“El CS s'empara, doncs, en el fet que s'ordeni la substitució per a un cas concret per estendre'l a qualsevol cas que impedeixi que el primer instituït hereti. No es limita als casos clàssics de premoriència, renúncia o indignitat, sinó que inclou la declaració d'absència i la condició suspensiva, tot fent evident una mena de força expansiva de la institució. L'admissió de les substitucions vulgars tàcites a l'article 169.1 del CS i als altres casos que remarca la Sentència del TSJC, de 25 de gener de 2001, és un altre exponent d'aquesta força expansiva de la substitució vulgar que deriva del principi general de conservació del testament i de prevalença de la successió testada sobre la intestada”.