a entidades, sociedades o empresas mixtas.

Artículo 9

Directrices para el planeamiento urbanístico

1.  Las administraciones con competencias en materia urbanística han de velar para que las determinaciones y la ejecución del planeamiento urbanístico permitan alcanzar, en beneficio de la seguridad y el bienestar de las personas, unos adecuados niveles de calidad de vida, de sostenibilidad ambiental y de preservación ante los riesgos naturales y tecnológicos.

2.  Se prohíbe urbanizar y edificar en zonas inundables y en zonas de riesgo para la seguridad y el bienestar de las personas, exceptuando las obras vinculadas a la protección y prevención de los riesgos.

3.  El planeamiento urbanístico ha de preservar los valores paisajísticos de especial interés, el suelo de alto valor agrícola, el patrimonio cultural y la identidad de los municipios, incorporando las prescripciones adecuadas para que las construcciones e instalaciones se adapten al ambiente en el que estén situadas o bien en el que se hayan de construirse y no supongan un demérito para los edificios o restos de carácter histórico, artístico, tradicional o arqueológico existentes en el entorno.

4.  Si la evaluación de impacto ambiental es preceptiva, el planeamiento urbanístico ha de contener las determinaciones adecuadas para hacer efectivas las medidas que contenga la correspondiente declaración.

5.  Las administraciones urbanísticas han de velar para que la distribución en el territorio de los ámbitos destinados a espacios libres y a equipamientos se ajuste a criterios que garanticen su funcionalidad en beneficio de la colectividad.

Artículo 10

Reglas de interpretación del planeamiento urbanístico

1.  Las dudas en la interpretación del planeamiento urbanístico producidas por imprecisiones o por contradicciones entre documentos de igual rango normativo se resuelven teniendo en cuenta los criterios de menor edificabilidad, de mayor dotación para espacios públicos y de mayor protección ambiental y aplicando el principio general de interpretación integrada de las normas. En el supuesto de que se produzca un conflicto irreductible entre la documentación imperativa del planeamiento urbanístico y que no pueda ser resuelto atendiendo los criterios generales determinados en el ordenamiento jurídico, prevalece lo establecido en la documentación escrita, salvo que el conflicto se refiera a cuantificación de superficies de suelo, supuesto en el cual hay que atenerse a la superficie real.

2.  En el supuesto de que varias normas o medidas restrictivas o protectoras, tanto las derivadas de la legislación sectorial o de sus instrumentos específicos de planeamiento como las de carácter urbanístico, concurran en un mismo territorio e impliquen diferentes niveles de preservación, ha de ponderarse el interés público que deba prevalecer y perseguirse la utilización más racional posible del territorio.

Artículo 11

Nulidad de las reservas de dispensación

Son nulas de pleno derecho las reservas de dispensación contenidas en los planes y normas de ordenación urbanística, así como las que concedan las administraciones públicas al margen de dichos planes y normas.

Artículo 12

Acción pública

1.  Cualquier ciudadano o ciudadana, en ejercicio de la acción pública en materia de urbanismo, puede exigir ante los órganos administrativos y ante la jurisdicción contencioso administrativa el cumplimiento de la legislación y del planeamiento urbanísticos, ejercicio que ha de ajustarse a lo que establezca la legislación aplicable.

2.  La acción pública a la que se hace referencia en el apartado 1, si es motivada por la ejecución de obras que se consideren ilegales, puede ejercerse mientras se prolongue su ejecución y, posteriormente, hasta el vencimiento de los plazos de prescripción determinados en los artículos 199 y 219, sin perjuicio de lo establecido en el artículo 202.  Artículo 13

Jerarquía normativa y coherencia del planeamiento urbanístico

1.  El principio de jerarquía normativa informa y ordena las relaciones entre los diferentes instrumentos urbanísticos de planeamiento y gestión regulados en la presente Ley.

2.  Los planes de ordenación urbanística han de ser coherentes con las determinaciones del plan territorial general y de los planes territoriales parciales y sectoriales y facilitar su cumplimiento.

Título primero

De las administraciones con competencias urbanísticas

Capítulo I

Disposiciones generales

Artículo 14

Ejercicio de las competencias urbanísticas

1.  El ejercicio de las competencias urbanísticas corresponde a la Administración de la Generalidad y a los municipios y comarcas, sin perjuicio de las competencias que puedan atribuirse en dicha materia a otros entes locales.

2.  Los municipios y las comarcas, bajo los principios de autonomía para la gestión de los respectivos intereses, de proporcionalidad y de subsidiariedad, ejercen sus competencias urbanísticas en los términos determinados en la legislación de régimen local y en la presente Ley. La competencia urbanística de los ayuntamientos comprende todas las facultades de naturaleza local que no hayan sido expresamente atribuidas por esta Ley a otros organismos.

3.  Las administraciones con competencias urbanísticas, en virtud de los principios de colaboración y coordinación, y de la potestad organizadora que les corresponde, pueden, en este ámbito, constituir gerencias, consorcios y mancomunidades, delegar competencias y utilizar cualquier otra fórmula de gestión directa o indirecta admitida legalmente.

4.  Las administraciones públicas de ámbito territorial superior al municipal han de prestar asistencia técnica y jurídica suficiente a los municipios que, por su dimensión o por falta de recursos, no puedan ejercer plenamente las competencias urbanísticas que les corresponden.

5.  Las administraciones implicadas en el desarrollo del planeamiento urbanístico pueden convenir la realización de auditorias urbanísticas para mejorar su capacidad de gestión, de acuerdo con lo establecido en el reglamento. El resultado de estas auditorías ha de ser de conocimiento general.

Artículo 15

Actuación de la Administración de la Generalidad respecto a los entes locales

1.  La Administración de la Generalidad fomenta la acción urbanística de los entes locales, coopera en el ejercicio de sus competencias en esta materia y, en supuestos de inactividad o de incumplimiento, se subroga en la correspondiente competencia, si el ente afectado no la cumple en el plazo de un mes después de realizado el oportuno requerimiento. En el caso del ejercicio de la competencia en materia de protección de la legalidad urbanística, los plazos de cumplimiento son los específicamente establecidos.

2.  Si la Administración de la Generalidad ejecuta subsidiariamente las competencias urbanísticas locales, con los requisitos y los presupuestos establecidos en la legislación municipal y de régimen local, puede designar, para un plazo concreto, a un gerente o una gerente, o bien puede transferir las atribuciones necesarias de la corporación municipal a la correspondiente comisión territorial de urbanismo, o a otra entidad supralocal de su ámbito territorial, que ha de ejercerlas mediante una comisión especial, en la cual ha de tener representación el ayuntamiento.

3.  Con carácter general, las relaciones interadministrativas en el ejercicio de las respectivas competencias urbanísticas se ajustan a lo dispuesto en la normativa de régimen local, la normativa de procedimiento administrativo y, si procede, la normativa reguladora de la jurisdicción contencioso administrativa, sin perjuicio de lo establecido en el artículo 60.5 para la concertación de actuaciones de suelo y vivienda entre los ayuntamientos y la Administración de la Generalidad.

Capítulo II

Órganos urbanísticos de la Generalidad

Artículo 16

Órganos y entidades urbanísticos especiales de la Generalidad

1.  Sin perjuicio de la competencia urbanística atribuida al Gobierno, la actividad urbanística se desarrolla bajo la dirección del Departamento de Política Territorial y Obras Públicas.

2.  Son órganos urbanísticos de la Generalidad, encuadrados en el Departamento de Política Territorial y Obras Públicas:

a) El consejero o consejera titular del Departamento.

b) La Comisión de Urbanismo de Cataluña.

c) Las comisiones territoriales de urbanismo.

d) La Subcomisión de Urbanismo del municipio de Barcelona.

e) La Dirección General de Urbanismo.

3.  El Instituto Catalán del Suelo, entidad de derecho público sometida al régimen establecido en el punto primero del artículo 1.b de la Ley 4/1985, de 29 de marzo, del estatuto de la empresa pública catalana, es una entidad urbanística especial de la Generalidad y actúa de acuerdo con lo establecido en los artículos 22 y 23.  4.  Contra los actos y acuerdos, expresos o presuntos, de las comisiones territoriales de urbanismo y del director o directora general de Urbanismo, incluidos los relativos a las resoluciones definitivas sobre planes y demás instrumentos urbanísticos, puede interponerse recurso de alzada ante el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas. Contra los actos y acuerdos del consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas y los del Gobierno de la Generalidad, se puede interponer recurso potestativo de reposición previo a la vía contencioso administrativa.

Artículo 17

Comisión de Urbanismo de Cataluña

1.  La Comisión de Urbanismo de Cataluña es el órgano superior, de carácter consultivo, en materia de urbanismo.

2.  La composición de la Comisión de Urbanismo de Cataluña se establece por reglamento, el cual debe garantizar que sean representados en la misma los departamentos y entes locales con competencias urbanísticas y que tengan participación en la misma personas de reconocido prestigio profesional o académico en materia de urbanismo, vivienda y medio ambiente. Los alcaldes de los ayuntamientos afectados han de ser convocados, con voz pero sin voto, a las sesiones en las cuales se consideren el primer establecimiento y las revisiones del plan de ordenación urbanística municipal y del programa de actuación urbanística municipal, sin perjuicio de otros supuestos que puedan ser regulados por reglamento.

3.  La Comisión de Urbanismo de Cataluña informa preceptivamente, con carácter previo, en los supuestos determinados en la normativa vigente. Si el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas disiente del informe preceptivo de la Comisión, la resolución del asunto corresponde al Gobierno.

4.  El consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas puede someter a consulta a la Comisión de Urbanismo de Cataluña los asuntos en materia de urbanismo que crea convenientes.

Artículo 18

Comisiones territoriales de urbanismo

1.  Las comisiones territoriales de urbanismo, en el marco legal de sus competencias, cumplen funciones de carácter informativo, consultivo, gestor y resolutivo, y, a instancia de los ayuntamientos, cumplen también funciones interpretativas.

2.  La composición de las comisiones territoriales de urbanismo se determina por reglamento, con los mismos criterios establecidos en el artículo 17.2 para la Comisión de Urbanismo de Cataluña.

Artículo 19

Subcomisión de Urbanismo del municipio de Barcelona

La Subcomisión de Urbanismo del municipio de Barcelona ejerce las competencias atribuidas por la Ley 22/1998, de 30 de diciembre, de la Carta municipal de Barcelona.

Artículo 20

Dirección General de Urbanismo

1.  La Dirección General de Urbanismo es el órgano directivo de la Administración de la Generalidad que tramita los asuntos que corresponden a la Comisión de Urbanismo de Cataluña, al consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas y al Gobierno, coordina e impulsa la actividad de las comisiones territoriales de urbanismo y de la Subcomisión de Urbanismo del municipio de Barcelona y gestiona y ejecuta los acuerdos adoptados en materia de urbanismo por el Departamento de Política Territorial y Obras Públicas y por el Gobierno.

2.  La Dirección General de Urbanismo puede proponer la adopción de resoluciones a las autoridades competentes, y ejerce las atribuciones que éstas le delegan o le encargan.

3.  La Dirección General de Urbanismo puede someter a consulta a las comisiones territoriales de urbanismo los asuntos de competencia de las mismas que considere pertinentes.

Artículo 21  

Atribuciones de las comisiones territoriales de urbanismo y de la Dirección General de Urbanismo

Las comisiones territoriales de urbanismo y la Dirección General de Urbanismo orientan y fomentan el planeamiento y la ejecución de las obras necesarias para el desarrollo urbano, realizan su inspección, incluida la del ejercicio de las facultades dominicales relativas al uso del suelo y de la edificación, debiendo informar de ello al ayuntamiento afectado.

Capítulo III

Entidades urbanísticas especiales y condición de administración actuante

Artículo 22

Entidades urbanísticas especiales

1.  El Instituto Catalán del Suelo es una entidad urbanística especial de la Generalidad. También son entidades urbanísticas especiales los consorcios urbanísticos y las sociedades de capital íntegramente público de carácter local, si se configuran como tales al constituirse.

2.  Las entidades urbanísticas especiales pueden asumir competencias urbanísticas en materia de planeamiento y de gestión urbanísticos en los supuestos en los que operan como administración actuante.

3.  Corresponde al Gobierno acordar la participación de la Administración de la Generalidad en consorcios urbanísticos con otras administraciones públicas, de acuerdo con la legislación de organización, procedimiento y régimen jurídico de la Administración de la Generalidad.

Artículo 23

Condición de administración actuante

1.  La condición de administración actuante corresponde:

a) A los ayuntamientos, en el ejercicio de sus competencias urbanísticas en materia de planeamiento y gestión.

b) Al Instituto Catalán del Suelo, si lo determina el planeamiento urbanístico, si se determina en virtud del artículo 136.3 y en los casos en los que la Administración de la Generalidad se subrogue en las competencias urbanísticas municipales, de acuerdo con lo establecido en el artículo 152.2.  c) A los consorcios urbanísticos y a las sociedades de capital íntegramente público de carácter local, si lo determina un acuerdo expreso del ayuntamiento, que ha de someterse a la publicidad requerida para la ejecutividad del instrumento urbanístico de planeamiento o de gestión de que se trate.

2.  Las entidades urbanísticas especiales, si operan como administración actuante, pueden formular cualquier figura de planeamiento urbanístico, formular, tramitar y aprobar definitivamente los correspondientes instrumentos de gestión, realizar el seguimiento de la gestión de los particulares o bien ejecutar el planeamiento directa o indirectamente, así como, en el caso de los consorcios urbanísticos, si lo determinan sus estatutos, tramitar las figuras del planeamiento.

3.  El Instituto Catalán del Suelo, si opera como administración actuante, tiene derecho a recibir el suelo de cesión obligatoria y gratuita correspondiente al porcentaje aplicable sobre el aprovechamiento urbanístico del correspondiente ámbito de actuación, derecho de que también disfrutan, si lo decide el ayuntamiento, las entidades a que se hace referencia en el apartado 1.c. En estos casos, el suelo cedido ha de integrarse en el respectivo patrimonio público de suelo, de acuerdo con los artículos 153 y siguientes.

Título segundo

Del régimen urbanístico del suelo

Capítulo I

Clasificación del suelo

Artículo 24

Clasificación del suelo

1.  Los planes de ordenación urbanística municipal clasifican todo el suelo del territorio correspondiente en:

a) Suelo urbano.

b) Suelo no urbanizable.

c) Suelo urbanizable.

2.  El régimen urbanístico del suelo depende de la clasificación, de la calificación en zonas o sistemas y de la inclusión en un polígono de actuación urbanística en suelo urbano o en un sector de planeamiento urbanístico derivado.

Artículo 25

Concepto de suelo urbano

Constituyen el suelo urbano:

a) Los terrenos que, habiendo sido sometidos al proceso de integración en el tejido urbano, cuentan con todos los servicios urbanísticos básicos o bien están comprendidos en áreas consolidadas por la edificación de al menos dos terceras partes de su superficie edificable.

b) Los terrenos que, en ejecución del planeamiento urbanístico, alcanzan el nivel de urbanización que éste determina.

Artículo 26

Servicios urbanísticos básicos

1.  Son servicios urbanísticos básicos:

a) La red viaria que tenga un nivel de consolidación suficiente para permitir la conectividad con la trama viaria básica municipal.

b) Las redes de abastecimiento de agua y de saneamiento.

c) El suministro de energía eléctrica.

2.  Los servicios urbanísticos básicos han de tener las características adecuadas para el uso del suelo previsto en el planeamiento urbanístico que lo clasifica.

Artículo 27

Normas de aplicación directa al suelo urbano

1.  Si un plan de ordenación urbanística municipal, dada la escasa complejidad urbanística del municipio, sólo delimita el suelo no urbanizable y el suelo urbano, éste último comprende los núcleos de población existentes que cuentan con los servicios urbanísticos básicos definidos en el artículo 26.1 o que se integran en áreas consolidadas por la edificación de al menos dos terceras partes de su superficie edificable.

2.  En el supuesto a que se hace referencia en el apartado 1, las edificaciones comprendidas en el ámbito del suelo urbano no pueden tener más de tres plantas ni superar en altura la media de la de las edificaciones vecinas, sin perjuicio de las demás limitaciones aplicables.

Artículo 28

Concepto de núcleo de población

Se entiende por núcleo de población, a efectos de la presente Ley, una concentración aislada de población, con usos urbanos, dentro de un municipio, que requiere la existencia de servicios urbanísticos y asistenciales.

Artículo 29

Concepto de solar

Tienen la consideración de solar, a efectos de la presente Ley, los terrenos clasificados como suelo urbano que sean aptos para la edificación, según su calificación urbanística, y que cumplan los siguientes requisitos:

a) Que estén urbanizados de acuerdo con las determinaciones establecidas en el planeamiento urbanístico, o en cualquier caso, si éste no las especifica, que dispongan de los servicios urbanísticos básicos señalados en el artículo 26.1 y confronten con una vía que cuente con alumbrado público y esté íntegramente pavimentada, incluida la zona de paso de peatones. No se aplica este precepto al suelo clasificado en el planeamiento urbanístico general como urbanizable o como no urbanizable que limite con carreteras y vías de conexión interlocal y con viales que delimiten el suelo urbano.

b) Que tengan señaladas alineaciones y rasantes, si el planeamiento urbanístico las define.

c) Que sean susceptibles de inmediata licencia porque no han sido incluidos en un plan de mejora urbana ni en un polígono de actuación urbanística pendientes de desarrollo.

d) Que, para edificarlos, no tengan que cederse otros terrenos para abrir calles o vías de cara a regularizar alineaciones o a completar la red viaria.

Artículo 30

Concepto de suelo urbano consolidado

Constituyen el suelo urbano consolidado:

a) Los terrenos que tienen la condición de solar, de acuerdo con el artículo 29.  b) Los terrenos a los cuales sólo falta, para alcanzar la condición de solar, completar o terminar la urbanización en los términos señalados en el artículo 29.a, tanto si han sido incluidos con esta finalidad en un polígono de actuación urbanística o en un plan de mejora urbana como si no lo han sido.

Artículo 31

Concepto de suelo urbano no consolidado

Tiene la condición de suelo urbano no consolidado el suelo urbano que no tenga la condición de consolidado.

Artículo 32

Concepto de suelo no urbanizable

1.  Constituyen el suelo no urbanizable:

a) Los terrenos que el plan de ordenación urbanística municipal clasifica como tales por razón de:

Primero. La incompatibilidad con su transformación.

Segundo. La inadecuación al desarrollo urbano.

b) Los terrenos reservados para sistemas urbanísticos generales no incluidos en suelo urbano ni en suelo urbanizable.

2.  La incompatibilidad de un terreno con su transformación, a efectos de lo establecido en el punto primero del apartado 1.a, puede derivar, entre otros, de los siguientes factores:

a) Un régimen especial de protección aplicado por la legislación sectorial y por el planeamiento territorial.

b) Las determinaciones de los planes directores, de acuerdo con lo establecido en el artículo 56.  c) Su sujeción a limitaciones o servitudes para la protección del dominio público.

3.  La inadecuación de un terreno al desarrollo urbano, y la consiguiente clasificación como suelo no urbanizable, puede derivarse de:

a) Que concurran en el mismo los valores considerados por la legislación aplicable en materia de régimen de suelo y de valoraciones.

b) El objetivo de garantizar la utilización racional del territorio y la calidad de vida, de acuerdo con el modelo de desarrollo urbanístico sostenible definido en el artículo 3.  4.  El valor agrícola de los terrenos que estén afectados por indicaciones geográficas protegidas o por denominaciones de origen puede fundamentar también la clasificación como suelo no urbanizable a que se hace referencia en el apartado 3.  Artículo 33

Concepto de suelo urbanizable

1.  Constituyen el suelo urbanizable los terrenos que el correspondiente plan de ordenación urbanística municipal considere necesarios y adecuados para garantizar el crecimiento de la población y de la actividad económica, de acuerdo con lo establecido en el artículo 3.  2.  El suelo urbanizable ha de ser cuantitativamente proporcionado a las previsiones de crecimiento de cada municipio y ha de permitir, como parte del sistema urbano o metropolitano en el que se integra, el desarrollo de programas de suelo y vivienda.

3.  Los planes de ordenación urbanística municipal pueden distinguir entre suelo urbanizable delimitado y suelo urbanizable no delimitado.

4.  Para la transformación urbanística de un sector de suelo urbanizable delimitado, es necesaria la formulación, la tramitación y la aprobación definitiva de un plan parcial. Si se trata de suelo urbanizable no delimitado, el plan parcial ha de ser de delimitación, ha de haberse aprobado definitivamente y ha de acreditar que la actuación sea coherente con los parámetros determinados, de acuerdo con los apartados 1.d, 1.e y 7 del artículo 58, en el correspondiente plan de ordenación urbanística municipal.

Capítulo II

Reservas para sistemas urbanísticos generales y locales

Artículo 34

Sistemas urbanísticos generales y locales

1.  Integran los sistemas urbanísticos generales los terrenos que el planeamiento urbanístico reserva para las comunicaciones, para los equipamientos comunitarios y para los espacios libres públicos, si su nivel de servicio es de ámbito municipal o superior. Los sistemas urbanísticos generales configura la estructura general del territorio y determina el desarrollo urbano.

2.  Integran los sistemas urbanísticos locales los terrenos que el planeamiento urbanístico reserva para las comunicaciones, para los equipamientos comunitarios y para los espacios libres públicos, si su nivel de servicio es un sector de suelo urbanizable delimitado o el conjunto de suelo urbano de un municipio, de acuerdo con lo establecido, en este último caso, en el plan de ordenación urbanística municipal o en el programa de actuación urbanística municipal.

3.  El sistema urbanístico de comunicaciones comprende todas las infraestructuras necesarias para la movilidad de las personas y de las mercancías, por transporte terrestre, marítimo o aéreo, y comprende también las respectivas áreas de protección y las áreas de aparcamiento de vehículos.

4.  El sistema urbanístico de equipamientos comunitarios comprende los centros públicos, los equipamientos de carácter religioso, cultural, docente, deportivo, sanitario, asistencial, de servicios técnicos y de transporte y demás equipamientos de interés público o de interés social.

5.  El sistema urbanístico de espacios libres públicos comprende los parques, los jardines, las zonas verdes y los espacios para el recreo, el ocio y el deporte. La concreción de los elementos que integran este sistema ha de tener en cuenta la existencia de restos arqueológicos de interés declarado, de acuerdo con lo establecido en el artículo 9.3.  6.  Los terrenos reservados para sistemas urbanísticos, si están comprendidos en un ámbito de actuación urbanística sometido al sistema de reparcelación, pasan a titularidad pública mediante cesión obligatoria y gratuita, sin perjuicio de lo establecido en el artículo 150. Si es preciso adelantar la obtención de la titularidad pública, y la ocupación directa regulada en dicho artículo no es suficiente, se puede también efectuar una actuación aislada expropiatoria, subrogándose en este caso la administración adquirente en los derechos y deberes de la persona que era propietaria de los mismos.

7.  La adquisición de los terrenos reservados para sistemas urbanísticos que no estén comprendidos en un ámbito de actuación urbanística sometido al sistema de reparcelación ha de efectuarse mediante la actuación expropiatoria que corresponda.

Artículo 35

Inclusión de sistemas urbanísticos en sectores o polígonos de actuación

1.  El suelo reservado para sistemas urbanísticos generales que el plan de ordenación urbanística municipal o el programa de actuación urbanística municipal incluya, a efectos de su gestión, en polígonos de actuación urbanística en suelo urbano o en sectores de planeamiento urbanístico derivado, queda clasificado como suelo urbano o como suelo urbanizable, según proceda, y se sujeta a las siguientes determinaciones:

a) Computa a efectos de determinar los sistemas urbanísticos locales, al servicio del correspondiente ámbito de actuación.

b) Se incorpora, si procede, en la parte correspondiente a la delimitación poligonal del sector.

2.  Los sectores o polígonos de actuación urbanística que incluyen suelo reservado para sistemas urbanísticos generales pueden ser, en el supuesto a que se hace referencia en el apartado 1, físicamente discontinuos, tanto en suelo urbano como en suelo urbanizable.

3.  La aplicación del sistema de reparcelación admite la discontinuidad de los polígonos de actuación a efectos de las cesiones obligatorias de suelo, tanto para sistemas locales como para el patrimonio público de suelo y vivienda, y de cara al reparto equitativo de la cesión y de las cargas y beneficios derivados de la ordenación. Si se trata de suelo urbano, en este supuesto, así como en los casos de transferencia de techo edificable entre distintas parcelas, es necesaria la aprobación de un plan de mejora urbana que lo justifique.

4.  Los índices de edificabilidad bruta, los usos y las densidades a que se hace referencia en los apartados 4 y 6 del artículo 58 se aplican a la superficie total de cada sector.

5.  El suelo susceptible de aprovechamiento privado en cada sector de suelo urbanizable se fija en función de la edificabilidad neta y de la intensidad de los usos previstos y en atención a la viabilidad económica de la operación, no pudiendo ser inferior, en los supuestos de sectores físicamente continuos, al 45% de la superficie total del sector, incluida la correspondiente al 10% de cesión obligatoria y gratuita de aprovechamiento a la administración actuante.

Capítulo III

Aprovechamiento urbanístico

Artículo 36

Aprovechamiento urbanístico

1.  Se entiende por aprovechamiento urbanístico la resultante de ponderar la edificabilidad, los usos y la intensidad de los usos que asigne al suelo el planeamiento urbanístico; también integra el aprovechamiento urbanístico la densidad del uso residencial, expresada en número de viviendas por hectárea.

2.  El planeamiento general asigna el aprovechamiento urbanístico y, además, lo distribuye entre las diferentes zonas en el suelo urbano consolidado.

3.  El planeamiento urbanístico derivado distribuye el aprovechamiento urbanístico entre las diversas zonas del sector.

4.  A efectos de lo establecido en el apartado 1 por lo que se refiere a la determinación del aprovechamiento urbanístico, no han de ponderarse la edificabilidad y los usos de los equipamientos públicos.

Artículo 37

Reglas de ponderación del aprovechamiento urbanístico

A efectos de la gestión urbanística, la ponderación del aprovechamiento urbanístico en un ámbito de actuación urbanística o de desarrollo urbanístico, tanto si son sectores de planeamiento urbanístico como polígonos de actuación urbanística, ha de ajustarse a la siguiente regla:

a) Si el ámbito de actuación comprende varias zonas, se ha de establecer el valor relativo homogeneizado de cada una de ellas.

b) Los valores homogeneizados a que se hace referencia en la letra a han de expresar la intensidad de los usos, la rigidez a la demanda de cada uno de los usos, su localización y la repercusión admisible del valor de la urbanización o, en su caso, reurbanización.

Capítulo IV

Derechos y deberes de los propietarios

Artículo 38

Consideraciones generales sobre los derechos y los deberes de los propietarios

1.  Los derechos y los deberes de los propietarios de suelo son los que se establecen en la presente Ley, en el marco de la legislación aplicable en materia de régimen de suelo y de valoraciones, y se han de ejercer y cumplir, respectivamente, de acuerdo con las determinaciones de esta Ley en lo que se refiere al planeamiento, gestión y ejecución en materia urbanística. A tales efectos, los propietarios de suelo están obligados a destinarlo al uso previsto en la ordenación urbanística, previo cumplimiento de las cargas que ésta impone.

2.  Los requisitos para la enajenación de fincas y para la subrogación de los nuevos titulares en los derechos y los deberes urbanísticos de los propietarios anteriores han de ajustarse a lo establecido en la legislación de aplicación en materia de régimen de suelo y valoraciones.

Artículo 39

Usos del subsuelo

1.  El subsuelo está regulado por el planeamiento urbanístico y queda sometido a las servitudes administrativas necesarias para la prestación de servicios públicos o de interés público, siempre que estas servitudes sean compatibles con el uso del inmueble privado sirviente, de conformidad con el aprovechamiento urbanístico atribuido. De lo contrario, ha de procederse a la correspondiente expropiación.

2.  El uso del aprovechamiento urbanístico y la implantación de infraestructuras en el subsuelo están condicionados en cualquier caso a la preservación de riesgos, así como a la protección de los restos arqueológicos de interés declarado y de los acuíferos clasificados, de acuerdo con la respectiva legislación sectorial.

Artículo 40

Limitaciones del derecho de aprovechamiento urbanístico

1.  Los propietarios de suelo urbano no consolidado, en los supuestos regulados en el artículo 43, tienen derecho al 90%, como mínimo, del aprovechamiento urbanístico del sector o polígono de actuación urbanística, referido a sus fincas.

2.  Los propietarios de suelo urbanizable delimitado tienen derecho al 90% del aprovechamiento urbanístico del sector, referido a sus fincas.

Artículo 41

Derecho de edificación en suelo urbano

1.  El suelo urbano puede ser edificado, de acuerdo con las determinaciones del planeamiento urbanístico, y mediante el otorgamiento de la correspondiente licencia de edificación, si alcanza la condición de solar. No obstante, se admite que las obras de edificación sean simultáneas a las de urbanización o de reurbanización, si previamente se presta la garantía y se ejecutan los elementos de urbanización que se determinen por reglamento.

2.  Si para la edificación de suelo urbano es necesaria la reparcelación del suelo, ésta ha de haberse aprobado por acuerdo que haya ganado firmeza en vía administrativa.

3.  Las condiciones de edificación que establezcan las licencias municipales pueden hacerse constar, de acuerdo con la legislación hipotecaria, en el Registro de la Propiedad. Si se transmiten fincas en curso de edificación, los compradores han de asumir el cumplimiento de estas condiciones; igualmente, en las escrituras de obra nueva en construcción, los propietarios han de explicitar la asunción de dichas condiciones o bien acreditar que las han cumplido al declarar concluida la obra. En ambos casos, se ha de incorporar a las correspondientes escrituras el testimonio de las licencias de obras y, en su caso, de la parcelación urbanística, o bien el pronunciamiento municipal que la declare innecesaria.

Artículo 42

Derechos y deberes de los propietarios de suelo urbano y deberes de los propietarios de suelo urbano consolidado

1.  Los propietarios de suelo urbano tienen derecho a ejecutar o acabar las obras de urbanización para que los terrenos adquieran la condición de solar, y a edificar, bajo las condiciones establecidas en la presente Ley y en el planeamiento urbanístico, los solares resultantes. Los propietarios quedan sujetos al cumplimiento de las normas sobre rehabilitación urbana establecidas en el plan de ordenación urbanística municipal o bien en el programa de actuación urbanística municipal para ámbitos determinados.

2.  Los propietarios de suelo urbano consolidado han de acabar o completar a su cargo la urbanización necesaria para que los terrenos adquieran la condición de solar, bajo el principio del reparto equitativo de las cargas y los beneficios urbanísticos, y han de edificar los solares resultantes en los plazos y de acuerdo con las determinaciones que se fijen en el planeamiento urbanístico o en el programa de actuación urbanística municipal.

Artículo 43

Cesión de suelo con aprovechamiento en suelo urbano no consolidado

1.  Los propietarios de suelo urbano no consolidado han de ceder al ayuntamiento, gratuitamente, el suelo correspondiente a los siguientes porcentajes sobre el aprovechamiento urbanístico de los ámbitos de desarrollo incluidos en planes de mejora urbana o en polígonos de actuación urbanística:

a) El 10% del aprovechamiento correspondiente a los nuevos usos que el plan de ordenación urbanística municipal posibilite, si la ordenación genera plusvalías inmobiliarias.

b) El 10% del aprovechamiento correspondiente a la edificabilidad adicional permitida por el plan de ordenación urbanística municipal, tanto la referida a los mismos usos como a nuevos usos.

2.  Los porcentajes que se determinan en el apartado 1 son acumulativos y tienen como límite el 10% del aprovechamiento total del ámbito de actuación urbanística. Tanto la novedad de los usos como la edificabilidad adicional han de entenderse en relación al planeamiento urbanístico inmediatamente anterior.

Artículo 44

Deberes de los propietarios de suelo urbano no consolidado y de suelo urbanizable delimitado

1.  Los propietarios de suelo urbano no consolidado y los propietarios de suelo urbanizable delimitado tienen los siguientes deberes comunes:

a) Repartir equitativamente los beneficios y las cargas derivados del planeamiento urbanístico.

b) Ceder al ayuntamiento, de forma obligatoria y gratuita, todo el suelo reservado por el planeamiento urbanístico para los sistemas urbanísticos locales al servicio del ámbito de desarrollo en que estén comprendidos los terrenos, con las siguientes especificidades:

Primero. En suelo urbano, el ámbito de actuación es el del polígono de actuación urbanística o el sector del plan de mejora urbana, que, de acuerdo con lo establecido en los artículos 34.2 y 35.3, pueden ser físicamente discontinuos.

Segundo. En suelo urbanizable delimitado, el ámbito de actuación es el sector del plan parcial correspondiente.

c) Ceder al ayuntamiento, de forma obligatoria y gratuita, el suelo necesario para la ejecución de los sistemas urbanísticos generales que el planeamiento urbanístico general incluya dentro del ámbito de actuación en el que estén comprendidos los terrenos.

d) Costear y, en su caso, ejecutar la urbanización, sin perjuicio del derecho a resarcirse de los gastos de instalación de las redes de abastecimiento de agua y suministro de energía eléctrica, con cargo a las empresas suministradoras, en la parte que, según la reglamentación específica de estos servicios, no deba ir a cargo de los usuarios.

e) Edificar los solares en los plazos establecidos en el planeamiento urbanístico.

f) Conservar las obras de urbanización, agrupados legalmente como junta de conservación, en los supuestos en los que se haya asumido voluntariamente esta obligación o bien se imponga justificadamente en el plan de ordenación urbanística o el programa de actuación urbanística, vinculándola objetivamente a la falta de consolidación del suelo o a la insuficiencia de la urbanización.

2.  Los propietarios de suelo urbano no consolidado no incluido en ámbitos de actuación urbanística están obligados a ceder gratuitamente al ayuntamiento, previamente a su edificación, únicamente los terrenos destinados a calles o cualquier tipo de vía de sistema de comunicación necesarios para que dicho suelo adquiera la condición de solar.

3.  Los propietarios de suelo urbano no consolidado no incluido en ámbitos de actuación urbanística están también obligados a ceder gratuitamente al ayuntamiento, previamente a la edificación, los terrenos destinados a ampliar viales, si la cesión se compensa por las condiciones de edificación diferenciales establecidas en los planes.

Artículo 45

Deberes adicionales de los propietarios de suelo urbanizable delimitado

1.  Los propietarios de suelo urbanizable delimitado tienen, además de los impuestos en el artículo 44, los siguientes deberes:

a) Ceder a la administración actuante, gratuitamente, dentro del sector de suelo urbanizable en el que estén comprendidos los terrenos, el suelo necesario para edificar el techo correspondiente al 10% del aprovechamiento urbanístico del sector.

b) Costear y, si procede, ejecutar las infraestructuras de conexión con los sistemas urbanísticos generales exteriores a la actuación urbanística, así como las obras para la ampliación o el refuerzo de estos sistemas necesarias como consecuencia de la magnitud de dicha actuación, de acuerdo con las determinaciones del planeamiento general.

2.  El emplazamiento del suelo que deba cederse en virtud de lo establecido en el apartado 1.a ha de concretarse en el proceso de reparcelación, o bien, si ésta es innecesaria, por acuerdo entre la administración actuante y los propietarios afectados.

3.  La cesión de suelo a que se hace referencia en el apartado 1.a puede ser substituida por su equivalente en otros terrenos fuera del sector en el supuesto de que la promoción urbanística deba dar lugar a un único establecimiento industrial, comercial u hotelero, o también en el supuesto de que se trate de mejorar la política de vivienda, debiéndose destinar en tales casos dicho equivalente a conservar o ampliar el patrimonio público de suelo. En ambos casos, el planeamiento urbanístico derivado ha de expresar, con carácter indicativo, la posición y el valor de los terrenos substitutorios, que deberá precisarse en el proceso de reparcelación.

Artículo 46

Participación de la administración actuante en el coste de la urbanización

1.  La administración actuante participa en las cargas de urbanización de los terrenos con aprovechamiento urbanístico que recibe en cumplimiento de los deberes de cesión de los propietarios, salvo que el suelo esté expresamente reservado, y conste debidamente en el Registro de la Propiedad, para atender necesidades de vivienda, mediante promoción pública de viviendas en régimen de alquiler o de cesión temporal de uso, y que, en tal caso, la administración mantenga la titularidad dominical del suelo a lo largo de un plazo mínimo de treinta años. A dichos efectos, también se admiten las fórmulas jurídicas que suponen la disociación del dominio.

2.  En el supuesto de que la reserva a que se hace referencia en el apartado 1 sea parcial, la participación de la administración actuante en las cargas de urbanización ha de ser proporcional al porcentaje de suelo no reservado.

Artículo 47

Régimen de uso del suelo no urbanizable

1.  Los propietarios de suelo no urbanizable tienen el derecho de uso, de disfrute y de disposición de sus propiedades, de acuerdo con la naturaleza rústica de los terrenos, siempre bajo los imperativos derivados del principio de utilización racional de los recursos naturales y dentro de los límites establecidos en la presente Ley, en la legislación sectorial, en el planeamiento urbanístico y en la legislación que sea de aplicación al ejercicio de las facultades de disposición de esta clase de suelo.

2.  Se prohíben las parcelaciones urbanísticas en suelo no urbanizable.

3.  Queda permitido, en suelo no urbanizable, con los requisitos fijados en la presente Ley, reconstruir y rehabilitar las masías y casas rurales que sea preciso preservar y recuperar por razones arquitectónicas, históricas o paisajísticas y hayan sido incluidas por el planeamiento urbanístico en el catálogo a que se hace referencia en el artículo 50.2, con el fin de destinarlas a vivienda familiar, a un uso residencial turístico o de hostelería rural o a actividades de educación en el ocio.

4.  El suelo no urbanizable puede ser objeto de actuaciones específicas para destinarlo a las actividades o equipamientos de interés público que deban emplazarse en el medio rural. A tal efecto, son de interés público:

a) Las actividades colectivas de carácter deportivo, cultural, de educación en el ocio y de recreo que se desarrollen al aire libre, con las obras e instalaciones mínimas e imprescindibles para el uso de que se trate.

b) Los equipamientos y servicios comunitarios no compatibles con los usos urbanos.

c) Las infraestructuras de accesibilidad.

d) Las instalaciones y obras necesarias para servicios técnicos como las telecomunicaciones, la infraestructura hidráulica general, las redes de suministro de energía eléctrica, de abastecimiento y suministro de agua y de saneamiento, el tratamiento de residuos, la producción de energía a partir de fuentes renovables y demás instalaciones ambientales de interés público.

5.  La autorización de las actuaciones específicas de interés público a las que se hace referencia en el apartado 4 ha de justificar debidamente que el ámbito de actuación no está sometido a un régimen especial de protección con el cual sean incompatibles, por razón de sus valores paisajísticos, históricos, arqueológicos, científicos, ambientales o culturales, por la existencia de riesgos naturales o por estar sujeto a limitaciones o servitudes para la protección del dominio público.

6.  En suelo no urbanizable, además de las actuaciones de interés público a que se hace referencia en el apartado 4, sólo pueden admitirse como nuevas construcciones, respetando en cualquier caso las incompatibilidades y determinaciones de la normativa urbanística y sectorial aplicable:

a) Las construcciones propias de una actividad agrícola, ganadera, de explotación de recursos naturales o, en general, rústica.

b) Las construcciones destinadas a vivienda familiar directa y justificadamente asociadas a una de las actividades de explotación enumeradas en la letra a.

c) Las estaciones de suministro de carburantes y de prestación de otros servicios de la red viaria.

d) Las construcciones e instalaciones vinculadas a la ejecución, el mantenimiento y el funcionamiento de las obras públicas.

e) Las construcciones destinadas a las actividades de turismo rural o de cámping autorizadas en el plan de ordenación urbanística municipal, que exigen en todo caso la previa tramitación de un plan especial urbanístico.

7.  La autorización de obras y usos en suelo no urbanizable ha de garantizar en cualquier caso la preservación de dicho suelo respecto al proceso de desarrollo urbano y la máxima integración ambiental de las construcciones y las actividades autorizadas.

8.  La autorización de las obras y usos en los casos regulados en los artículos 48, 49 y 50 está sujeta, previamente a la tramitación de la licencia urbanística municipal, al procedimiento que establecen dichos preceptos. La autorización de otras actuaciones urbanísticas permitidas en suelo no urbanizable está únicamente sujeta, desde un punto de vista urbanístico, a la licencia municipal.

9.  El suelo no urbanizable no puede ser dedicado a usos que, dados los valores que el plan de ordenación urbanística municipal protege o preserva y las finalidades que persigue, transformen su destino o su naturaleza o bien lesionen o impidan la realización de dichos valores y el logro de dichas finalidades.

Artículo 48

Procedimiento para la aprobación de proyectos de actuaciones específicas de interés público en suelo no urbanizable

1.  Los proyectos de las actuaciones específicas de interés público a que se hace referencia en el artículo 47.4, si no están incluidas en un plan especial urbanístico, han de someterse a información pública por el ayuntamiento, por un plazo de un mes, y han de incluir la siguiente documentación:

a) Una justificación específica de la finalidad del proyecto y de la compatibilidad de la actuación con el planeamiento urbanístico y sectorial.

b) Un estudio de impacto paisajístico.

c) Un estudio arqueológico y un informe del Departamento de Cultura, si la actuación afecta a restos arqueológicos de interés declarado.

d) Un informe del Departamento de Agricultura, Ganadería y Pesca, si el ámbito de actuación no está comprendido en un plan sectorial agrario.

e) Un informe de la administración hidráulica, si la actuación afecta acuíferos clasificados.

f) Los demás informes que exija la legislación sectorial.

2.  La aprobación previa de los proyectos a que se hace referencia en el apartado 1 corresponde al ayuntamiento y la aprobación definitiva corresponde a la comisión territorial de urbanismo pertinente, que ha de adoptarla en el plazo de tres meses desde la presentación del expediente completo. El proyecto puede ser denegado, si procede, por los motivos establecidos en los apartados 3 y 4 del artículo 85.  En cualquier caso, la resolución debe fijar las medidas correctoras aplicables con el fin de evitar la degradación y la fragmentación de espacios agrarios y todos los condicionantes urbanísticos necesarios, cuyo cumplimiento deberá garantizarse adecuadamente. La evaluación de impacto ambiental se tramita de conformidad con la legislación sectorial específica, cuando es preceptiva.

3.  La aprobación definitiva de los proyectos a que se hace referencia en el apartado 1 es requisito para poder tramitar las licencias o autorizaciones municipales relativas a la actuación, que sin embargo pueden ser tramitadas simultáneamente, condicionadas en cualquier caso a la aprobación del proyecto.

Artículo 49

Procedimiento para la aprobación de determinados proyectos de nuevas construcciones en suelo no urbanizable

1.  Los proyectos de construcciones a que se hace referencia en el artículo 47.6.a, propias de una actividad agrícola, ganadera, de explotación de recursos naturales o, en general, rústica, han de someterse al procedimiento regulado en el artículo 48 si se superan los umbrales que se establezcan en el planeamiento urbanístico general, referidos a las características de los proyectos, a su ubicación y a su impacto potencial.

2.  Los proyectos de nuevas construcciones a que se hace referencia en el artículo 47.6.b, destinadas a vivienda familiar o al alojamiento de trabajadores temporeros, han de someterse en todos los casos al procedimiento regulado en el artículo 48, incluidos los proyectos a que se hace referencia en el apartado 1 que incorporen estos usos. En cualquier caso, los citados usos han de estar directa y justificadamente asociados a la explotación rústica de que se trate, y las construcciones han de constituir un conjunto integrado, adecuado al medio rural.

3.  El procedimiento de aprobación de proyectos regulado en el artículo 48 se aplica también a las siguientes actuaciones en suelo no urbanizable:

a) La apertura o recuperación de vías de acceso, caminos y atajos, en el caso en que la recuperación no esté integrada en un proyecto de actuación admitida en esta clase de suelo, tramitado de acuerdo con la legislación sectorial.

b) Las estaciones de suministro de carburantes y de prestación de otros servicios de carretera.

c) Cualquier otra actuación que afecte a restos arqueológicos de interés declarado o a acuíferos clasificados.

Artículo 50

Procedimiento para la aprobación en suelo no urbanizable de proyectos de reconstrucción y rehabilitación de masías y casas rurales y de proyectos de actividades de explotación de recursos naturales

1.  En suelo no urbanizable, los proyectos de reconstrucción o rehabilitación de masías y casas rurales y los proyectos de actividades de explotación de recursos naturales han de someterse a información pública por el ayuntamiento, por un plazo de veinte días, y al informe de la comisión territorial de urbanismo competente, que debe emitirse en el plazo de dos meses. La correspondiente licencia sólo se puede otorgar si dicho informe es favorable.

2.  El planeamiento urbanístico general o especial ha de identificar en un catálogo específico las masías y casas rurales susceptibles de reconstrucción o de rehabilitación y justificar las razones arquitectónicas, históricas o paisajísticas que determinan su preservación y su recuperación, de acuerdo con lo establecido en el artículo 47.3.  3.  La reconstrucción y la rehabilitación del patrimonio arquitectónico rural han de respetar el volumen edificado preexistente y la composición volumétrica original previamente determinados. Si no se alteran las características originales de la edificación, se puede admitir su división horizontal, con las limitaciones que se establezcan en el planeamiento urbanístico y de acuerdo con la normativa reguladora de las condiciones objetivas de habitabilidad.

Artículo 51

Directrices para las licencias de edificación en suelo no urbanizable

1.  Los materiales, los sistemas constructivos y la tipología aparentes de las edificaciones en suelo no urbanizable han de ser los propios del ámbito territorial donde estén emplazados.

2.  Las licencias municipales para la edificación en suelo no urbanizable han de fijar las condiciones especiales que han de adoptarse, a cargo de los interesados, para la obtención de los suministros necesarios y el logro de los adecuados niveles de saneamiento, con las debidas garantías de seguridad, salubridad y no contaminación. En cualquier caso, se aplica a estas condiciones de edificación lo establecido para las edificaciones en suelo urbano en el artículo 41.3.  

Artículo 52

Régimen de uso del suelo urbanizable

1.  El régimen de uso del suelo urbanizable no delimitado se ajusta al régimen de utilización, disfrute y disposición establecido en el presente capítulo para el suelo no urbanizable. Los propietarios de suelo urbanizable no delimitado pueden promover su transformación, de acuerdo con lo que se establece en el artículo 33.4.

2. En suelo urbanizable delimitado no es posible autorizar los usos y obras regulados en el artículo 47 para el suelo no urbanizable.

Artículo 53

Régimen de uso provisional del suelo

1.  Puede autorizarse dar los usos provisionales al suelo y realizar en el mismo las obras de carácter provisional que no estén expresamente prohibidos en la legislación urbanística o sectorial ni en el planeamiento territorial, urbanístico o sectorial y que no puedan dificultar la ejecución de estos planeamientos, tanto en suelo urbanizable delimitado como en terrenos emplazados en cualquier otra clase de suelo que estén afectados por sistemas urbanísticos generales o locales, en tanto en cuanto no se haya iniciado en el mismo un procedimiento de reparcelación, de ocupación directa o de expropiación.

2.  La autorización a que se hace referencia en el apartado 1 en ningún caso da derecho a percibir indemnización.

3.  Sólo pueden admitirse como usos provisionales, a efectos de lo establecido en el apartado 1, el almacenamiento o el depósito simples y puros de mercancías o bienes muebles, la prestación de servicios particulares a los ciudadanos, las actividades del sector primario, las actividades comerciales relacionadas con dicho sector y las actividades de ocio, deportivas, recreativas y culturales. No se admiten como usos provisionales los usos residenciales ni los usos industriales.

4.  Las obras ejecutadas para usos provisionales citados en el apartado 3 han de ser las mínimas imprescindibles para permitir unas instalaciones fácilmente desmontables, pero no pueden omitir ninguna de las garantías de seguridad establecidas en la legislación sectorial, que han de acreditarse en la memoria justificativa que debe presentarse a tales efectos.

5.  Se puede autorizar la utilización provisional de los edificios y las instalaciones que están fuera de ordenación para instalar en ellos oficinas y para desarrollar actividades comerciales, además de los usos admitidos en el apartado 3.  Esta autorización se sujeta en todo caso a las determinaciones del presente artículo, con las limitaciones que se señala en el artículo 102.  

6.  Los terrenos destinados a sistemas urbanísticos generales o locales ya adquiridos por la Administración pública pueden ser utilizados de forma temporal y esporádica, para instalar en los mismos mercados ambulantes o para desarrollar actividades de ocio, deportivas, recreativas, culturales y similares. La autorización de estos usos no supone el incumplimiento de la obligación de destinar los terrenos a las finalidades determinadas por el planeamiento urbanístico.

Artículo 54

Procedimiento para la autorización de usos provisionales del suelo y de obras de carácter provisional

1.  La autorización municipal de dar al suelo un uso provisional o de realizar en el mismo obras de carácter provisional requiere previamente la información pública por el ayuntamiento, por un plazo de veinte días, y requiere el previo informe favorable de la comisión territorial de urbanismo correspondiente, que la ha de emitir en el plazo de dos meses. La autorización requiere también la aceptación por los propietarios de hacer cesar los usos y de desmontar o derribar las instalaciones y las obras cuando lo acuerde el ayuntamiento, sin derecho a percibir indemnización de ningún tipo, y puede imponer la constitución de las garantías necesarias para asegurar la reposición del suelo y del espacio al estado anterior a la ejecución de dichos usos y obras.

2.  La autorización a que se hace referencia en el apartado 1 adquiere eficacia si se hacen constar en la misma las condiciones en el Registro de la Propiedad, en los supuestos regulados por reglamento.

3.  La eficacia de la autorización a que se hace referencia en el apartado 1 queda sometida a la condición resolutoria de que, en todo momento, los compromisos aceptados por los propietarios sean también aceptados expresamente por los gestores o explotadores de los usos, las obras, los edificios o las instalaciones, en virtud de arrendamiento o de cualquier otro negocio jurídico con los propietarios, sin perjuicio de las demás determinaciones que establezca para este caso la legislación aplicable en materia de régimen de suelo y de valoraciones.

Título tercero

Del planeamiento urbanístico

Capítulo I

Figuras del planeamiento urbanístico

Artículo 55

Tipos de planes de ordenación urbanística

1.  La planificación urbanística del territorio se realiza mediante el planeamiento urbanístico general, que está integrado por los planes directores urbanísticos, por los planes de ordenación urbanística municipal y por las normas de planeamiento urbanístico. Los programas de actuación urbanística municipal son también parte del planeamiento urbanístico general y lo complementan.

2.  El planeamiento urbanístico general se desarrolla mediante el planeamiento urbanístico derivado, que está integrado por los planes especiales urbanísticos, por los planes de mejora urbana, por los planes parciales urbanísticos y por los planes parciales urbanísticos de delimitación.

3.  Los planes especiales urbanísticos que no desarrollan determinaciones del planeamiento urbanístico general han de justificar la necesidad de su aprobación y su compatibilidad con dicho planeamiento. En el caso de los planes de mejora urbana, se aplica lo establecido en el artículo 68.4.  4.  El planeamiento urbanístico derivado está supeditado a las determinaciones del planeamiento urbanístico general, de acuerdo con el artículo 13.1, sin perjuicio de las determinaciones que le son propias.

5.  La coherencia del planeamiento urbanístico con el planeamiento territorial se rige por el artículo 13.2 y por la legislación de política territorial.

Artículo 56

Planes directores urbanísticos

1.  Corresponde a los planes directores urbanísticos, de conformidad con el planeamiento territorial y atendiendo a las exigencias del desarrollo regional, establecer:

a) Las directrices para coordinar la ordenación urbanística de un territorio de ámbito supramunicipal.

b) Determinaciones sobre el desarrollo urbanístico sostenible, la movilidad de personas y mercancías y el transporte público.

c) Medidas de protección del suelo no urbanizable, y los criterios para la estructuración orgánica de dicho suelo.

d) La concreción de las grandes infraestructuras.

e) La programación de políticas supramunicipales de suelo y vivienda, concertadas con los ayuntamientos afectados en el seno de la tramitación regulada en el artículo 81.2.Los planes directores urbanísticos han de especificar los criterios para su seguimiento y para su modificación o revisión, han de incluir las adecuadas determinaciones para las finalidades que persiguen y han de contener la siguiente documentación:

a) Los estudios justificativos.

b) La memoria.

c) La programación de las actuaciones para su aplicación.

d) Las bases técnicas y económicas para su desarrollo.

e) Los planos de información y ordenación.

f) Las normas que se han de cumplir obligadamente.

3.  Los planes directores urbanísticos pueden establecer determinaciones para ser directamente ejecutadas o bien para ser desarrolladas mediante planes especiales urbanísticos que posibiliten el ejercicio de competencias propias de los entes supramunicipales.

4.  El planeamiento que resulte afectado por las determinaciones de un plan director urbanístico ha de adaptarse a éste en los plazos que en el mismo se establezcan, sin perjuicio de la entrada en vigor inmediata del plan director y exceptuando las disposiciones transitorias que incluya.

Artículo 57

Planes de ordenación urbanística municipal

1.  Los planes de ordenación urbanística municipal son el instrumento de ordenación urbanística integral del territorio y pueden comprender un término municipal o más.

2.  Corresponde a los planes de ordenación urbanística municipal, como mínimo:

a) Clasificar el suelo, para el establecimiento del correspondiente régimen jurídico.

b) Definir el modelo de implantación urbana y las determinaciones para el desarrollo urbanístico, de acuerdo con lo establecido en el artículo 3.  c) Definir la estructura general que debe adoptarse para la ordenación urbanística del territorio y establecer las pautas para su desarrollo.

d) Determinar las circunstancias que pueden producir su modificación o revisión.

3.  Los planes de ordenación urbanística municipal han de reservar para la construcción de viviendas de protección pública, con carácter general, como mínimo, el suelo correspondiente al 20% del techo que se califique para el uso residencial de nueva implantación, tanto en suelo urbano como en suelo urbanizable. Sin embargo, las comisiones territoriales de urbanismo, a propuesta municipal, pueden disminuir esta reserva en los sectores con densidades inferiores a veinticinco viviendas por hectárea que, por su tipología, no sean aptas para la construcción de viviendas protegidas.

Artículo 58

Determinaciones de los planes de ordenación urbanística municipal

1.  Los planes de ordenación urbanística municipal, en aplicación de lo establecido en el artículo 57:

a) Clasifican el territorio en las clases de suelo definidas por la presente Ley y en los ámbitos o superficies que resulten necesarios en función de los objetivos de desarrollo y de la complexidad urbanística del municipio.

b) Establecen las determinaciones que corresponden a cada clase de suelo para conseguir la plena efectividad del respectivo régimen.

c) Desarrollan para cada clase de suelo la estructura general y el modelo del territorio, que ha de adecuarse a las determinaciones de los artículos 3 y 9.  d) Determinan los indicadores de crecimiento, población, recursos y desarrollo económico y social del sistema urbano que deban considerarse para decidir la oportunidad y la conveniencia de cada actuación, de acuerdo con los intereses públicos derivados del imperativo de utilización racional del territorio.

e) Incorporan previsiones sobre la disponibilidad de los recursos hídricos y energéticos.

f) Definen el sistema general de espacios libres públicos, que ha de responder, como mínimo, a la proporción de 5 m2 por cada 25 m2 de techo admitido por el planeamiento urbanístico para uso residencial.

2.  En suelo urbano, los planes de ordenación urbanística municipal:

a) Aplican las técnicas de calificación o zonificación del suelo y de reserva o afectación de éste para sistemas urbanísticos generales y locales, respetando en todo caso la proporción adecuada a las necesidades de la población.

b) Asignan usos detallados para cada zona.

c) Regulan los parámetros y los criterios de armonización formal y compositiva de las edificaciones.

d) Determinan los valores arquitectónicos, paisajísticos y medioambientales que deben ser protegidos en ellos.

e) Regulan el uso del subsuelo, de acuerdo con el artículo 39, para hacer factibles la prestación de los servicios y la implantación de las infraestructuras necesarias para la colectividad, respetando en todo caso los aprovechamientos privados que sean compatibles con éstos.

3.  En suelo urbano consolidado, y en los ámbitos del suelo urbano no consolidado para los cuales delimiten polígonos de actuación, los planes de ordenación urbanística municipal:

a) Detallan la ordenación urbanística del suelo, fijan los parámetros urbanísticos necesarios para el otorgamiento de licencias de edificación y señalan las alineaciones y las rasantes. Por lo que respecta a la ordenación de volúmenes, se puede prever de forma alternativa y concretar, o bien mediante la reparcelación o bien en el momento del otorgamiento de licencias de edificación.

b) Precisan las características y el trazado de las obras de urbanización básicas, evalúan su coste y dividen su ejecución en etapas, con el suficiente nivel de detalle para permitir su ejecución inmediata, más unos criterios y un presupuesto orientativo de las demás obras y gastos de urbanización, sin perjuicio de la concreción que hagan los proyectos de urbanización complementarios. Las obras de urbanización básicas comprenden las relativas al saneamiento, la compactación y la nivelación de terrenos destinados a viales, incluido el paso de peatones, y las redes de suministro y distribución de agua, energía eléctrica y de conexión a las redes de telecomunicaciones.

4.  En los ámbitos del suelo urbano no consolidado para los cuales delimiten sectores sujetos a un plan de mejora urbana, los planes de ordenación urbanística municipal fijan los índices de edificabilidad bruta, las densidades y los usos principales y compatibles.

5.  En suelo urbano consolidado, los planes de ordenación urbanística municipal establecen los elementos de urbanización que es necesario completar o terminar para que los terrenos adquieran la condición de solar.

6.  En suelo urbanizable delimitado, los planes de ordenación urbanística municipal concretan la delimitación de los sectores y, para cada uno de ellos, los índices de edificabilidad bruta, la densidad máxima, que en ningún caso puede superar las cien viviendas por hectárea, y los usos principales y compatibles.

7.  En suelo urbanizable no delimitado, los planes de ordenación urbanística municipal establecen:

a) Las magnitudes máximas o mínimas de las actuaciones urbanísticas permitidas, en función de los diferentes usos.

b) Las intensidades máximas de los usos urbanísticos.

c) Las conexiones con las infraestructuras exteriores.

d) Los niveles o porcentajes de suelo de cesión obligatoria y gratuita.

8.  En suelo no urbanizable, los planes de ordenación urbanística municipal:

a) Regulan cada una de las calificaciones posibles, en coherencia con el nivel de conservación y protección pretendidos.

b) Regulan los parámetros básicos de las edificaciones admisibles.

c) Establecen los umbrales a los que se refiere el artículo 49.1.  d) Contienen, si procede, el catálogo al cual se refiere el artículo 50.2.  

Artículo 59

Documentación de los planes de ordenación urbanística municipal

1.  Los planes de ordenación urbanística municipal se formalizan, exceptuando lo establecido en el apartado 2, mediante los siguientes documentos:

a) La memoria descriptiva y justificativa del plan, con los estudios complementarios correspondientes.

b) Los planos de información y ordenación urbanística del territorio y de trazado de las redes básicas de abastecimiento de agua, de suministro de gas y energía eléctrica, de comunicaciones, de telecomunicaciones y de saneamiento y las correspondientes a los demás servicios establecidos en el plan.

c) Las normas urbanísticas.

d) El catálogo de bienes a proteger, de acuerdo con el artículo 69.

e) La agenda y la evaluación económica y financiera de las actuaciones a desarrollar.

f) La documentación medioambiental adecuada y, como mínimo, el informe medioambiental.

g) El programa de actuación urbanística municipal, si procede.

2.  En caso de que la escasa complejidad urbanística de un municipio sólo exija distinguir entre suelo urbano y suelo no urbanizable, la documentación mínima de los planes de ordenación urbanística municipal ha de consistir en la memoria, los planos de información y delimitación del suelo urbano y no urbanizable, las normas urbanísticas básicas, alineaciones y rasantes y el informe medioambiental.

3.  La memoria a que se hace referencia en el apartado 1.a ha de integrar:

a) El programa de participación ciudadana que el ayuntamiento haya aplicado a lo largo del proceso de formulación y tramitación del plan para garantizar la efectividad de los derechos reconocidos en el artículo 8.  

b) La justificación de la observancia del objetivo del desarrollo urbanístico sostenible y de las directrices para el planeamiento urbanístico que son objeto, respectivamente, de los artículos 3 y 9.

c) Las medidas adoptadas para facilitar el logro de una movilidad sostenible en el municipio, en cumplimiento de la obligación de prestación del servicio de transporte colectivo urbano de viajeros.

Artículo 60

Programas de actuación urbanística municipal

1.  Los programas de actuación urbanística municipal son la expresión de las políticas municipales de suelo y vivienda y contienen las previsiones y compromisos asumidos para el desarrollo de los planes de ordenación urbanística municipal correspondientes por lo que se refiere a la reforma y la mejora urbanas, a los equipamientos y a la generación de actividad económica, dentro del marco del desarrollo urbanístico sostenible.

2.  Los programas de actuación urbanística municipal han de evaluar y atender las necesidades de suelo y vivienda de los municipios, dentro de su plazo de vigencia, y han de acreditar que son coherentes con los planes territoriales o directores que los afectan. Asimismo, han de determinar qué iniciativa, la pública o la privada, es preferente para la promoción del planeamiento urbanístico derivado, y pueden establecer, si procede, una reserva para la iniciativa pública a lo largo de un plazo concreto, que no puede superar el de la vigencia del programa.

3.  Los programas de actuación urbanística municipal pueden prever todas o alguna de las figuras del planeamiento urbanístico derivado a que se refiere el correspondiente plan de ordenación urbanística municipal.

4.  La adopción de los programas de actuación urbanística municipal es de carácter potestativo. En todo caso, durante su vigencia, la observancia de las determinaciones que incluyen supone el nivel superior de ejercicio de las competencias municipales en materia de planeamiento urbanístico.

5.  Los programas de actuación urbanística municipal son el marco de referencia adecuado para la concertación de actuaciones en materia de suelo y vivienda entre los ayuntamientos y la Administración de la Generalidad.

6.  Los programas de actuación urbanística municipal tienen una vigencia máxima de seis años, y han de referirse tanto a las actuaciones del sector público como a las de los particulares.

7.  Los programas de actuación urbanística municipal pueden delimitar el suelo urbanizable y modificar los sectores previamente delimitados. En éstos dos supuestos, han de contener las determinaciones propias de los planes de ordenación urbanística municipal, y la documentación pertinente.

8.  Los programas de actuación urbanística municipal completan, si procede, la determinación de los criterios objetivos que han de permitir decidir la conveniencia o la necesidad de la delimitación y la transformación urbanística del suelo urbanizable no delimitado, de acuerdo con lo establecido en los apartados 1.d, 1.e y 7 del artículo 58.9.Los programas de actuación urbanística municipal pueden incluir sistemas urbanísticos generales en los sectores de suelo urbanizable y en el ámbito de los planes de mejora urbana, así como en los polígonos de actuación urbanística en suelo urbano. Asimismo, pueden acordar operaciones de mejora urbana y actuaciones sometidas a un plan especial urbanístico, así como delimitar polígonos de actuación urbanística no definidos en el correspondiente plan de ordenación urbanística municipal.

10.  Los programas de actuación urbanística municipal han de concretar y distribuir la reserva de suelo que el correspondiente plan de ordenación urbanística municipal determine en cumplimiento de lo dispuesto en el artículo 57.3, si el plan de ordenación no lo realiza.

11.  Los programas de actuación urbanística municipal han de establecer plazos para la ejecución de las obras de urbanización, pueden fijar plazos para la edificación de los solares, delimitar áreas tanto para el ejercicio de los derechos de tanteo y de retracto como para la aplicación de programas de rehabilitación de edificios, definir sectores de urbanización prioritaria, incluir las reservas de terrenos reguladas en el artículo 151 y establecer las oportunas medidas para la adecuada culminación urbanística de las urbanizaciones existentes.

12.  La adopción, actualización, modificación o revisión de los programas de actuación urbanística municipal, si se tramitan con independencia del correspondiente plan de ordenación urbanística municipal, siguen el mismo procedimiento que éste.

Artículo 61

Documentación de los programas de actuación urbanística municipal

1.  Los programas de actuación urbanística municipal se componen de los siguientes documentos:

a) La memoria razonada de los objetivos que persiguen y de las medidas y los medios programados para lograrlos, en coherencia con el planeamiento de rango superior.

b) La relación de las actuaciones programadas.

c) El calendario de ejecución.

d) La evaluación económica y financiera, y las disposiciones presupuestarias procedentes.

e) Los estudios complementarios procedentes.

f) Los planos de información, de delimitación y de esquemas de integración urbana de las actuaciones y, en su caso, los planos de ordenación y las normas para su aplicación.

g) Los documentos necesarios, en su caso, para los supuestos a que se hace referencia en los apartados 7 a 11 del artículo 60.

2.  La memoria a que se hace referencia en el apartado 1.a ha de justificar la coherencia del programa con el planeamiento territorial y con el planeamiento urbanístico.

Artículo 62

Normas de planeamiento urbanístico

1.  Las normas de planeamiento urbanístico son instrumentos del planeamiento urbanístico general que suplen los planes de ordenación urbanística municipal en los supuestos de suspensión determinados en el artículo 63 y en los supuestos de pérdida de vigencia.

2.  Las normas de planeamiento urbanístico, además de lo dispuesto en el apartado 1, pueden complementar las determinaciones de los planes de ordenación urbanística municipal. En este caso, las normas pueden referirse a una pluralidad de municipios, así como pueden establecer determinaciones de interés supramunicipal, para satisfacer objetivos establecidos en el planeamiento territorial o en las directrices de un plan director urbanístico.

3.  Con la finalidad de complementar los planes de ordenación urbanística municipal, el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas, si aprecia la necesidad o la conveniencia de regular aspectos no determinados total o parcialmente por un plan de ordenación urbanística municipal, habiendo concedido audiencia al ayuntamiento afectado y visto el informe de la Comisión de Urbanismo de Cataluña, ha de requerir al ayuntamiento para que proceda, en los plazos que se fijen, a formular y tramitar la correspondiente modificación o revisión del plan. En caso de incumplimiento de cualquier de los plazos establecidos, el consejero o consejera ha de someter al Gobierno la adopción de los acuerdos que procedan, de entre los regulados en el artículo 63.4.Corresponde al Departamento de Política Territorial y Obras Públicas la competencia sobre las normas de planeamiento urbanístico, que contienen las determinaciones correspondientes a los planes de ordenación urbanística municipal y se componen de los documentos necesarios para justificar las determinaciones que incorporan y la función para la cual se dictan. Las normas han de redactarse con el nivel de precisión adecuado al plan que complementan o suplen, de conformidad con los correspondientes preceptos de la presente Ley.

Artículo 63

Supuestos de suspensión de un plan de ordenación urbanística municipal

1.  El Gobierno, por razones justificadas de interés público, a propuesta del consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas, de oficio o a iniciativa de otro consejero o consejera del Gobierno, visto el informe de la Comisión de Urbanismo de Cataluña, y habiendo concedido audiencia a los entes locales interesados, puede suspender la vigencia de un plan de ordenación urbanística municipal, en la forma, en los plazos y con los efectos señalados en los artículos 70, 71 y 72, en todo su ámbito o en parte de éste, y acordar su modificación o revisión.

2.  En caso de suspensión de la vigencia de un plan de ordenación urbanística municipal a que se hace referencia en el apartado 1, el Departamento de Política Territorial y Obras Públicas puede dictar en el plazo de seis meses, a contar desde el acuerdo de suspensión, las normas de planeamiento que suplan el plan hasta que no se apruebe su modificación o revisión.

3.  Las normas dictadas en virtud del apartado 2 pueden abarcar suelo urbanizable falto de plan parcial aprobado, o que se halle en tramitación, para permitir en él la instalación de equipamientos o servicios comunitarios, si el acuerdo del Gobierno aprecia razones de interés público supramunicipal; en este supuesto, las normas han de desarrollarse mediante el plan especial regulado en el artículo 67.1.e.

4.  Las facultades atribuidas al Gobierno en el presente artículo se aplican también en los supuestos a que se hace referencia en el artículo 182.2 y a instancia de las corporaciones locales interesadas, también por razonas justificadas de interés público.

Artículo 64

Mantenimiento global de las superficies destinadas a cada uno de los sistemas urbanísticos locales

Los planes de ordenación urbanística municipal, los programas de actuación urbanística municipal y las normas de planeamiento urbanístico pueden establecer, por razones de interés público, que la totalidad del suelo de cesión obligatoria y gratuita para sistemas urbanísticos locales en cada sector de planeamiento parcial sea aplicada a uno o más de los destinos posibles, sin disminución final de la superficie de cada una.

Artículo 65

Planes parciales urbanísticos

1.  Los planes parciales urbanísticos tienen por objeto, en suelo urbanizable, desarrollar el planeamiento urbanístico general y contienen todas las determinaciones pertinentes para la ordenación urbanística detallada de los sectores que abarquen, de conformidad con el régimen del suelo urbanizable.

2.  A efecto de lo establecido en el apartado 1, los planes parciales urbanísticos:

a) Califican el suelo.

b) Regulan los usos y parámetros de la edificación que han de permitir el otorgamiento de licencias.

c) Señalan las alineaciones y rasantes.

d) Definen los parámetros básicos de la ordenación de volúmenes, que puede adoptar una forma alternativa. En dicho caso, la opción escogida ha de concretarse en la reparcelación o en el momento de otorgar las licencias de edificación.

e) Establecen las condiciones de gestión y los plazos para promover los instrumentos correspondientes y para ejecutar las obras de urbanización y edificación, sin perjuicio de que éstos puedan ser modificados por el programa de actuación urbanística municipal.

f) Precisan las características y el trazado de las obras de urbanización básicas a las que se refiere el Artículo 58.3.b, y evalúan su coste y dividen su ejecución en etapas, con el nivel suficiente de detalle para permitir su ejecución inmediata, y establecen unos criterios y un presupuesto orientativo de las demás obras y gastos de urbanización, sin perjuicio de la concreción superior de los proyectos de urbanización complementarios.

3.  En los sectores de uso residencial, tanto si dicho uso es el principal como si es mixto con otros usos, los planes parciales urbanísticos han de reservar para zonas verdes y espacios libres públicos un mínimo de 5 m2 de suelo por cada 25 m2 de techo edificable, con un mínimo del 10% de la superficie del ámbito de actuación, y han de reservar también para equipamientos de titularidad pública un mínimo de 5 m2 de suelo por cada 25 m2 de techo, con un mínimo del 5% de la superficie del ámbito, además del suelo destinado a servicios técnicos, en su caso.

4.  En los sectores de uso industrial o comercial, los planes parciales urbanísticos han de reservar para zona verde un mínimo del 10% de la superficie del ámbito y han de reservar para equipamientos un mínimo del 5% de dicha superficie y para áreas de protección de sistemas con finalidades de separación de usos, además del suelo destinado a servicios técnicos, en su caso.

5.  Los ayuntamientos, en ocasión de la tramitación de un plan parcial urbanístico, han de concretar las características del mobiliario urbano, el arbolado, el ajardinamiento, el pavimento de las aceras, el tipo de bordillos y de alumbrado y la señalización, de acuerdo con las prescripciones municipales pertinentes, con el fin de posibilitar su valoración y el coste ulterior por parte de los propietarios afectados.

Artículo 66

Documentación de los planes parciales urbanísticos

1.  Los planes parciales urbanísticos se componen, formalmente, de los siguientes documentos:

a) La memoria, y los estudios justificativos y complementarios.

b) Los planos de información, de ordenación, de proyecto y de detalle de la urbanización.

c) Las normas reguladoras de los parámetros de uso y edificación del suelo.

d) La evaluación económica de la promoción, y el estudio y la justificación de su viabilidad.

e) El presupuesto de las obras y los servicios, y el plan de etapas de unas y otras.

f) La división poligonal, si procede.

g) La justificación de que se cumplen las determinaciones del planeamiento urbanístico general sobre movilidad sostenible.

h) La documentación medioambiental pertinente y, como mínimo, el informe medioambiental.

i) La justificación que se adecua al programa de actuación urbanística municipal, en su caso.

2.  Los planes parciales urbanísticos que se refieren a ámbitos no delimitados previamente como sectores por el planeamiento urbanístico general han de contener una justificación específica de la adecuación de la promoción a lo que establecen los apartados 1.d, 1.e y 7 del artículo 58, y han de promoverse y tramitar con la denominación de planes parciales de delimitación.

Artículo 67

Planes especiales urbanísticos

1.  Sin perjuicio de los que se puedan aprobar en virtud de la legislación sectorial, se pueden redactar planes especiales urbanísticos en los siguientes supuestos:

a) Si son necesarios, en desarrollo de las determinaciones contenidas en los planes territoriales parciales y sectoriales y en el planeamiento urbanístico general, para la ordenación de recintos y conjuntos artísticos, para la recuperación y mejora del paisaje urbano, para la protección de los espacios fluviales, para la protección adicional del paisaje y de las vías de comunicación, para la mejora de ámbitos rurales, para la identificación y la regulación de las masías y casas rurales a las que se refiere el artículo 50.2 o para cualquier otra finalidad análoga.

b) Para la ordenación del subsuelo, si no es objeto de otra figura del planeamiento urbanístico derivado.

c) Para la implantación de cámpings y establecimientos de turismo rural, de acuerdo con lo establecido en el artículo 47.6.e.

d) Para concretar la titularidad y el uso de los equipamientos comunitarios, en defecto del planeamiento urbanístico general.

e) Para la ejecución directa de obras correspondientes a la infraestructura del territorio o a los elementos determinantes del desarrollo urbano, en lo concerniente al señalamiento y localización de las infraestructuras básicas relativas a las comunicaciones terrestres, marítimas y aéreas, a la infraestructura hidráulica general, al abastecimiento de agua, al saneamiento, al suministro de energía eléctrica y a los demás sistemas urbanísticos generales. Si la infraestructura afecta a más de un municipio o a varias clases de suelo, la formulación y la tramitación del plan especial son preceptivas, sin perjuicio de lo establecido en la legislación sectorial.

2.  Los planes especiales urbanísticos dictados en virtud del apartado 1.a que tengan por finalidad la protección de zonas de un gran valor agrícola, forestal o ganadero, de zonas deltaicas o de espacios rurales o periurbanos pueden imponer restricciones de uso de los terrenos, para impedir su desaparición o alteración.

3.  La aprobación de los planes especiales urbanísticos habilita a la administración competente para ejecutar las obras e instalaciones correspondientes, sin perjuicio de la exigibilidad de las licencias y autorizaciones administrativas preceptivas, y sin perjuicio de lo establecido en la legislación sectorial.

4.  Los planes especiales urbanísticos contienen las determinaciones que exigen el planeamiento territorial o urbanístico correspondiente o, en su defecto, las propias de su naturaleza y finalidad, debidamente justificadas y desarrolladas en los estudios, planos, normas y catálogos correspondientes.

Artículo 68

Planes de mejora urbana

1.  Los planes de mejora urbana tienen por objeto:

a) En suelo urbano no consolidado, completar el tejido urbano o bien cumplir operaciones de rehabilitación, reforma interior, remodelación urbana, transformación de usos, reurbanización, ordenación del subsuelo o saneamiento de poblaciones y otras similares.

b) En el suelo urbano consolidado, completar o terminar la urbanización, en los términos señalados en la letra b del artículo 30, y regular la composición volumétrica y de fachadas.

2.  Los planes de mejora urbana que tengan por objetivo la remodelación urbana, la transformación de usos o la reurbanización pueden determinar operaciones urbanísticas que supongan la reconversión del modelo urbanístico del ámbito del cual se trate, en cuanto la estructura, la edificación existente y los usos, o bien establecer la sustitución integral o parcial de las infraestructuras de urbanización y la implantación de nuevas infraestructuras, por razones de obsolescencia o de insuficiencia manifiesta de las existentes o por las exigencias del desarrollo económico y social.

3.  Los planes de mejora urbana que tengan por objetivo la ordenación específica del subsuelo para ámbitos determinados han de regular:

a) La posibilidad de aprovechamiento privado y, específicamente, de mantener o no, en todo o en parte, el aprovechamiento privado preexistente.

b) El uso del subsuelo, vinculado al uso público y a la prestación de servicios públicos, de acuerdo con lo establecido en el artículo 39.  4.  Los planes de mejora urbana que tengan por objetivo la realización de operaciones de mejora urbana no contenidas en el plan de ordenación urbanística municipal requieren su modificación, previamente o simultáneamente, a excepción de los supuestos en los que no se alteren ni los usos principales, ni los aprovechamientos y las cargas urbanísticas ni la estructura fundamental del planeamiento urbanístico general.

5.  Los planes de mejora urbana que tengan por objetivo la realización de operaciones de revitalización del tejido urbano, para garantizar el mantenimiento o el restablecimiento de la calidad de vida, han de regular las condiciones de compatibilidad de los diversos usos del suelo.

6.  Los planes de mejora urbana contienen las determinaciones propias de su naturaleza y finalidad, debidamente justificadas y desarrolladas en los estudios, los planos y las normas correspondientes.

7.  Se aplica a los planes de mejora urbana lo establecido en los artículos 65 y 66 para los planes parciales urbanísticos, a excepción de lo dispuesto en los apartados 3 y 4 del artículo 65 por lo que se refiere a la reserva de suelo.

8.  Los planes de mejora urbana han de concretar las reservas necesarias para los sistemas urbanísticos locales, si no lo ha efectuado el planeamiento urbanístico general.

Artículo 69

Catálogos de bienes protegidos y ordenanzas municipales

1.  Para conseguir la efectividad de las medidas urbanísticas de protección de monumentos, edificios, jardines, paisajes o bienes culturales, las administraciones competentes han de incluir en un catálogo los bienes que sea preciso proteger. Los catálogos, juntamente con las normas específicas, y de acuerdo con las categorías establecidas por la legislación sectorial aplicable, son parte integrante de la documentación imperativa del correspondiente plan.

2.  Los ayuntamientos, de acuerdo con la legislación de régimen local, pueden aprobar ordenanzas de urbanización y edificación para regular aspectos que no son objeto de las normas de los planes de ordenación urbanística municipal, sin contradecir ni alterar sus determinaciones.

Capítulo II

Formulación y tramitación de las figuras del planeamiento urbanístico

Sección primera

Actos preparatorios para la formulación y tramitación de las figuras del planeamiento urbanístico

Artículo 70

Suspensión potestativa de tramitaciones y licencias

1.  Los órganos competentes para la aprobación inicial de las figuras del planeamiento urbanístico pueden acordar, con la finalidad de estudiar su formación o reforma, la suspensión de la tramitación de planes urbanísticos derivados concretos y de proyectos de gestión urbanística y de urbanización complementarios, así como la suspensión del otorgamiento de licencias de parcelación de terrenos, de edificación, reforma, rehabilitación o derribo de construcciones, de instalación o ampliación de actividades o usos concretos y demás autorizaciones municipales conexas establecidas en la legislación sectorial.

2.  El acuerdo de suspensión de tramitaciones y licencias al que se hace referencia en el apartado 1 debe publicarse en el boletín oficial correspondiente, y debe referirse, en cualquier caso, a ámbitos identificados gráficamente.

Artículo 71

Suspensión preceptiva de tramitaciones y licencias

1.  La aprobación inicial de los instrumentos de planeamiento urbanístico obliga a la administración competente a acordar las medidas enunciadas en el artículo 70.1, en los ámbitos en que las nuevas determinaciones supongan una modificación del régimen urbanístico.

2.  La administración competente, además de lo dispuesto en el apartado 1, puede acordar las medidas enunciadas en el artículo 70.1 en el caso que se pretenda lograr objetivos urbanísticos concretos, que deben ser explicitados y justificados.

Artículo 72

Plazo de suspensión de tramitaciones y licencias

Los efectos de la suspensión de tramitaciones y licencias para ámbitos determinados no pueden durar más de un año en el caso regulado en el artículo 70, o de dos años en caso de acumulación de los supuestos regulados en los artículos 70 y 71.  Una vez agotados los efectos del acuerdo de suspensión, no puede adoptarse ningún acuerdo nuevo, para el mismo ámbito y para idéntica finalidad, hasta haber transcurrido tres años desde la fecha de agotamiento de los efectos.

Artículo 73

Consulta previa a la delimitación de suelo urbanizable

1.  Los interesados pueden formular avances de un plan parcial urbanístico de delimitación, para consultar la viabilidad de la futura formulación y para que sirvan de orientación en el momento de realizar su redacción.

2.  Los avances a los que se refiere el apartado 1 se presentan ante el órgano competente para la aprobación inicial y la aprobación provisional del plan parcial urbanístico que se proyecte, el cual debe emitir el correspondiente informe en el plazo de dos meses desde su presentación. En el plazo de diez días de haberse emitido el informe, el avance debe ponerse a consulta del órgano competente para su aprobación definitiva, que debe emitir el informe correspondiente en el plazo de dos meses desde la solicitud.

3.  Los informes a los que se hace referencia en el apartado 2 producen efectos administrativos internos, preparatorios de la redacción de los planes, y deben expresar las observaciones que los órganos que los emiten consideren adecuadas, en el marco de las respectivas competencias, o bien, en su caso, las razones que fundamenten la inviabilidad de la propuesta. La falta de notificación de dichos informes transcurrido un mes de la finalización de los plazos establecidos para la emisión comporta la conformidad del órgano de que se trate en cuanto al contenido de la consulta formulada, sin perjuicio de la tramitación ulterior del plan parcial de delimitación.

Sección segunda

Atribución de competencias sobre el planeamiento urbanístico

Subsección primera

Formulación de las figuras del planeamiento urbanístico

Artículo 74

Formulación de figuras del planeamiento urbanístico general

1.  Corresponde formular los planes directores urbanísticos a las entidades y organismos que determine el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas, con la participación de los ayuntamientos afectados, visto el informe de la Comisión de Urbanismo de Cataluña.

2.  Corresponde formular los planes de ordenación urbanística municipal y los programas de actuación urbanística municipal a los ayuntamientos.

3.  Corresponde formular las normas de planeamiento urbanístico a la dirección general competente en materia de urbanismo, de oficio, en los supuestos especificados en los artículos 62 y 63, o a propuesta de los ayuntamientos.

Artículo 75

Formulación de figuras del planeamiento urbanístico plurimunicipal

1.  La formulación de planes de ordenación urbanística plurimunicipales puede ser establecida por el planeamiento territorial y por los planes directores urbanísticos o bien por acuerdo unánime de los ayuntamientos interesados.

2.  En defecto del acuerdo de los ayuntamientos afectados por la formulación de los planes de ordenación urbanística plurimunicipales a que se hace referencia en el apartado 1, el Gobierno debe resolver, previo informe de la Comisión de Urbanismo de Cataluña y posterior pronunciamiento favorable adoptado por dos terceras partes de los municipios afectados, si representan a la mayoría de la población, o por la mayoría de municipios, si representan a dos terceras partes de la población. Si el pronunciamiento municipal no se acredita ante el Gobierno en el plazo de dos meses a partir de la fecha del requerimiento, se entiende que se ha emitido en sentido favorable a la formulación.

3.  El acuerdo de formulación de un plan de ordenación urbanística al amparo de lo dispuesto en el apartado 2 debe determinar el organismo que debe redactarlo y la proporción en la que los municipios incluidos deben contribuir a los gastos. Los ayuntamientos afectados deben participar en dicha redacción.

4.  Los ayuntamientos comprendidos en el ámbito de un plan de ordenación formulado al amparo del apartado 2 deben asumir las obligaciones que éste comporte.

5.  La formulación de un plan de ordenación urbanística plurimunicipal no obsta para que cada uno de los ayuntamientos comprendidos pueda formular y tramitar, si procede, el propio programa de actuación urbanística municipal, cuya aprobación definitiva corresponde al órgano que se establece, según proceda, en los artículos 77 y 78.

6.  Varios ayuntamientos de una comarca pueden acordar, en defecto de programas de actuación urbanística municipal propios, o en substitución de los que haya, formular programas de actuación urbanística que abarquen la totalidad o parte de la comarca, con el contenido y la documentación que regulan los artículos 60 y 61 para los programas de actuación urbanística municipal. El acuerdo de formulación de los programas debe concretar los puntos a los que se refiere el apartado 3.  

7.  La aprobación inicial y la aprobación provisional de los programas de actuación urbanística a que se hace referencia en el apartado 6 corresponden al consejo comarcal pertinente, que simultáneamente debe conceder audiencia, en el plazo de un mes, a cada uno de los municipios afectados.

8.  En el supuesto de que se formule un programa de actuación urbanística de ámbito comarcal, la aprobación inicial y la aprobación definitiva del correspondiente planeamiento urbanístico derivado recogido en el programa corresponde al consejo comarcal.

9.  Los ayuntamientos pueden acordar la formulación de figuras del planeamiento urbanístico derivado de carácter plurimunicipal.

Artículo 76

Formulación del planeamiento urbanístico derivado

Corresponde formular los planes especiales urbanísticos, los planes de mejora urbana y los planes parciales urbanísticos a los entes locales, a las entidades urbanísticas especiales o a los demás órganos competentes en materia de urbanismo, según corresponda, sin perjuicio de la iniciativa privada, de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 96.  En caso de los planes especiales urbanísticos a los que se hace referencia en el artículo 67.1.e, corresponde su formulación a la administración que tenga a su cargo la ejecución directa de las obras correspondientes a la infraestructura del territorio o a los elementos determinantes del desarrollo urbano.

Subsección segunda

Aprobación definitiva de las figuras del planeamiento urbanístico

Artículo 77

Competencias del consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas

1.  Corresponde al consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas la aprobación definitiva de:

a) Los planes directores urbanísticos y las normas de planeamiento urbanístico, previo informe de la Comisión de Urbanismo de Cataluña.

b) Los planes de ordenación urbanística municipal y los programas de actuación urbanística municipal, si se refieren a municipios de más de 100.000 habitantes, previo informe de la comisión territorial de urbanismo competente.

c) Los planes y programas urbanísticos plurimunicipales, en los siguientes supuestos:

Primero. Si han sido tramitados por las comisiones territoriales de urbanismo.

Segundo. Si alguno de los municipios comprendidos tiene más de 100.000 habitantes.

Tercero. Si el ámbito territorial del plan o programa afecta a más de una comisión territorial de urbanismo.

d) Los planes parciales de delimitación, si es competente, de acuerdo con lo establecido en la letra b, para aprobar el correspondiente plan de ordenación urbanística municipal.

e) Los planes especiales urbanísticos a los que se hace referencia en el artículo 67.1.e.

2.  Si en la tramitación de una de las figuras de planeamiento a las que se refiere el apartado 1 no ha intervenido la correspondiente comisión territorial de urbanismo, la aprobación definitiva de la figura requiere un informe previo a cargo de dicha comisión, que debe emitirlo en el plazo de dos meses, o, si el ámbito territorial del plan afecta más de una comisión, a cargo de la Comisión de Urbanismo de Cataluña, que debe emitirlo en el plazo de tres meses.

Artículo 78

Competencias de las comisiones territoriales de urbanismo

Corresponde a las comisiones territoriales de urbanismo la aprobación definitiva de:

a) Los planes de ordenación urbanística municipal y los programas de actuación urbanística municipal cuya aprobación definitiva no corresponda al consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas.

b) Las figuras del planeamiento urbanístico derivado, en el supuesto de que no estén previstas en el correspondiente programa de actuación urbanística municipal o comarcal vigente o que el municipio no disponga de ningún programa de actuación urbanística.

c) Los planes y programas urbanísticos plurimunicipales cuya aprobación definitiva no corresponda al consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas.

d) Los planes parciales de delimitación cuya aprobación no corresponda al consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas.

Artículo 79

Competencias de los ayuntamientos

1.  Corresponde a los ayuntamientos, sin perjuicio de lo establecido en el artículo 75.8, visto el informe de la comisión territorial de urbanismo competente, la aprobación definitiva de los planes especiales urbanísticos, de los planes de mejora urbana y de los planes parciales promovidos de acuerdo con las determinaciones de un programa de actuación urbanística municipal vigente, así como, en cualquier caso, los planes parciales urbanísticos de sectores de urbanización prioritaria.

2.  De acuerdo con lo establecido en los artículos 77.1.d y 78.d, corresponde al Departamento de Política Territorial y Obras Públicas la aprobación definitiva de los planes parciales de delimitación urbanística.

Sección tercera

Plazos de formulación y procedimiento de tramitación de las figuras del planeamiento urbanístico

Artículo 80

Plazos para la formulación de los planes de ordenación urbanística municipal y de los planes urbanísticos derivados

1.  Los planes de ordenación urbanística municipal deben formularse en el plazo fijado por el planeamiento territorial, el plan director o bien, en su defecto, por el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas.

2.  Los planes parciales urbanísticos referidos a sectores delimitados previamente, los planes especiales urbanísticos y los planes de mejora urbana deben formularse en los plazos fijados en el plan de ordenación urbanística municipal, el programa de actuación urbanística municipal o las normas de planeamiento urbanístico.

3.  En caso de que los planes a que se hace referencia en los apartados 1 y 2 no se redacten en los plazos establecidos, el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas puede disponer que sean redactados por la Dirección General de Urbanismo, si los órganos competentes incumplen el requerimiento pertinente. En cualquier caso, los ayuntamientos y demás órganos competentes pueden encargar la formulación de dichos planes a la Dirección General de Urbanismo y pueden encargar su tramitación a la comisión territorial de urbanismo competente.

Artículo 81

Tramitación de los planes directores urbanísticos

1.  La aprobación inicial y la aprobación provisional de los planes directores urbanísticos corresponden a la comisión territorial de urbanismo competente, salvo que el ámbito territorial del plan afecte a más de una comisión, correspondiendo en dicho caso al consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas acordar su aprobación inicial y su aprobación definitiva. En ambos casos, los ayuntamientos afectados deben ser consultados antes de la aprobación inicial, por el plazo de un mes, respecto a los objetivos y propósitos generales de la iniciativa.

2.  Los planes directores urbanísticos deben ponerse a información pública por el plazo de un mes. Finalizado el plazo de información pública, los planes deben someterse, también por un mes, al trámite de información en los entes locales comprendidos en el respectivo ámbito territorial.

3.  Simultáneamente al trámite de información pública de un plan director urbanístico, debe solicitarse informe a los departamentos interesados y a los organismos afectados por razón de sus competencias sectoriales, los cuales deben emitirlo en el plazo de un mes, salvo que una disposición autorice un plazo más largo.

4.  En el caso de que, de acuerdo con la normativa aplicable, sea preceptivo efectuar una evaluación del impacto ambiental de un plan director urbanístico, el pertinente estudio o informe ambiental debe incorporarse al plan y someterse a información pública conjuntamente con éste. La declaración de impacto ambiental, si es preceptiva, debe efectuarse antes de la aprobación provisional del expediente.

Artículo 82

Tramitación de las normas de planeamiento urbanístico

1.  La aprobación inicial y la aprobación provisional de las normas de planeamiento urbanístico corresponden a la comisión territorial de urbanismo competente, de oficio o a propuesta de los entes locales, salvo que el ámbito territorial de las normas afecte a más de una comisión, correspondiendo en tal caso al consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas acordar su aprobación inicial y su aprobación definitiva.

2.  Los trámites de información pública y de audiencia a los entes locales afectados y a los demás organismos que deban emitir informe preceptivo en relación con las normas de planeamiento urbanístico han de ajustarse a lo establecido en el artículo 83 para la tramitación de los planes de ordenación urbanística municipal, salvo que, por razones de urgencia apreciadas por el Gobierno, visto el informe de la Comisión de Urbanismo de Cataluña, y oídos los entes locales afectados, el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas acuerde la entrada en vigor de las normas prescindiendo de dichos trámites, debiéndose fijar en tal caso un plazo concreto de vigencia, dentro del cual deben cumplirse adecuadamente los citados trámites.

Artículo 83

Tramitación de los planes de ordenación urbanística municipal y de los planes urbanísticos derivados

1.  La aprobación inicial y la aprobación provisional de los planes de ordenación urbanística municipal que afectan al territorio de un único municipio corresponden al ayuntamiento afectado. En el caso de los planes urbanísticos derivados en los que la competencia de aprobación definitiva corresponda al ayuntamiento, puede adoptarse directamente el acuerdo de aprobación definitiva, una vez cumplido el trámite de información pública, prescindiendo de la aprobación provisional.

2.  La aprobación inicial y la aprobación provisional del planeamiento urbanístico plurimunicipal, sin perjuicio de lo establecido en el artículo 75.8, corresponden a:

a) El consejo comarcal correspondiente, si todos los municipios afectados por el plan quedan incluidos en el ámbito territorial de una misma comarca.

b) La comisión territorial de urbanismo correspondiente, si el ámbito territorial del plan abarca más de una comarca.

c) El director o directora general de Urbanismo, visto el informe de las comisiones territoriales de urbanismo competentes afectadas, si el ámbito territorial del plan afecta más de una comisión y más de una comarca.

d) Los ayuntamientos, en los supuestos a los que se refiere el artículo 75.9, salvo que, habiendo sido formulado el plan a instancia de parte interesada, no haya acuerdo entre los ayuntamientos afectados, siendo en tal caso competente el órgano que corresponda de los citados en las letras a, b y c.

3.  La aprobación inicial y la aprobación provisional de los planes especiales urbanísticos a los que se hace referencia en el artículo 67.1.e corresponden a la administración que los ha redactado, si tiene atribuidas competencias urbanísticas de tramitación o de aprobación de planes. De lo contrario, el órgano competente es la comisión territorial de urbanismo correspondiente; si el ámbito territorial del plan afecta a más de una comisión, la aprobación inicial y la definitiva corresponden al consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas.

4.  Los planes de ordenación urbanística municipal y los planes urbanísticos derivados, una vez acordada su aprobación inicial, deben ponerse a información pública, por un plazo de un mes. Los edictos de convocatoria de la información pública deben remitirse en el plazo de diez días desde la adopción del acuerdo de aprobación inicial.

5.  Simultáneamente al trámite de información pública de un plan de ordenación urbanística municipal o de un plan urbanístico derivado, debe solicitarse un informe a los organismos afectados por razón de sus competencias sectoriales, los cuales deben emitirlo en el plazo de un mes, salvo que una disposición autorice un plazo más largo.

6.  En el caso de que, de acuerdo con la normativa aplicable, sea preceptivo efectuar una evaluación del impacto ambiental de un plan de ordenación urbanística municipal o de un plan urbanístico derivado, el informe medioambiental correspondiente debe incorporarse al plan y someterse a información pública conjuntamente con éste. La declaración de impacto ambiental, si es preceptiva, debe efectuarse, según corresponda, antes de la aprobación provisional o antes de la aprobación definitiva del expediente.

7.  Simultáneamente al trámite de información pública de un plan de ordenación urbanística municipal, debe concederse audiencia a los ayuntamientos cuyo ámbito territorial limite con el del municipio objeto del plan.

8.  Si un plan de ordenación urbanística municipal o un plan urbanístico derivado no se tramita por el ayuntamiento afectado, debe concedérsele audiencia por un plazo de un mes, a continuación de la información pública.

9.  En el supuesto de tramitación simultánea de varias figuras del planeamiento urbanístico, o bien de éstas y de instrumentos de gestión, cada una de estas tramitaciones debe configurarse en expedientes separados. La ejecutividad de cada una de ellas queda supeditada a la del instrumento o figura superior.

Artículo 84

Tramitación de los planes parciales de delimitación

Los planes parciales de delimitación quedan sujetos a la misma tramitación que se sigue para los planes de ordenación urbanística municipal, salvo lo establecido en el artículo 83.7.  

Artículo 85

Informe de las comisiones territoriales de urbanismo en la tramitación del planeamiento urbanístico derivado de aprobación municipal y comarcal

1.  Una vez los planes especiales urbanísticos, los planes de mejora urbana y los planes parciales urbanísticos han sido objeto de aprobación inicial, en los supuestos a los que se hace referencia en el artículo 79.1, los ayuntamientos deben solicitar informe a la comisión territorial de urbanismo que corresponda, la cual ha de emitirlo y comunicarlo en el plazo de dos meses; de lo contrario, se entiende que el informe es favorable.

2.  Los informes a los que se refiere el apartado 1 deben incluir las consideraciones necesarias, fundamentadas en razones de racionalidad y funcionalidad urbanísticas y orientadas a la superación de contradicciones, a la enmienda de errores y a la mejora de la claridad y la precisión jurídicas y técnicas. En todo caso, son vinculantes, únicamente, las prescripciones que contengan fundamentadas en los motivos de interés supramunicipal y de legalidad especificados en los apartados 3 y 4.  

3.  Son motivos de interés supramunicipal, a efectos de lo establecido en el apartado 2:

a) La coherencia con la planificación territorial, en lo referente al equilibrio territorial y a la organización correcta del desarrollo urbano.

b) La compatibilidad, la articulación y la conexión entre los elementos vertebradores del territorio de alcance supramunicipal y las infraestructuras de carácter local.

c) La compatibilidad con el riesgo preexistente, de acuerdo con el Mapa de protección civil de Cataluña.

d) La adecuación a la planificación medioambiental y a la política de desarrollo sostenible.

e) La adecuación a las políticas supramunicipales de suelo, de vivienda y de protección del patrimonio arquitectónico y cultural.

4.  Son motivos de legalidad, a efectos de lo establecido en el apartado 2, los relativos a:

a) La tramitación del planeamiento urbanístico.

b) El sometimiento a las determinaciones propias del planeamiento urbanístico de rango superior.

c) La adecuación a la legislación sectorial.

d) La interdicción de la arbitrariedad.

5.  Los informes a que se hace referencia en el apartado 1 deben expresar la inviabilidad del planeamiento en tramitación, en caso de que las deficiencias constatadas no sean susceptibles de enmienda.

Artículo 86

Entrega de la documentación de los planes urbanísticos derivados aprobados por los ayuntamientos

Las administraciones locales competentes, una vez aprobados definitivamente los planes urbanísticos derivados, deben entregar en el plazo de un mes a las comisiones territoriales de urbanismo correspondientes, a efectos de información, coordinación y archivo, la documentación técnica y administrativa completa, sin perjuicio del régimen de comunicación de acuerdos regulado en la legislación municipal y de régimen local de Cataluña.

Artículo 87

Plazos para la tramitación de los planes urbanísticos derivados y de los proyectos de urbanización complementarios

1.  El plazo para adoptar la aprobación inicial de un plan urbanístico derivado es de dos meses desde la recepción de la documentación completa.

2.  Los planes urbanísticos derivados y los proyectos de delimitación de suelo urbanizable promovidos a instancia de parte interesada no se pueden inadmitir a trámite ni rechazar por falta de documentación, sino que debe acordarse su aprobación inicial o bien, si procede, la suspensión o denegación, que deben ser motivadas.

3.  La suspensión de las propuestas a las que se refiere el apartado 2 se aplica por razón de defectos enmendables. Si no son enmendables, las propuestas han de denegarse. La denegación puede fundamentarse también en la falta de la justificación formal o sustantiva de los requerimientos exigidos en los artículos 58.1.d y e y 58.7, si se trata de planes parciales de suelo urbanizable no delimitado. En todo caso, la paralización del expediente por causa imputable a los promotores produce su caducidad, de acuerdo con la legislación de procedimiento administrativo común.

4.  Las propuestas de promoción de un plan urbanístico derivado cuyo ámbito territorial abarque más de un municipio formuladas a instancia de parte interesada deben presentarse a cada uno de los ayuntamientos afectados. Si éstas, en el plazo de un mes, no manifiestan su acuerdo para la tramitación conjunta, los promotores pueden presentar el plan al órgano competente según lo establecido en el artículo 83.2, el cual ha de adoptar la resolución inicial en el plazo de dos meses desde la recepción de la documentación completa; en caso de que haya acuerdo entre los ayuntamientos, este plazo empieza a contar desde la notificación del acuerdo.

5.  El acuerdo de aprobación provisional de un plan urbanístico derivado debe adoptarse en el plazo de dos meses desde la finalización del período de información pública establecido en el artículo 83.4, siempre que se disponga de la declaración de impacto ambiental pertinente, en los supuestos de que sea preceptiva. La administración competente, una vez adoptado el acuerdo de aprobación provisional, dispone de un plazo de diez días para entregar el expediente completo al órgano al cual corresponda resolver su aprobación definitiva.

6.  Las obras de urbanización que no tienen la consideración de básicas deben ser objeto de un proyecto de urbanización complementario aprobado por el ayuntamiento, sin que sea preceptivo el trámite de información pública, salvo los supuestos de ocupación temporal y otros previstos en la legislación de expropiación forzosa.

7.  Los proyectos de urbanización no pueden modificar las determinaciones del planeamiento que ejecutan.

8.  La documentación de los proyectos de urbanización ha de comprender una memoria descriptiva de las características de las obras, el plano de situación debidamente referenciado y los planos de proyecto y de detalle, el pliego de prescripciones técnicas, las mediciones, los cuadros de precios y el presupuesto.

Artículo 88

Subrogación de las comisiones territoriales de urbanismo

1.  Las comisiones territoriales de urbanismo se subrogan de oficio, por razones de interés público, en la competencia municipal o supramunicipal para la formulación o tramitación de las figuras del planeamiento urbanístico, si se produce un incumplimiento de los plazos establecidos. En caso de incumplimiento de los plazos de tramitación establecidos en el artículo 87, la subrogación se puede producir a instancia de los interesados.

2.  La comisión territorial de urbanismo que incoe un expediente de subrogación en virtud del apartado 1 debe conceder audiencia al órgano originariamente competente y requerirlo para que proceda a ejercer sus competencias; si en el plazo de un mes no las ha ejercido, debe reclamarle, una vez acordada la subrogación, que le remita una copia certificada de la documentación que integre el expediente, que debe remitírsele en el plazo de los diez días siguientes a la reclamación.

Artículo 89

Silencio administrativo positivo

1.  En la tramitación de los planes de ordenación urbanística municipal y de los programas de actuación urbanística municipal y comarcal, se entiende que se produce silencio administrativo positivo si la resolución definitiva no se notifica en el plazo de cuatro meses desde la recepción del expediente completo por el órgano competente para su aprobación definitiva. En caso de que se trate de planes urbanísticos plurimunicipales la aprobación inicial de los cuales haya sido acordada por una comisión territorial de urbanismo o por el director o directora general de Urbanismo, el plazo es de tres meses y cuenta desde el acuerdo de aprobación provisional.

2.  En la tramitación de los planes urbanísticos derivados cuya aprobación definitiva corresponda a los órganos urbanísticos de la Generalidad, se entiende que se produce silencio administrativo positivo si la resolución definitiva no se notifica en el plazo de tres meses desde la recepción del expediente completo por el órgano competente para la aprobación definitiva.

3.  En la tramitación de los planes urbanísticos derivados cuya aprobación definitiva corresponda a los ayuntamientos o a los consejos comarcales, se entiende que se produce silencio administrativo positivo si la resolución definitiva no se notifica en el plazo de dos meses desde la finalización del período de información pública, siempre que se disponga de la declaración de impacto ambiental pertinente, en los supuestos en los que sea preceptiva, y que haya transcurrido el plazo establecido en el artículo 85.1 o que la comisión territorial de urbanismo competente haya emitido el correspondiente informe.

4.  En la tramitación de los planes urbanísticos derivados cuya aprobación definitiva corresponda, por subrogación, a una comisión territorial de urbanismo, se entiende que se produce silencio administrativo positivo si la resolución definitiva no se notifica en el plazo de dos meses desde la finalización del período de información pública, salvo que el órgano originariamente competente ya haya cumplido este trámite, siendo el plazo en tal caso de tres meses desde la recepción del expediente completo por la comisión.

5.  En el supuesto de que en la tramitación de una figura del planeamiento urbanístico se produzca un acuerdo que requiera la presentación de un texto refundido o de nueva documentación, la resolución subsiguiente del órgano competente debe dictarse dentro del mismo plazo que se fija en la Ley para la aprobación definitiva del instrumento de planeamiento de que se trate. Si, transcurrido este plazo, no se ha notificado ningún acto expreso, se entiende que ha habido silencio administrativo positivo y que se ha producido la aprobación definitiva del texto refundido o la compleción definitiva del expediente, con la documentación aportada.

6.  En la aprobación definitiva de una figura del planeamiento urbanístico, los actos presuntos se pueden acreditar y hacer valer de acuerdo con lo establecido en la legislación de procedimiento administrativo común, sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 100 en cuanto a la ejecutividad de los planes.

7.  La notificación de la aprobación de los proyectos de urbanización complementarios debe efectuarse en el plazo de un mes desde la presentación de la documentación completa; de lo contrario, se entiende que se aprueba por silencio administrativo. En caso de que se observen deficiencias, se otorga un plazo de quince días para enmendarlas, quedando interrumpido, mientras tanto, el plazo para adoptar y notificar la aprobación, que ha de efectuarse en el plazo de un mes una vez hayan sido enmendadas.

Artículo 90

Tipos de resoluciones definitivas sobre el planeamiento urbanístico

1.  El órgano competente para la aprobación definitiva de una figura del planeamiento urbanístico puede adoptar la resolución que proceda de entre las siguientes:

a) La aprobación pura y simple del planeamiento, o bien con prescripciones de carácter puntual que no exijan un nuevo trámite de información pública.

b) La suspensión total o parcial del trámite de aprobación del planeamiento, por razón de deficiencias subsanables.

c) La denegación motivada de la aprobación del planeamiento, por razón de vicios o defectos no enmendables.

d) La devolución del expediente, si no es completo o carece de algún trámite.

2.  Los acuerdos de suspensión y denegación a los que se hace referencia en las letras b y c del apartado 1 adoptados por la Administración de la Generalidad sólo pueden fundamentarse en los motivos de interés supramunicipal, de legalidad y de racionalidad y funcionalidad urbanísticas que especifican los apartados 2, 3 y 4 del artículo 85, a parte de la ponderación, respecto a la clasificación del suelo, de la transcendencia de los regímenes especiales de protección derivados del planeamiento territorial o de la legislación sectorial. En el caso de los planes parciales urbanísticos que se refieran a ámbitos no delimitados previamente como sectores por el planeamiento urbanístico general, el acuerdo de denegación puede fundamentarse asimismo en la falta de justificación formal o sustantiva de los requerimientos exigidos en los apartados 1.d, 1.e y 7 del artículo 58.  

3.  Las enmiendas a las que se hace referencia en el apartado 1.b deben introducirse en el planeamiento urbanístico por el organismo que haya aprobado el trámite anterior, el cual debe presentar nuevamente el documento subsanado a la aprobación definitiva del órgano competente, después de haber convocado, si lo determina el acuerdo de suspensión, y de acuerdo con lo establecido por reglamento, un nuevo trámite de información pública. Si, efectuado el advertimiento pertinente, dicho organismo no presenta el documento subsanado en el plazo de tres meses, se produce la caducidad del expediente, salvo que los promotores soliciten subrogarse en el mismo o que, por razones de interés general, resulte conveniente culminar el expediente y, para ello, se subrogue el órgano competente para la aprobación definitiva.

Artículo 91

Desarrollo de los sectores urbanísticos en subsectores

Los ámbitos objeto de un plan de mejora urbana y los sectores de planeamiento parcial pueden ser objeto de desarrollo por subsectores, siempre que se cumplan las siguientes condiciones:

a) Se justifique la conveniencia y oportunidad de la promoción.

b) Se acredite el equilibrio del aprovechamiento urbanístico y de las cesiones y cargas entre el subsector y el resto del ámbito o, de lo contrario, se garantice el reequilibrio correspondiente mediante la cesión de terrenos a la administración actuante, a cuenta de la ulterior reparcelación.

Sección cuarta

Vigencia y revisión del planeamiento urbanístico

Artículo 92

Vigencia indefinida del planeamiento urbanístico

El planeamiento urbanístico, dado que es una disposición administrativa de carácter general, tiene vigencia indefinida y es susceptible de suspensión, modificación y revisión.

Artículo 93

Revisión de los planes de ordenación urbanística municipal

1.  Los planes de ordenación urbanística municipal son objeto de revisión al cumplirse el plazo fijado en los mismos o al producirse las circunstancias que a tal fin se especifican.

2.  El consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas, si las circunstancias lo exigen, puede ordenar, previo informe de la Comisión de Urbanismo de Cataluña, y previa audiencia a los entes locales afectados, la revisión anticipada de un plan de ordenación urbanística municipal de oficio, puede autorizarla a instancia de los entes locales afectados o bien puede acordarla a instancia de las entidades urbanísticas especiales o de los departamentos interesados.

3.  La autorización solicitada por las entidades locales afectadas a que se hace referencia en el apartado 2 se entiende otorgada si transcurren tres meses desde su presentación a trámite sin que se haya notificado la resolución.

4.  Son circunstancias que justifican la adopción del acuerdo de revisión de un plan de ordenación urbanística municipal, sin perjuicio de la tramitación de una modificación puntual cuando proceda, las disfunciones entre las disposiciones del plan de ordenación urbanística municipal y las necesidades reales de suelo para crear viviendas o establecer actividades económicas.

Artículo 94

Modificación de las figuras del planeamiento urbanístico

1.  La modificación de cualquiera de los elementos de una figura del planeamiento urbanístico se sujeta a las mismas disposiciones que rigen su formación. No obstante, en caso de las modificaciones de los planes urbanísticos plurimunicipales cuya incidencia territorial quede limitada a un único término municipal, corresponde al ayuntamiento afectado por la modificación acordar su aprobación inicial y su aprobación provisional.

2.  Si la modificación de una figura del planeamiento urbanístico supone un incremento de techo edificable, deben incrementarse proporcionalmente los espacios libres y las reservas para equipamientos determinados en el artículo 65.3 y 4.  

3.  Las propuestas de modificación de una figura del planeamiento urbanístico deben razonar y justificar la necesidad de la iniciativa, y la oportunidad y conveniencia en relación con los intereses públicos y privados concurrentes. El órgano competente para tramitar la modificación debe valorar adecuadamente la justificación de la propuesta y, en caso de efectuar una valoración negativa de la misma, denegarla.

Artículo 95

Modificación de los sistemas urbanísticos de espacios libres o de equipamientos deportivos

1.  La modificación de figuras del planeamiento urbanístico que tenga por objeto alterar la zonificación o el uso urbanístico de los espacios libres, las zonas verdes o los equipamientos deportivos considerados por el planeamiento urbanístico como sistemas urbanísticos generales o locales debe aprobarse por el Gobierno, si la competencia de aprobación definitiva de la figura de que se trate corresponde a la Administración de la Generalidad, o por el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas, en los demás supuestos. En todo caso, es preciso el informe previo favorable del consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas o del director o directora general de Urbanismo, respectivamente, y el informe subsiguiente de la Comisión Jurídica Asesora.

2.  La tramitación regulada en el apartado 1 ha de ser objeto de resolución definitiva en el plazo de dos meses desde la recepción del informe de la Comisión Jurídica Asesora. Si, transcurrido dicho plazo, no se ha adoptado resolución expresa alguna, se entiende denegada la modificación.

3.  La tramitación regulada en el apartado 1 no se aplica a las modificaciones citadas que estén incluidas en el procedimiento de revisión de un plan de ordenación urbanística municipal, ni tampoco a los ajustes en la delimitación de los espacios citados que no alteren su funcionalidad, superficie y localización en el territorio.

4.  Las propuestas de modificación reguladas en los apartados 1 y 3 deben justificar en la memoria pertinente, y mediante la necesaria documentación gráfica, que no se perjudican los aspectos cualitativos ni cuantitativos de los espacios afectados.

Sección quinta

Iniciativa y colaboración de los particulares en el planeamiento urbanístico y ejercicio del derecho de transformación del suelo urbanizable

Artículo 96

Iniciativa privada en la formulación de planes urbanísticos

1.  La iniciativa privada puede formular planes especiales urbanísticos, planes de mejora urbana y planes parciales urbanísticos. En el caso de que la formulación se refiera al planeamiento municipal general, sólo puede iniciarse su tramitación si el ayuntamiento acepta la propuesta; si en el plazo de dos meses el ayuntamiento no ha notificado su aceptación, se entiende desestimada la propuesta.

2.  Los promotores de los planes urbanísticos a los que se hace referencia en el apartado 1 tienen derecho, si se lo autoriza el ayuntamiento con la finalidad de facilitar la redacción del planeamiento, a obtener los datos informativos necesarios de los organismos públicos y a ser beneficiarios de las ocupaciones temporales necesarias para la ejecución del plan, de acuerdo con la legislación reguladora de la expropiación forzosa.

Artículo 97

Especificidades de los planes urbanísticos derivados de iniciativa privada

1.  Los planes urbanísticos derivados de iniciativa privada, además de incluir las determinaciones establecidas con carácter general en la presente Ley, deben contener documentación específica referida a:

a) La estructura de la propiedad del suelo afectado.

b) La viabilidad económica de la promoción.

c) Los compromisos que se adquieren.

d) Las garantías de cumplimiento de las obligaciones contraídas.

2.  Las garantías a las que se refiere el apartado 1.d deben responder también de las sanciones que puedan imponerse por razón de infracciones urbanísticas en materia de ejecución de obras de urbanización y de las indemnizaciones que eventualmente corresponda satisfacer, que en todo caso deben actualizarse en función del presupuesto de los proyectos complementarios de urbanización. En el supuesto de que sean ejecutadas, dichas garantías deben ser repuestas.

3.  Los planes urbanísticos a los que se hace referencia el apartado 1 se tramitan de acuerdo con lo establecido con carácter general en la presente Ley para los planes urbanísticos derivados, con las siguientes especificidades:

a) Debe citarse personalmente al trámite de información pública a los propietarios de los terrenos que estén comprendidos en los mismos, salvo que el plan sea formulado por la totalidad de los propietarios de la superficie afectada y ello se acredite mediante documento público en el que se haga constar la estructura de la propiedad del suelo.

b) Debe notificarse individualmente a los propietarios de los terrenos la aprobación definitiva del plan, en su caso.

4.  El acto de aprobación de los planes urbanísticos a los que se hace referencia en el apartado 1 puede imponer las condiciones, modalidades y plazos que sean procedentes o convenientes, siempre bajo el principio de proporcionalidad.

Capítulo III

Efectos de la aprobación de las figuras del planeamiento urbanístico

Sección primera

Publicidad, ejecutoriedad y obligatoriedad del planeamiento urbanístico

Artículo 98

Publicidad del planeamiento urbanístico

1.  Los acuerdos de aprobación definitiva de los planes urbanísticos y de los instrumentos de gestión urbanística deben publicarse.

2.  Los administrados tienen derecho a ser informados por escrito por parte del correspondiente ayuntamiento, en el plazo de un mes a contar desde la solicitud, del régimen urbanístico aplicable a una finca o sector de suelo.

3.  La publicidad relativa a una urbanización de iniciativa privada debe explicitar la fecha de aprobación definitiva del correspondiente plan y el órgano administrativo que lo ha acordado, no pudiendo contener ninguna indicación contradictoria con el contenido de dicho plan.

4.  Los convenios urbanísticos deben integrar la documentación del planeamiento o instrumento de gestión a que se refieran, se someten a la correspondiente información pública y pueden ser objeto de consulta una vez aprobados.

Artículo 99

Certificados de aprovechamiento urbanístico

1.  Los particulares pueden solicitar informes referidos al aprovechamiento urbanístico de una finca concreta al ayuntamiento competente, que debe notificar los certificados pertinentes en el plazo de un mes desde la presentación de la solicitud en el registro general del ayuntamiento.

2.  El certificado de aprovechamiento urbanístico a que se hace referencia en el apartado 1, si la finca objeto de consulta es edificable, tiene una vigencia de seis meses, a contar desde la notificación a los interesados. Sin perjuicio de las prescripciones de la legislación sectorial, es preceptivo otorgar las licencias de edificación que sean solicitadas en la forma establecida en la legislación de régimen local dentro de este plazo de vigencia y que carezcan de defectos inenmendables, siempre que el proyecto se ajuste a las normas vigentes en el momento de la solicitud del certificado, de acuerdo con el contenido de éste. En dicho supuesto, la solicitud de la licencia no se ve afectada por la suspensión potestativa de licencias regulada en el artículo 70.

Artículo 100

Ejecutividad del planeamiento urbanístico

1.  Las distintas figuras del planeamiento urbanístico cuya aprobación definitiva corresponde a la Administración de la Generalidad son ejecutivas a partir de la publicación en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del acuerdo de aprobación definitiva y de las correspondientes normas urbanísticas. Por lo que se refiere al planeamiento urbanístico cuya aprobación definitiva corresponda a los municipios, es de aplicación lo establecido en la legislación de régimen local.

2.  Los particulares y la Administración pública quedan obligados al cumplimiento de las disposiciones sobre ordenación urbanística contenidas en la presente Ley y en los instrumentos de planeamiento y gestión que deriven de las mismas.

3.  La constitución de la garantía a que se hace referencia en el artículo 101.3 es condición de eficacia de la ejecutividad de los planes urbanísticos derivados de iniciativa privada y de los proyectos de urbanización complementarios. El plazo para la constitución de la garantía es de tres meses desde la notificación del acuerdo de aprobación, y se prorroga por la mitad del plazo si el promotor lo solicita antes de su finalización. Si, una vez agotados los plazos, no se ha constituido la garantía, la tramitación del plan queda sin ningún efecto, salvo que concurran razones de interés general, pudiendo en tal supuesto el órgano competente proceder a tramitar la substitución del sistema de actuación o bien de su modalidad.

4.  Los distintos departamentos ejercen, de acuerdo con las disposiciones de los planes urbanísticos, las facultades que les correspondan según la legislación aplicable en razón de la materia.

Artículo 101

Publicación de la aprobación definitiva de las figuras del planeamiento urbanístico

1.  Los acuerdos de aprobación definitiva de todos los instrumentos del planeamiento urbanístico deben publicarse en el correspondiente diario o boletín oficial y deben indicar expresamente el lugar y los medios adecuados para que se puedan ejercerse correctamente los derechos de consulta e información.

2.  Si un instrumento del planeamiento urbanístico es aprobado por silencio administrativo positivo, el órgano competente para acordar su aprobación definitiva debe ordenar, de oficio o a instancia de parte interesada, la publicación de la aprobación en el correspondiente diario o boletín oficial y, en su caso, debe efectuar las notificaciones que correspondan.

3.  Para la publicación del acuerdo de aprobación definitiva de un plan urbanístico derivado de iniciativa privada, es requisito previo que se asegure la obligación de urbanizar mediante la constitución de la correspondiente garantía, por el importe del 12% del valor de las obras de urbanización.

Sección segunda

Efectos del planeamiento urbanístico sobre las construcciones y usos preexistentes

Artículo 102

Edificios y usos fuera de ordenación o con volumen disconforme

1.  Quedan fuera de ordenación, con las limitaciones señaladas en los apartados 2 y 3:

a) Las construcciones, instalaciones y usos que, por razón de la aprobación del planeamiento urbanístico, queden sujetos a expropiación, cesión obligatoria y gratuita, derribo o cese.

b) Las construcciones, instalaciones y usos disconformes con el planeamiento urbanístico respecto a los cuales no sea posible la aplicación de las medidas de restauración reguladas en el capítulo II del título séptimo.

2.  En las construcciones e instalaciones que están fuera de ordenación no se pueden autorizarse obras de consolidación, aumento de volumen o de modernización, pero sí las reparaciones que exijan la salubridad pública, la seguridad de las personas o la buena conservación de dichas construcciones e instalaciones. Las obras que se autoricen en las mismas no suponen aumento del valor de expropiación.

3.  Los cambios de uso de las construcciones e instalaciones que están fuera de ordenación pueden autorizarse en los supuestos y condiciones regulados en el artículo 53.5.  4.  En las construcciones e instalaciones que tengan un volumen de edificación disconforme con los parámetros imperativos de un nuevo planeamiento urbanístico, pero que no queden fuera de ordenación, deben autorizarse todas las obras de consolidación y rehabilitación y todos los cambios de uso, siempre de acuerdo con las condiciones básicas del nuevo planeamiento.

5.  Los usos preexistentes a un nuevo planeamiento urbanístico pueden mantenerse mientras no resulten incompatibles con el mismo y siempre que se adapten a los límites de molestia, nocividad, insalubridad y peligro que establezca para cada zona la nueva reglamentación.

6.  Las figuras del planeamiento urbanístico deben contener las disposiciones pertinentes para resolver todas las cuestiones que las nuevas determinaciones urbanísticas planteen con relación a las preexistentes.

Sección tercera

Legitimación de expropiaciones por razones urbanísticas

Artículo 103

Legitimación de las expropiaciones

1.  La aprobación de un plan urbanístico, un polígono, un proyecto de urbanización complementario o un proyecto de delimitación de suelo para el patrimonio público, de acuerdo con el artículo 154, implica la declaración de utilidad pública de las obras y la necesidad de ocupación de los terrenos y edificios afectados, con fines de expropiación o imposición de servidumbres, o bien de ocupación temporal de los terrenos. La expropiación debe abarcar todas las superficies e instalaciones necesarias para garantizar el pleno valor, el rendimiento y la funcionalidad de los bienes que son objeto de la misma.

2.  Las personas físicas o jurídicas subrogadas en las facultades de los organismos competentes para la ejecución de planes urbanísticos determinados o de las obras correspondientes pueden ser beneficiarias de las expropiaciones que deriven de los mismos.

3.  Los terrenos de cualquier clase que se expropien por razones urbanísticas deben destinarse a las finalidades determinadas en el planeamiento urbanístico, y deberán revertirse en los supuestos que se establezcan en la legislación aplicable.

4.  El coste de las expropiaciones llevadas a cabo por razones urbanísticas puede repercutirse sobre los propietarios que resulten especialmente beneficiados por la actuación urbanística, mediante la imposición de contribuciones especiales.

5.  El justiprecio de una expropiación llevada a cabo por razones urbanísticas puede ser constituido, si existe acuerdo entre las partes, por una finca futura, que la administración expropiadora o bien la persona beneficiaria de la expropiación deberá transmitir a la persona expropiada.

6.  Las expropiaciones llevadas a cabo por razones urbanísticas deben inscribirse en el Registro de la Propiedad, en los términos establecidos en la legislación hipotecaria.

7.  Los ocupantes legales de inmuebles afectados por razones urbanísticas que tengan su residencia habitual en los mismos tienen el derecho de realojamiento o retorno, en los términos establecidos en la legislación aplicable, tanto si se actúa por expropiación como si se trata de una actuación aislada no expropiatoria.

Artículo 104

Supuestos legitimadores de las expropiaciones por razones urbanísticas

1.  La expropiación forzosa por razones urbanísticas puede aplicarse en los siguientes supuestos:

a) Como sistema de actuación para la ejecución del planeamiento urbanístico en el marco de un polígono de actuación urbanística o de un sector de planeamiento urbanístico derivado, de acuerdo con lo establecido en los artículos 146 a 149.  

b) Para la ejecución de los sistemas urbanísticos de carácter público, de acuerdo con lo establecido en los artículos 34.7 y 107.  

c) Para la constitución o la ampliación de patrimonios públicos de suelo y vivienda, de acuerdo con lo establecido en los artículos 154 y 155.  

d) Por razón de la falta de participación de los propietarios en el sistema de reparcelación, según lo establecido en el capítulo III del título cuarto, que regula sus modalidades.

e) Por razón del incumplimiento de la función social de la propiedad, en los siguientes supuestos:

Primero. Que se cometan infracciones urbanísticas muy graves en materia de parcelación, uso del suelo y edificación.

Segundo. Que se incumplan los plazos establecidos para ejecutar las obras de urbanización o edificar los solares resultantes.

Tercero. Que los propietarios de inmuebles no efectúen las obras de adaptación requeridas para la seguridad de las personas o las obras que estén determinadas en los planes, normas o proyectos de carácter histórico, arqueológico o artístico.

Cuarto. Que se incumplan los deberes que conlleven las distintas modalidades del sistema de reparcelación.

Quinto. Que se incumplan los deberes o condiciones impuestos a los propietarios en el supuesto de liberación de bienes de la expropiación regulado en el artículo 105.  

2.  Por lo que se refiere al supuesto primero del apartado 1.e, debe deducirse del justiprecio el coste de reposición, en su caso, y debe incorporarse el bien expropiado al patrimonio público de suelo y vivienda.

3.  Para el ejercicio de la potestad expropiatoria a que se hace referencia en los supuestos segundo, tercero, cuarto y quinto del apartado 1.e, es preciso haber efectuado su requerimiento a los propietarios, con expresa advertencia de los efectos expropiatorios.

Artículo 105

Liberación de determinados bienes de las expropiaciones por razones urbanísticas

1.  La administración actuante en una expropiación llevada a cabo por razones urbanísticas puede acordar la liberación justificada de determinados bienes, siempre que no estén reservados para dotaciones urbanísticas públicas y quede garantizada la efectiva ejecución del planeamiento urbanístico.

2.  El acuerdo de liberación a que se hace referencia en el apartado 1 debe ser publicado, y debe imponer las condiciones que sean necesarias para vincular a los propietarios liberados a la ejecución urbanística, de forma que se garantice el cumplimiento de los deberes urbanísticos exigibles.

Artículo 106

Tramitación de la expropiación forzosa en actuaciones urbanísticas aisladas

Si no se utiliza la expropiación como sistema de actuación por polígonos de actuación urbanística o sectores de planeamiento urbanístico completos, puede aplicarse como actuación aislada la expropiación forzosa, para la ejecución de sistemas urbanísticos o de alguno de los elementos que los integran, tramitada de acuerdo con la legislación reguladora de la expropiación forzosa, sin perjuicio de la aplicabilidad del procedimiento establecido en el artículo 107. El organismo expropiador debe aprobar, en todo caso, la relación de propietarios y de bienes y derechos afectados.

Artículo 107

Procedimiento de tasación conjunta

En todas las expropiaciones derivadas de la aplicación de la presente Ley, la administración expropiadora puede optar entre tramitar la expropiación individualmente para cada finca o tramitar su tasación conjunta, de acuerdo con el siguiente procedimiento:

a) El proyecto de expropiación, una vez realizada la aprobación inicial por parte de la administración con competencia expropiatoria, debe ser puesto a información pública, por el plazo de un mes, para que los interesados, a los que debe notificárseles las correspondientes hojas de valoración, puedan formular observaciones al mismo y reclamaciones concernientes a la titularidad o valoración de sus respectivos derechos.

b) La aprobación definitiva del proyecto de expropiación corresponde a la misma administración que sea competente para la aprobación inicial. Si el ejercicio de la potestad expropiatoria corresponde a la Administración de la Generalidad, una vez aprobado inicialmente el proyecto por parte del Departamento de Política Territorial y Obras Públicas, la aprobación definitiva corresponde a la comisión territorial de urbanismo competente.

c) La resolución del proyecto de expropiación debe notificarse individualmente por parte de la administración actuante a los titulares de bienes y derechos afectados. La notificación debe advertir a los interesados que la falta de pronunciamiento en el plazo de los siguientes veinte días se considera como una aceptación de la valoración fijada, caso en el que se entiende que la valoración ha sido definitivamente determinada. Si los interesados, en dicho plazo, manifiestan por escrito su disconformidad con la valoración aprobada, la administración debe transferir el expediente al Jurado de Expropiación de Cataluña, para que fije su valoración.

d) Si el proyecto de tasación conjunta se formula simultáneamente con un instrumento de planeamiento urbanístico derivado o con el proyecto de delimitación de un polígono de actuación urbanística, debe aplicarse a cada proyecto la tramitación que le corresponda.

e) La aprobación definitiva del proyecto de tasación conjunta supone la declaración de urgencia de la ocupación de los bienes o derechos afectados. En consecuencia, el pago o depósito del importe de la valoración establecida en el proyecto de tasación conjunta habilita para proceder a ocupar la finca, sin perjuicio de la valoración por parte del Jurado de Expropiación de Cataluña, en su caso, y de la tramitación de los recursos que correspondan respecto al justiprecio. La aprobación del documento que incorpora el acuerdo a que se hace referencia en el artículo 103.5 también habilita para proceder a ocupar las fincas.

Artículo 108

Iniciación de un expediente expropiatorio por ministerio de la ley

1.  Transcurridos cinco años desde la entrada en vigor del plan de ordenación urbanística municipal, en caso de que no disponga de programa de actuación urbanística municipal, o una vez agotado el plazo establecido en el programa, si no se ha iniciado el procedimiento de expropiación de los terrenos reservados para sistemas urbanísticos de titularidad pública no incluidos, a efectos de su gestión, en un polígono de actuación urbanística o en un sector de planeamiento urbanístico, los titulares de los bienes pueden advertir a la administración competente de su propósito de iniciar el expediente de valoración. Si transcurre un año desde la formulación del advertencia y la administración no ha dado respuesta alguna, el inicio del expediente de valoración se produce por ministerio de la ley; a tal efecto, los propietarios pueden presentar la correspondiente hoja de valoración y, si transcurren tres meses y la administración no la acepta, pueden dirigirse al Jurado de Expropiación de Cataluña, cuya resolución para fijar la valoración agota la vía administrativa.

2.  A efecto de lo establecido en el apartado 1, se entiende que la valoración se refiere al momento de la iniciación del expediente de valoración por ministerio de la ley y que los intereses de demora se acreditan desde la presentación de la hoja de valoración por parte de los propietarios.

3.  Las determinaciones del presente artículo también se aplican a los bienes y derechos incluidos en polígonos de actuación urbanística o en sectores de planeamiento urbanístico en los que el sistema de actuación sea el de expropiación.

4.  Lo establecido en los apartados 1, 2 y 3 no se aplica a:

a) Los propietarios de terrenos clasificados como suelo no urbanizable.

b) Los propietarios de terrenos clasificados como suelo urbanizable, si en el momento de la afectación los terrenos se dedican a la explotación agrícola, ganadera, forestal o cinegética o, en general, a actividades propias de su naturaleza rústica y compatibles con dichas clasificación y afectación hasta la ejecución de las determinaciones del planeamiento urbanístico.

c) Los propietarios que, de acuerdo con el artículo 53, hayan obtenido la autorización para el uso u obra provisionales.

5.  Si, antes de transcurrir los plazos establecidos en el apartado 1, se ha aprobado inicialmente una modificación o revisión del planeamiento urbanístico que supone la inclusión de los sistemas en polígonos de actuación o en sectores de planeamiento, a efectos de su gestión, dichos plazos quedan interrumpidos y sujetos a la aprobación definitiva. El cómputo de los plazos se reanuda transcurrido un año sin producirse la publicación de la aprobación definitiva.

Capítulo IV

Valoraciones y supuestos indemnizatorios

Artículo 109

Valoración del suelo y supuestos indemnizatorios

1.  La valoración del suelo, y la de los demás bienes y derechos que la administración deba expropiar, deben ajustarse a lo establecido en la legislación aplicable en materia de régimen de suelo y valoraciones.

2.  Los supuestos de indemnización por razones urbanísticas se regulan en la legislación de aplicación y en la presente Ley.

3.  Las modificaciones o revisiones del planeamiento urbanístico que reduzcan el aprovechamiento sobre ámbitos de suelo urbanizable delimitado que no cuenten con un planeamiento derivado definitivamente aprobado no dan lugar a indemnización, sin perjuicio de la viabilidad de la acción de responsabilidad patrimonial por los gastos de redacción del correspondiente proyecto.

4.  Los plazos de ejecución, a efectos de la indemnización por reducción de aprovechamiento urbanístico en suelo urbano, son establecidos directamente por el plan de ordenación urbanística municipal o por el programa de actuación urbanística para los polígonos de actuación y los determinados por los planes de mejora urbana; en suelo urbanizable, son los establecidos por el plan parcial.

5.  Los plazos de ejecución a que se hace referencia en el apartado 4 comprenden los plazos de urbanización, así como los de edificación, si el planeamiento establece expresamente que existan. En todo caso, el incumplimiento del plazo de urbanización no interrumpe el cómputo del plazo de edificación.

6.  El reconocimiento por un instrumento de ordenación urbanística de usos y edificabilidades preexistentes no tiene en caso alguno la consideración de limitación o vinculación singular.

7.  En los supuestos regulados en los artículos 70 y 71, puede plantearse la indemnización del coste de los proyectos y, en su caso, el reintegro de las tasas municipales, si los proyectos resultan ineficaces, en todo o parte, como consecuencia de las nuevas determinaciones que pueda contener el planeamiento urbanístico que se apruebe definitivamente.

Título cuarto

De la gestión urbanística

Capítulo I

Disposiciones generales

Artículo 110

Concepto de ejecución urbanística. Participación en el proceso de ejecución de los planes de ordenación urbanística

1.  La ejecución urbanística es el conjunto de procedimientos establecidos en la presente Ley para la transformación del uso del suelo, y especialmente para su urbanización, de acuerdo con el planeamiento urbanístico y respetando el régimen urbanístico de aplicación a cada clase de suelo. La edificación de los solares resultantes de las actuaciones de ejecución, tanto integradas como aisladas, también es parte integrante de la gestión urbanística, constituyendo la fase de culminación del proceso, sin perjuicio de los deberes de conservación de los edificios y, de acuerdo con lo establecido en el artículo 42.1, de los deberes de rehabilitación.

2.  La ejecución del planeamiento urbanístico requiere la aprobación del instrumento más detallado que sea exigible según la clase de suelo de que se trate.

3.  La ejecución de los sistemas urbanísticos puede llevarse a cabo directamente, siempre que las previsiones contenidas en el plan de ordenación urbanística municipal estén suficientemente detalladas; de no ser así, es necesario haber aprobado un plan especial urbanístico.

4.  En suelo urbano, es suficiente, para la ejecución urbanística, la aprobación del planeamiento urbanístico general, si éste contiene su ordenación detallada; de no ser así, es necesario haber aprobado un plan de mejora urbana.

5.  La Administración de la Generalidad, los entes locales y las entidades urbanísticas especiales, en sus respectivas esferas de actuación y en el ejercicio de sus competencias, participan en el proceso de ejecución de los planes de ordenación urbanística; los particulares participan en el mismo bajo las distintas modalidades reguladas en la presente Ley.

Artículo 111

Gestión urbanística integrada y gestión urbanística aislada

1.  Se entiende por gestión urbanística integrada el conjunto de actuaciones para repartir equitativamente los beneficios y cargas derivados de la ordenación urbanística y para ejecutar o completar las obras y servicios urbanísticos necesarios. La gestión urbanística integrada se lleva a cabo por sectores de planeamiento urbanístico o polígonos de actuación urbanística completos.

2.  En todos los supuestos en que no sea necesario o no sea posible la delimitación de un polígono para el reparto equitativo de los beneficios y cargas derivados de la ordenación urbanística, puede realizarse su ejecución de forma puntual o aislada, especialmente en suelo urbano.

Artículo 112

Polígonos de actuación urbanística

1.  Los polígonos de actuación urbanística son los ámbitos territoriales mínimos para llevar a cabo la gestión urbanística integrada. Los sectores de planeamiento urbanístico derivado pueden constituir un único polígono de actuación urbanística o bien subdividirse en dos o más polígonos.

2.  Si un sector de planeamiento urbanístico se desarrolla mediante más de un polígono de actuación, el sistema de actuación, o bien la modalidad del sistema de reparcelación, puede ser distinto para cada uno de los polígonos.

3.  En suelo urbano, los planes de ordenación urbanística municipal y los programas de actuación urbanística municipal pueden delimitar polígonos de actuación no incluidos en sectores sujetos a un plan de mejora urbana.

4.  Los polígonos de actuación urbanística se delimitan teniendo en cuenta los siguientes requisitos:

a) Que por sus dimensiones y características de la ordenación urbanística sean susceptibles de asumir las cesiones de suelo reguladas por el planeamiento.

b) Que, dentro del mismo sector, estén equilibrados, unos respecto a otros, en lo referente a beneficios y cargas, y permitan realizar su reparto equitativo; a tal efecto, debe aplicarse, si procede, lo establecido en el artículo 91.b.

c) Que tengan suficiente entidad para justificar técnica y económicamente la autonomía de la actuación.

5.  La delimitación de polígonos de actuación urbanística puede efectuarse mediante las figuras del planeamiento urbanístico general o derivado, o bien con sujeción a los trámites fijados en el artículo 113.  En suelo urbano no consolidado, la delimitación de sectores de mejora urbana o de polígonos de actuación urbanística debe efectuarse mediante el plan de ordenación urbanística municipal o el programa de actuación urbanística municipal.

6.  La delimitación de polígonos de actuación urbanística que sea necesaria para la cesión de terrenos para calles y vías puede efectuarse de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 113.  

La cesión puede efectuarse mediante escritura pública otorgada por los propietarios, que deben someterla a aceptación del correspondiente ayuntamiento.

Artículo 113

Tramitación de los instrumentos de gestión urbanística

1.  La tramitación regulada en el presente artículo rige los siguientes instrumentos de gestión urbanística:

a) La división poligonal que no contengan los planes de ordenación y la modificación de esta división, así como la modificación de la división poligonal contenida en el planeamiento urbanístico.

b) Los estatutos y bases de actuación, en las modalidades de compensación básica y de compensación por concertación, del sistema de reparcelación.

c) Los proyectos de reparcelación.

d) La determinación del sistema de actuación y su modalidad que no estén establecidos en los planes de ordenación, y la modificación del sistema o modalidad.

2.  La tramitación de los instrumentos de gestión urbanística a que se hace referencia en el apartado 1 debe ajustarse a las siguientes reglas:

a) La aprobación inicial y la aprobación definitiva corresponden a la administración actuante.

b) La aprobación inicial debe adoptarse en el plazo de dos meses desde la presentación de la documentación completa.

c) El proyecto debe ser puesto a información pública por el plazo de un mes, dentro del cual debe concederse audiencia a los interesados, con citación personal.

d) La notificación del acuerdo de aprobación definitiva debe producirse en el plazo de dos meses desde la finalización del plazo de información pública. En caso contrario, se entenderá que el proyecto ha quedado aprobado definitivamente por silencio administrativo positivo, a excepción del proyecto de reparcelación, en el que el sentido del silencio es negativo.

e) Acreditado el acto presunto, según lo establecido en la legislación de procedimiento administrativo común, la administración debe ordenar su publicación y notificación reglamentarias y, si procede, la correspondiente formalización.

f) En caso de incumplimiento de los plazos de tramitación de los estatutos y bases de actuación, puede subrogarse la comisión territorial de urbanismo competente, a instancia de los particulares, una vez requerida la adopción del correspondiente acuerdo en el plazo de un mes.

g) Una vez aprobados definitivamente los proyectos de división poligonal, debe entregarse copia diligenciada de los mismos a la comisión territorial de urbanismo competente.

3.  Si, en la tramitación de los instrumentos de gestión a que se hace referencia en las letras b y c del apartado 1, se produce el acuerdo unánime de los propietarios afectados, que debe constar en documento público, corresponde su aprobación definitiva a la administración actuante, que debe incorporar las enmiendas o prescripciones que sean procedentes. En tales supuestos, se prescinde de la aprobación inicial y no es necesario otro trámite que el de información pública, con audiencia simultánea a los demás interesados.

4.  El silencio administrativo positivo se produce, en su caso, de acuerdo con la regla d del apartado 2, y en este caso el plazo se computa desde la presentación del expediente completo a la administración actuante.

5.  Una vez aprobados definitivamente los estatutos y bases de actuación a que se hace referencia en el apartado 1.b, la administración actuante debe adoptar el acuerdo de aprobación de la constitución de las juntas de compensación en el plazo de un mes desde la recepción de la documentación completa. En caso contrario, se entiende que la aprobación ha sido otorgada por silencio administrativo positivo.

Artículo 114

Gastos de urbanización a cargo de los propietarios y derecho de realojamiento

1.  Los gastos de urbanización a cargo de los propietarios comprenden los siguientes conceptos:

a) La totalidad de las obras de urbanización determinadas por el planeamiento urbanístico y por los proyectos de urbanización complementarios con cargo al sector de planeamiento urbanístico o al polígono de actuación urbanística, sin perjuicio, en su caso, de los supuestos regulados en el artículo 46.  b) Las indemnizaciones procedentes por derribo de construcciones y destrucción de plantaciones, obras e instalaciones que sean exigidos para la ejecución de los planes, de acuerdo con la legislación aplicable en materia de régimen de suelo y valoraciones.

c) Las indemnizaciones procedentes por el traslado forzoso de actividades.

d) El coste de los anteproyectos, los planes parciales y los planes de mejora urbana, de los proyectos de urbanización complementarios y de los instrumentos de gestión urbanística.

e) Los gastos de formalización e inscripción en los correspondientes registros públicos de los acuerdos y operaciones jurídicas derivados de los instrumentos de gestión urbanística.

f) Los gastos de gestión, debidamente justificados, bajo los principios de proporcionalidad y no enriquecimiento injusto.

g) Las indemnizaciones procedentes por extinción de derechos reales o personales, de acuerdo con la legislación aplicable en materia de régimen de suelo y valoraciones.

h) Los gastos generados para la efectividad del derecho de realojamiento, de acuerdo con lo dispuesto en el apartado 2.  2.  En el desarrollo de las modalidades del sistema de actuación urbanística por reparcelación, se reconoce el derecho de realojamiento a favor de los ocupantes legales de viviendas que constituyan su residencia habitual, siempre que cumplan las condiciones exigidas por la legislación protectora y no resulten adjudicatarios de aprovechamiento urbanístico de uso residencial superior a las superficies máximas establecidas en dicha legislación.

3.  Corresponde a la administración actuante la obligación de hacer efectivo el derecho de realojamiento a que se hace referencia en el apartado 2, de acuerdo con la normativa vigente, o bien, en su caso, a la persona concesionaria de la gestión urbanística integrada. Los gastos del traslado de dichos ocupantes y de los elementos accesorios que les afecten se computan como gastos de urbanización y van a cargo de la comunidad de reparcelación.

4.  Los gastos de urbanización se reparten entre los adjudicatarios de las fincas resultantes de la reparcelación en proporción a su valor. Sin perjuicio de ello, deben regularse por reglamento los supuestos en que los propietarios tienen la consideración de adjudicatarios, a todos los efectos económicos y jurídicos reales derivados de la reparcelación.

Capítulo II

Sistemas de actuación urbanística

Artículo 115

Sistemas de actuación urbanística

1.  La ejecución o gestión del planeamiento urbanístico se efectúa mediante cualquiera de los siguientes sistemas de actuación urbanística:

a) De reparcelación.

b) De expropiación.

2.  El sistema de reparcelación a que se hace referencia en el apartado 1.a incluye las siguientes modalidades:

a) De compensación básica.

b) De compensación por concertación.

c) De cooperación.

d) Por sectores de urbanización prioritaria.

3.  La administración competente, en ocasión de la aprobación del planeamiento urbanístico o, en su caso, de la delimitación del polígono de actuación urbanística, así como en el supuesto regulado en el artículo 113.1.d, debe decidir el sistema de actuación urbanística y la modalidad que es preciso aplicar, en función de las necesidades, los medios económico-financieros con que cuente, la colaboración de la iniciativa privada y demás circunstancias que concurran.

4.  Los polígonos de actuación urbanística de iniciativa particular deben determinar el sistema de reparcelación, en las modalidades de compensación básica o compensación por concertación.

Artículo 116

Obligación de pago de los gastos de urbanización y medidas en caso de incumplimiento

1.  En las modalidades del sistema de actuación por reparcelación, los propietarios tienen la obligación de pagar los gastos de urbanización, obligación que puede cumplirse mediante la cesión de terrenos edificables, situados dentro o fuera del polígono de actuación, excepto en el supuesto a que se hace referencia en el artículo 141.2.  

2.  En el sistema de reparcelación, el proyecto de reparcelación puede determinar, como alternativa a la expropiación de las fincas de los propietarios no adheridos a la junta de compensación, el pago de los gastos de urbanización mediante solares situados dentro del polígono de actuación, respetando el principio de no discriminación. En las modalidades de compensación básica y de compensación por concertación, el proyecto debe contener la propuesta de adjudicación de las fincas que resulten de la misma a la junta de compensación o bien, si es parte integrante, a la empresa urbanizadora; en la modalidad de cooperación, la propuesta de adjudicación se hace a favor de la administración actuante o bien, en su caso, de los concesionarios de la gestión urbanística integrada.

3.  En las modalidades del sistema de actuación por reparcelación, la administración urbanística competente puede exigir el pago de las cuotas de urbanización por la vía de apremio, a propuesta de la administración actuante o de la correspondiente junta de compensación.

4.  En las modalidades del sistema de actuación por reparcelación, si se incumple la obligación de urbanizar, o bien la de edificar, en el caso de que el planeamiento urbanístico la determine, la administración, una vez declarado el incumplimiento, puede expropiar los terrenos de que se trate, y pueden ser beneficiarios de la expropiación la administración actuante, si no tiene competencia expropiatoria, la persona concesionaria de la gestión urbanística integrada o la correspondiente junta de compensación.

5.  En las modalidades del sistema de actuación por reparcelación, si la conservación de las obras de urbanización es obligatoria, puede aplicarse, si se produjera su incumplimiento, la vía de apremio.

Artículo 117

Entidades urbanísticas colaboradoras

1.  Son entidades urbanísticas colaboradoras las juntas de compensación, las asociaciones administrativas de cooperación y las juntas de conservación. Todas ellas se constituyen mediante documento público y adquieren personalidad jurídica al efectuar su la inscripción en el Registro de Entidades Urbanísticas Colaboradoras de la Dirección General de Urbanismo.

2.  Los acuerdos de los órganos de las entidades urbanísticas colaboradoras relativos a materias de carácter administrativo son susceptibles de recurso administrativo ante el respectivo ayuntamiento.

3.  Las entidades urbanísticas colaboradoras pueden constituirse de forma provisional, con una vigencia que no puede exceder el año, con la finalidad de formular la documentación e instar las tramitaciones necesarias para facilitar y agilizar su constitución definitiva.

4.  Una vez constituida una junta de compensación, ésta puede someter al correspondiente ayuntamiento el reparto entre los propietarios, en proporción a la superficie de cada propiedad, de los gastos previstos para la formulación de los proyectos de reparcelación y urbanización. La tramitación de la propuesta debe ajustarse a los trámites establecidos en el artículo 113.  

Todos los propietarios tienen la obligación de pagar las cuotas liquidadas en el plazo que esté establecido, de acuerdo con el principio de proporcionalidad, y puede aplicarse, si procede su incumplimiento, la vía de apremio.

Capítulo III

Sistema de actuación urbanística por reparcelación

Sección primera

Reparcelación

Artículo 118

Objeto de la reparcelación

1.  El sistema de actuación urbanística por reparcelación puede tener por objeto repartir equitativamente los beneficios y cargas derivados de la ordenación urbanística, o regularizar la configuración de las fincas y situar su aprovechamiento en zonas aptas para la edificación, de acuerdo con el plan de ordenación urbanística.

2.  En virtud de la reparcelación, y una vez efectuada, si procede, la agrupación de las fincas afectadas, se adjudican a los propietarios las parcelas resultantes, en proporción a sus respectivos derechos, y se adjudican al ayuntamiento y a la administración actuante, en su caso, los terrenos y parcelas que les corresponden, de acuerdo con la presente Ley y con el planeamiento urbanístico.

3.  La reparcelación supone la determinación de las indemnizaciones y compensaciones económicas adecuadas para hacer plenamente operativo el principio del reparto equitativo de los beneficios y cargas derivados de la ordenación urbanística.

4.  Deben regularse por reglamento los requisitos y la tramitación de los proyectos de reparcelación económica, los de reparcelación voluntaria, los de regularización de fincas y los de reparcelación que afectan a una única persona propietaria o a varios propietarios en proindiviso, así como los supuestos en los que la reparcelación es innecesaria.

Artículo 119

Inicio del expediente de reparcelación

1.  El expediente de reparcelación se inicia cuando se aprueba la delimitación del polígono de actuación urbanística, y debe ejecutarse mediante alguna de las modalidades del sistema de reparcelación.

2.  La iniciación del expediente de reparcelación supone, sin necesidad de declaración expresa, la suspensión del otorgamiento de las licencias a que se hace referencia en el artículo 70, en el ámbito del polígono de actuación urbanística, hasta que sea firme en vía administrativa el acuerdo de aprobación de la reparcelación.

Artículo 120

Criterios de los proyectos de reparcelación

1.  Los proyectos de reparcelación deben tener en cuenta los siguientes criterios:

a) El derecho de los propietarios, si no existe acuerdo unánime, es proporcional a la superficie de las respectivas fincas originarias en el momento de la aprobación definitiva de la delimitación del polígono de actuación urbanística. Sin embargo, si se trata de polígonos discontinuos, por razón de la inclusión de sistemas generales, es preciso tener en consideración su localización relativa, con vistas a la correspondiente ponderación de valor.

b) Las fincas resultantes se valoran de manera que decidan por unanimidad los propietarios afectados, bajo criterios objetivos y generales para todo el ámbito de actuación y en función del aprovechamiento urbanístico atribuido por el planeamiento urbanístico al polígono de actuación urbanística de que se trate, o bien, si no hubiera acuerdo, se valoran con sujeción a los criterios de la legislación aplicable en materia de régimen de suelo y de valoraciones. En cualquier caso, la valoración de las parcelas resultantes debe tener en cuenta las reglas de ponderación establecidas en el artículo 37.  c) Debe procurarse que las parcelas resultantes que se adjudiquen estén situadas en un lugar cercano al de las antiguas propiedades de los mismos titulares, sin perjuicio de que, si ello no es posible, se aplique la pertinente ponderación de valores.

d) Si la escasa cuantía de los derechos de algunos propietarios no permite adjudicarles parcelas independientes a todos ellos, el proyecto de reparcelación puede determinar una indemnización en metálico o, alternativamente, la adjudicación de las parcelas resultantes en proindiviso, salvo que la cuantía de los derechos no llegue al 15% de la parcela mínima edificable, caso en el que la adjudicación debe sustituirse necesariamente por una indemnización en metálico.

e) Las diferencias de adjudicación deben ser objeto de compensación económica entre los interesados, cuyo valor debe fijarse atendiendo al precio de las parcelas resultantes que les hubiera correspondido si la adjudicación hubiera sido posible.

f) Las plantaciones, obras, edificaciones, instalaciones y mejoras que no puedan conservarse se valoran con independencia del suelo, y su importe debe satisfacerse a los propietarios interesados con cargo al proyecto de reparcelación, en concepto de gastos de urbanización. El proyecto debe justificar los casos en que los gastos necesarios para dejar los terrenos libres y preparados para efectuar su urbanización son únicamente a cargo de los propietarios, de acuerdo con lo que se establezca por reglamento.

g) Deben adjudicarse como fincas independientes las superficies que cumplan los requisitos de parcela mínima edificable y que tengan la configuración y características adecuadas para edificar en ellas conforme al planeamiento urbanístico, sin perjuicio de lo establecido en el apartado 3.  El suelo que no se ajuste a dichos requisitos también puede adjudicarse como finca independiente, a instancia de los interesados, si se logra formar una parcela mínima edificable al agruparla con otra finca que linde con ella, externa al ámbito de reparcelación y de calificación igual o compatible.

h) Debe tenerse en cuenta el valor diferencial que las parcelas destinadas a vivienda de protección pública pueden tener en relación con las de renta libre.

2.  Deben regularse por reglamento los supuestos en los que es innecesaria, en un proyecto de reparcelación, la nueva adjudicación de fincas, por razón de las circunstancias concurrentes, tanto en terrenos edificados como en terrenos no edificados, sin perjuicio de la regularización de lindes que proceda y de los efectos económicos y jurídicos reales de la reparcelación.

3.  En suelo urbano, para facilitar los procesos de reforma interior y rehabilitación, los proyectos de reparcelación pueden adjudicar en régimen de propiedad horizontal edificaciones existentes que sean adecuadas al planeamiento urbanístico.

4.  Los bienes de dominio público participan en el reparto de beneficios y cargas en los siguientes supuestos:

a) En el caso de que hayan sido obtenidos por expropiación, por razón de haberse avanzado su obtención de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 34.6.  

b) En el caso de que hayan sido adquiridos por cualquier título oneroso, o por cesión gratuita en una actuación no urbanística.

5.  Los bienes de dominio público obtenidos gratuitamente en desarrollo de una actuación urbanística no dan lugar a atribución de aprovechamiento a la administración titular. No obstante, si la superficie de estos terrenos de dominio público incluidos en un ámbito de actuación urbanística es superior a la que determina el plan de ordenación para la cesión gratuita y obligatoria con destino a dominio público, la administración titular se integra con este exceso en la comunidad de reparcelación.

Artículo 121

Efectos de la aprobación de los proyectos de reparcelación

El acuerdo de aprobación de un proyecto de reparcelación produce esencialmente los siguientes efectos económicos y jurídicos reales:

a) La cesión de derecho al municipio en el que se actúa, en pleno dominio y libres de cargas, de todos los terrenos de cesión obligatoria, para que sean incorporados al patrimonio de suelo o para que se realice su afectación a los usos que determine el plan de ordenación urbanística.

b) La afectación real de las parcelas adjudicadas al cumplimiento de las cargas y al pago de los gastos inherentes al sistema de reparcelación, así como, en su caso, al cumplimiento de la reserva realizada al amparo del artículo 46.  

c) La subrogación, con plena eficacia real, de las antiguas parcelas por las nuevas parcelas.

d) El disfrute de las exenciones tributarias establecidas en la legislación aplicable.

e) La extinción o transformación de derechos y cargas, de acuerdo con la legislación aplicable.

Artículo 122

Certificación de los proyectos de reparcelación

1.  El organismo competente para la aprobación definitiva de un proyecto de reparcelación debe expedir su certificación, de acuerdo con lo establecido en la legislación hipotecaria, con vistas a la inscripción del proyecto en el Registro de la Propiedad.

2.  En el supuesto de reparcelación voluntaria, la presentación de la escritura pública y la certificación del acuerdo de reparcelación son suficientes para la inscripción en el Registro de la Propiedad.

Artículo 123

Comunidad de reparcelación e interesados

1.  Integran la comunidad de reparcelación todos los propietarios de fincas comprendidas en un polígono de actuación urbanística sometido a reparcelación.

2.  Además de los propietarios de las fincas afectadas, se consideran interesados en un expediente de reparcelación los titulares de los derechos que puedan resultar afectados por la resolución, así como los titulares de intereses legítimos susceptibles de afectación que se personen en el procedimiento y acrediten dicha condición.

Sección segunda

Modalidad de compensación básica

Artículo 124

Iniciativa y obligaciones

1.  En la modalidad de compensación básica, los propietarios aportan los terrenos de cesión obligatoria, ejecutan a su cargo la urbanización, en los términos y condiciones que sean determinados por el plan de ordenación urbanística o el acuerdo de aprobación del sistema de reparcelación, y se constituyen, mediante documento público, en junta de compensación.

2.  La constitución de la junta de compensación a que se hace referencia en el apartado 1 no es obligada en los siguientes supuestos:

a) Si existe una única persona propietaria o bien una única comunidad en proindiviso, siempre que esta situación se mantenga mientras se ejecuten las obras de urbanización.

b) Si así lo acuerda el correspondiente ayuntamiento, siempre que el proyecto de reparcelación voluntaria cumpla los requisitos y criterios de representación y actuación establecidos por reglamento. No obstante, pueden constituir en cualquier momento una junta de compensación.

3.  La iniciativa de la modalidad de compensación básica corresponde a los propietarios de fincas cuya superficie represente más del 50% de la superficie total del sector de planeamiento urbanístico o del polígono de actuación urbanística.

4.  Los propietarios de fincas comprendidas en un polígono de actuación urbanística sometido a reparcelación que no hayan promovido el sistema pueden adherirse con igualdad de derechos y deberes a la junta de compensación que se constituya. De no incorporarse a la misma, la junta de compensación puede solicitar a la administración la expropiación de sus fincas, caso en el que gozará de la condición de beneficiaria de la expropiación, o bien la ocupación de dichas fincas a su favor, de acuerdo con lo establecido en el artículo 150, para posibilitar la ejecución de las obras de urbanización.

5.  En la modalidad de compensación básica, pueden incorporarse también a la junta de compensación, además de los propietarios, los promotores y empresas urbanizadoras que tengan que participar con los propietarios en la gestión del polígono de actuación urbanística, de acuerdo con los requisitos y condiciones establecidos en los estatutos y bases de actuación.

6.  La junta de compensación, en la modalidad de compensación básica, tiene naturaleza administrativa, personalidad jurídica propia y plena capacidad para el cumplimiento de sus fines. En todo caso, en el órgano rector de la junta debe haber un representante de la administración actuante.

Artículo 125

Liberación de obligaciones

1.  Si un sector de planeamiento urbanístico o un polígono de actuación urbanística sometido a reparcelación, en la modalidad de compensación básica, tiene por propietaria una única persona, ésta queda liberada de sus obligaciones una vez ha entregado los terrenos de cesión obligatoria y gratuita, así como las obras de urbanización ejecutadas de conformidad con los proyectos aprobados.

2.  En la modalidad de compensación básica, la liberación total o parcial de la persona propietaria única inicial, y la cancelación consiguiente de las garantías prestadas, por razón de la subrogación en su lugar de una junta de compensación o de conservación o de una tercera persona que la suceda en la propiedad, sólo tiene lugar si éstas asumen expresamente las obligaciones contraídas por la persona causante y formalizan las adecuadas garantías, una vez ésta ha cumplido con las obligaciones no susceptibles de subrogación.

3.  La disolución de una junta de compensación, en la modalidad de compensación básica, puede acordarse si:

a) Ha cumplido con sus obligaciones y ha entregado las obras de urbanización, de conformidad con el proyecto aprobado.

b) La administración competente ha recibido los terrenos de cesión obligatoria y gratuita.

c) Se ha pagado el justiprecio, una vez sea firme a todos los efectos, si la junta es la beneficiaria de la expropiación.

4.  Lo establecido en los apartados 1, 2 y 3, en lo que se refiere a la entrega de las obras de urbanización, se entiende sin perjuicio del silencio administrativo positivo que se haya producido en la tramitación de la recepción.

5.  En el supuesto regulado en el presente artículo, si la conservación de las obras e instalaciones de la urbanización es obligatoria, el ayuntamiento puede acordar de oficio, a partir del momento en que le son entregados, la constitución de una entidad urbanística de conservación, que sustituye a la persona propietaria única inicial o a la junta de compensación en cuanto a la obligación de conservación. Al finalizar el plazo obligatorio de conservación, debe repetirse el procedimiento de entrega y recepción de las obras e instalaciones de la urbanización por parte de la administración competente.

6.  En caso de que los promotores o propietarios iniciales de los terrenos incumplan las cesiones obligatorias definidas por los instrumentos de planeamiento y delimitadas para regularizar o legalizar parcelaciones ya existentes, las cesiones pueden inscribirse en el Registro de la Propiedad a favor de la administración competente sin consentimiento de la persona que sea su titular registral, mediante la documentación determinada en la legislación hipotecaria.

Artículo 126

Potestades de las juntas de compensación sobre las fincas

1.  En la modalidad de compensación básica, la incorporación de los propietarios a la junta de compensación no presupone, salvo que los estatutos lo dispongan de otro modo, la transmisión a la junta de los inmuebles que sean afectados de los resultados de la gestión común. En todo caso, los terrenos quedan directamente afectados al cumplimiento de las obligaciones inherentes a dicha modalidad. La afectación debe constar adecuadamente en el Registro de la Propiedad.

2.  En la modalidad de compensación básica, las juntas de compensación actúan como fiduciarias, con pleno poder dispositivo sobre las fincas que pertenecen a los propietarios adheridos a la junta, sin más limitación que las establecidas en los estatutos.

Artículo 127

Responsabilidades de las juntas de compensación. Vía de apremio y expropiación

1.  En la modalidad de compensación básica, la junta de compensación es directamente responsable, ante el correspondiente ayuntamiento, de la urbanización completa del sector de planeamiento urbanístico o del polígono de actuación urbanística y, si se establece expresamente, de la edificación de los solares resultantes.

2.  En la modalidad de compensación básica, la junta de compensación puede solicitar al ayuntamiento competente la utilización de la vía de apremio para el cobro de las cantidades endeudadas a la junta por sus miembros.

3.  En la modalidad de compensación básica, la junta de compensación es la beneficiaria de las expropiaciones que solicite al ayuntamiento por razón del incumplimiento, por parte de los miembros de la junta así como de los propietarios que no se hayan adherido a la misma, de las obligaciones y cargas impuestas por la presente Ley y el planeamiento urbanístico.

Artículo 128

Afectación de fincas y formulación del proyecto de reparcelación

1.  Todas las fincas incluidas dentro de un polígono de actuación urbanística sometido a reparcelación, en la modalidad de compensación básica, quedan afectadas al cumplimiento de los deberes impuestos por la presente Ley inherentes a dicha modalidad, aunque sus propietarios no se hayan adherido a la junta de compensación. La afectación debe constar adecuadamente en el Registro de la Propiedad.

2.  En la modalidad de compensación básica, la junta de compensación debe formular un proyecto de reparcelación que reparta los beneficios y cargas derivados de la ordenación entre todos los propietarios del polígono de actuación urbanística.

3.  Todos los propietarios a que se hace referencia en el apartado 2 integran la comunidad de reparcelación, incluidos los que no se hayan adherido a la junta de compensación, sin perjuicio de la facultad de la junta de solicitar la expropiación de las fincas de estos últimos.

4.  Las cuotas de urbanización, en un proyecto de reparcelación sometido a la modalidad de compensación básica, se fijan en función de los coeficientes asignados a las fincas resultantes del proyecto, de acuerdo con lo establecido en el artículo 114.4.  Las cuotas de urbanización que correspondan a los propietarios no adheridos, una vez aprobadas por el ayuntamiento, a propuesta de la junta de compensación, son gestionadas como las derivadas de la modalidad de cooperación, sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 116.2.  

5.  Con relación a las cuotas de urbanización a que se hace referencia en el apartado 4, puede acordarse el pago de anticipos, tanto a cargo de los miembros de la junta de compensación como a cargo de los propietarios que no se hayan adherido a la misma.

6.  La ejecución de una actuación urbanística por reparcelación sometida a la modalidad de compensación básica no excluye la posibilidad, hasta que la junta de compensación no haya formulado el proyecto de reparcelación, de concertar con el correspondiente ayuntamiento la concesión de la gestión urbanística integrada, de acuerdo con lo dispuesto en la sección tercera.

Sección tercera

Modalidad de compensación por concertación

Artículo 129

Iniciativa

La iniciativa del proyecto de reparcelación, en la modalidad de compensación por concertación, corresponde a los propietarios de fincas cuya superficie represente más del 25% de la superficie total del sector de planeamiento urbanístico o del polígono de actuación urbanística de que se trate, quienes pueden promover la constitución de una junta de compensación, una vez concertada la modalidad con el correspondiente ayuntamiento.

Artículo 130

Formalización y requisitos de la concertación

1.  La concertación de un proyecto de reparcelación entre el ayuntamiento y los propietarios se configura como un convenio urbanístico y debe formalizarse en documento público, una vez aprobado. El convenio debe disponer la concesión por concurso, tramitado por el ayuntamiento, de la gestión urbanística integrada del sector de planeamiento urbanístico o el polígono de actuación urbanística, y debe incorporar al mismo el correspondiente proyecto de bases.

2.  El proyecto de bases del concurso a que se hace referencia en el apartado 1 debe especificar los documentos que la persona concesionaria debe redactar, los criterios de reparcelación, las obras que deben ejecutarse, el plazo de ejecución de las obras, las facultades de vigilancia que corresponden a la administración, los factores que deben determinar la fijación de los precios de venta de los solares resultantes, los deberes de conservación y mantenimiento, los demás compromisos de la persona concesionaria, las penalizaciones por incumplimiento, los supuestos de resolución y caducidad, las garantías, el canon de la concesión, en su caso, y las demás circunstancias derivadas de la legislación de contratos aplicable o exigidas por reglamento.

3.  Las condiciones del proyecto de bases a que se hace referencia en el apartado 1 deben favorecer los aspectos que contribuyan al abaratamiento del suelo urbanizado resultante.

4.  El proyecto de bases del concurso a que se hace referencia en el apartado 1 debe exigir la presentación de los avances que sean necesarios de los documentos especificados en el apartado 5, así como la presentación de un avance del presupuesto de ejecución de las obras de urbanización y la repercusión de su coste en el valor de los terrenos edificables.

5.  Los documentos que la persona concesionaria debe redactar, sin perjuicio de lo establecido en el artículo 116.2, son el proyecto de tasación conjunta y el proyecto de reparcelación. La concesión puede incluir también la obligación de redactar la correspondiente figura de planeamiento urbanístico y el proyecto de urbanización complementario.

6.  La persona concesionaria de la gestión urbanística integrada de un proyecto de reparcelación sometido a la modalidad de compensación por concertación tiene la condición de beneficiaria de la expropiación de los terrenos de los propietarios que no se adhieran a la junta de compensación y de los miembros de la junta que incumplan sus obligaciones.

7.  Corresponde a la persona concesionaria a que se hace referencia en el apartado 6 la ejecución de las obras de urbanización. Su retribución puede consistir en terrenos edificables o en solares, de acuerdo con lo establecido en el artículo 116.1 y 2.  

8.  Las bases y estatutos de la junta de compensación, en la modalidad de compensación por concertación, deben regular la participación de la persona concesionaria en la comunidad de compensación, en su doble condición de propietaria y urbanizadora. En todo caso, si logra la propiedad de más del 50% de la superficie total de los terrenos, le corresponde la gerencia de la junta de compensación.

Artículo 131

Publicidad del convenio

La propuesta del convenio urbanístico a que se hace referencia en el artículo 130.1 debe ser sometida a información pública, junto con el proyecto de bases, por un plazo de veinte días, y simultáneamente debe conceder audiencia a los propietarios mediante notificación personal, con advertencia de las especificidades de la modalidad de compensación por concertación y de los efectos expropiatorios que puede suponer. Dentro de este plazo, los propietarios pueden comprometerse, con las garantías que sean exigidas por reglamento, a incorporarse a la junta de compensación, así como, en su caso, expresar su preferencia por el pago de las cuotas de urbanización mediante terrenos.

Artículo 132

Convocatoria del concurso

1.  Una vez finalizado el plazo de información pública regulado en el artículo 131, el ayuntamiento debe aprobar o denegar el convenio y, en caso de aprobarlo, debe convocar el correspondiente concurso, cuyas bases deben ajustarse al proyecto contenido en el convenio.

2.  Es causa de denegación de la propuesta de convenio a que se hace referencia en el artículo 131 el que, dentro del plazo de audiencia, los propietarios de fincas cuya superficie represente más del 50% de la superficie del ámbito de actuación promuevan la modalidad de compensación básica, con las garantías que sean exigidas por reglamento.

3.  A solicitud de los propietarios otorgantes del convenio a que se hace referencia en el apartado 1, puede constituirse una junta de compensación provisional, la cual, si procede, puede formular la correspondiente figura de planeamiento derivado y el proyecto de urbanización complementario.

Sección cuarta

Modalidad de cooperación

Artículo 133

Concepto

1.  En la modalidad de cooperación, los propietarios aportan el suelo de cesión obligatoria y gratuita. La administración actuante ejecuta las obras de urbanización con cargo a dichos propietarios, de acuerdo con lo establecido en el artículo 114.  Asimismo, sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 116.2, puede exigirles el pago de anticipos y, en caso de impago de éstos y de las cuotas de urbanización acordadas, puede aplicarles la vía de apremio.

2.  En la modalidad de cooperación, los propietarios pueden, a iniciativa propia o por acuerdo del ayuntamiento, constituir asociaciones administrativas, con la finalidad de colaborar en la ejecución de las obras de urbanización y redactar el proyecto de reparcelación.

Artículo 134

Iniciativa del proyecto de reparcelación

1.  Corresponde formular el proyecto de reparcelación a:

a) Los propietarios de fincas cuya superficie represente más del 50% de la superficie total reparcelable, dentro de los tres meses siguientes a la aprobación de la delimitación del sector de planeamiento urbanístico o del polígono de actuación urbanística.

b) La asociación administrativa de cooperación, si ha sido constituida dentro del plazo previsto en la letra a.

c) La administración actuante, de oficio o a instancia o a propuesta de alguno de los propietarios afectados, si ni ellos ni la asociación administrativa de cooperación han ejercido su prioridad o bien, habiendo formulado un proyecto, y habiéndose apreciado defectos en el mismo, no los subsanan dentro del plazo que se les conceda.

2.  En el supuesto a que se hace referencia en el artículo 135, la formulación del proyecto de reparcelación corresponde a la persona concesionaria de la gestión urbanística integrada.

Artículo 135

Posibilidad de concesión de la gestión urbanística integrada

1.  La modalidad de cooperación puede desarrollarse mediante la concesión de la ejecución urbanística integrada. A tal efecto, la administración actuante debe someter a información pública los rasgos básicos de la modalidad, por un plazo de un mes, con notificación individual a los propietarios afectados, y debe incorporar a la misma el proyecto de las bases que deben regir la contratación, que debe ajustarse a lo establecido en el artículo 130.2.  Dentro de este plazo, los propietarios pueden expresar su preferencia por el pago de las cuotas de urbanización mediante terrenos.

2.  Si no se aplica lo establecido en el artículo 116.2, la persona concesionaria de la ejecución urbanística integrada a que se hace referencia en el apartado 1 tiene la condición de beneficiaria de la expropiación de las fincas de los propietarios que dentro del plazo de información pública no expresen y garanticen, de acuerdo con lo establecido por reglamento, su compromiso de participar en la ejecución y aquellas de los que incumplan ulteriormente sus obligaciones de pago de las cuotas de urbanización.

3.  La persona concesionaria de la ejecución urbanística integrada a que se hace referencia en el apartado 1 debe formular el proyecto de tasación conjunta, en su caso, y el proyecto de reparcelación. La concesión puede incluir también la obligación de formular la figura de planeamiento derivado que sea necesario y el proyecto de urbanización complementario.

4.  Corresponde a la persona concesionaria de la ejecución urbanística integrada a que se hace referencia en el apartado 1 la ejecución de las obras de urbanización.

Sección quinta

Sectores de urbanización prioritaria

Artículo 136

Concepto e iniciativa

1.  Se entiende por sectores de urbanización prioritaria los ámbitos de suelo urbano no consolidado y de suelo urbanizable delimitado para cualquier uso que sean objeto de la correspondiente declaración por la administración competente. La actuación urbanizadora inmediata en estos sectores se justifica por la concurrencia de circunstancias especiales de carácter urbanístico, demográfico, de necesidad de desarrollo de los sistemas urbanos o, de acuerdo con el planeamiento territorial, de necesidad de obtención inmediata de suelo urbanizado, en su caso.

2.  La declaración de sector de urbanización prioritaria debe ser acordada por las comisiones territoriales de urbanismo, a propuesta de las corporaciones municipales interesadas o, con el informe favorable del correspondiente ayuntamiento, de la Dirección General de Urbanismo. Los ayuntamientos que cuenten con un programa de actuación urbanística en vigor pueden también acordar la declaración de sector de urbanización prioritaria, de acuerdo con lo dispuesto en el programa, previo informe de la Dirección General de Urbanismo.

3.  La declaración de sector de urbanización prioritaria debe determinar la administración actuante que debe formular los proyectos pertinentes, tramitar y aprobar los instrumentos de gestión, percibir las cesiones de terrenos con aprovechamiento, tramitar y aprobar los expedientes de expropiación y de enajenación forzosa, en caso de incumplimiento de obligaciones, y aplicar, si procede, la vía de apremio.

4.  Las propuestas de declaración de sector de urbanización prioritaria deben ser puestas a información pública por un plazo de un mes.

Artículo 137

Documentación y publicidad de la declaración de sector de urbanización prioritaria

1.  La documentación del expediente de declaración de sector de urbanización prioritaria se compone de una memoria justificativa, de los datos de la estructura de la propiedad del suelo y de los planos pertinentes.

2.  El acuerdo de declaración de sector de urbanización prioritaria debe notificarse a los propietarios de las fincas que estén incluidas en ella, con la advertencia de los efectos expropiatorios y de enajenación forzosa en caso de incumplimiento de obligaciones, así como de la aplicabilidad de la vía de apremio.

3.  El acuerdo a que se hace referencia en el apartado 2 debe hacerse constar en el Registro de la Propiedad, de conformidad con la legislación hipotecaria, con indicación de la afectación de cada una de las fincas incluidas en el régimen específico de sector de urbanización prioritaria.

Artículo 138

Efectos de la declaración de sector de urbanización prioritaria

1.  La declaración de sector de urbanización prioritaria tiene por efecto específico la aplicación del régimen de gestión urbanística regulado por la presente Ley, supone la obligación e interés inmediato de la ejecución de las obras de urbanización básicas, a partir de la aprobación definitiva del planeamiento, así como supone la obligación de la edificación de los solares resultantes, de acuerdo con lo establecido en el artículo 143.  

2.  En caso de declaración de un sector de urbanización prioritaria, la redacción del planeamiento derivado que sea necesario y del proyecto de urbanización complementario y la aprobación inicial del planeamiento deben producirse en el plazo de los seis meses siguientes a la fecha de publicación del acuerdo de declaración del sector en el correspondiente boletín oficial. Las obras de urbanización complementarias deben ejecutarse en el plazo que establezca el planeamiento derivado o el mismo proyecto de urbanización complementario.

Artículo 139

Sistema de actuación urbanística y ámbito de referencia

1.  En un sector de urbanización prioritaria, el sistema de actuación urbanística debe ser el de reparcelación por cooperación. La administración actuante debe formular de oficio el proyecto de reparcelación, que debe aprobarse definitivamente dentro del año siguiente a la aprobación definitiva del planeamiento derivado, o bien, si el planeamiento había sido aprobado antes, dentro del siguiente año a la publicación del acuerdo de declaración del sector, y que puede contener las determinaciones establecidas en el artículo 116.2.  

2.  Cada sector de urbanización prioritaria constituye un único polígono de actuación urbanística.

Artículo 140

Medidas en caso de incumplimiento

1.  La administración actuante puede redactar, en un plazo de tres meses desde la declaración de un sector de urbanización prioritaria, un proyecto de tasación conjunta referido a los terrenos que estén incluidos en el mismo y a los bienes y los derechos diferentes del suelo que gravan o se refieran a cada finca, con indicación de los que sean presumiblemente incompatibles con su destino urbanístico. El proyecto de tasación conjunta debe tramitarse de acuerdo con lo establecido en el artículo 107.  

2.  Las valoraciones contenidas en el proyecto de tasación conjunta a que se hace referencia en el apartado 1, con las modificaciones que sean introducidas en el mismo, en su caso, en virtud de resolución del Jurado de Expropiación de Cataluña o de sentencia firme, constituyen la definición de los bienes y derechos, a efecto de la expropiación o enajenación forzosa. El proyecto de reparcelación debe fundamentarse en dichas valoraciones.

3.  La certificación de los datos del proyecto de tasación conjunta a que se hace referencia en el apartado 1 corresponde a la administración actuante.

4.  Los efectos expropiatorios del proyecto de tasación conjunta a que se hace referencia en el apartado 1 operan a partir de la declaración de incumplimiento de las obligaciones de urbanización o de edificación.

Artículo 141

Pago del coste de las obras por adelantado y mediante solares

1.  Los propietarios, empresas u organismos obligados a costear las obras de urbanización de un sector de urbanización prioritaria deben pagarlas por anticipado en el plazo de un mes desde el pertinente requerimiento.

2.  En caso de que el pago anticipado a que se hace referencia en el apartado 1 se efectúe voluntariamente mediante solares, éstos deben estar situados dentro del mismo sector de urbanización, y, de no existir acuerdo, es preciso atenerse a las normas de la legislación aplicable en materia de régimen de suelo y valoraciones. El valor de la urbanización debe ser el determinado en el expediente, según el coste de las obras de urbanización básicas y del resto, de acuerdo con el planeamiento derivado y con los proyectos de urbanización complementarios.

Artículo 142

Plazos de ejecución de la obra de urbanización básica

La declaración de sector de urbanización prioritaria puede modificar, si es preciso, las etapas de ejecución establecidas en el planeamiento preexistente, y debe establecer en todo caso el plazo para ejecutar la obra de urbanización básica, de acuerdo con el artículo 58.3.b. La administración competente para aprobar la declaración puede acordar prorrogar este plazo.

Artículo 143

Plazos de edificación

1.  Las obras de edificación de un sector de urbanización prioritaria deben iniciarse en un plazo máximo de tres años desde la finalización de las obras de urbanización básica, una vez sea firme en vía administrativa el acuerdo de aprobación definitiva de la reparcelación.

2.  La licencia de edificación de un sector de urbanización prioritaria se otorga, si es preciso, condicionada a la prestación de las garantías sobre las cuotas de urbanización que correspondan y a las demás condiciones que sean establecidas por reglamento, y debe fijar el plazo de finalización de las obras de edificación.

Artículo 144

Declaración de incumplimiento de la obligación de urbanizar o edificar

1.  Procede la declaración de incumplimiento de las obligaciones de urbanizar y edificar que corresponden a los propietarios si éstos no depositan las cantidades requeridas para costear las obras o incumplen los plazos establecidos para la edificación, respectivamente. En el primer supuesto, corresponde hacer la declaración a la administración actuante, una vez certificado el descubierto; en el segundo supuesto, corresponde su realización al ayuntamiento competente o bien, por subrogación, una vez requerido el ayuntamiento, a la Dirección General de Urbanismo.

2.  También procede la declaración de incumplimiento de la obligación de urbanizar a que se hace referencia en el apartado 1 si la administración actuante no ejecuta las obras de urbanización básica en los plazos establecidos. Si dicha administración es el ayuntamiento, corresponde acordar la declaración de incumplimiento a la comisión territorial de urbanismo competente, una vez efectuado el requerimiento pertinente. En este caso, el Departamento de Política Territorial y Obras Públicas se subroga en la ejecución de la urbanización y la lleva a cabo mediante el Instituto Catalán del Suelo.

Artículo 145

Efectos de la declaración de incumplimiento

1.  La declaración de incumplimiento de los deberes de los propietarios regulada en el artículo 144 supone la aplicabilidad de la vía de apremio y legitima la administración para expropiar los terrenos según el valor que sea determinado en virtud del artículo 140.2.  

2.  Si en el plazo de dos meses desde la declaración de incumplimiento a que se hace referencia en el apartado 1 la administración no ha optado por la expropiación, debe iniciar los trámites para la adjudicación de los terrenos mediante enajenación forzosa, de conformidad con la valoración citada en dicho apartado 1.  La enajenación debe efectuarse mediante subasta o concurso público y puede convocarse con carácter restringido entre los propietarios afectados y las empresas urbanizadoras que operen en el mismo sector de urbanización que estén al corriente de sus obligaciones urbanísticas.

3.  La persona adjudicataria de la licitación pública a que se hace referencia en el apartado 2 debe abonar los gastos de urbanización e iniciar las obras de edificación dentro de los seis meses siguientes a la adjudicación definitiva de los terrenos. En caso de incumplimiento de dichas obligaciones, la administración competente debe acordar la expropiación de la finca de que se trate.

4.  La administración actuante en un sector de urbanización prioritaria tiene la condición de beneficiaria de las expropiaciones acordadas en virtud del presente artículo.

Capítulo IV

Sistema de actuación urbanística por expropiación

Artículo 146

Ámbito de expropiación

1.  El sistema de actuación urbanística por expropiación se aplica por sectores de planeamiento urbanístico o polígonos de actuación urbanística completos y abarca todos los bienes y derechos que estén incluidos en el mismo. La delimitación del ámbito de expropiación debe ir acompañada de una relación de propietarios y una descripción de los bienes y derechos afectados, de acuerdo con la legislación de expropiación forzosa.

2.  El sistema de actuación urbanística por expropiación tiene por objeto la ejecución del planeamiento urbanístico así como, si procede, la edificación.

Artículo 147

Efectos del sistema de expropiación sobre los bienes de dominio público

1.  Si un ámbito de expropiación incluye bienes de dominio público a los que corresponda, según el planeamiento, un destino distinto al que motivó su afectación o adscripción al uso general o a los servicios públicos, la tramitación de la mutación demanial o la desafectación debe seguir el procedimiento determinado por la legislación que regula el patrimonio del Estado, el de la Generalidad o el de los entes locales, según a quien corresponda la titularidad del bien.

2.  Los caminos rurales que se hallen comprendidos en un ámbito de expropiación, se entiende que son de propiedad municipal, salvo prueba en contra.

3.  Si un ámbito de expropiación supone la desaparición de vías urbanas, se entiende que éstas son transmitidas de pleno derecho al organismo expropiante y que quedan subrogadas por las nuevas vías que resulten del planeamiento.

Artículo 148

Prohibición de construir en ámbitos de expropiación

En un ámbito de expropiación no puede efectuarse construcción nueva alguna ni pueden modificarse las construcciones existentes, salvo casos concretos y excepcionales, que requieren, además de la licencia municipal, la autorización previa del ente expropiante.

Artículo 149

Formas de gestión por expropiación

En el sistema de actuación urbanística por expropiación, el ayuntamiento competente puede cumplir la actividad de ejecución del planeamiento mediante:

a) La gestión indiferenciada.

b) La gestión a través de una entidad de derecho público o una sociedad privada de capital íntegro del ayuntamiento.

c) El encargo de la gestión, mediante un convenio de colaboración administrativa, a otra administración pública territorial o a una entidad de derecho público o una sociedad privada de capital íntegro de otra administración pública territorial.

d) La atribución a concesionarios, mediante un concurso cuyas bases fijen sus derechos y obligaciones.

Capítulo V

Ocupación directa

Artículo 150

Definición, tramitación y efectos

1.  Se entiende por ocupación directa la obtención de terrenos que, estando afectados por el planeamiento urbanístico a cualquier tipo de sistema urbanístico, general o local, deban incorporarse por cesión obligatoria al dominio público. La ocupación directa supone el reconocimiento de la administración actuante del derecho de los propietarios a participar en el reparto justo de los beneficios y cargas en el seno de un sector de planeamiento o un polígono de actuación concretos.

2.  Para tramitar la ocupación directa es preciso:

a) Justificar su necesidad.

b) Observar el principio de publicidad.

c) Notificarlo individualmente a los afectados.

d) Otorgar su acta de ocupación y certificar su contenido, con aplicación de las determinaciones de la legislación hipotecaria sobre la materia.

3.  Los propietarios de los terrenos ocupados tienen derecho a ser indemnizados de los perjuicios causados por la ocupación anticipada y, además, a los cuatro años del otorgamiento del acta de ocupación directa, si no se ha aprobado definitivamente el correspondiente instrumento reparcelatorio, pueden advertir a la administración competente de su propósito de iniciar el expediente para determinar el justiprecio, de acuerdo con el artículo 108.1 y 2.  En este supuesto, la administración actuante queda subrogada en la posición de los titulares originarios en el procedimiento reparcelatorio posterior.

4.  La ocupación directa se tramita a partir de la publicación de la aprobación definitiva del planeamiento o bien del polígono de actuación, de forma que pueda concretarse el ámbito en cuya reparcelación los propietarios deben hacer efectivos sus derechos y obligaciones.

5.  En el supuesto de ocupación de terrenos regulado en el presente artículo, los titulares de otros bienes y derechos que sean incompatibles con la ocupación tienen derecho a la indemnización que corresponda por razón de la ocupación temporal, sin perjuicio de su ulterior participación en el expediente reparcelatorio, mediante el pertinente reconocimiento administrativo.

Título quinto

De los instrumentos de la política de suelo y vivienda

Capítulo I

Programación

Artículo 151

Programas de actuación urbanística municipal y comarcal

1.  Los programas de actuación urbanística municipal y comarcal, además de contener lo establecido en el artículo 60, pueden prever reservas de terrenos de posible adquisición, referidas a cualquier clase de suelo, para constituir o ampliar el patrimonio municipal y comarcal de suelo y vivienda.

2.  A las reservas de terrenos de posible adquisición, previstas por el programa de actuación urbanística municipal y comarcal, es aplicable, si procede, lo establecido en el artículo 108.  Artículo 152

Definición de programas específicos en defecto del programa de actuación urbanística municipal

1.  El consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas puede definir operaciones concretas, en materia de suelo y vivienda, que afecten a intereses supramunicipales, si no existe programa de actuación urbanística municipal. Dichas operaciones deben promoverse en un tiempo determinado, mediante programas específicos, que deben formalizarse en convenios con los correspondientes ayuntamientos.

2.  La inobservancia de los programas específicos a que se hace referencia en el apartado 1, previos requerimiento y declaración de incumplimiento, posibilita que el Departamento de Política Territorial y Obras Públicas, mediante el Instituto Catalán del Suelo, pueda subrogarse.

Capítulo II

Patrimonios públicos de suelo y vivienda

Sección primera

Disposiciones generales

Artículo 153

Patrimonios públicos de suelo y vivienda

1.  La Administración de la Generalidad y los ayuntamientos constituyen los respectivos patrimonios de suelo y vivienda.

2.  El patrimonio público de suelo y vivienda está constituido por los edificios y el suelo susceptibles de cumplir las finalidades especificadas en el apartado 4, tanto si es su titular una administración territorial como si lo son las entidades urbanísticas especiales.

3.  El patrimonio público de suelo y vivienda de la Generalidad se constituye a través del Instituto Catalán del Suelo. Las administraciones territoriales que también tengan competencias urbanísticas pueden constituir su patrimonio mediante una entidad urbanística especial, si así lo acuerdan.

4.  Sin perjuicio de lo establecido en el artículo 156.2, el patrimonio de suelo y vivienda de los entes públicos se destina a las siguientes finalidades:

a) Prever, poner en marcha y desarrollar, técnica y económicamente, la expansión de las poblaciones y la mejora de la calidad de vida.

b) Hacer efectivo el derecho de los ciudadanos a acceder a una vivienda digna y adecuada.

c) Intervenir en el mercado inmobiliario para abaratar el precio del suelo urbanizado y facilitar la adquisición de sistemas urbanísticos.

d) Formar reservas para proteger y tutelar el suelo no urbanizable.

5.  La administración y la disposición del patrimonio público de suelo y vivienda deben vincularse al logro de las finalidades determinadas en el apartado 4.  

Artículo 154

Proyecto de delimitación para la adquisición por expropiación de reservas de suelo para el patrimonio público de suelo

1.  La adquisición por expropiación de las reservas de suelo a que se hace referencia en el artículo 151 debe llevarse a cabo con la tramitación previa de un proyecto de delimitación para el patrimonio público de suelo, ajustado al procedimiento establecido para aprobar los planes de ordenación urbanística municipal y de acuerdo con lo establecido en el artículo 146.  

2.  El proyecto de delimitación puede tramitarse simultáneamente con el de tasación conjunta, sin perjuicio de las especificidades procedimentales de cada uno de los proyectos, y puede tramitarse también simultáneamente con el programa de actuación urbanística municipal.

3.  Con independencia de las viviendas de protección pública destinadas a reposición, debe hacerse la reserva de un mínimo del 25% del total de viviendas previstas en las delimitaciones para nuevas ofertas de viviendas de protección pública, sin perjuicio de lo establecido en el artículo 155.2.  Artículo 155

Finalidades específicas para los terrenos expropiados

1.  Los terrenos efectivamente expropiados en ejecución de los proyectos de delimitación deben ser integrados por el planeamiento general en los correspondientes sectores, en el momento oportuno, de acuerdo con el artículo 3.  

2.  En el supuesto de que se trate de terrenos expropiados en suelo urbanizable no delimitado y en suelo no urbanizable no sometido a protección especial, es preciso que se constate el compromiso de la administración expropiante de poner a disposición del mercado inmobiliario, en régimen de protección pública, todas las viviendas resultantes, mediante alquiler, derecho de superficie u otras fórmulas admitidas en derecho que conlleven la titularidad pública del suelo como mínimo a lo largo de treinta años desde la primera utilización de las viviendas.

Sección segunda

Patrimonio municipal de suelo y vivienda

Artículo 156

Constitución del patrimonio municipal de suelo y vivienda

1.  Los ayuntamientos que cuenten con un programa de actuación urbanística municipal deben constituir su patrimonio municipal de suelo y vivienda. También pueden constituirlo los ayuntamientos que lo acuerden voluntariamente.

2.  El suelo correspondiente al porcentaje de aprovechamiento urbanístico de cesión obligatoria y gratuita, tanto en suelo urbano como en suelo urbanizable, se incorpora al patrimonio municipal de suelo y vivienda. Si los terrenos son de uso residencial, deben destinarse a la finalidad especificada en el artículo 153.4.b, mediante un régimen de protección pública.

3.  En el caso de que, por razones tipológicas, el producto inmobiliario de uso residencial resultante no se adecue a las determinaciones establecidas para las viviendas de protección pública, debe aplicarse lo establecido en el artículo 45.3.  Si esta alternativa no es posible, la administración actuante debe destinar el producto que obtenga de la enajenación a la finalidad a que se hace referencia en el apartado 2, o bien puede permutar por suelo adecuado el suelo recibido por cesión.

4.  El volumen del patrimonio municipal de suelo y vivienda debe ajustarse tanto a las necesidades previstas por el plan de ordenación municipal y por el programa de actuación urbanística municipal como los medios económicos de cada ayuntamiento.

5.  El suelo con aprovechamiento urbanístico que, por cesión obligatoria y gratuita, reciban otros ayuntamientos no especificados en el apartado 1 queda vinculado y sujeto a las mismas finalidades y limitaciones establecidas para los bienes integrantes del patrimonio municipal de suelo y vivienda.

Artículo 157

Patrimonio separado

1.  Los bienes que integran el patrimonio municipal de suelo y vivienda constituyen un patrimonio separado de los demás bienes municipales.

2.  Los ingresos obtenidos mediante la enajenación y gestión de los bienes del patrimonio municipal de suelo y vivienda deben destinarse a su conservación y ampliación.

3.  La adscripción o aportación de los bienes del patrimonio municipal de suelo y vivienda a entidades urbanísticas especiales no supone alteración alguna del régimen establecido en la presente Ley.

Sección tercera

Cesión y enajenación de terrenos y constitución del derecho de superficie

Artículo 158

Cesión y enajenación de terrenos

1.  Los planes de ordenación y los programas de actuación urbanística municipales pueden dar prioridad a unas finalidades sobre otras, entre las especificadas en el artículo 153.4, a excepción de lo dispuesto en el artículo 156.2.  Dentro del marco establecido por estos preceptos, las administraciones pueden ceder y enajenar los terrenos del patrimonio público de suelo y vivienda.

2.  Las cesiones y enajenaciones de terrenos a que se hace referencia en el apartado 1 deben ajustarse a los requisitos establecidos en la legislación aplicable en cada caso, con observancia de las peculiaridades derivadas de su finalidad urbanística.

Artículo 159

Cesión

1.  Todas las cesiones de terrenos a título gratuito quedan condicionadas a que sean efectivamente destinados a atender necesidades de vivienda de carácter social o finalidades de equipamiento comunitario, a generar actividad económica en áreas deprimidas o a gestionar las reservas determinadas en el artículo 153.4.d.

2.  El órgano competente para acordar la cesión a que se hace referencia en el apartado 1 debe concretar y justificar su destino. El compromiso de los adquirentes de respetar este destino debe hacerse constar en el documento público de cesión.

Artículo 160

Enajenación

1.  La enajenación de terrenos del patrimonio público de suelo y vivienda requiere un concurso público, salvo en los casos de enajenación directa regulados en el artículo 161.  

2.  La enajenación de terrenos del patrimonio público de suelo y vivienda por precio inferior al resultante de la valoración de los terrenos debe ajustarse a lo establecido en el artículo 159.1.  

Artículo 161

Enajenación directa

1.  La enajenación de terrenos del patrimonio público de suelo y vivienda puede hacerse directamente a favor de la entidad urbanística especial de la administración territorial titular, así como en los siguientes casos:

a) Si se destinan a entidades de carácter benéfico y social y a promotores públicos para construir viviendas protegidas.

b) Si se destinan a personas con niveles de ingresos bajos, en operaciones de conjunto aprobadas por la administración competente.

c) Si la licitación pública queda desierta o bien fallida por incumplimiento de las obligaciones de los adjudicatarios, en el plazo de un año, siempre que los adquirentes asuman las mismas obligaciones.

2.  En todos los casos especificados en el apartado 1, la enajenación debe llevarse a cabo por el precio resultante de la correspondiente valoración.

3.  El documento público en que conste la enajenación directa a que se hace referencia en el presente artículo debe establecer el destino final de los terrenos transmitidos, el plazo máximo de construcción y las demás limitaciones y condiciones que la administración considere convenientes.

Artículo 162

Derecho de superficie

1.  La Administración de la Generalidad, los entes locales, las entidades urbanísticas especiales y las demás personas jurídicas de derecho público, dentro del ámbito de las respectivas competencias, así como los particulares, pueden constituir el derecho de superficie en terrenos de los que sean propietarios para destinarlos a construir viviendas, establecer servicios complementarios o realizar instalaciones industriales, logísticas y comerciales u otras edificaciones determinadas en los planes de ordenación.

2.  La titularidad de los terrenos a que se hace referencia en el apartado 1 corresponde a los superficiarios por el plazo que establezca el acto de constitución del derecho de superficie. El plazo no puede exceder en caso alguno, en lo que se refiere a los particulares, lo establecido como máximo en la legislación civil de Cataluña.

3.  En el caso de que los terrenos a que se hace referencia en el apartado 1 integren el patrimonio público de suelo y vivienda, la constitución onerosa o gratuita del derecho de superficie debe ajustarse a lo establecido en los artículos 158, 159, 160 y 161.  Si el uso de estos terrenos es el residencial, las edificaciones deben ser destinadas necesariamente a viviendas de protección pública; en los demás casos, deben observarse las finalidades especificadas en las letras a y c del artículo 153.4.  

4.  Los aspectos sustantivos del derecho de superficie no regulados en el presente artículo, incluida la extinción, así como los aspectos procedimentales de dicho derecho, son los regulados en la legislación que les sea de aplicación.

Capítulo III

Enajenación de bienes inmuebles por las entidades urbanísticas especiales

Artículo 163

Enajenación de bienes inmuebles por las entidades urbanísticas especiales

1.  Los terrenos enajenados por las entidades urbanísticas especiales deben ser edificados en los plazos fijados en el acto de enajenación y no son susceptibles de su enajenación a terceros por actos inter vivos si no se han cumplido las obligaciones de edificación fijadas. La entidad enajenante debe garantizar el cumplimiento de dichas obligaciones, configurándolas como condiciones resolutorias expresas en la escritura de enajenación.

2.  La enajenación de las parcelas que sean propiedad del Instituto Catalán del Suelo puede hacerse directamente, previo anuncio de la enajenación en dos de los periódicos de más difusión de la comarca y en el tablón de anuncios del ayuntamiento en el que se ubique, para promover la concurrencia de ofertas.

Capítulo IV

Derechos de tanteo y retracto

Artículo 164

Delimitación de áreas

1.  A efectos de constituir o incrementar el patrimonio municipal de suelo y vivienda y facilitar el cumplimiento de sus objetivos, los ayuntamientos que cuenten con un programa de actuación urbanística municipal en vigor pueden delimitar áreas en las que las transmisiones onerosas de terrenos quedan sujetas al ejercicio de los derechos de tanteo y retracto, que corresponde al propio ayuntamiento, a las entidades urbanísticas especiales o a la administración actuante.

2.  En la delimitación de las áreas a que se hace referencia en el apartado 1 deben concretarse los tipos de fincas cuya transmisión queda sujeta al ejercicio de los derechos de tanteo y retracto, que pueden ser los terrenos sin edificar, tanto los que son solares como los que no lo son, y los terrenos con edificaciones ruinosas o totalmente desocupadas. La delimitación de áreas puede referirse también a suelo clasificado como no urbanizable, a efectos de lo establecido en el artículo 153.4.d.

3.  El acuerdo de delimitación de las áreas a que se hace referencia en el apartado 1 puede declarar su sujeción al ejercicio de los derechos de las transmisiones de viviendas en construcción o construidas, siempre que los transmisores las hayan adquirido de los promotores. En el segundo caso, es preciso también que la transmisión se proyecte o perfeccione antes de transcurrido un año desde la finalización del edificio.

4.  Si el ámbito delimitado de un área ha sido previamente integrado, en todo o en parte, dentro de las previsiones de un programa de rehabilitación, el correspondiente acuerdo de delimitación puede establecer que el ejercicio de los derechos de tanteo y retracto abarca incluso las fincas edificadas de acuerdo con la ordenación aplicable, tanto si la transmisión se proyecta y verifica en conjunto como si se realiza de forma fraccionada, y tanto si es en régimen de propiedad horizontal como si no lo es.

5.  El plazo máximo de sujeción de las transmisiones al ejercicio de los derechos de tanteo y retracto es de seis años a contar de la fecha de aprobación del proyecto de delimitación del área.

6.  Los propietarios de bienes afectados por las delimitaciones de áreas a que se hace referencia en el presente artículo deben notificar la decisión de enajenarlos de conformidad con el procedimiento que esté establecido por reglamento.

7.  La falta de acreditación de haberse notificado según el reglamento la enajenación de bienes afectados por delimitaciones de áreas impide la inscripción en el Registro de la Propiedad de la transmisión efectuada.

Artículo 165

Garantías de cumplimiento de las limitaciones de los regímenes de protección pública de viviendas

Con vistas a garantizar el cumplimiento efectivo de las limitaciones sobre precios máximos de venta de las viviendas sujetas a cualquier régimen de protección pública, mientras esté vigente la correspondiente calificación, el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas y los ayuntamientos pueden delimitar áreas en las que tanto las primeras como las ulteriores transmisiones onerosas de viviendas queden sujetas al ejercicio de los derechos de tanteo y retracto, de acuerdo con lo establecido en el artículo 164, al ejercicio del derecho de venta a carta de gracia o a cualquier otra garantía regulada por la legislación aplicable.

Artículo 166

Procedimiento de delimitación de áreas

1.  La delimitación de las áreas a que se hace referencia en los artículos 164 y 165 puede efectuarse directamente en el planeamiento urbanístico o en el programa de actuación urbanística municipal, así como mediante el procedimiento de delimitación de polígonos en desarrollo de lo que determinen el planeamiento urbanístico o el programa de actuación urbanística. Los propietarios afectados deben ser notificados individualmente y deben cumplirse los requisitos establecidos en la legislación hipotecaria.

2.  El acuerdo de delimitación del área debe inscribirse en el Registro de la Propiedad mediante la correspondiente certificación emitida por el secretario o secretaria del ayuntamiento o la comisión territorial de urbanismo competente. A estos efectos, el acuerdo debe incluir una descripción de las fincas afectadas que sea suficiente para efectuar su identificación registral.

Capítulo V

Obligación de edificar y urbanizar y consecuencias del incumplimiento de dicha obligación

Artículo 167

Obligación de edificar

1.  El planeamiento urbanístico o el programa de actuación urbanística municipal pueden fijar los plazos para iniciar obligatoriamente la edificación de los solares en los sectores, polígonos y áreas concretas que determinen.

2.  Tienen la consideración de solares, a efecto de lo establecido en el apartado 1, las fincas susceptibles de ser edificadas inmediatamente, de acuerdo con el planeamiento urbanístico, en las que existan construcciones paralizadas, ruinosas, derruidas o inadecuadas al paraje, siempre que el planeamiento o el programa de actuación urbanística municipal lo determine para los ámbitos citados en el apartado 1.  3.  Los propietarios deben iniciar la edificación a que estén obligados en los plazos establecidos y acabarla en los plazos fijados por la licencia municipal.

Artículo 168

Modificación y prórroga de los plazos para edificar

Los plazos establecidos para edificar no se alteran aunque en su transcurso se efectúen transmisiones de dominio y son prorrogables si el ayuntamiento lo acuerda motivadamente, por razones de política de suelo o vivienda.

Artículo 169

Registro Municipal de Solares sin Edificar

1.  Los ayuntamientos que cuenten con programa de actuación urbanística municipal vigente pueden crear el Registro Municipal de Solares sin Edificar, de conformidad con las disposiciones de la presente Ley y del reglamento que la desarrolle.

2.  El Registro Municipal de Solares sin Edificar tiene por objeto la inscripción de las declaraciones de incumplimiento de la obligación de edificar referidas a solares concretos. El Registro es público, y cualquier persona puede obtener certificados de las inscripciones que consten en el mismo.

3.  Los asientos en el Registro de la Propiedad de los acuerdos relacionados con el Registro Municipal de Solares sin Edificar deben ajustarse a lo establecido en la legislación hipotecaria.

Artículo 170

Inscripción del incumplimiento de la obligación de edificar

1.  La declaración del incumplimiento de la obligación de edificar corresponde a los ayuntamientos, de acuerdo con lo establecido por reglamento.

2.  La obligación de edificar se incumple si no se inicia la edificación y si no se termina en los plazos fijados por la licencia otorgada o en los fijados por sus prórrogas.

Artículo 171

Consecuencias de la inscripción en el Registro Municipal de Solares sin Edificar

1.  La inscripción en el Registro Municipal de Solares sin Edificar supone la iniciación del expediente de enajenación forzosa o de expropiación, en el que debe determinarse el justiprecio del solar mediante procedimiento individualizado o por tasación conjunta.

2.  La inscripción en el Registro Municipal de Solares sin Edificar produce, a lo largo de dos años, los siguientes efectos:

a) El ayuntamiento puede expropiar el solar de oficio, para su edificación.

b) El ayuntamiento puede expropiar el solar a instancia de entidades urbanísticas especiales, si son beneficiarias de la expropiación.

c) El ayuntamiento puede someter la finca o el solar a enajenación forzosa mediante la correspondiente subasta, con el procedimiento que se establezca por reglamento. Si la subasta es declarada desierta, debe convocarse nuevamente, en el plazo de seis meses, con una rebaja del tipo de licitación de un 25%. Si la segunda subasta queda también desierta, el ayuntamiento, en el plazo de los seis meses siguientes, puede adquirir el solar por el citado precio.

3.  Si, en el plazo de dos años, no se ha llevado a cabo la expropiación de la finca o si, tras quedar desierta, por segunda vez, la licitación pública, el solar no es adquirido por el ayuntamiento en los seis meses siguientes, queda en suspenso el régimen de enajenación forzosa durante un año. Una vez transcurrido este plazo de un año, si la persona propietaria no ha iniciado o continuado la edificación o no ha garantizado el cumplimiento de la obligación de edificar, cualquier persona puede solicitar al ayuntamiento la expropiación de la finca, de la cual será beneficiaria. El derecho a la adquisición debe determinarse por la prioridad de la solicitud.

4.  La administración actuante puede aplicar el régimen de polígono con sistema de expropiación a todos o a parte de los solares incluidos en el Registro Municipal de Solares sin Edificar.

5.  La inclusión en el Registro Municipal de Solares sin Edificar de una finca en la que exista alguna de las construcciones a que se hace referencia en el artículo 167.2 no supone la situación de venta forzosa hasta que han transcurrido dos años de la inscripción, siempre que en este plazo los propietarios no hayan iniciado o continuado las obras de rehabilitación o edificación así como si no han terminado dichas obras en el plazo fijado por la licencia.

Artículo 172

Efectos de la enajenación forzosa

1.  La enajenación de una finca incluida en el Registro Municipal de Solares sin Edificar, por expropiación o por subasta, se produce con todas las cargas vigentes cuando no impidan el ejercicio de la obligación de edificar de acuerdo con el planeamiento urbanístico, siempre que dichas cargas hayan sido constituidas por un título anterior a la notificación, y a la anotación en el Registro de la Propiedad, de la declaración de incumplimiento de la obligación de edificar. En tales casos, del precio a pagar por el adquirente es preciso descontar el valor de las cargas que graven la finca y subsistan en la misma. El adquirente debe asumir expresamente, en la escritura de adquisición, el cumplimiento de las obligaciones garantizadas con las cargas expresadas.

2.  Las cargas posteriores a la fecha de la notificación a que se hace referencia en el apartado 1 o las que sean incompatibles con la obligación de edificar quedan extinguidas de pleno derecho por el hecho de la transmisión, y los registradores de la propiedad deben proceder a su cancelación a solicitud de los interesados, de acuerdo con la legislación hipotecaria. Los derechos personales que afecten a la finca e impliquen su ocupación se extinguen previa la correspondiente indemnización, y sin perjuicio del derecho de realojamiento, si corresponde.

3.  Si son los propietarios los que se proponen iniciar o terminar la edificación, el otorgamiento de la licencia supone también la extinción definitiva de los arrendamientos y demás derechos personales, en los mismos términos a que se hace referencia en el apartado 2, sin perjuicio del derecho de retorno regulado por la legislación de arrendamientos urbanos, y previa tramitación que le corresponda, que debe establecerse por reglamento.

4.  El pago o depósito de la indemnización a que se hace referencia en el apartado 2 debe ser siempre previo a la cancelación y al ulterior desalojo del derecho de que se trate.

Artículo 173

Obligaciones de los adquirentes

Los adquirentes de solares están obligados a iniciar o reanudar la edificación en el plazo el año a partir de la fecha de presa de posesión de la finca o de la obtención o la actualización, en su caso, de la licencia municipal pertinente.

Artículo 174

Consecuencias del incumplimiento por los adquirentes de la obligación de edificar

1.  Si los adquirentes incumplen la obligación de edificar, previa la correspondiente declaración, el propietario o propietaria anterior puede ejercer el derecho de recuperación en el plazo de tres meses desde la notificación de dicha declaración. La recuperación de la finca implica, a elección de la persona titular de las cargas, la rehabilitación de las cargas que habían sido canceladas, previa devolución de las indemnizaciones percibidas, o bien el mantenimiento de la situación con las cargas canceladas.

2.  En el caso de que no se ejerza el derecho de recuperación a que se hace referencia en el apartado 1, el inmueble pasará nuevamente a la situación de venta forzosa.

Artículo 175

Requisitos para enajenar inmuebles en situación de venta forzosa

Los propietarios de inmuebles en situación de venta forzosa, mientras ésta subsista y no se hayan iniciado los trámites de expropiación o licitación pública, pueden enajenarlos directamente, si previamente los compradores asumen ante el ayuntamiento el compromiso de edificar de acuerdo con el plan de ordenación urbanística municipal. En este supuesto, es preciso suspender la situación de venta forzosa, pero no se cancela la inscripción hasta no se acredite el cumplimiento de la obligación que tienen los adquirentes de edificar.

Artículo 176

Obligación de garantizar el cumplimiento de las obligaciones

Están obligados a garantizar el cumplimiento de la obligación de edificar tanto los adjudicatarios de la subasta y los beneficiarios de la expropiación, como los propietarios de la finca incluida en el Registro Municipal de Solares sin Edificar que pretendan cumplir esta obligación directamente o mediante un tercer adquirente.

Artículo 177

Destino de la parte en exceso del precio de los solares

Cuando en una licitación pública se alcance un precio superior a la valoración del solar consignada en el Registro Municipal de Solares sin Edificar, la diferencia corresponde al ayuntamiento, el cual debe destinar su importe a las necesidades del patrimonio municipal de suelo y vivienda.

Artículo 178

Incumplimiento de la obligación de urbanizar

La declaración, a cargo del ayuntamiento, de que los promotores o la junta de compensación han incumplido la obligación de urbanizar, en los plazos establecidos por el planeamiento urbanístico, supone la suspensión de los efectos del planeamiento en ejecución, hasta que la persona o la entidad responsable garanticen la totalidad del importe presupuestado de las obras pendientes de ejecutar, sin perjuicio de que la administración pueda acordar el cambio del sistema de actuación o el cambio de modalidad de este sistema, o bien pueda modificar el planeamiento urbanístico, previos los correspondientes trámites.

Título sexto

De la intervención en la edificación y el uso del suelo y el subsuelo

Capítulo I

Licencias y parcelaciones urbanísticas

Sección primera

Licencias urbanísticas

Artículo 179

Actos sujetos a licencia

1.  Están sujetos a licencia urbanística previa, en los términos establecidos en la presente Ley, en el planeamiento urbanístico y en las ordenanzas municipales, todos los actos de transformación o utilización del suelo o el subsuelo, de edificación, construcción o derribo de obras.

2.  Quedan sujetas a la licencia urbanística las siguientes actuaciones:

a) Las parcelaciones urbanísticas.

b) Las obras de construcción y edificación de nueva planta, y las de ampliación, reforma, modificación o rehabilitación de edificios, construcciones e instalaciones ya existentes.

c) La demolición total o parcial de las construcciones y las edificaciones.

d) Las obras puntuales de urbanización no incluidas en un proyecto de urbanización.

e) La primera utilización y ocupación, y el cambio de uso, de los edificios e instalaciones.

f) Los movimientos de tierra y las obras de desmontaje o explanación en cualquier clase de suelo.

g) La autorización de obras y usos de forma provisional, de acuerdo con lo establecido en la presente Ley.

h) La extracción de áridos y la explotación de canteras.

i) La acumulación de residuos y el depósito de materiales que alteren las características del paisaje.

j) La construcción o instalación de muros y vallas.

k) La apertura, pavimentación y modificación de caminos rurales.

l) La instalación de casas prefabricadas e instalaciones similares, sean provisionales o permanentes.

m) La instalación de invernaderos o instalaciones similares.

n) La tala de masas arbóreas, vegetación arbustiva o árboles aislados, en los supuestos en que lo exija el planeamiento urbanístico.

o) La colocación de carteles y vallas de propaganda visibles desde la vía pública.

p) Las instalaciones y actuaciones que afecten al subsuelo.

q) La instalación de líneas eléctricas, telefónicas u otras similares y la colocación de antenas o dispositivos de telecomunicaciones de cualquier tipo.

r) Todas las demás actuaciones en que lo exijan el planeamiento o las ordenanzas municipales.

3.  No están sujetas a la licencia urbanística las obras de urbanización previstas en los planes y proyectos debidamente aprobados, ni las parcelaciones o la división de fincas incluidas en un proyecto de reparcelación.

4.  Las ordenanzas municipales, en los términos establecidos en la normativa de régimen local y en función de la entidad de las obras o actuaciones a realizar, pueden sustituir la necesidad de obtener la licencia urbanística por una comunicación previa de la persona interesada a la administración municipal. Las licencias se otorgan sin perjuicio de las demás autorizaciones que sean preceptivas de acuerdo con la legislación de régimen local o sectorial.

Artículo 180

Régimen jurídico de las licencias urbanísticas

1.  Las licencias urbanísticas deben otorgarse de acuerdo con lo establecido en la presente Ley, el planeamiento urbanístico y las ordenanzas municipales.

2.  La competencia y el procedimiento para otorgar y denegar las licencias urbanísticas se ajustan a lo establecido en la legislación de régimen local. El sentido positivo del silencio administrativo en la materia se entiende sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 5.2 y en el marco de lo establecido en la legislación aplicable sobre procedimiento administrativo común.

3.  El expediente para otorgar la licencia urbanística debe incorporar los informes de carácter técnico y jurídico. El informe previo del secretario o secretaria del ayuntamiento es preceptivo siempre que los informes anteriores sean contradictorios en la interpretación de la normativa urbanística aplicable. También lo es en los supuestos de falta de otra asistencia letrada. Todas las denegaciones de licencias urbanísticas deben ser motivadas.

4.  En el caso de que la licencia urbanística establezca un reajuste de enajenaciones y rasantes, no pueden alterarse las características físicas de las parcelas ni sus aprovechamientos urbanísticos. Este reajuste debe efectuarse mediante un acto de replanteo, al que deben ser citados todos los propietarios afectados.

5.  La ordenación de volúmenes, de acuerdo con los parámetros fijados por el planeamiento, puede concretarse con la licencia urbanística, si no ha sido determinada por el planeamiento urbanístico o la reparcelación. En tales casos, es necesaria la documentación específica que determine el reglamento.

Artículo 181

Caducidad de las licencias urbanísticas

1.  Todas las licencias urbanísticas para ejecutar obras deben fijar un plazo para empezarlas y otro para terminarlas, en función del principio de proporcionalidad. Si las licencias no los fijan, el plazo para empezar las obras es el año y el plazo para terminarlas es de tres años.

2.  La licencia urbanística caduca si, al finalizar cualquiera de los plazos a que se hace referencia en el apartado 1, o las correspondientes prórrogas, no se han empezado o terminado las obras. A estos efectos, el documento de la licencia debe incorporar la correspondiente advertencia.

3.  Si la licencia urbanística ha caducado, las obras no pueden iniciarse ni proseguir si no se solicita y obtiene una nueva licencia, ajustada a la ordenación urbanística en vigor, salvo en los casos en que se haya acordado la suspensión del otorgamiento.

4.  Los titulares de una licencia urbanística tienen derecho a obtener una prórroga tanto del plazo de comienzo como del plazo de finalización de las obras, y la obtienen, en virtud de la ley, por la mitad del plazo de que se trate, si la solicitan de forma justificada antes de agotarse los plazos establecidos. La licencia prorrogada por este procedimiento no queda afectada por los acuerdos regulados en los artículos 70 y 71.  5.  Una vez caducada la licencia urbanística, el órgano municipal competente debe declararlo y acordar el archivo de las actuaciones, de oficio o a instancia de terceros y previa audiencia del titular.

Artículo 182

Actos promovidos por administraciones públicas

1.  Los actos especificados en el artículo 179.1 y promovidos por órganos del Estado o la Generalidad o por entidades de derecho público que administren bienes estatales o autonómicos deben estar igualmente sujetos a licencia municipal, con las excepciones previstas por la legislación sectorial. La misma sujeción abarca los actos de las entidades locales que no tengan la competencia para otorgar la licencia.

2.  El consejero o consejera competente por razón de la materia puede acordar, por razones de urgencia o interés público excepcional que lo exijan, remitir al correspondiente ayuntamiento el proyecto de que se trate, para que, en el plazo de un mes, notifique la conformidad o disconformidad de éste con el planeamiento urbanístico en vigor. En caso de disconformidad, el departamento interesado debe remitir el expediente al consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas, que debe elevarlo al Gobierno, previo informe de la Comisión de Urbanismo de Cataluña. El Gobierno debe decidir si es procedente ejecutar el proyecto de forma inmediata y con exención de la licencia y, en este caso, debe ordenar la iniciación del procedimiento de modificación o revisión del planeamiento urbanístico, de acuerdo con la tramitación establecida en la presente Ley.

3.  El ayuntamiento sólo puede acordar la suspensión de obras cuando se pretenda llevarlas a cabo en ausencia o contradicción con la notificación de conformidad con el planeamiento urbanístico y sin la decisión del Gobierno sobre la procedencia de ejecutar el proyecto. La suspensión debe comunicarlo al órgano redactor del proyecto y al consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas.

4.  En los supuestos de obras del Estado, el procedimiento es el regulado por la legislación aplicable. Con carácter previo al acuerdo del Consejo de Ministros, el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas debe emitir el correspondiente informe.

Sección segunda

Parcelaciones urbanísticas

Artículo 183

Parcelación urbanística

1.  Se entiende por parcelación urbanística:

a) Toda división simultánea o segregación sucesiva de terrenos en dos o más lotes, en cualquier clase de suelo, que, por razón de las características físicas de los terrenos, de su delimitación por viales existentes o de nueva creación, de la implantación de servicios o de la edificabilidad descrita por la operación de división, facilite o tenga por finalidad facilitar la construcción de edificaciones o instalaciones para destinarlas a usos urbanos.

b) Toda operación que tenga las mismas finalidades que las especificadas en la letra a en que, sin división o segregación de fincas, se enajenen o arrienden partes indivisibles de una determinada finca, con la incorporación del derecho de utilización exclusiva de partes concretas de terrenos.

c) La constitución de asociaciones o sociedades en las que la calidad de ser su miembro o tener participaciones o acciones de las mismas incorpore el derecho de utilización exclusiva a que se hace referencia en la letra b.

2.  Respecto a las partes concretas a que se refiere el apartado 1.b y c, deben concurrir las condiciones de tamaño y descripción que exijan racionalmente la modificación del uso rústico de la matriz de donde procedan.

3.  Se considera ilegal toda parcelación que facilite o tenga por finalidad facilitar la construcción de edificaciones o usos que no estén permitidos en suelo no urbanizable.

Artículo 184

Licencia de parcelación

1.  Toda parcelación urbanística debe ser objeto de licencia, salvo la contenida en el proyecto de reparcelación y demás excepciones reguladas por reglamento.

2.  Para hacer efectivo lo establecido en el apartado 1, deben someterse a previa fiscalización municipal toda división o segregación sucesiva de terrenos. Si la operación prevista es una parcelación urbanística, debe autorizarse o denegarse en función del cumplimiento o no de la normativa urbanística. En caso contrario, el ayuntamiento declara innecesaria la licencia de parcelación, sin perjuicio de que la división o segregación de terrenos deba ajustarse a las condiciones específicas de la legislación sectorial.

Artículo 185

Requisito necesario para otorgar escrituras y para su inscripción en el Registro de la Propiedad

El otorgamiento de escrituras y otros documentos públicos con relación a las operaciones que son objeto de los artículos 183 y 184 y la inscripción de dichos documentos en el Registro de la Propiedad deben ajustarse a lo establecido en la legislación aplicable en materia de régimen del suelo y la legislación hipotecaria, y debe acreditarse que se dispone de la licencia de parcelación o bien de la declaración de que ésta no es necesaria.

Artículo 186

Presunción de parcelación urbanística

Se presume que existe parcelación urbanística en toda división o segregación sucesiva de terrenos, así como en las operaciones por las que se adjudican en propiedad o arrendamiento cuotas indivisas de un terreno con derecho de uso privativo exclusivo, cuando no se acredite la obtención de la licencia previa.

Artículo 187

Requisitos previos a la parcelación urbanística y efectos del incumplimiento

1.  Sólo pueden efectuarse parcelaciones urbanísticas y, consiguientemente, otorgar licencias de parcelación si previamente se ha aprobado un plan de ordenación urbanística municipal o, en su caso, un plan de mejora urbana que lo desarrolle, cuando afecte a suelo urbano, o si previamente se ha aprobado el plan parcial del correspondiente sector para el suelo urbanizable. En suelo no urbanizable no pueden efectuarse en ningún caso parcelaciones urbanísticas.

2.  Los lotes resultantes de una parcelación efectuada con infracción de las disposiciones del presente artículo o del régimen de indivisibilidad urbanística de los terrenos, que regula el artículo 188, nunca pueden considerarse solares, ni está permitida su edificación, sin perjuicio de la aplicación de las medidas de protección de la legalidad urbanística que correspondan.

Artículo 188

Indivisibilidad de parcelas y fincas

1.  Son indivisibles:

a) Las parcelas que el correspondiente planeamiento urbanístico determine como mínimas con vistas a la constitución de fincas independientes.

b) Las parcelas cuya dimensión sea igual o menor a la determinada como mínima en el planeamiento urbanístico, salvo si los lotes resultantes son adquiridos por los propietarios de terrenos contiguos, con la finalidad de agruparlos y formar una nueva finca.

c) Las parcelas cuya dimensión sea menor que el doble de la superficie determinada como mínima en el planeamiento urbanístico, salvo que el exceso sobre el citado mínimo pueda segregarse con la finalidad especificada en la letra b.

d) Las parcelas edificables en una proporción determinada de volumen en relación con su área cuando se construya el correspondiente volumen en toda la superficie, o bien, en el supuesto de que se edifique en una proporción menor, la parte restante, si fuera inferior a la parcela mínima, con las excepciones indicadas en la letra c.

e) Las fincas en suelo no urbanizable cuya dimensión sea inferior al doble de las mínimas de cultivo o producción forestal definidas para cada ámbito territorial, salvo la aplicabilidad de las excepciones indicadas en las letras b y c, en su caso.

2.  La indivisibilidad de las fincas debe hacerse constar en las escrituras y demás documentos públicos de segregación, agrupación o transmisión de fincas, así como en el Registro de la Propiedad, de acuerdo con la legislación aplicable.

3.  En los supuestos especificados en las letras b, c y e del apartado 1, la eficacia de las operaciones de segregación se condiciona a la formalización simultánea o sucesiva en escritura pública de las operaciones de agrupación.

Capítulo II

Órdenes de ejecución y supuestos de ruina

Artículo 189

Deberes legales de uso, conservación y rehabilitación y órdenes de ejecución

1.  Los propietarios de toda clase de terrenos, construcciones e instalaciones deben cumplir los deberes de uso, conservación y rehabilitación establecidos en la presente Ley, la legislación aplicable en materia de régimen de suelo y la legislación sectorial. Están incluidas en estos deberes la conservación y rehabilitación de las condiciones objetivas de habitabilidad de las viviendas.

2.  Los propietarios o la administración deben hacerse cargo del coste derivado de los deberes a que se hace referencia en el apartado 1, de acuerdo con la legislación aplicable en cada caso y teniendo en cuenta el exceso sobre el límite de los deberes de los propietarios cuando se trate de obtener mejoras de interés general.

3.  Los ayuntamientos deben ordenar de oficio o a instancia de cualquier persona interesada, la ejecución de las obras necesarias para conservar las condiciones a que se hace referencia en el apartado 1.  Las órdenes de ejecución deben ajustarse a la normativa de régimen local, con observancia siempre del principio de proporcionalidad administrativa y previa audiencia de las personas interesadas.

4.  El incumplimiento injustificado de las órdenes de ejecución a que se hace referencia en el apartado 3 habilita a la administración para adoptar cualquiera de las siguientes medidas de ejecución forzosa:

a) La ejecución subsidiaria a cargo de la persona obligada.

b) La imposición de multas coercitivas, de acuerdo con lo establecido en el artículo 217.2, que puede reiterarse hasta cumplir la obligación de conservación.

5.  El incumplimiento de la orden de ejecución a que se hace referencia en el apartado 3 habilita a la administración, asimismo, a incluir la finca en el Registro Municipal de Solares sin Edificar, a efectos de lo establecido en el artículo 171 y artículos concordantes.

Artículo 190

Declaración de estado ruinoso

1.  Si una construcción o parte de una construcción está en estado ruinoso, el ayuntamiento, de oficio o a instancia de cualquier persona interesada, debe declararlo, previa audiencia de los propietarios y residentes, salvo que una situación de peligro inminente lo impidiera.

2.  Se declara el estado ruinoso de una construcción o parte de una construcción en los siguientes supuestos:

a) Si los daños suponen la necesidad de una verdadera reconstrucción del edificio porque no son reparables técnicamente por los medios normales.

b) Si el coste de las obras de reparación necesarias para cumplir las condiciones mínimas de habitabilidad, en el caso de viviendas u otras similares para otros usos, es superior al 50% del coste de una construcción de nueva planta de características similares a la existente, en cuanto a tamaño y uso.

c) Si es preciso ejecutar obras imprescindibles para la estabilidad de la edificación y seguridad de las personas, no autorizables en virtud del ordenamiento urbanístico en vigor.

3.  La declaración de ruina legal que afecta a un edificio que no está catalogado, no es objeto de un procedimiento de catalogación y no está declarado como bien cultural, supone para los propietarios la obligación de rehabilitarlo o derribarlo, a su elección, en el plazo fijado por el ayuntamiento y sin perjuicio de la aplicación de la ejecución subsidiaria a cargo de los propietarios, en su caso.

4.  En el caso de una declaración de ruina legal que afecte a un edificio catalogado, objeto de un procedimiento de catalogación o declarado bien cultural, corresponde a la administración competente la determinación de los efectos de la declaración de ruina, sin perjuicio de la obligación de los propietarios de adoptar las medidas urgentes e imprescindibles para mantenerlo en condiciones de seguridad.

5.  Si existe urgencia y peligro en la demora de una declaración de ruina legal de un edificio, el ayuntamiento o el alcalde o alcaldesa, bajo su responsabilidad, por motivos de seguridad, debe disponer lo que sea necesario respecto a la habitabilidad del inmueble y el desalojo de sus ocupantes, así como respecto al apuntalamiento o derribo total o parcial del inmueble.

Título séptimo

De la protección de la legalidad urbanística

Capítulo I

Disposiciones generales

Artículo 191

Procedimientos de protección de la legalidad urbanística

1.  Todas las acciones u omisiones que presuntamente supongan vulneración de las determinaciones contenidas en la presente Ley o en el planeamiento urbanístico, sujetas a sanción de conformidad con lo establecido en la presente Ley y el reglamento que la desarrolle, deben dar lugar a las actuaciones administrativas necesarias para aclarar los hechos y, subsiguientemente, o bien directamente, si no se requiere información previa, a la incoación de un expediente de protección de la legalidad urbanística.

2.  La incoación de un expediente de protección de la legalidad urbanística puede comportar la instrucción y resolución de un procedimiento, o de más de un procedimiento, que tengan por objeto, conjunta o separadamente, la imposición de sanciones, la adopción de medidas de restauración de la realidad física alterada y del orden jurídico vulnerado y la determinación de los daños y perjuicios causados. El procedimiento de reposición debe tramitarse separadamente en los supuestos regulados en los artículos 197 y 198.  Artículo 192

Órganos competentes y legislación aplicable a los procedimientos de protección de la legalidad urbanística

1.  La tramitación de los expedientes de protección de la legalidad urbanística debe ajustarse a lo establecido en la legislación reguladora del ejercicio de la potestad sancionadora, con las especificidades indicadas en la presente Ley.

2.  En el caso de que las medidas de restauración y determinación de daños y perjuicios se adopten mediante procedimientos específicos, éstos deben ajustarse a lo establecido en la legislación de procedimiento administrativo común, con las especificidades indicadas en la presente Ley.

3.  El Departamento de Política Territorial y Obras Públicas ejerce la potestad de protección de la legalidad urbanística respecto a presuntas infracciones graves y muy graves, en el caso de que el órgano municipal competente no incoe el expediente correspondiente dentro de los diez días siguientes a la comunicación previa, o bien, en supuestos de urgencia constatada expresamente en la notificación, dentro de los tres días siguientes. En tales supuestos, la adopción de medidas provisionales corresponde al director o directora general de Urbanismo.

Artículo 193

Inspección urbanística

1.  La inspección urbanística debe ser ejercida por el Departamento de Política Territorial y Obras Públicas y por los órganos de la administración local, en el marco de las competencias respectivas y de acuerdo con la legislación vigente.

2.  Los informes resultantes de las inspecciones urbanísticas que efectúen los órganos de la Generalidad u otros entes locales deben ser comunicados en todos los casos a los ayuntamientos de los municipios donde se hayan producido los hechos.

3.  Se reconoce la condición de autoridad al personal al servicio de las entidades públicas a que se hace referencia en el apartado 1 a quien se encomiende expresamente el ejercicio de la inspección urbanística. En el ejercicio de dicha actividad, el personal de las administraciones competentes puede inspeccionar toda clase de obras e instalaciones; los hechos que constate este personal tienen valor probatorio, de acuerdo con lo establecido en la legislación de procedimiento administrativo común.

Artículo 194

Caducidad de los procedimientos

1.  Los procedimientos de protección de la legalidad urbanística caducan si, transcurrido el plazo máximo de seis meses para dictar resolución, ésta no ha sido dictada y notificada. Este plazo queda interrumpido en los supuestos a que se hace referencia en la legislación de procedimiento administrativo común, y por todo el tiempo que sea necesario para hacer las notificaciones mediante edictos, si procede.

2.  Si la resolución del expediente de protección de la legalidad urbanística no corresponde al ente que lo ha incoado, el plazo de caducidad es de ocho meses y el órgano competente debe recibir la documentación completa dos meses antes, como mínimo, de la finalización del plazo.

Artículo 195

Medidas provisionales

Una vez incoado un expediente de protección de la legalidad urbanística, el órgano competente puede adoptar cuantas medidas provisionales crea necesarias para garantizar la eficacia de la resolución final. El acuerdo de adopción debe ser motivado. Dichas medidas incluyen, con carácter enunciativo y no exhaustivo, tanto la suspensión de las obras que regula el capítulo II como la retirada de los materiales y la maquinaria a cargo del titular de las obras.

Artículo 196

Colaboración del Registro de la Propiedad en la eficacia de los actos administrativos en materia urbanística

1.  Los acuerdos administrativos en materia de protección de la legalidad urbanística regulados por la legislación aplicable en materia de régimen de suelo y de valoraciones se constatan en el Registro de la Propiedad, de acuerdo con la legislación hipotecaria.

2.  Los órganos competentes en materia urbanística, según lo dispuesto en la presente Ley, pueden, aparte de lo establecido en el apartado 1, instar al Registro de la Propiedad a practicar el asiento que corresponda respecto a los siguientes actos administrativos:

a) La suspensión de actos de edificación o de uso del suelo o subsuelo efectuados sin licencia u orden de ejecución, o bien sin ajustarse a las condiciones que se establezcan en la misma.

b) La suspensión de los efectos de una licencia u orden de ejecución y la paralización de las obras iniciadas a su amparo.

c) La declaración de lesividad de una licencia u orden de ejecución.

d) La anulación administrativa de una licencia u orden de ejecución o la resolución administrativa dictada en ejecución de una sentencia que haya declarado la anulación.

e) El acuerdo de derribo y reposición del suelo al estado anterior a la ejecución de las obras constitutivas de la infracción.

f) La resolución que, para fincas hipotecarias determinadas, constate que quedan fuera de ordenación los edificios o instalaciones.

g) La resolución administrativa que acuerde la ejecución forzosa de los actos adoptados en virtud de la presente Ley.

h) Las resoluciones que pongan fin a un procedimiento de protección de la legalidad urbanística.

Capítulo II

Órdenes de suspensión de obras y licencias. Restauración de la realidad física alterada

Artículo 197

Órdenes de suspensión de obras y requerimientos de legalización

1.  Si los actos de edificación o uso del suelo y subsuelo que especifica el artículo 179 se efectúan sin licencia u orden de ejecución o no se ajustan a las condiciones que se señalan, el alcalde o alcaldesa, una vez incoado el expediente de protección de la legalidad urbanística, debe dictar una primera resolución de suspensión provisional e inmediata de estos actos, y debe ratificar o modificar la resolución de suspensión provisional dentro de los cinco días posteriores al vencimiento del plazo de audiencia de diez días que se otorga a los afectados al notificarles la primera resolución.

2.  En el caso de ratificación de la resolución de suspensión, se requiere a la persona interesada para que, en el plazo de dos meses contados a partir de la correspondiente notificación, solicite la licencia pertinente o, si procede, ajuste las obras a la licencia u orden de ejecución, salvo que éstas sean manifiestamente ilegalizables. Este requerimiento también procede cuando las obras no autorizadas o no ajustadas a las condiciones señaladas ya se han ejecutado.

3.  Si, una vez requerida la suspensión provisional al ayuntamiento, el alcalde o alcaldesa no la decide dentro de los diez días siguientes, o bien, en casos de urgencia constatada expresamente en la notificación, dentro de los tres días siguientes, puede acordarla el director o directora general de Urbanismo, siempre que se trate de actuaciones sin licencia o sin orden de ejecución, o bien cuando se constate la concurrencia de inicios de infracción urbanística muy grave en las actuaciones que no se ajusten a la licencia u orden de ejecución otorgadas. En tales supuestos, corresponde al director o directora general de Urbanismo la ratificación o modificación de la suspensión provisional que hubiera acordado.

Artículo 198

Restauración de la realidad física alterada

1.  Transcurrido el plazo de dos meses establecido en el artículo 197 sin haberse solicitado la correspondiente licencia, o sin que haberse ajustado las obras o actuaciones a las condiciones señaladas, el ayuntamiento, mediante la resolución del procedimiento de reposición, debe acordar el derribo de las obras, a cargo de la persona interesada, y debe impedir definitivamente los usos a que podían dar lugar. Debe proceder de la misma forma si las obras son manifiestamente ilegales o si la licencia se deniega porque su otorgamiento sería contrario a las prescripciones del ordenamiento urbanístico.

2.  Si, en el supuesto a que se hace referencia en el apartado 1, el ayuntamiento no acuerda el derribo de las obras en el plazo de un mes, o bien si, una vez acordado, la persona interesada no ejecuta el acuerdo en el plazo de un mes desde la fecha de adopción, el alcalde o alcaldesa puede acordar o ejecutar, respectivamente, la medida de reposición.

3.  Si, en el supuesto regulado en los apartados 1 y 2, no se produce la correspondiente actuación municipal, el director o directora general de Urbanismo, en el caso de presuntas infracciones urbanísticas graves, o el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas, en el caso de presuntas infracciones urbanísticas muy graves, una vez efectuado el pertinente requerimiento, debe acordar o ejecutar, según proceda, la medida de reposición.

Artículo 199

Prescripción de la acción de reposición

Los requerimientos para legalizar las obras o actuaciones llevadas a cabo sin licencia o para ajustarlas a la licencia otorgada, así como los acuerdos de derribo de las obras no legalizables, pueden adoptarse mientras no hayan transcurrido seis años, a contar de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 219.2, sin perjuicio de lo establecido en el artículo 202.  

Artículo 200

Revisión de licencias y órdenes de ejecución

1.  Las licencias y órdenes de ejecución cuyo contenido sea contrario a las determinaciones de la presente Ley y de los planes y normas de ordenación urbana deben ser revisadas siguiendo el procedimiento pertinente entre los que están establecidos para la revisión de los actos en vía administrativa.

2.  El director o directora general de Urbanismo puede instar la incoación de los expedientes de revisión, mediante petición razonada efectuada al ayuntamiento, si concurren los requisitos establecidos por la legislación de procedimiento administrativo común.

3.  Si las obras autorizadas se hallan en curso de ejecución, el órgano competente para acordar la incoación del expediente de revisión debe suspender la ejecutividad del acto administrativo y ordenar la paralización inmediata de las obras iniciadas a su amparo, si concurren causas de nulidad de pleno derecho. En el caso de actos anulables, es preciso aplicar el procedimiento para los casos de suspensión administrativa previa de acuerdos establecido en la Ley del Estado reguladora de la jurisdicción contenciosa administrativa.

4.  El ayuntamiento debe acordar, si procede, mediante el pertinente procedimiento de reposición de la realidad física alterada, el derribo de las obras llevadas a cabo, siempre sin perjuicio de las responsabilidades que sean exigibles conforme a lo dispuesto en la presente Ley.

Artículo 201

Efectos de la incoación de expedientes de revisión de licencias en las cédulas de habitabilidad y las licencias de primera ocupación

1.  La suspensión de efectos de licencias otorgadas y la incoación de expedientes de revisión administrativa de las mismas supone la suspensión de la tramitación de las cédulas de habitabilidad y las licencias de primera ocupación.

2.  El otorgamiento de cédulas de habitabilidad por razón de la primera ocupación de las viviendas y el suministro de servicios para el equipamiento de los edificios deben ajustarse a lo establecido en la legislación en materia de vivienda.

Artículo 202

Actos nulos

1.  Son nulos de pleno derecho:

a) Los actos de parcelación, urbanización, edificación y uso del suelo y subsuelo que se lleven a cabo sin licencia u orden de ejecución en terrenos calificados en el planeamiento como zonas verdes públicas o espacios libres de edificación de carácter público, así como los que se lleven a cabo en terrenos clasificados como suelo no urbanizable en virtud de lo dispuesto en el artículo 32.1.a, primero.

b) Las licencias u órdenes de ejecución que se otorguen con infracción de las determinaciones de la presente Ley o de los planes y normas de ordenación urbana, respecto a los terrenos a que se hace referencia en la letra a.

2.  Las medidas reguladas en los artículos 197 a 201 referentes a la adopción de acuerdos de derribo y revisión son aplicables en los supuestos especificados en el apartado 1, sin limitación de plazo.

Capítulo III

Disciplina urbanística. Infracciones urbanísticas y sanciones

Sección primera

Infracciones urbanísticas

Artículo 203

Clasificación de las infracciones urbanísticas

1.  Son infracciones urbanísticas todas las acciones u omisiones tipificadas como tales en la presente Ley.

2.  Las infracciones urbanísticas se clasifican en muy graves, graves y leves, de acuerdo con la presente Ley y con las especificaciones reglamentarias pertinentes para su correcta identificación.

Artículo 204

Actuaciones que vulneran el ordenamiento jurídico

La vulneración del ordenamiento jurídico urbanístico se produce mediante actuaciones sin licencia o sin orden de ejecución, así como mediante actuaciones que no se ajustan a las condiciones de estos actos administrativos.

Artículo 205

Infracciones urbanísticas muy graves

Son infracciones urbanísticas muy graves:

a) Los actos de parcelación urbanística, urbanización, uso del suelo y el subsuelo y edificación contrarios al ordenamiento jurídico urbanístico que se lleven a cabo en suelo no urbanizable objeto de algún régimen de protección especial, de acuerdo con lo establecido en el artículo 32.2, así como en terrenos reservados, en cualquier clase de suelo, en sistemas generales o bien en zonas verdes, espacios libres y zonas deportivas públicas.

b) La tala o derribo de árboles que suponga la desaparición de espacios boscosos o de arboledas protegidos por el planeamiento urbanístico.

c) La vulneración, en más de un 30%, en cualquier clase de suelo, de los parámetros imperativos establecidos en el planeamiento urbanístico relativos a densidad de viviendas, número de establecimientos, techo, altura, volumen, situación de las edificaciones y ocupación permitida de la superficie de las fincas o parcelas.

d) La división o segregación de terrenos en suelo no urbanizable objeto de algún régimen de protección especial, en contra de las determinaciones de la presente Ley.

Artículo 206

Infracciones urbanísticas graves

Son infracciones urbanísticas graves:

a) Los actos tipificados en el artículo 205.a que se lleven a cabo en suelo no urbanizable no sometido a régimen de protección especial alguno, en suelo urbanizable no delimitado y en terrenos reservados por el planeamiento a sistemas locales de comunicación y equipamientos comunitarios.

b) El incumplimiento, en suelo urbano y suelo urbanizable delimitado, de las determinaciones urbanísticas sobre urbanización, usos del suelo y subsuelo y parcelación urbanística.

c) La vulneración, en más de un 10% y hasta un 30%, en cualquier clase de suelo, de los parámetros imperativos a que se hace referencia en el artículo 205.c.

d) El incumplimiento del deber de conservación de terrenos, urbanizaciones, edificaciones, letreros e instalaciones en general, en condiciones de seguridad.

e) La tala o derribo de árboles integrantes de espacios boscosos o arboledas protegidos por el planeamiento urbanístico que no suponga la desaparición de dichos espacios o arboledas.

f) La división o segregación de terrenos en suelo no urbanizable que no sea objeto de régimen de protección especial alguno, o bien en suelo urbanizable no delimitado, en contra de las determinaciones de la presente Ley.

g) Los supuestos tipificados en el artículo 209.1.  Artículo 207

Infracciones urbanísticas leves

Son infracciones urbanísticas leves:

a) El incumplimiento, en suelo urbano y suelo urbanizable delimitado, de las determinaciones urbanísticas sobre régimen de indivisibilidad de fincas y edificación.

b) La vulneración del ordenamiento jurídico urbanístico en suelo no urbanizable no sujeto a protección especial y en suelo urbanizable sin planeamiento parcial definitivamente aprobado, en los siguientes supuestos:

Primero. En materia de uso del suelo y subsuelo, si la actuación no supone realizar edificaciones y instalaciones fijas.

Segundo. En materia de edificación, si la actuación consiste en la construcción de elementos auxiliares o complementarios de un uso o edificación preexistentes legalmente implantados.

c) La vulneración, hasta un 10%, en cualquier clase de suelo, de los parámetros imperativos a que se hace referencia en el Artículo 205.c.

d) El incumplimiento del deber de conservación de los terrenos, urbanizaciones, edificaciones, letreros e instalaciones en general, en condiciones de salubridad y decoro público.

e) Los actos a que se hace referencia en los artículos 205 y 206 que sean legalizables y se ajusten a lo establecido en el artículo 208.  f) Los actos de propaganda de urbanizaciones, mediante anuncios, carteles, vallas publicitarias, folletos o cartas, por medios informáticos o cualquier otro sistema de divulgación o difusión que no expresen los datos referentes a la aprobación del correspondiente instrumento de planeamiento o que incluyan indicaciones susceptibles de inducir a error a los consumidores.

g) La tala o derribo de árboles sin la correspondiente licencia urbanística, si la exigen el planeamiento urbanístico o las ordenanzas municipales.

Artículo 208

Infracciones urbanísticas leves por legalización efectiva

1.  Los actos tipificados como infracciones graves o muy graves en los artículos 205 y 206 que sean legalizables constituyen infracción urbanística leve si, antes que recaiga la resolución sancionadora en el correspondiente procedimiento, los presuntos infractores han instado en la debida forma, ante la administración competente, la legalización, y ésta se ha aprobado o autorizado.

2.  A efectos de lo que se determina en el apartado 1, la tramitación del expediente de protección de la legalidad urbanística se suspende una vez se acredita ante el instructor o instructora que se ha presentado la solicitud de legalización, hasta que dicha solicitud se resuelva, con interrupción de los plazos de caducidad y prescripción.

3.  Las divisiones o segregaciones de terrenos que, en cualquier clase de suelo, carezcan de la declaración previa de que la licencia de parcelación es innecesaria, se entiende que quedan legalizadas si se solicita y obtiene dicha declaración.

4.  A efectos de lo establecido en el apartado 1, las sanciones procedentes por infracción leve se aplican en la cuantía máxima si se trata de supuestos regulados en el artículo 205 y en la cuantía media si se trata de supuestos regulados en el artículo 206.  

5.  En los supuestos regulados en el artículo 207, si los actos son legalizables y se cumplen las determinaciones establecidas en el apartado 1, se aplica la sanción en la cuantía mínima.

Artículo 209

Restauración voluntaria de la realidad física o jurídica alterada

1.  Los actos tipificados como infracciones muy graves en el artículo 205 que no sean legalizables constituyen infracción urbanística grave si los presuntos infractores proceden a la reposición de la realidad física o jurídica al estado anterior a la alteración, mediante las operaciones materiales o jurídicas pertinentes.

2.  En el supuesto regulado en el apartado 1, se aplica la sanción de cuantía media entre el grado mínimo y el medio.

3.  A efectos de lo que se determina en el apartado 1, la decisión de proceder a la restauración de la realidad física o jurídica alterada debe acreditarse antes de la resolución del correspondiente procedimiento y debe garantizarse, de acuerdo con lo que esté determinado por reglamento, en una cuantía no inferior al 50% del presupuesto de restauración.

4.  Una vez acreditada la decisión de proceder a la restauración de la realidad física o jurídica alterada, se suspende la tramitación del expediente, tal como establece el artículo 208.2.  

5.  Las actuaciones materiales que sea necesario ejecutar para la restauración de la situación física o jurídica alterada deben ser autorizadas con esta finalidad exclusiva.

6.  Lo establecido en el presente artículo se aplica también a las infracciones tipificadas como graves y leves en los artículos 206 y 207.  En el supuesto de infracción grave es aplicable la sanción en el grado mínimo, y en el supuesto de infracción leve es aplicable la sanción en el grado medio.

Artículo 210

División en propiedad horizontal constitutiva de infracción

La división en propiedad horizontal que tenga por objeto el incremento de viviendas o el número de establecimientos en contra de las determinaciones del planeamiento también constituye infracción urbanística de parcelación y se sanciona según la clasificación que corresponda.

Sección segunda

Sanciones

Artículo 211

Cuantía de las sanciones

1.  Las infracciones urbanísticas leves se sancionan con una multa de 300 a 3.000 euros.

2.  Las infracciones urbanísticas graves se sancionan con una multa de 3.001 a 30.000 euros.

3.  Las infracciones urbanísticas muy graves se sancionan con una multa de 30.001 a 1.500.000 euros.

4.  El importe de las sanciones debe incrementarse hasta la cuantía del beneficio obtenido por los infractores, si éste es superior.

Artículo 212

Graduación de las sanciones

A fin de graduar las sanciones que deben aplicarse, además de los criterios incluidos en los principios reguladores de la potestad sancionadora, es preciso atenerse a la gravedad con que la infracción afecta a los bienes e intereses protegidos por el ordenamiento urbanístico, la gravedad del riesgo creado, el grado de culpabilidad de cada uno de los infractores, la entidad económica de los hechos constitutivos de la infracción y la viabilidad de la legalización de la infracción cometida.

Sección tercera

Personas responsables a efectos del régimen sancionador

Artículo 213

Personas responsables a efectos del régimen sancionador

1.  Son responsables, a efectos del régimen sancionador regulado en la presente Ley, todas las personas físicas o jurídicas que incurran en infracción urbanística con las respectivas conductas, obras y actuaciones o bien mediante el incumplimiento de sus obligaciones u órdenes de las que sean destinatarias.

2.  A efectos de la responsabilidad por infracción urbanística, se consideran promotores los agentes, gestores o impulsores de la actuación, si no son los propietarios.

3.  En las obras que se ejecuten sin licencia o con inobservancia de sus cláusulas, deben ser sancionados, con las multas que determina la presente Ley, los propietarios, promotores, constructores o empresarios de las obras y los técnicos directores de su ejecución.

4.  Los agentes responsables se determinan de acuerdo con las definiciones utilizadas por la legislación sobre ordenación de la edificación.

5.  Las multas que se impongan a sujetos distintos como consecuencia de una misma infracción tienen entre sí carácter independiente, salvo en el supuesto de que la obligación prevista legalmente corresponda a varias personas conjuntamente, quienes deben responder solidariamente de las infracciones que cometan y de las sanciones que se les impongan.

Sección cuarta

Competencias

Artículo 214

Órganos competentes

1.  Los órganos locales competentes para resolver los procedimientos sancionadores, sin perjuicio de lo establecido en los apartados 2 y 3, son los siguientes:

a) El alcalde o alcaldesa, en el caso de infracciones leves y graves.

b) El pleno del ayuntamiento, en el caso de infracciones muy graves.

2.  Si el importe de la multa que contiene la propuesta de resolución de un procedimiento sancionador es superior a 300.000 euros e inferior a 600.000 euros, la autoridad competente para resolver el procedimiento es el director o directora general de Urbanismo, previo informe de la comisión territorial de urbanismo competente. En el caso de que la multa sea de un importe superior, la autoridad competente es el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas, previo informe de la Comisión de Urbanismo de Cataluña.

3.  En el supuesto de que la potestad de protección de la legalidad urbanística, de acuerdo con lo establecido en el artículo 192.3, sea ejercida por el Departamento de Política Territorial y Obras Públicas, la competencia para la resolución del procedimiento sancionador se atribuye según lo dispuesto en el apartado 2.  

Artículo 215

Percepción de las multas impuestas

1.  El importe de las multas impuestas tanto por las autoridades locales como por los órganos de la Administración de la Generalidad a propuesta de aquellas es percibido por los correspondientes entes locales.

2.  La Administración de la Generalidad percibe el importe de las multas cuando ejerce la potestad sancionadora.

3.  El importe de los ingresos de la administración en virtud de las sanciones establecidas en la presente Ley se destina al patrimonio público de suelo y vivienda.

Artículo 216

Infracciones conexas

En el caso de que sobre un mismo sujeto se instruya un expediente sancionador por más de una infracción entre las que exista conexión de causa y efecto, debe serle impuesta una única sanción, que debe tener en cuenta el resultado final perseguido y debe ser fijada en la cuantía máxima.

Artículo 217

Multas coercitivas por incumplimiento de las resoluciones de restauración y demás acuerdos

1.  Finalizado el plazo determinado para que la persona interesada lleve a cabo las actuaciones de reposición del subsuelo, suelo o vuelo al estado anterior a la comisión de la infracción, si dichas actuaciones no se han llevado a cabo, la administración competente debe optar, en el plazo máximo de un mes, entre la ejecución subsidiaria o el otorgamiento de un nuevo plazo para que la persona inculpada realice las actuaciones que sean necesarias, y así sucesivamente, y puede imponer multas coercitivas por el incumplimiento de los plazos fijados por una cuantía de 300 a 3.000 euros.

2.  Pueden imponerse multas coercitivas, en los términos fijados en el apartado 1, en los siguientes supuestos:

a) Incumplimiento de órdenes de ejecución urbanística.

b) Incumplimiento de órdenes de suspensión de actos de parcelación, urbanización, uso del suelo y edificación.

c) Incumplimiento de cualquier medida cautelar acordada en materia de protección de la legalidad urbanística.

Artículo 218

Actuaciones constitutivas de infracción al amparo de licencia u orden de ejecución

1.  Si las actividades constitutivas de infracción urbanística se realizan al amparo de una licencia u orden de ejecución y de acuerdo con sus determinaciones, no puede imponerse sanción alguna mientras no se anule el acto administrativo que las autoriza. El procedimiento de anulación interrumpe el plazo de prescripción de la infracción cometida.

2.  Si la anulación de una licencia es consecuencia de la anulación del correspondiente instrumento de planeamiento, no debe imponerse sanción alguna a las personas que actúen al amparo de dicha licencia.

Artículo 219

Prescripción de infracciones y sanciones urbanísticas

1.  Las infracciones urbanísticas muy graves prescriben a los seis años, las graves prescriben a los cuatro años y las leves prescriben a los dos años.

2.  El plazo de prescripción fijado en el apartado 1 empieza a contar el día en que se ha cometido la infracción, salvo los casos en que se persista de forma continuada en la conducta constitutiva de infracción o en los casos en que el hecho único constitutivo de infracción se prolongue en el tiempo. En estos casos el plazo de prescripción se computa a partir de la finalización o cese de la actividad ilícita.

3.  Las sanciones impuestas por las infracciones urbanísticas prescriben a los tres años si son muy graves, a los dos años si son graves y al año si son leves.

4.  Las órdenes de restauración de la realidad física alterada y las obligaciones derivadas de la declaración de indemnización por daños y perjuicios prescriben a los seis años.

5.  Los plazos de prescripción fijados en los apartados 3 y 4 empiezan a contar al día siguiente en que alcanza firmeza en vía administrativa la resolución por la que se impone la sanción u obligación.

6.  Los plazos de prescripción establecidos en los apartados 1 y 4 no son aplicables en los supuestos regulados en el artículo 202.1, que en todos los casos son susceptibles de sanción y de la acción de reposición sin limitación de plazo.

7.  En los supuestos regulados en los artículos 208.1 y 209.1, los plazos de prescripción de la infracción y las reglas de competencia aplicables son los correspondientes a la gravedad de la infracción originaria.

Disposiciones adicionales

Primera

1.  Las comisiones de urbanismo de Barcelona, Girona, Lleida y Tarragona se denominan, desde la entrada en vigor de la presente Ley, comisiones territoriales de urbanismo.

2.  El Gobierno puede modificar, por decreto, el nombre y alcance territorial de las comisiones territoriales de urbanismo, así como su composición y la de la Comisión de Urbanismo de Cataluña.

Segunda

El Ayuntamiento de Barcelona y la Subcomisión de Urbanismo del municipio de Barcelona tienen las competencias urbanísticas que les atribuye la Ley 22/1998, de 30 de diciembre, de la Carta municipal de Barcelona, que prevalecen sobre las que determina la presente Ley.

Tercera

Los municipios que no cuentan con alguna figura de planeamiento general en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley y los que cuentan con delimitaciones de suelo urbano sin normas urbanísticas deben formular un plan de ordenación urbanística municipal y tramitarlo en el plazo de un año. Si no lo hacen así, el consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas, previo el correspondiente requerimiento, puede ordenar que la Dirección General de Urbanismo se subrogue en la formulación del plan de ordenación urbanística municipal. En tal caso, la tramitación corresponde a la comisión territorial de urbanismo competente.

Cuarta

1.  El planeamiento urbanístico debe tener en cuenta las determinaciones que contiene la legislación sectorial en relación con el territorio y que, en consecuencia, limitan, condicionan o impiden la urbanización, edificación, utilización y división o segregación de fincas.

2.  Corresponde a los órganos o departamentos que tienen la respectiva competencia sectorial de velar por la adecuación del planeamiento urbanístico a las determinaciones de la legislación sectorial mediante la emisión de los informes preceptivos, su representación en los órganos colegiados con competencia urbanística y las demás acciones y medios establecidos en la legislación aplicable.

Quinta

1.  Los profesionales que intervienen en la preparación y redacción de las figuras del planeamiento urbanístico, en calidad de funcionarios, de personal laboral o de profesionales liberales contratados a tal efecto, deben tener la titulación y facultades adecuadas, de acuerdo con la legislación aplicable, para cumplir las tareas encargadas. La identidad y titulación de los profesionales que intervienen en las mismas deben constar en todo caso en el expediente de tramitación de la figura de que se trate.

2.  Todos los profesionales que intervienen en la redacción de figuras de ordenación urbanística al servicio de una entidad pública, sea cual sea su vinculación jurídica con la administración, tienen la obligación de guardar secreto profesional. Mientras duren dichas tareas, no pueden intervenir en trabajos de iniciativa particular relacionados con el sector afectado por la figura de ordenación urbanística de que se trate.

3.  La contratación de profesionales liberales para cumplir las tareas a que se hace referencia en el apartado 1, si corresponde a la administración o a una entidad pública, o si más del cincuenta por ciento de la actuación está financiado con fondos públicos, se somete a la legislación sobre contratos de las administraciones públicas.

Sexta

1.  Las administraciones públicas deben adoptar, en el plazo máximo de dos años, los acuerdos necesarios para incorporar a su patrimonio público de suelo y vivienda el suelo y los edificios susceptibles de ser destinados a las finalidades especificadas en la presente Ley.

2.  Las administraciones competentes en materia de urbanismo tienen la capacidad de instar la incorporación a su patrimonio del suelo o los edificios situados dentro de su ámbito competencial urbanístico de los que sea titular otra administración que no hayan sido incorporados al mismo.

Séptima

Los plazos que el artículo 15 de la Ley 14/1984, del 20 de marzo, del Síndico de Agravios, establece para la intervención del Síndico de Agravios en cuestiones urbanísticas deben entenderse adaptadas a los plazos establecidos en la presente Ley para la prescripción de las infracciones y la acción de reposición.

Disposiciones transitorias

Primera

El régimen urbanístico del suelo establecido en la presente Ley es aplicable desde el momento de la entrada en vigor, teniendo en cuenta las siguientes reglas:

a) Mientras no se produzca la adaptación a la presente Ley del planeamiento general vigente, el suelo urbano incluido en virtud de dicho planeamiento en polígonos o unidades de actuación y en sectores de desarrollo mediante un plan especial de reforma interior u otros tipos de planeamiento derivado pasa a tener la condición de suelo urbano no consolidado, del mismo modo pasa a tenerla el suelo urbano que, con la finalidad de poder ser edificado, debe ceder terrenos para calles o vías. Es suelo urbano consolidado todo suelo en el que concurren las condiciones establecidas en el artículo 30.

b) Se entiende por planeamiento urbanístico inmediatamente anterior, a efectos de lo establecido en el artículo 43.2, relativo a las cesiones de suelo de aprovechamiento en suelo urbano no consolidado, el planeamiento general vigente en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley, una vez se apruebe y sea ejecutiva la modificación o revisión que posibilite nuevos usos del suelo o bien que otorgue al suelo un aprovechamiento adicional. Las determinaciones sobre cesiones de suelo urbano no consolidado con aprovechamiento establecidas por modificaciones del planeamiento general aprobadas definitivamente antes de la entrada en vigor de la presente Ley siguen sujetas a la regulación que disponga dicho planeamiento.

c) El suelo urbanizable programado y el suelo apto para ser urbanizado pasan a ser suelo urbanizable delimitado desde la entrada en vigor de la presente Ley.

d) El suelo urbanizable no programado pasa a tener la condición de suelo urbanizable no delimitado desde la entrada en vigor de la presente Ley. A tal efecto, mientras el planeamiento general no se adapte a las determinaciones de la presente Ley, es obligatoria la consulta regulada en el artículo 73 antes de la tramitación del plan parcial de delimitación, con vistas a constatar la adecuación de la propuesta a las determinaciones del planeamiento de rango superior y a las determinaciones establecidas en el artículo 3.  

Segunda

1.  El planeamiento urbanístico general vigente en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley debe adaptar a ella cuando, en virtud de las previsiones propias, o bien anticipadamente, en los supuestos regulados en el artículo 93, se efectúe la revisión de dicho planeamiento o del correspondiente programa de actuación urbanística.

2.  Desde el momento de la entrada en vigor de la presente Ley, no obstante lo dispuesto en el apartado 1, los ayuntamientos pueden formular y tramitar programas de actuación urbanística municipal, que deben contener la reserva a que se hace referencia en el apartado 10 del artículo 60.

Tercera

1.  Los proyectos de planeamiento general y de delimitación de suelo urbano o de sus revisiones que estén en tramitación en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley deben adaptar a las determinaciones de ésta, si aún no ha sido entregado el expediente completo al órgano competente para acordar su aprobación definitiva.

2.  El planeamiento general y las delimitaciones de suelo urbano en curso de modificación en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley se tramitan y aprueban de acuerdo con la normativa anterior a ésta, si la aprobación inicial se ha producido antes de dicha entrada en vigor; de otro modo, se tramitan y aprueban como el plan de ordenación urbanística municipal.

3.  Las modificaciones del planeamiento general plurimunicipal que no se hayan aprobado inicialmente en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley, siempre que afecten a más de un término municipal, se tramitan según lo acordado por los ayuntamientos afectados; si no hubiera acuerdo, se tramitan según lo establecido en el artículo 83.2.  

Cuarta

1.  Los proyectos de urbanización, hasta que el planeamiento urbanístico no incorpore las nuevas determinaciones sobre las obras de urbanización básicas, deben ajustarse a la tramitación regulada en la normativa anterior a la presente Ley, prescindiendo, sin embargo, del informe previo de la comisión territorial de urbanismo.

2.  Los estudios de detalle exigidos expresamente por el planeamiento vigente en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley, así como los que resulten necesarios, pueden tramitarse de acuerdo con la normativa anterior a la presente Ley, hasta que el planeamiento no incorpore las nuevas determinaciones sobre ordenación volumétrica.

Quinta

1.  Las determinaciones de la presente Ley sobre sistemas de actuación urbanística son aplicables desde el momento de la entrada en vigor de ésta a los ámbitos de actuación y sectores de desarrollo que aún no tengan concretado el correspondiente sistema de actuación.

2.  Si, en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley, un ámbito de actuación o sector de desarrollo tiene concretado un sistema de actuación, éste puede ser sustituido por una de las modalidades reguladas en la presente Ley, por el procedimiento establecido por el artículo 113, y de acuerdo con lo establecido en el artículo 115.3, con notificación individual, en todo caso, a todos los propietarios afectados, siempre que los proyectos de compensación o reparcelación aún no se hayan presentado a trámite ante el ayuntamiento competente.

3.  Los sectores de urbanización prioritaria que se delimiten a partir del momento de la entrada en vigor de la presente Ley quedan sujetos a su regulación.

4.  En los ámbitos de actuación urbanística en los que, en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley, concurran las circunstancias de tener que ejecutar obras de urbanización o bien de tener que adecuarlas a la normativa sectorial vigente y contar con la junta de conservación inscrita en el Registro de Entidades Urbanísticas Colaboradoras de la Dirección General de Urbanismo, dicha junta, en el plazo máximo de dieciocho meses, puede formular un proyecto de reparcelación económica simultáneamente con la modificación de los estatutos, de modo que la junta pase a ser de compensación y conservación y su objeto y facultades abarquen también la ejecución o adecuación de las obras de urbanización, hasta la entrega reglamentaria de dichas obras.

Sexta

Los expedientes de solicitud de autorización de usos y obras en suelo no urbanizable y en suelo urbanizable no delimitado y de usos y obras provisionales que hayan tenido entrada en los ayuntamientos antes de la entrada en vigor de la presente Ley siguen tramitándose de acuerdo con la normativa anterior a ésta. Las nuevas solicitudes, a partir de la entrada en vigor de la presente Ley, deben ajustarse a los aspectos sustantivos y formales regulados en los artículos 47 a 54.  No obstante, siguen tramitándose de acuerdo con la normativa anterior a la presente Ley, a lo largo de un plazo de tres años desde la entrada en vigor de ésta, las solicitudes de licencia en ámbitos provenientes de procesos de parcelación rústica que hayan sido específicamente reconocidos por el planeamiento general en vigor, en el régimen de suelo no urbanizable.

Séptima

1.  Los expedientes de suspensión de obras, los sancionadores y los de medidas de reposición ya incoados en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley deben seguir tramitándose de acuerdo con la normativa anterior.

2.  El régimen sancionador regulado por la presente Ley se aplica a las infracciones cometidas a partir de su entrada en vigor.

Octava

1.  Las figuras de planeamiento derivado y los instrumentos de gestión que ya se hayan aprobado inicialmente en el momento de la entrada en vigor de la presente Ley se rigen, en lo que se refiere a los aspectos formales así como sustantivos, por la normativa anterior a la presente Ley, y las figuras de planeamiento derivado y los instrumentos de gestión que se aprueben inicialmente después de dicha entrada en vigor de la presente Ley se rigen por las nuevas determinaciones formales y sustantivas.

2.  Con carácter general, los procedimientos iniciados antes de la entrada en vigor de la presente Ley no rigen por las disposiciones establecidas en la misma, sino por la normativa anterior.

Novena

Mientras no se apruebe el desarrollo reglamentario de la presente Ley, siguen en vigor las disposiciones reglamentarias aprobadas en todo aquello que no se oponga, contradiga o resulte incompatible con la misma.

Disposiciones finales

Primera

El Gobierno, si las circunstancias lo aconsejan, puede modificar por decreto, previo dictamen de la Comisión Jurídica Asesora, las cuantías de las reservas y previsiones a que se hace referencia en los artículos 43, 58.1.f y 65.3 y 4.  Dichas cuantías sólo pueden disminuirse, previo dictamen favorable de la Comisión Jurídica Asesora, si lo exigen circunstancias excepcionales. Igualmente, el Gobierno puede establecer otras reservas y previsiones de naturaleza análoga a propuesta del consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas o, si procede, del consejero o consejera de este Departamento y del consejero o consejera competente por razón de la materia.

Segunda

Se autoriza al Gobierno a establecer por decreto los criterios de acuerdo con los cuales los planes generales deben fijar la cuantía mínima de las reservas y previsiones aplicables al suelo urbano, o bien para determinar dicha cuantía directamente, según las circunstancias urbanísticas de las poblaciones afectadas. Mientras no se apruebe dicho decreto, las cuantías mínimas de las reservas y previsiones aplicables al suelo urbano se fijan directamente en el planeamiento de ordenación urbanística municipal y en los programas de actuación urbanística municipal.

Tercera

Se autoriza al Gobierno a modificar el porcentaje de la reserva fijada en el artículo 57.3 con carácter diferencial para distintos ámbitos homogéneos, así como para modificar la densidad determinada por el mismo precepto.

Cuarta

1.  Se autoriza al Gobierno a regular por decreto las condiciones, requisitos y plazos bajo cuyo cumplimiento el planeamiento urbanístico puede imponer a los propietarios la obligación de conservar las obras e instalaciones de urbanización ejecutadas, más allá de su recepción definitiva por parte de la administración o, en su caso, para su determinación directa, para todo el territorio de Cataluña o para una parte del mismo. Mientras no se apruebe dicha regulación, el planeamiento puede establecer esta obligación, por razones justificadas de desproporción entre los costes y los tributos, hasta que el ámbito llegue a tener consolidada la edificación en dos terceras partes y, en cualquier caso, como máximo durante cinco años a partir de la recepción, total o parcial, de las obras de urbanización.

2.  Se autoriza al Gobierno a regular por decreto, en el plazo de dieciocho meses, el régimen organizativo específico de las entidades urbanísticas colaboradoras, sus funciones y atribuciones y los derechos y deberes de sus miembros, así como el estatuto urbanístico de las urbanizaciones privadas y de los complejos inmobiliarios privados.

Quinta

Se autoriza al Gobierno a regular por decreto las siguientes materias:

a) La homologación de la documentación integrante de las figuras de planeamiento urbanístico, de los proyectos de urbanización complementarios, de los instrumentos de gestión y de las licencias de parcelación y edificación, así como la de los documentos complementarios de las mismas.

b) La incorporación de las nuevas tecnologías electrónicas, telemáticas, informáticas y demás en la tramitación y publicidad del planeamiento y la gestión urbanísticos.

c) La incorporación obligatoria de las nuevas tecnologías de la comunicación y el transporte, y de las demás tecnologías vinculadas a la calidad de vida y a la sostenibilidad ambiental urbanas, al conjunto de las obras de urbanización que se establezcan y se ejecuten al servicio de los asentamientos humanos.

Sexta

Se autoriza al Gobierno para adaptar por decreto, a propuesta del consejero o consejera de Política Territorial y Obras Públicas, la cuantía de las multas establecidas en los artículos 211 y 217 a la evolución de las circunstancias socioeconómicas, en función del índice general de precios al consumo publicado por el Instituto Catalán de Estadística.

Séptima

Se autoriza al Gobierno, de acuerdo con lo establecido en la disposición final segunda de la Ley 8/1987, de 15 de abril, municipal y de régimen local de Cataluña, a regular, con carácter supletorio, en defecto de disposiciones reglamentarias de las corporaciones locales, el desarrollo de los aspectos relativos a la participación ciudadana en la elaboración de los planes de ordenación urbanística municipal y los programas de actuación urbanística municipal.

Octava

1.  El Gobierno debe presentar al Parlamento, dentro del año 2002, un proyecto de ley de modificación de la Ley 24/1991, de 24 de diciembre, de la vivienda, que incluya: la regulación de la vivienda de protección pública, con atención especial a los regímenes de alquiler o cesión de uso; la conservación y rehabilitación del parque de viviendas; los principios sobre habitabilidad, seguridad y funcionalidad de las viviendas; el régimen de infracciones y sanciones, y las demás materias necesarias para actualizar dicha Ley y para su armonización con las disposiciones de la presente Ley y demás leyes que sean conexas con la misma.

2.  El Gobierno debe impulsar, dentro del año 2002, los estudios pertinentes para la identificación de las características de los barrios y áreas urbanas necesitados de atención especial, en relación con la degradación de las edificaciones y su rehabilitación, las problemáticas de marginalidad, la obsolescencia generalizada de infraestructuras y servicios y demás condiciones similares, y debe definir, dentro de la correspondiente programación, las medidas que sea necesario aplicar o desarrollar, en colaboración con todas las administraciones implicadas.

Novena

Se autoriza al Gobierno a dictar cuantas disposiciones sean necesarias para el desarrollo y aplicación de la presente Ley, tanto si se hace referencia a los aspectos de procedimiento y tramitación así como a los aspectos sustantivos del contenido de la Ley, a fin de facilitar su cumplimiento y garantizar:

a) La operatividad de los principios generales de la actuación urbanística.

b) El funcionamiento coordinado, ágil y eficaz de las administraciones con competencias urbanísticas.

c) La implantación de las determinaciones sobre régimen del suelo, planeamiento y gestión urbanísticos, instrumentos de política de suelo y vivienda, intervención en la edificación y uso del suelo y protección de la legalidad urbanística.

Décima

Se autoriza al Gobierno a aprobar por decreto la tabla de vigencias de la legislación urbanística aplicable en Cataluña.

Undécima

1.  Queda derogado el Decreto legislativo 1/1990, de 12 de julio, por el que se aprueba la refundición de los textos legales vigentes en Cataluña en materia urbanística.

2.  Quedan derogadas todas las leyes y disposiciones de inferior rango en lo que sean incompatibles, se opongan o contradigan a la presente Ley.

Duodécima

La presente Ley entrará en vigor a los tres meses de su publicación en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Por tanto, ordeno que todos los ciudadanos a los que sea de aplicación esta Ley cooperen en su cumplimiento y que los tribunales y autoridades a los que corresponda la hagan cumplir.

Palacio de la Generalidad, 14 de marzo de 2002

Jordi Pujol

Presidente de la Generalidad de Cataluña

Felip Puig i Godes

Consejero de Política Territorial y Obras Públicas